Companyia: La Zaranda. Teatro Inestable de Andalucía La Baja

---

Documents per a descarrega

• Cartell

---

Documents per a consultar en la sala

• 130/16 Los que ríen los últimos

---

Fitxa tècnica

Autor: Calonge, Eusebio
Dirección: Paco de La Zaranda, Sánchez, Francisco
Intérprete: Bustos, Enrique, Campuzano, Gaspar, Sánchez, Francisco
Iluminación: Calonge, Eusebio
Espacio escénico: Paco de La Zaranda
Voz en off: Carrión, José Pedro

---

Més dades

¡¡Que bien sé yo la fonte que mana y corre: aunque es de noche!
(San Juan de la Cruz)

La necesidad y el abatimiento viajan en el equipaje de estos artistas de mala muerte. Los arrastran desde sus iniciales cabriolas, desde sus primeros pinitos, hasta ahora, cruzada ya la vida con sus números gastados, sus gracias anticuadas, su fatiga ambulante.

Pasando la gorra, en corros cada vez más exiguos, fueron escondiendo sus destinos tras un remedo de maquillaje. Disfrazando la extrema penuria con ropajes estrambóticos, llenos de parches y remiendos.

No les abandonaron sin embargo, aparte del cansancio, la esperanza. Ni siquiera cuando perdieron el horizonte bajo cerros de desperdicios dejaron de buscar una encrucijada que los desviara de lo pútrido de una época, encarrilándolos hacia un mundo en el que volvieran a ser el centro de la pista.

¿Sirvió para algo el sacrificio? Acaso para que no pudieran alterar su itinerario hacia lo imposible, someter sus vidas, amordazar sus risas. La risa de los que mantienen la esperanza. La risa de los que aun sienten la nostalgia del paraíso, frente a la carcajada desdentada del tiempo.

Señoras y Señores con ustedes estos herederos de una estirpe extinguida en su más difícil todavía:

Continuar un sueño que cruzando la soledad llegue más allá de la muerte.

La necessitat i l'abatiment viatgen en l'equipatge d'estos artistes de mala mort. Els arrosseguen des de les seues inicials cabrioles, des dels seus primers temptejos, fins ara, croada ja la vida amb els seus números gastats, les seues gràcies antiquades, la seua fatiga ambulant.

Passant la gorra, en rogles cada vegada més exigus, van ser amagant els seus destins darrere d'un imitació de maquillatge. Disfressant l'extrema penúria amb vestiduras estrambòtiques, plens de pegats i pedaços.

No els van abandonar no obstant això, a banda del cansament, l'esperança. Ni tan sols quan van perdre l'horitzó baix turons de desperdicis van deixar de buscar un encreuament que els desviara del pútrid d'una època, encarrilant-los cap a un món en què tornaren a ser el centre de la pista.

Va servir per a quelcom el sacrifici? Potser perquè no pogueren alterar el seu itinerari cap a l'impossible, sotmetre les seues vides, emmordassar les seues rialles. La rialla de què mantenen l'esperança. La rialla de què inclús senten la nostàlgia del paradís, enfront de la carcallada desdentada del temps.

Senyores i Senyors amb vostés estos hereus d'una estirp extingida en el seu més difícil encara:
Continuar un son que creuant la soledat arribe més enllà de la mort.

---

Representacions

Teatro Chapí de Villena: 29/05/2009
Teatre Principal d'Alacant: 13/11/2009

---