Companyia: La Phármaco
Duració: 60 min.
Estrena: 1 de octubre de 2022 en Bienal Flamenco (Teatro Central de Sevilla)

---

Documents per a consultar en la sala

---

Fitxa tècnica

Coreografia: Arcas, Luz
Direcció escènica: Arcas, Luz
Intèrpret: Arcas, Luz
Il·luminació: Colomer, Jorge
Espai escènic: Arcas, Luz
Espai sonor: Contreras, Pablo
Vestuari: Rota, Virginia
Disseny gràfic: Peinado, María
Vídeo: Amere, Alejandra, Colomer, Jorge
Ajudant de vestuari: Artillo, Ernesto
Assessorament artístic: Artillo, Ernesto
Direcció tècnica: Bolívar, Cristina
Veu: Bonela Hijo
Guitarra: Bonela Hijo
Tècnic de gira: Contreras, Pablo, Espigares, José
Sintetitzador: González, Carlos}
Percussió: González, Carlos}
Assessorament musical: Gragera, Abraham
Assessorament d'espai escènic: Gragera, Abraham
Assessorament de flamenc: Martín, Charo
Palmes/Ball: Ríos, Carmen
Trompeta: Romero, Abraham
Assessorament de dramatúrgia: Sánchez-Mateos Paniagua, Rafael

---

Més dades

Mariana es el nombre de la cabra que acompaña al gitano errante, la del show, la que baila y le da de comer. Mariana es la mula con la que el campesino trilla, la burra de carga del azacán y la borriquilla que transporta al dios. El animal hembra es el cuerpo del trabajo, da igual la era que atraviese. En la obra, el cante alienta y anima a la fuerza productiva y el cuerpo recrea de forma libre la potencia del animal que se deja arrastrar por el compás de los órganos, como en los cantes a palo seco. Lo mueve, no la arqueología de las esencias, sino el puro deseo de encontrar la forma, el orden, la elocuencia. El cuerpo jondo derrocha energía, vida y muerte y esa es su radical y arcaica modernidad. El cuerpo jondo rompe a bailar, como las lágrimas, el sudor o la carcajada: con poderío, con vergüenza, ahí donde el proceso es tan visible como el resultado. Los lenguajes son impuros, mestizos, como todo lo que está vivo. Un baile esculpido en piedra y arcilla, esquemático, tosco y preciso como son los altares, los amuletos o las herramientas. Un baile tan abstracto y simbólico como utilitario y material.

Mariana és el nom de la cabra que acompanya al gitano errant, la del xou, la que balla i li dona menjar. Mariana és la mula amb la qual el llaurador trilla, la ruca de càrrega del azacán i la borriquilla que transporta al déu. L'animal femella és el cos del treball, és igual l'era que travesse. En l'obra, el cante encoratja i anima a la força productiva i el cos recrea de manera lliure la potència de l'animal que es deixa arrossegar pel compàs dels òrgans, com en els cantes a seques. Ho mou, no l'arqueologia de les essències, sinó el pur desig de trobar la forma, l'ordre, l'eloqüència. El cos jondo malbarata energia, vida i mort i aqueixa és el seu radical i arcaica modernitat. El cos jondo esclafeix a ballar, com les llàgrimes, la suor o la riallada: amb poder, amb vergonya, ací on el procés és tan visible com el resultat. Els llenguatges són impurs, mestissos, com tot el que està viu. Un ball esculpit en pedra i argila, esquemàtic, tosc i precís com són els altars, els amulets o les eines. Un ball tan abstracte i simbòlic com a utilitari i material.

Enlace para la visualización del teaser del espectáculo: https://vimeo.com/770616939

---

Representacions

Teatre Rialto: 19/04/2023
Teatro Central de Sevilla: 01/10/2022
Teatros del Canal: 15/04/2023

---