Més dades

"El camaleón", qualificada per l'autor com a "paràbola dramàtica", va ser una de les obres que es va beneficiar dels intents de l'Ateneu Mercantil de programar obres de qualitat: es va estrenar a l'Ateneu el 17 de maig de de 1965 pel "Teatro de Cámara i Ensayo de Valencia", sota la direcció de José Francisco Tamarit i amb la presentació a càrrec de Modesto Higueras, director del Teatro Nacional de Cámara y Ensayo. Respecte a l'obra, l'autor indica en la nota introductòria a la primera publicació, a càrreec de l'Ajuntament de València: "Per raons evidents, esta obra, amb l'objectiu d'accentuar-ne el realisme i difuminar-ne el transfons polític, es va estrenar amb els personatges vestits amb túniques i clàmides pròpies de la Roma Imperial. A partir de 1975, ja es va poder estrenar mostrant el seu autèntic contingut, i per a fer-ho es va utilitzar un vestuari anàrquic i indefinit en el temps que havia de servir per a destacar la simbologia de cada un dels personatges: el cabdillatge, el capitalisme, el militarisme, la joventut, etc. Les "raons evidents" són la dura censura de la Dictadura franquista, que afortunadament no sempre eren persones meticuloses ni cultes les que l'exercien, i d'esta circumstància, que de tant en tant permetia colar alguna obra amb contingut crític, es va beneficiar El Camaleón: encara que la lectura de l'obta demostra que té un clar transfons polític (és més, en alguns casos les referències al dictador són claríssimes), sorprenentment , el censor la va deixar passar i es va limitar a escriure en la cartolina peceptiva "una obra de romanos".
Segurament, el censor va començar a llegir la fitxa tècnica i va veure que els personatges eren Claudio, Agripina, Nerón, Britànic, Séneca... i, amb tota la lògica del món, va deduir que era "una de romans".
Serà després la mort del dictador que el quan els actors es despullaran de les robes que evoquen l'Imperi Romà per a ajudar els espectadors a entendre l'essència dels personatges i la trama que desenvolupen. D'esta manera també es reforça la idea que el tema que tracta l'obra és atemporal en tant que es dóna en qualsevol lloc i en qualsevol moment.
I això és el primer que crida l'atenció de l'obra: el fet que es serveix d'una etapa de la història de Roma, que en principi l'espectador sent molt llunyana, per a tractar un tema actual: el tema de l'exercici desmesurat del poder que porta a al poder absolut, a la dictadura sota qualsevol forma. Planteja, en conseqüència, amb les robes de la Roma clàssica i sota l'aparença d'una història llunyana, una reflexió sobre els fonaments del poder, i ,per tant, de la societat.
I Claudio, el protagonista, ho deixa clar en la primera escena de l'obra, en la qual, tot sol, dirigeix un monòleg al públic, del qual destaquem les següents paraules:
"Perquè sóu homes que necessiteu que algú vos domine com una dida o com un gendarme... Em van acusar d'usurpador, de tirà, d'assassí, i d'egòlatra. A mi, que vaig posar reis, que vaig imposar les meues llibertats, que vos vaig fer prosperar en anys de llarga pau! Vau tindre amb mi un escollit dels Déus, un predestinat, un salvador... La humanitat sempre ha necessitat d' "homes forts"... Jo era un bloc de gel que sabia què vos convenia; jo, només jo, sabia què havia de concedir-vos i què havia de negar-vos... Veureu com els fets es repeteixen: Moisés, Juli César, Cir, Napoleó, Hitler, Stalin... Perquè estos noms... perquè eixos noms?... Ells també ho tingueren tot lligat i ben lligat."
Les expressions que acabem de llegir són aplicables a qualsevol tipus de tirania, però algunes frases fan referència clara a Franco: els espectadors de 1965 tenien molt present la campanya de premsa que presumia i alhora agraïa al dictador els "25 años de paz" i li reconeixia el paper de "Salvador de la Patria", "por la gracia de Dios" tal i com ens recordava la llegenda de les monedes en curs. En altres moments de l'obra tornaran a aparéixer eixes al·lusions clares a Franco, com ara la referència a la Falange, a l'oposició d'un front popular... o bé en la insistència en les preocupacions hidràuliques de Claudio, que recorda les campanyes publicitàries de les inauguracions de pantans amb les quals el Dictador pretenia pal·liar els efectes de la "pertinaz sequía".

Representacions

Teatre Rialto: 23/01/2002