Companyia: Compañía Nacional de Danza. CND
Duració: 70'
Estrena: Gran Teatre del Liceu el 2 de agosto de 2004

---

Documents per a consultar en la sala

• V1572 Grabación

---

Fitxa tècnica

Coreografía: Duato, Nacho
Iluminación: Fields, Brad
Espacio escénico: Al Chalabi, Jaffar
Vestuario: Duato, Nacho
Realización de espacio escénico: Odeón Decorados
Música: Alcalde, Pedro, Caballero, Sergi, Darling, David

---

Més dades

27 i 29 de juliol de 2006
Ballarins Principals:
Yolanda Martín, Ana María López, Ana Tereza Gonzaga, Andrea Méndez, Tamako Akiyana, Nadja Sellrup, Luisa María Arias.
Cos de Ball:
Swee Boon Kuik, Gentian Doda, Dimo Kirilov, José Carlos Blanco, Amaury Lebrun, Jens Rosen, Isaac Montllor, Rafael Rivero, Francisco Lorenzo, Mathieu Rouviere.

28 de juliol de 2006
Ballarins Principals:
Christelle Horna, Marina Jiménez, Liu Balocchi, Lucía Barbadillo, Inés Pereira, Susana Riazuelo, África Guzmán.
Cos de Ball:
Swee Boon Kuik, Joel Toledo, Mathieu Rouviere, Héctor Torres, Fabrice Edelmann, Jens Rosen, Oscar Salomonsson, José Carlos Blanco, Alejandro Álvarez, Randy Castillo.


El ferro que va ser eix, els acers que van integrar les bieles, el coure que va conduir l'energia i tots els metalls que, sota formes agres i anguloses, van donar cos a les peces de la màquina, que van girar amb ritme exacte i actitud submisa, amb cega força i fe no menys cega en profit de l'home i la seua esperança, jeuen aquí, confusos, desvaíts, sumits en idèntic menyspreu, dissolts en orina i sal, deixades de la mà que un dia els creés.
Podria salvar-se una mica encara, encara és possible l'arribada d'una segona mà que, piatosa, estronque les ferides del rovell, desplegue la carícia de l'oli sobre la pell rosegada de l'acer; mes tot, en general, està perdut.
El foc igualarà les rodes i els plançons, confondrà els molls i els èmbols, tornarà les femelles desgastades a la inèrcia i el no res a minerals, a la matèria original d'on sorgiran altres formes netes, pures, lliures potser per sempre de l'estigma fatal de la ferralla.

CHATARRA. Àngel González


El hierro que fue eje, los aceros que integraron las bielas, el cobre que condujo la energía y todos los metales que, bajo formas agrias y angulosas, dieron cuerpo a las piezas de la máquina, que giraron
con ritmo exacto y actitud sumisa, con ciega fuerza y fe no menos ciega en provecho del hombre y su esperanza, yacen aquí, confusos, desvaídos, sumidos en idéntico desprecio, disueltos en orín y sal, dejados
de la mano que un día los creara.
Podría salvarse algo todavía, aún es posible la llegada de una segunda mano que, piadosa, restañe las heridas de la herrumbre, despliegue la caricia del aceite sobre la piel roída del acero; mas todo, en general, está perdido.
El fuego igualará las ruedas y los vástagos, confundirá los muelles y los émbolos, devolverá las tuercas desgastadas a la inercia y a la nada minerales, a la materia original de donde surgirán otras formas limpias, puras, libres acaso para siempre del estigma fatal de la chatarra.

CHATARRA. Ángel González

---

Representacions

La Nau: 27/07/2006

---