Més dades

En la nostra forma d'abordar el teatre, l'escenari és un espai que no s'assembla a cap altre. No és un lloc on es puga veure la vida, sinò un lloc totalment nou. Un espai que no es pot viure si s'intenta reproduir la realitat de la vida de forma naturalista. És un espai entre parèntesi. Tampoc encaixa allí el somni; el punt en comú amb l'escenari és que cap dels dos té el seu oritge en la realitat. L'escenari està per a fer-nos caure en l'abisme.
Igual que en espectacles anteriors, recòrrec amb freqüència a la màgia i la il·lusió per a trencar la racionalitat i esmunyir-me cap al subconscient, amb la qual cosa permet al públic que jugue amb les imatges oferides i apel·le a les referències personals de cada individu.

La primera imatge és molt important. Quan el públic entra al teatre, veu un mapa vertical. Unes línies blanques sobre fons negre que s'uneixen en el punt situat al centre i creen una perspectiva. En la llunyania, una cadira dóna sensació de profunditat. D'eixe punt sorgeix el personatge principal.

Passem d'un mapa en dues dimensions a la zona tridimensional, convidant el públic a abandonar la realitat per a entrar en el somni.

A partir d'ací, Ligne de Fuite no segueix un desenvolupament narratiu lògic, sinò una sèrie d'imatges que apareixen per associació com en un somni . l'objectiu no és fugir de la crua i trista realitat per a amagar-se en un somni. No hem de considerar la realitat com un zumbón que podem deixar fàcilment de banda. Aquest món interior forma part de la nostra subjectivitat quotidiana. Consegüentment, aquest no és un teatre irreal. Pel contrari, és testimoni dels conflictes interns de l'ésser humà amb el món exterior. Cada persona ha d'accepatr els seus paisatges interiors per a fer front als exteriors, que es caracteritzen pel vertigen interior.

En general, ens veiem obligats a actuar sobre l'escenari. Amb Ligne de Fuite, tenia el fort desig d'investigar la verticalitat, manejar un espai per davall, on m'agradava la idea d'actuar des del subconscient.

L'escenari està envoltat per una passaarel·la en forma de U, oberta cap al públic. Les passarel·les laterals i una sèrie de talls, produeixen una zona il·luminada dalt i un buit baix, el qual pot estar totalment a fosques segons les necessitats de la posta en escena. Al llarg del viatge, el públic es troba, a part dels actors, amb persones que van des de personatges de tan sols 20 centímetres d'altura fins un gegant de 3 metres. La il·luminació horizontal per damunt de la passarel·la, crea un ambient oníric i surrealista (escassos són els moments de la vida on ens trobem entre dues fonts d'il·luminació laterals i oposades).

Els personatges i objectes apareixen generalment pel centre de l'escenari. Tinc una vertadera fòbia a les entrades des dels laterals. Potser perquè als meus somnis ningú entra des dels costats, com passa al cinema o inclús al teatre. Jo necessite unir l'espai i el temps. Tot passa "allí" durant l'espectacle i, eixe "allí" ha d'arrossegar el públic al remolí de l'abisme amb imatges del subconscient.

Al final de la primera escena, el personatge que va sorgir del punt de fuga es llança al buit, víctima d'eixe mateix punt. Els actors que estaven asseguts entre el públic corren a l'escenari i pugen a les passarel·les, com per a jutjar l'abisme que acaba d'engolir-se el personatge. Una manera d'arrasar el públic a eixos punts de fuga.

Un sistema d'estors verticals domina la distancia que, segons les escenes, d'una sèrie d'obertures al cel (cyclorama), convida cap a l'horitzó. Els estors s'obrin completament en l'ultima escena. En l'escena final baixa un teló per a tancar l'espai en una línia de fuga horitzontal.

Durant els assajos, Mary i jo hem demanat als sis actors proposar, a través d'improvisacions, dos personatges totalment oposats. D'aquesta manera hem aconseguit evitar la tendencia a amagar-se darrera de pautes habituals i, a través del joc dels oposats, eliminar tots els reflexos i , el que era més interessant, eliminar l'hàbit o bé trobar l'arrel i la seua autenticitat.

De seguida ens hem adonat de la complexitat de les tècniques i la diversitat de les manipulacions. Els tècnics s'alegraren, ja que és una ocasió única de participar mitjançant eixes manipulacions en l'espectacle. Aquesta situació ha permés que els actors i tècnics formen un equip homogeni, motivat i, sobertot, dinàmic.

PHILIPPE GENTY - FEBRER 2003

Representacions

Teatre Principal: 17/05/2005