Més dades

Quan vaig agafar aquest text per primera vegada i després, quan a causa del proces de treball l'he aprofundit fins que formara part deis meus somnis, de les meues obsessions, de les meues inquietuds a les quals comença a donar resposta, em van cridar l'atenció dues coses: el gran instint de supervivencia d'acquest personatge i les ganes i la necessitat que té d'explicar-se.
Max Gericke -o mes exactament la seua viuda, es la historia d'una superivéncia; es la historia d'una dona que passa per damunt d'unes circumstáncies históriques per tal de poder mantenir-se dins de les cotes del mínim huma: no morir, no patir.
Ella, Gericke, per tal de no passar fam, per tal de poder treballar i guanyar-se la vida mínimament, agafa el lloc de treball del seu marit quan aquest mor de cáncer, simulant que la morta es ella i adaptant el seu físic al d'un home. D'aquesta manera treballa, passa la guerra (canviant de personalitat quan mes li convé, segons les circumstáncies externes), trampejant, sálvant-se com pot...
Aquest es un cas real i es, realment, impressionant. As-sistim a la desarticulació d'una personalitat sotmesa a les pressions mes aberrants. ¿Qui es en realitat Max Gericke? ¿Com es possible que aquesta dona sobrevisquera amb una tal pérdua de la seua imatge? ¿I com es possible que passara, havent perdut la imatge, per totes les vivéncies que va passar sense morir, sense suïcidar-se?
Al poc temps de treballar i d'empeltar-me d'aquest text vaig trobar la resposta: ella va viure una cosa semblant a un somni, va conéixer l'amor, va ser Blancaneus una vegada. Després d'quest episodi de la seua vida mai mes no va viure com una persona; la seua supervivencia genial era la d'un animal: cap solidaritat, cap sentiment envers ningú... només moguda per salvar-se la pell; la bogeria real, no la d'un manicomi.
L'amor no el va conéixer mai mes perqué, ¿des d'on pot estimar?, ¿des de qui pot estimar si ha perdut la seua imatge?
Malgrat tot, aquesta vivencia real, Blancaneus, es la que li dona empenta per seguir vivint, es la que fa que, si mes no, la vida tinga un sentit per a ella.
Hi ha encara un altre element que la salva: les ganes de parlar de son, com en Shakespeare, les ganes de viure.
Amb la seua imatge perduda i el buit indescriptible que aixó produeix -jo vaig llegir una vegada en una Biblia jueva que els bufons eren aquells sers deformes ais quals Déu no estimava i quedaven fora del món- l'unic recurs que li queda es aquest llenguatge abstráete, de traeos essencials, que preservara el sentit de realitat, de vida.
Aquest text no sembla un text teatral; el personatge no evoluciona dins del temps de representado, només s'expli-ca. Sembla mes aviat un text filosófic i, sobretot, una terapia.
I jo acabe preguntant-me sempre: ¿No era aquest el sentit profund del teatre en un principi? ¿No era aquest el seu perqué?
Al cap i a la fi la recerca de la realitat i la creació del quotidiá es una altra forma de supervivencia.

CARME PORTACELI

Representacions

Sala Moratín: 10/03/1988
Teatro Maria Guerrero. Centro Dramático Nacional: 29/09/1988