Estrena: 3 de març de 1993

---

Documents per a consultar en la sala

• 3/8 Programa de mà

---

Fitxa tècnica

Producció: Claus, Andréas
Veu: Llach, Lluís

---

Més dades

Lluís Llach, l'entestat
L'altre dia un jove periodista em preguntà si el fet d'haver estat antifranquista al principi deis anys setanta no havia estat una ganga, perquè atorgava prestigi, a penes mereixia repressió i gràcies a ells se cimentaren moltes patums que conqueriren el poder cultural a Catalunya i a Espanya.
Em sembla que l'any clau per fer-se intel·ligentment antifranquista, dins d'un ordre, fou el 1975, data que figura en bona part del curriculum dominant en el joc polític espanyol. Anares per qui añares la pregunta indirecta, el cert és que aquells artistes de variada condició que desafiaren el franquisme, no sols des de les idees civils que defensaven sinó també des dels codis estètics que representaven, han passat per uns quants horts de Getsemaní durant la democracia.
Afortunadament el valor de l'artista s'imposa als ku-kux-klans generacionals o de la memòria desinteressada, i un dels casos més clars que el talent no pogué ser reprimit per Franco ni jubilat pels democrates nounats es Lluís Llach. Si les seues cançons van aixecar multituds que li delegaven el paper de símbol d'insubmissió, 25 anys després de la seua vinculació als Setze Jutges Llach representa la continuïtat en la constatado del desordre i la progressió dels seus codis com a músic i lletrista.
Encara el 1976, acabat d'inaugurar l'esperít de febrer de 1976, Llach és expulsat de les Illes Canàries per un governador civil que s'havia calgat les botes repressives i l'artista compon Campanades a morts en homenatge als obrers morts a Vitoria.
Fins al 1978, any de la promulgado de la Constituciú, Llach rebrà avisos punitius: multes per un recital a Salamanca.

---

Representacions

Teatre Principal: 02/03/1993

---