Més dades

M'abellia. No sé per què ni per a qui. Pense que per a tu i per a mi. El fet de poder gravar algunes cançons que he cantat tota la vida, i d'altres que sempre vaig voler cantar i que mai no se'n va presentar l'oportunitat, em produïa una sensació estranya, entre la satisfacció i la intranquil·litat.
Crec que ja saps que mai no he tingut complex de "cantautor". Més aviat sempre m'he considerat un cuiner de cançons que, a partir d'unes molt bones matèries primeres, les fagocite, les paste, les pose en adob amb un toc de pebrella per fer-les una mica mes "nostrades", en taste el resultat i si em sembla correcte, les servisc a la teua taula tot donant-los un toc personal. El teu veredicte m'importa, encara que he de confessar-te que mai no he somiat de tenir massa estrelles "Michelín".
En aquest últim treball... (redéu!, serà l'últim de veritat?) he tornat a recórrer a alguns dels que han sigut els meus referents durant els molts anys que porte en açò del "cante": Brel, Bécaud, Chico Buarque, Paolo Conte, Modugno... constructors de boniques històries i músiques que ja regnen per sempre a l'Olimp dels Clàssics de la Cançó. Fins i tot he fet una visita a la melodia amb sabor de mar mediterrània d'una cançó napolitana, "Veu en la nit", amb un inspiradíssim text de Toni Mestre i l'esplèndida veu de Mamen García. I per a summum del classicisme, al final (i fora de programa), t'incloc la cançó que defineix a la perfecció l'atabalament que va suposar el propassat segle XX, "Cambalache" de Discépolo, gravada d'una forma espontània i improvisada, ben entrada la nit, a l'hora de les bruixes, deñs músics i "de otras gentes de mal vivir". Però tot el trencaclosques que suposa una gravació, tot i la intimitat instrumental d'aquesta, no seria possible de completar sense comptar amb la col·laboració en els arranjaments musicals dels mestres Enric Murillo i Arcadi Valiente als quals m'uneixen anys i anys de professió i records i una sincera i eterna amistat.
Una cosa et puc assegurar: aquest treball està fet amb el cor, gaudint-ne. Espere que això traspasse i que tu ho sentes. Quan ens veiem, em dius què t'ha semblat, però no em preguntes per què l'he fet. Es que no ho sé... Potser, i simplement... perquè m'abellia. Amb estima.

LLUÍS MIQUEL

Representacions

Teatre Principal: 23/03/2005