Trajectòria

Arriba al teatre fent cursos d’interpretació impartits per companyies amateur de Sagunt com el Cercle de Teatre Saguntí o Mascarada Teatre. Amb aquesta última, intervé com a actor en Joan, el cendrós, de Carles Alberola i Roberto García, en 2003. Comença la llicenciatura d’Història de l’Art a la Universitat de València, estudis que abandona en 2005 per traslladar-se a Barcelona, on estudia Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre. Dins de la seua titulació, realitza assignatures d’escriptura dramàtica amb Carles Batlle, Lluís Hansen, Beth Escudé, Víctor Molina, Teresa Villardell i José Sánchis Sinisterra. En aquests anys a Barcelona, escriu les seues primeres obres: El Casino (2007), Uns amors, uns indrets (2008), Cavalls salvatges no m’arrancarien d’ací (2009), o el guió de cinema La felicidad de los cobardes (2008); d’altra part, dirigeix una sèrie d’obres estrenades al mateix Institut: El cavaller de la felicitat (2006), de David Mamet; Háblame como la lluvia y déjame escuchar (2007), de Tennessee Williams; i Vetlar (2008), de Lucía Carballal. El últims anys de la carrera, fa d’assistent de direcció de Magda Puyo en Espectres (2008), d’Ibsen; de Joan Castell, en Electra (2010), de Sòfocles; i de Carme Portaceli en Galileu (2010), de Brecht, i en Prometeu encadenat (2010), d’Èsquil. A partir de 2010, completa la seua formació com a autor dramàtic a l’Obrador de dramatúrgia de la Sala Beckett de Barcelona assistint a tallers de Paco Zarzoso, Joseph Danan i April De Angelis; o amb cursos al CDN amb Alfredo Sanzol o Mark Ravenhill. 

Abans d’acabar els estudis de direcció i dramatúrgia, dirigeix la seua primera obra, Uns amors, uns indrets (2009), estrenada a la sala La Columna del Port de Sagunt. Dins del programa de Tallers Integrats de l’Institut del Teatre (Factòria IT de Nous Creadors), estrena Cavalls salvatges no m’arrancarien d’ací (2009). Aquest espectacle dóna origen a la Companyia Cavalls, formada per exalumnes de l’Institut, amb l’objectiu donar el salt a l’àmbit professional. Aquesta obra va participar a la XV Mostra de Teatre de Barcelona, on va ser nominada com a millor espectacle del públic. Després, l’obra va fer una breu gira i es va veure al Port de Sagunt, Granollers i a l’Antiga Tabacalera de Madrid. En 2011, és guardonada amb el Premi INJUVE  a la millor proposta escènica. Un any abans, l’autor es llicencia amb la direcció de Platònov, de Txékhov, en una adaptació de Lucía Carballal. Després, la companyia Cavalls rep un accèssit de la beca Desperta de la Nau Ivanow de Barcelona amb Escritos desde el fuego (2011), un espectacle a partir de textos no teatrals del mateix Sánchez qui s’encarrega de la direcció junt amb Albert Massanas. L’últim projecte de la companyia, Els voladors de ponts, de Sánchez, finalment no es va dur a terme.

En 2012, Sánchez és seleccionat pel Teatre Lliure al projecte Assaig Obert, organitzat amb l’Institut del Teatre per ajudar a la professionalització dels graduats en direcció i dramatúrgia. L’autor estrena al Lliure de Gràcia una primera versió en català de Nosotros no nos mataremos con pistolas i, mesos després, Marta Noguera estrena a Londres aquesta versió en anglès We won’t shoot ourselves, que es veurà al Rosemary Branch Theater i al King’s Head Theater. Aquesta peça suposa una mena de transició cap a una nova etapa en la trajectòria de Sánchez marcada per la seua tornada a València. Entre 2012 i 2013, realitza el Màster en Gestió Cultural de la Universitat de València, on coneix l’artista multidisciplinar, Teresa Juan. Ambdós, junt amb l’actriu Silvia Valero, fundaran l’actual companyia de l’autor, Wichita Co, amb la peça El estado de la piedra (2013), una dramatúrgia a partir de quatre escriptores suïcides: Alejandra Pizarnik, Sylvia Plath, Virginia Woolf i Sarah Kane. Aquesta obra naix d’un encàrrec de la Unitat d’Igualtat de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València i s’estrena a l’àmbit universitari, en concret, a la Sala Matilde Salvador.

Eixe mateix any, 2013, l’autor és becat per l’Institut del Teatre per assistir al seminari Panorama Sur de Buenos Aires, dirigit per Alejandro Tantanian i Cynthia Edul. Sánchez i els altres participants del seminari, procedents de diversos països llatinoamericans (Argentina, Bolívia, Xile, Cuba, Mèxic i Uruguai), formen el col·lectiu OTI (Organización Teatral Iberoamericana), amb l’objectiu de conformar una xarxa virtual de col·laboració que ajude a consolidar projectes internacionals i siguen un reflex de la realitat política i sociocultural dels diferents països. OTI organitzarà diverses lectures dramatitzades al Festival Internacional de La Habana i al Santiago Off. A València, Sánchez s’encarrega de coordinar un text de creació col·lectiva dels membres de l’OTI, No hables de ello (2014), dirigit per Gabriel Ochoa, dins de la producció pròpia Invernadero del Festival Russafa Escènica. El vincle establert de l’autor amb Llatinoamèrica en 2013 origina la seua intervenció en dos propostes més: a la Casa Rodante de Santiago de Xile, es fa la lectura dramatitzada de Todos se han ido (2013); i dins de la Biennal d’Art Jove de Buenos Aires, participa en el projecte internacional de teatre virtual Long Distance Affair, per al qual escriu la peça breu El alma rebosante de dulce deleite jamás será profanada (2013).

En 2014, de nou a València, Wichita Co s’activa definitivament amb l’estrena de dos peces breus, interpretades per Silvia Valero i dirigides per l’autor: Ya no vestiré el rojo en la España azul, al miniteatre del Teatre Rialto; i Y pariremos la tierra, al Festival Russafa Escènica. La producció està signada amb una altra companyia valenciana, Tabula Rasa, amb la qual també posaran en escena una nova versió de Nosotros no nos mataremos con pistolas, estrenada a la Sala Ultramar, amb molt bona acollida de públic i crítica. Després de la reposició, l’obra comença una extensa gira pel País Valencià i arriba a Madrid, on participa al Fringe i, més tard, és programada a la sala principal del Teatro Lara. A València, es torna a recuperar unes setmanes al Teatre Talia. En 2016, Sánchez rep el Premi Max a la Millor Autoria Revelació i l’obra obté la nominació a Millor Espectacle Revelació. Fins al moment, l’obra ha sigut traduïda a l’anglés, persa, italià, polonés i romanés.

En 2015, l’autor viatja a Santiago de Xile i mostra al Festival Off l’espectacle Proyecto Valencia, conformat per les dos peces breus de Wichita Co abans esmentades. També estrena al Microteatre de València una altra peça breu, Un poquito más amable; i a Xile, Todos se han ido, amb direcció de Fernando Ocampo. Wichita Co torna a estar present al Festival Russafa Escènica de 2015, aquesta vegada amb un text coescrit amb Lucía Carballal, A España no la va a conocer ni la madre que la parió. Després de l’estrena, l’obra gira pel circuit de teatre local, arriba al Teatro del Barrio de Madrid, i rep la nominació a Millor Espectacle Revelació als Premis Max. Sánchez dirigirà dos obres més de Carballal: Los temporales (2016), dins del cicle Escritos en la escena del Centro Dramático Nacional, i Una vida americana (2017), estrenada en Teatro Palacio Valdés d’Avilès amb producció de La Zona. De l’autora Hattie Naylor, dirigeix el monòleg Iván y los perros (2017), programat en el Teatro Español.

Per primera vegada, Sánchez obté una producció pública valenciana amb Cuzco (2017), estrenada en el Teatre Rialto de València. Eixe mateix any, s’havia fet una lectura dramatitzada d’aquesta obra a Londres, traduïda i dirigida per William Gregory. La producció valenciana va estar nominada a diversos premis de les Arts Escèniques Valencianes, com el de millor text, i nominada també als Premis Max a millor espectacle. L’obra girarà pel circuit del País Valencià i arribarà a ciutats com Barcelona, Madrid o Mallorca. En 2018, junt amb Antonio Escámez, Sánchez adapta aquesta peça a guió cinematogràfic i, a l’any següent, rep la nominació a Millor Curtmetratge de Ficció dels Premis de l'Audiovisual Valencià. Finalment, en 2019, s’estrenarà una producció en anglès, amb direcció de Kate O’Connor al 503 Theatre de Londres.

El següent text de Sánchez serà La Florida, nascut del VI Programa de Dramatúrgia Actuales de l’INAEM. En 2019, l’autor participa en el III Torneo de Dramaturgia de La Zona en Madrid, d’on naixerà una nova peça, Una vez, una casa, en procés de producció actualment amb la seua companyia Wichita Co. En quant a estrenes, destaca el projecte de “Provincia Chejov”, que pretén fer tres adaptacions de textos de l’autor rus. El primer apropament serà What is love? Baby don’t hurt me (2019), estrenada al Teatre Principal de València, amb direcció de l’autor. Aquesta peça rebrà el Premi a la millor versió, traducció o adaptació de les Arts Escèniques Valencianes en 2020. 

Entre els últims treballs, destaca La casa del dolor (2020), fruit de la participació de l’autor en el Laboratori de Dramatúrgia Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera. Sánchez dirigirà la lectura dramatitzada al Teatre Rialto de València. L’obra serà escollida després per a ser una producció del Teatre Nacional de Catalunya per a la temporada 2021/2022. Recentment, s’ha pogut veure al Teatre Rialto una nova producció d’una de les seues primeres obres, Todos se han ido (2021), amb direcció de Paco Macià.

Des de 2016, l’autor forma part de l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre (AVEET). 

Trajectòria actualitzada JUNY 2021
© Xavier Puchades

Obra estrenada

Textos dramàtics originals

2009. Uns amors, uns indrets. Direcció de l’autor. Sala La Columna, Port de Sagunt, València. 
2009. Cavalls salvatges no m’arrancarien d’ací. Direcció de l’autor. Sala Versus, Barcelona 
2011. Escritos desde el fuego. Direcció de l’autor i Albert Massanas. Cia. Cavalls. Nau Ivanow, Barcelona. 
2012. Nosaltres no ens matarem amb pistoles (primera versió). Direcció de l’autor. Teatre Lliure, Barcelona. 
2013. El alma rebosante de dulce deleite jamás será profanada. Direcció de Lautaro Metral. Projecte Long Distance Affair, Biennal d’Art Jove de Buenos Aires. (TB)
2014. Ya no vestiré el rojo en la España azul. Direcció de l’autor. Wichita Co - Tabula Rasa. Teatre Rialto – Miniteatre, València. (TB)
2014. Y pariremos la tierra. Direcció de l’autor. Wichita Co - Tabula Rasa. Festival Russafa Escènica, Hat Gallery, València. (TB)
2015. Un poquito más amable. Direcció de l’autor. Microteatre, València. (TB)
2015. A España no la va a conocer ni la madre que la parió, coescrita amb Lucía Carballal. Direcció de l’autor. Wichita Co. Festival Russafa Escènica, Sporting Club Russafa, València. 
2015. Todos se han ido. Direcció de Fernando Ocampo. Festival Teatro en Casa, Santiago de Xile. 
2017. Cuzco. Direcció de l'autor. Institut Valencià de Cultura. Teatre Rialto, València. 
2021. Una vez, una casa. Direcció de l'autor. Wichita Co. Sala Off, València. (en producció)

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

2013. El estado de la piedra, dramatúrgia a partir de l’obra de Virginia Woolf, Sylvia Plath, Alejandra Pizarnik i Sarah Kane. Direcció de l’autor. Teresa Juan & Víctor Sánchez (Wichita Co). Sala Matilde Salvador – La Nau, Universitat de València. 
2014. No hables de ello, autor i coordinador de dramatúrgia en l’espectacle de creació múltiple amb la Plataforma OTI (Gabriel Ochoa, Gerardo Oettinger, Maruja Bustamante, Carla Valles, Sebastián Calderón, Camila Urioste, Alejandro Tortajada, Eleonora Luna i Albert Lladó). Direcció de Gabriel Ochoa. Russafa Escènica. Festival Russafa Escènica, Sala Russafa, València. 
2017. Iván y los perros, de Hattie Naylor, versió de l’autor i Juan Vicente Martínez Luciano. Direcció de l’autor. La Pavana. Teatro Español, Madrid. 
2019. What is love? Baby don’t hurt me, versió lliure d'Ivànov, d'Anton Txékhov. Direcció de l’autor. Wichita Co. Teatre Principal, València. 

Posades en escena posteriors i reposicions (Internacionals)

2012. We won’t shoot ourselves  (primera versió). Direcció de Marta Noguera. Fox Trotter Company, Rosemary Branch Theatre, Londres. 
2015. Proyecto Valencia (espectacle conformat per dos peces breus: Ya no vestiré más el rojo en la España azul  i Y pariremos la tierra). Direcció de l’autor. Wichita Co - Tabula Rasa. Festival Santiago Off, Centro Cultural Gabriela Mistral (GAM), Santiago de Xile. 
2019. Cuzco. Direcció Kate O'Connor. Thatre 503. Off West End, Londres.
2020. Noi non ci uccideremo con le pistole. Direcció de l'autor. Collettivo Gavetta. Catània. 

Posades en escena posteriors i reposicions (Nacionals)

2014. Nosotros no nos mataremos con pistolas (segona versió). Direcció de l’autor. Wichita Co - Tabula Rasa. Sala Ultramar, València.  
2021. Todos se han ido. Direcció Paco Macià. Cía. La Ferroviaria. Teatre Rialto, València.

Lectures dramatitzades (Internacionals)

2013. Todos se han ido. Direcció de 10 directors xilens. La Casa Rodante, Santiago de Xile. 
2017. Cuzco. Direcció de William Gregory. London’s Cervantes Theatre.
 

Lectures dramatitzades (Nacionals)

2020. La casa del dolor. Direcció de l'autor. Laboratorio de Dramatúrgia Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera, Institut Valencià de Cultura. Teatre Rialto, València. 

Obra publicada

Textos dramàtics originals

2016. Caballos salvajes no me arrancarían de aquí. Web AVEET, València.
2016. Todos se han ido. Web AVEET, València. 
2017. Nosotros no nos mataremos con pistolas. Editorial Antígona, Madrid.
2018. Cuzco. Editorial Antígona, Madrid.
2020. La casa del dolor. Institut Valencià de Cultura, València. 
 

Reflexió i investigació teatral de l'autor: programes de mà

2009. “Consideracions dramatúrgiques”. Dossier Cavalls salvatges no m’arrancarien d’ací. Cia. Cavalls. 
2014. “Sobre la obra”. Dossier Nosotros no nos mataremos con pistolas. Cía Wichita Co – Tabula Rasa.
2015. “Sobre la obra”- Dossier A España no la va a conocer ni la madre que la parió. Cía Wichita Co.

Obra traduïda

ANGLÉS
2018. Cuzco, traducció de William Gregory. En The Oberon Anthology of Contemporary Spanish Plays, Oberon Books Ltd, Londres.

Inèdites
2012. We won’t shoot ourselves. Traducció de Blanca Bolós Camarasa.
2016. Una vez una casa. Traducció de William Gregory. 
2018. La Florida. Traducció de William Gregory.

ITALIÀ
Inèdit
2018. Noi non ci uccideremo con le pistole. Traducción de Graziaa Lo Brutto.

PERSA
2017. Nosotros no nos mataremos con pistolas. Traducción d'Elena Qmi Autoedició.

POLONÉS
Inèdit
2020. Cuzco. Traducción de Paulina Eryka Masa.
2020. Una vez, una casa. Traducción de Paulina Eryka Masa.

ROMANÉS
Inèdit
2019. Nosotros no nos mataremos con pistolas. Traducció de Luminita Voina.
2021. La Florida. Traducció de Luminita Voina.

VALENCIÀ
2019. Cuzco. Traducció de l'autor. Institut Valencià de Cultura, València

Inèdit.
2020. La casa del dolor. Traducci´o de l'autor i d'Albert Bellés i Chorva. 

Obra premiada

2009. Premi INJUVE a la millor proposta escènica per Cavalls salvatges no m’arrancarien d’ací.
2011. Accèssit de la Beca Desperta de la Nau Ivanow per Escritos desde el fuego.
2015. Premi del Públic d’Escènia per Nosotros no nos mataremos con pistolas. 
2016. Premi Max a la millor autoria revelació per Nosotros no nos mataremos con pistolas. 
2016. Nominació Premi Max al millor espectacle revelació per Nosotros no nos mataremos con pistolas. 
2017. Nominació Premi Max al millor espectacle revelació per A España no la va a conocer ni la madre que la parió.
2017. Ajuda del Programa de Desarrollo de Dramaturgias Actuales de l’INAEM per a escriure La Florida.
2019. Nominació a millor espectacle en els Premis Max, per Cuzco. 
2020. Premi a la millor versió, traducció o adaptació de les Arts Escèniques Valencianes, per What is love? Baby don’t hurt me.

Altres premis
2019. Cuzco, nominat a Millor Curtmetratge de Ficció als Premis de l'Audiovisual Valencià.

Bibliografia

Articles, capítols, pròlegs

PEIRÓ, J. V. (2017). “Teatro de la crisis: Víctor Sánchez Rodríguez”. Teatro hispánico y su puesta en escena. Estudios en homenaje a Josep Lluís Sirera Turó. Ed. J. L. Canet, M. Haro, J. London i B. Sansano. Universitat de València, p. 301-312.

Recepció en premsa i publicacions especialitzades

ARTEZBLAI (2014). “Nosotros no nos mataremos con pistolas en la Sala Ultramar de Valencia”. Artezblai, 19 de novembre. 
ÁVAREZ, F. (2015). “Nosotros no nos mataremos con pistolas – una exquisitez teatral en el Talia de Valencia”. Channelvideoone.com, 5 de setembre. 
-(2016). “A España no la va a conocer ni la madre que la parió de Wichita Co. Últimos días en Madrid”. Channelvideoone, 26 de maig. 
ÁLVAREZ.DARDET, A. (2016). “Jóvenes sin futuro”. El Público, 15 de febrer.
-(2016). “A España no la va a conocer ni la madre que la parió”. El Público, 4 de maig. 
ANDRÉS, L. (2015). “Nosotros no nos mataremos con pistolas: la joya del Fringe 2015”. Ocioxocio, 28 de juliol.
-(2016). “Nosotros no nos mataremos con pistolas: una excelsa reunión de cobardes”. Ocioxocio, 17 de febrer. 
BROX, O. (2015). “Ensayo sobre la tristeza”. Diarios Detour, 13 de setembre.  
CAMBLOR, C. (2012). “Marta Noguera estrena su primera obra We won’t shoot ourselves”. El Ibérico, 14 de juliol. 
CAMPOS, P. (2015). “Felipe, Podemos y la madre que nos parió”. El Confidencial, 9 d’octubre. 
COBO, B. (2016). “¿Qué hacemos con la casa de la abuela?”. Culturamas, 12 de maig. 
CULTURPLAZA (2015). “El Rialto acoge la obra revelación del año Nosotros no nos mataremos con pistolas”. CulturPlaza, 9 d’abril. 
DIARI LA VEU (2016). “L’Alcalde rep el dramaturg de lPort de Sagunt Víctor Sánchez”. Diari La veu, 6 d’agost. 
FANJUL, S. C. (2016). “Un nuevo desencanto”. El País (Madrid), 15 de febrer.
-(2016). “Mucho cuidado con los deseos”. El País (Madrid), 10 de maig. 
GABALDÓN, M. (2016). “Nosotros no nos mataremos con pistolas”. Notodo.com, 24 de febrer. 
GARÍN, I. (2014). “Desterrando el pasado”. Cartelera Turia. Novembre. 
GARSÁN, C. (2016). “Autoestima escènica: catálogo recomendado de imprescindibles marca Valencia”. CulturPlaza, 24 d’abril. 
GIL GRANDE, R. (2016). “Nosotros no nos mataremos con pistolas sino con algo mucho peor”. Web RTVE, 23 de febrer. 
HERRERAS, E, (2014). “Mirando hacia atrás con ira”. Levante. Novembre. 
LEVANTE (2016). “Los valencianos copan las nominaciones revelación de los Premios Max”. Levante, 30 de març.
-(2016). “Desde Sagunto siempre me he sentido apoyado”. Levante, 5 d’agost. 
MALDONADO, L. G. (2016). “La izquierda cree que solo tienen dinero las malas persones”. El Español, 12 de maig. 
MICROPLAN MADRID (2016). “A España no la va a conocer ni la madre que la parió”. Microplán Madrid, 17 de maig. 
MORALES, C. (2016). “La trampa (política) de la nostàlgia”. InfoLibre, 11 de maig. 
MUÑOZ DÍEZ, L. (2016). “Nosotros no nos mataremos con pistolas, de Víctor Sánchez Rodríguez”. Revista Tarántula, 22 de febrer. 
PEIRÓ, J. V. (2014). “Retrato de una generación”. Las Provincias.
-(2014). “Nosotros no nos mataremos con pistolas”. Episkenion, desembre. 
-(2019). "Chéjov vivo y actual". Las Provincias, 30 de novembre.
PLAZA, J. M. (2016). “Crítica a la izquierda desde la izquierda”. El Mundo, 6 de maig. 
RODRÍGUEZ GIMENO, R. (2016). “Cuando las bales no son de fogeo”. Verlanga. 
SAN IDELFONSO, J. (2016). “Nosotros no nos mataremos con pistolas en el Teatro Lara”. Culturon.es, 10 de març.
SERRANO LEIVA, A, “La tragicomedia de los milenials espanyoles”. Cultura Joven, 29 de març. 
STEWART, G. (2019). "Interview: Kate O'Connor on Cuzco at Theatre 503". Theatre Weekley, 23 de gener. 
TORIBIO, I. (2016). “Nosotros no nos mataremos con pistolas llega al Teatro Lara”. New Magazine, 16 de febrer. 
VALERA ARVELO, M. (2016). “A España no la va a conocer ni la madre que la parió”. Todos al teatro, 18 de maig. 
VALLEJO, J. (2016). “Puede el capital más que el anhelo”. El País, 12 de maig. 
VELASCO, C. (2015). “Nosotros no nos mataremos con pistolas copa los premios de los actores”. Las Provincias, 1 d’abril.
-(2015). “El teatro valenciano tiene cantera”. Las Provincias, 4 d’abril. 
VICENTE, A. (2016). “Crónica descarnada de una generación que se iba a comer el mundo y se ha comido un mojón”. Escena Godot, febrer.  
VILA, J-M. (2016). “Todo va bien: Nosotros no nos mataremos con pistolas”. Diario Crítico, 2 de març. 
VILA, M. (2016). “My generation”. Abiertotodalanoche.es, 24 de febrer. 
VIÑAS, E. (2016). “Víctor Sánchez: El desencanto es parte de la vida y de la naturaleza de las cosas”. ValenciaPlaza, 17 de maig. 
YAGO, I. (2011). “Companyia Cavalls: A la recerca d’un discurs generacional”. Revista Benzina, 55, Barcelona, p.16-17. 

Enllaços

http://aveet.eu/sanchez-victor/
http://www.contextoteatral.es/victorsanchezrodriguez.html
https://wichitaco.wordpress.com
https://ciacavalls.wordpress.com

Entrevistes
https://www.youtube.com/watch?v=eIBCgKAIuPg
https://www.youtube.com/watch?v=EvPtZb_WWYs
https://vimeo.com/238718770 (Espais de Treball)