Més dades

Elena i Àngel viuen junts. Més o menys tenen la mateixa edat. Però segons com els mires, poden semblar dos xiquets o dues persones de més de cent anys. Ella treballa en una papereria i ell... Ell exactament no ho sé, encara que l'última vegada que el vaig veure estava a la rebotiga de la papereria sentint la ràdio.
El carrer on viuen i on està la papereria és el mateix, però ara no recorde el nom. Per anar-hi des del centre, el millor és creuar el riu a l'alatura del pont de fusta. Veuràs la torre d'una esglèsia i, al costat, com si d'un germà es tractara, un edifici molt alt. Per endinsar-te en el barri et recomane que agafes el carrer que naix entre aquestos dos germans. Arribaràs a una plaça que té al bell mig una estàtua amb el bust de Nino Bravo. A la mateixa plaça també hi ha uns bancs on els avis d'un asil proper mengen fruita amb navalla i van calçats amb sabatilles.

Des de la plaça de Nino Bravo veuràs un carreronet una mica fosc que després travessa un mercat i desemboca en un carrer que es diu "Miraculosa" o una cosa així. En un cantó d'aquest carrer hi ha una farmàcia i, a l'altre costat, un bar que es diu "Mi oficina". Allà trobaràs un cec venedor de cupons de l'ONCE. És un home genial que imita de meravella amb la boca més de vint espècies d'ocells. Pregunta-li per Elena i Àngel i veuràs com et diu alguna cosa.

Una altra opció és anar a la papereria d'Elena, que està just enfront de la farmàcia esmentada anteriorment. Pots aprofitar el moment en què la papereria estiga buida. Entres i, amb la més absoluta naturalitat, demanes que et fotocopien un llibre. Elena t'atendrà. Si hi ha sort i ha entrat algun client, potser Elena demane a Àngel (si és a la rebotiga) que continue ell fent les fotocòpies. Això seria el més excepcional. Però, has d'anar amb molt de compte: has d'escollir molt bé el llibre o a la mínima ells se n'assabentaran. Si et sembla molt violent entrar a la papereria però els vols veure de veritat, també pots anar a la torre del descampat que hi ha a la dreta de la papereria i buscar-los, amb la mirada, per l'edifici que hi ha just al davant. És un edifici impossible de confondre, d'aquells que es feren als anys seixanta-setanta i que no necessitaven la mirada final dels arquitectes.

Tard o d'hora sortiran al balcó. Et puc jurar que, gairebé tot el temps, Àngel i Elena viuen abocats al balcó. Sense fer res aparentment. Això sí, mirant.

Representacions

Espai Moma: 23/03/2000