Companyia: Teatres de la Generalitat, Fila 7
Duració: 2 h. 24 min.
Estrena: 3 de desembre de 1998 Teatre Principal

---

Documents per a consultar en la sala

• DT/124 Dossier de espectáculo
• V720 Grabación
• V720_1 Grabación

---

Fitxa tècnica

Autor: Shakespeare, William
Traducción: Sanderson, John D.
Dirección escénica: Strasberg, John
Intérprete: Agut, Alicia, Alba, Alfredo, Boldoba, Maruja, Carrión, José Pedro, Elorriaga, Xavier, Gil, Pilar, Gonzalo, Gonzalo, Marcos, Cristina, Rodríguez, Julio Cesar, San José, María Luisa
Producción: Teatres de la Generalitat

---

Més dades

Un home ascendeix per l'escala del poder. Un home comú. Un home amb una ment, un cor i una ànima. Un home que estima, que odia i que vol arribar al cim. Potser pense que serà el millor rei, que ens defensarà, a nosaltres i al nostre país, amb més habilitat i que farà del nostre món un lloc millor per a viure. El millor de tots. Això diuen tots! Almenys quasi tots ho diuen! Hi ha uns quants de més corruptes i decadents. Potser, més honestos o més forts?
En arribar al tron, la glòria, els diners i el poder absolut li pertanyen. El tron s'alça en un pujol de sang i ossos d'homes. Nosaltres aplaudim i el saludem perquè respectem, temem i admirem a aquells que farien qualsevol cosa per a aconseguir el que volen. Independentment de la repugnància que poguem sentir cap a la seua crueltat i sang freda, quasi a parts iguals, esperem i desitgem que tant de bo tinguerem també el coratge i la força per a compartir el seu poder i la seua glòria!
D'esta manera, observem des de la seguretat, la distància, el temps, o des de la claredat de la consciència i la contemplació. La nostra fascinació per conéixer la veritat de les manipulacions, les mentides, els enganys, les traicions, els assassinats i els esdeveniments diaris que han sigut necessaris per a la seua ascensió cap al poder, difícilment sembla minvar. Ens maregem quan ens demanem com és possible que, una vegada darrere l'altra, els homes puguen cometre els mateixos horrors que omplin les pàgines dels llibres d'història de totes les cultures. I al final, quan moren, tal i com sabem que volen, són enterrats en taüts, en tombes al capdamunt del pujol, i esperem i observem un altre que puge per l'escala amb la promesa, una altra vegada, de fer del món un lloc tranquil i pròsper on tots poguem viure. El cercle es repeteix i encara no sembla canviar molt, llevat d'aquelles persones que tenen el poder i els diners.
No hi ha un horror major que veure com el cercle es representa per una guerre civil dins una mateixa família. Açò és exactament el que va passar a la batalla de les roses. Què meravellosa, tràgica metàfora! Un guerra de germà contra germà, amic contra amic, el pare enfrontat al fill, a la germana, al cosí, a la mare, a la tia. Tots ells són representats per la flor que millor simbolitza l'amor. Una rosa roja per a Lancaster i una rosa blanca per a York. La natura poètica de la tragèdia es magnifica fins a arribar a proporcions horripilants. Tot açò culmina en la història de Ricard III. Al final, només podem preguntar-nos: com és possible que una vegada que podem reflexionar sobre allò que ens ha esdevingut no aprenem cap lliçó de la història per a canviar el món? Eixa és la tragèdia de Ricard III. Observem amb fascinació i indiferència com el tron ascendeix cada vegada més alt sobre les tombes dels que perden i els que guanyen. La guerra ompli la terra amb vida. Tots ells viuen en un moment determinat de temps per a morir. Realment importa qui d'ells és el rei?Algú d'ells afecta o canvia realment com vivim o solíem viure?
Els seus noms són els mateixos. Tants Ricards i Eduards i Enrics i Isabels i Margarides, que difícilment sabem qui és qui. Es barregen en essències de gent i representen les esperances i els somnis de tots els Ricards i Eduards i Enrics i Isabels i Margarides de tot el món que també desitgen haver tingut allò que eixos Ricards i Eduards i Enrics i Isabels i Margarides tenen. I desitgen, si tingueren allò que ells van tindre, poder tindre el coratge de lluitar pel mateix.
Qui és Ricard III? És qui ells diuen que és? O és qui ell diu ser? O és algú que no coneixem? Allò que sabem sobre ell, és veritat? O només sabem el que els Tudor volen que sapiguem sobre ell? Han mentit i l'han calumniat per a ocultar els seus propis crims o justificar el seu regnat? Alguna vegada coneixerem la veritat?
Coneixem amb dificultat la veritat sobre els homes del nostre propi temps. Tot just sabem si són certes les antigues llegendes i contes que van esdevindre mites. I encara més difícil és canviar-les. Si només poguerem arribar al fons de les coses i saber què és cert realment! Però, la veritat és tan esmunyidissa. Si canviem la perspectiva, allò que ens sembla vertader canvia. Tanmateix, intentem-ho per a despullar la vida fins a arribar a la essència i veure què és real. No li agradaria intentar-ho per a saber? Almenys una vegada?

JOHN STRASBERG

---

Representacions

Teatre Principal: 03/12/1998
Teatre Principal: 03/12/1998

---