Companyia: Teatres de la Generalitat
Duració: 1 h. 30 m.
Estrena: Teatre Principal, 16 de desembre del 1999

---

Documents per a descarrega

• Cartell

---

Documents per a consultar en la sala

• DT/217 Dossier d'espectacle
• 49/6 Programa de mà
• TX106 Text teatral fotocopiat
• V1184 Grabación

---

Fitxa tècnica

Autor: Torrente Ballester, Gonzalo
Direcció escènica: Hinojosa, Joaquín
Intèrpret: Carmona Ferrer, Isabel, Cases, Martín, Gombau Drago, Tian, Hinojosa, Joaquín, Lloret, Juansa, Minguell, Josep, Montesinos, José, Poveda, Andrés, Ricart, Pep, Sanchís, Lara, Useleti, Laura, Valls, Rebeca
Il·luminació: Solbes, Josep
Espai escènic: Hinojosa, Joaquín, Simón, Josep, Zuriaga, Manolo
Vestuari: Gómez, Ana
Realització d'espai escènic: Odeón Decorados
Ajudant de direcció: Saurí, Mercedes
Fotografia: Pla, Jordi
Producció: Teatres de la Generalitat, Teatres de la Generalitat
Utillatge: Carpi, Toni
Música: Cerveró, Joan
Maquillatge: Fuentes, Inma
Perruqueria: Fuentes, Inma
Ajudant de producció: Gómez, Belén
Dramatúrgia: Hinojosa, Joaquín

---

Més dades

Torrente, al pròleg a l'edició del seu teatre, va escriure que considerava necessari per a la supervivència psíquica de cadascú "disposar d'una gran passió, encara que siga dolenta" i deixava clar que, front a la creença, des de l'esterilitat, d'una radical aptitud d'indiferència o escepticisme, la seua passió havia sigut, era -i fou fins la seua mort-, la de reinventar narrativament el món inhòspit que li havia tocat viure, ja que modificar-lo no estava al seu abast. Jo, que -des de que tinc ús de raó- sempre vaig disposar de nombroses passions a les quals agafar-me -algunes de les quals no sé si ell les qualificaria de bones- li dec dues passions fonamentals: una, essencial, la que sent per la seua escriptura, que vaig explorar quasi per complet des de que vaig conéixer "La saga/fuga de J.B."; i l'altra, secundària, però no menys decisiva a la meua vida, la de portar a escena la seua obra teatral "Atardecer en Longwood", a la qual, en un acord mutu, canviàrem el títol per "Atardecer en Santa Elena". Les dues passions m'han acompanyat al llarg d'aquestos últims vint anys sostenint-me en la soledat o impulsant-me a l'acció, a mi que sóc tan donat a la contemplació dels éssers i les coses, a esperar i deixar-les vindre. Encara em sorprenc de com vaig poder posar-me a remoure el món per a produir i dur endavant el muntatge d'aquesta obra.

Tot va començar per l'any 84, quan ja era lector compulsiu de Torrente, vaig descobrir el seu teatre i em vaig posar en contacte amb ell per a solicitar-li els drets de la seua obra. S'inicià així una relació d'encontres successius a Salamanca, algun a Madrid, a sa casa o a la cafeteria del Gran Hotel, durant els quals ell em va tractar amb una exquisida i elegant generositat i amb un talant de tan segura humilitat que, la meua admiració per tota la seua obra es va veure bolcada a estendre's a l'admiració i l'afecte per la seua persona. D'aquests encontres em queda el record dels moments que vaig passar escoltant-lo, moments que incloc entre els més agradables i estimulants de la meua vida. D'aquest record naix l'oblit per a tots aquells que van donar-me l'esquena quan anava de despatx en despatx amb el meu projecte sota el braç -molts dels quals, seguint la tendència necrofàgica dels nostres responsables culturals, em van cridar en assabentar-se de la seua mort- i l'agraïment per a aquells que, finalment, ací a València, acolliren i empararen aquest projecte, i per a aquells que han sigut els meus còmplices en la seua posada en escena.

Quan, després de quasi quinze anys d'intents i gestions, acabava de formalitzar l'acord per a la producció d'aquest muntatge, Torrent va morir. No ve al cas que jo diga ací el profund dolor, la desesperació autèntica que jo vaig patir aquell dia i que encara sent quan em trobe sol davant el seu text i els meus records; però sí que constate amargament que Torrente va encertar en l'essència quan, manifestant el seu entusiasme pel projecte, acabava sempre dient: "però no siguem ingenus, jo no ho voré". Efectivament, en una nova demostració de la implacable injustícia de la vida, ell no ho veurà. Però ací està, per a tots els qui vulguen veure-la, l'esmolada i tendra ironia amb què Torrente reflexiona sobre la misèria moral del fracàs, la soledat dels grans i l'"heroi lluminós" que viu a l'interior de tots nosaltres i que conviu amb els nostres altres "jo" més obscurs.

En una ocasió Torrente em digué -i jo ho vaig arxivar mentalment- que "una interpretació exclusivament materialista de la Història moltes vegades només condueix a una visió escabrosa de la Història". D'acord amb aquestes paraules, ací no es pretén buscar el públic, perquè no sabem on està; tampoc s'intenta dornar-li allò que vol, perquè no sabem què vol. Només s'ha pretés fer i trobar allò en què creiem, i esperem que alguns coincidisquen amb nosaltres.

JOAQUÍN HINOJOSA

---

Representacions

Teatre Principal: 16/12/1999

---