Companyia: Magrinyana

---

Més dades

Desde que os vi llegar la primera vez, a través de la ventana, traspasar la verja, cruzar el jardín, llegar hasta mí con pasos lentos, temerosos, huidizos, el gesto preocupado, tuve la sensación de que me estabais engañando; vuestras palabras y vuestros gestos me decían una cosa, pero en mi cabeza surgían ecos muy distintos, otras palabras y otros gestos, otras imágenes de vuestras palabras y de vuestros gestos, como en un extraño desvelamiento.

No soy idiota; sé que a veces lo parezco, pero no lo soy, o no del todo.

Os veo llegar con las manos en los bolsillos del abrigo gris, la chaqueta marrón, la gabardina desaliñada, las miradas perdidas.
Todos tenéis una mirada similar, cubierta por la niebla, cuando venís a verme. Niebla de color gris en vuestros ojos y en los míos, pero de un gris transparente. Después, como si antes de llegar hasta mi habitación visitaseis una sauna u os hicieran pasar sucesivamente por una ducha de agua fría y otra de agua caliente, os presentáis ante mí como personas distintas, alegres y confiados. Os reconozco el mérito y a la vez lo siento por vosotros, pues no creo que disfrutéis demasiado con estas amables representaciones.

Ya sé que sois mis amigos y que todo lo hacéis por mi bien, como suele decirse, pero lo cierto es que vuestras palabras piadosas, basadas en la mentira, me hacen sentirme peor; la mentira lo devora todo y al final sólo queda la sensación y el absurdo de su presencia desnuda y de su estúpida inutilidad.


Memoria del jardín es un relato a tres voces, tres monólogos cruzados con el punto de partida de una grave enfermedad. Una reflexión sobre las palabras y los objetos. Lo que somos, lo que pensamos, lo que decimos, lo que vemos. Lo que son los otros. Un juego de presencias y ausencias. De seducciones y rechazos. Un juego de espejos, entre la realidad y el deseo. Un largo viaje por los paisajes de nuestra visión, de nuestra memoria y de nuestra imaginación. Un diálogo con la naturaleza.

Memoria del jardín es un diálogo inevitable entre un hombre y una mujer, con el trasfondo de una enfermedad aparentemente terminal. En las reflexiones de ambos aparecen otras presencias y otras ausencias. En escena se escucha una tercera voz que convierte la salida del hospital en un viaje, una liberación, una escapada, un inesperado triunfo sobre la muerte.

Antonio Fernández Lera | Magrinyana

Des que vos vaig veure arribar la primera vegada, a través de la finestra, traspassar la reixa, creuar el jardí, arribar fins a mi amb passos lents, temorosos, fugissers, el gest preocupat, vaig tindre la sensació que m'estàveu enganyant; les vostres paraules i els vostres gestos em deien una cosa, però en el meu cap sorgien ecos molt distints, altres paraules i altres gestos, altres imatges de les vostres paraules i dels vostres gestos, com en un estrany desvelamiento.

No sóc idiota; sé que a vegades ho parec, però no ho sóc, o no del tot.

Vos veig arribar amb les mans en la butxaca de l'abric gris, la jaqueta marró, la gavardina deixada, les mirades perdudes.
Tots teniu una mirada semblant, coberta per la boira, quan veniu a veure'm. Boira de color gris en els vostres ulls i en els meus, però d'un gris transparent. Després, com si abans d'arribar fins a la meua habitació visitàreu una sauna o vos feren passar successivament per una dutxa d'aigua freda i una altra d'aigua calenta, vos presenteu davant meu com a persones distintes, alegres i confiats. Vos reconec el mèrit i al mateix temps ho sent per vosaltres, perquè no crec que disfruteu massa amb estes amables representacions.

Ja sé que sou els meus amics i que tot ho feu pel meu bé, com sol dir-se, però la veritat és que les vostres paraules piadoses, basades en la mentida, em fan sentir-me pitjor; la mentida ho devora tot i al final només queda la sensació i l'absurd de la seua presència nua i de la seua estúpida inutilitat.


Memòria del jardí és un relat a tres veus, tres monòlegs creuats amb el punt de partida d'una greu malaltia. Una reflexió sobre les paraules i els objectes. El que som, la qual cosa pensem, la qual cosa diem, la qual cosa veiem. El que són els altres. Un joc de presències i absències. De seduccions i rebutjos. Un joc d'espills, entre la realitat i el desig. Un llarg viatge pels paisatges de la nostra visió, de la nostra memòria i de la nostra imaginació. Un diàleg amb la naturalesa.

Memòria del jardí és un diàleg inevitable entre un home i una dona, amb el rerefons d'una malaltia aparentment terminal. En les reflexions d'ambdós apareixen altres presències i altres absències. En escena s'escolta una tercera veu que convertix l'eixida de l'hospital en un viatge, un alliberament, una escapada, un inesperat triomf sobre la mort.

Antonio Fernández Tumoret | Magrinyana

---

Representacions

Teatro de los Manantiales: 04/12/2009

---