Trajectòria

            En 1991, Pardo comença la seua formació teatral a l’Escola Municipal de Teatre d’Aldaia (EMT), aleshores dirigida per Santiago Sánchez i María Romero, on l’autora intervé com a actriu en diversos muntatges. Des de 1993, compagina el teatre amb la música, com a membre de la Unió Musical d’Alaquàs, i estudia Magisteri en l’especialitzat de filologia espanyola i de catalana a la Universitat de València, on es llicencia en 1996.

            Junt amb altres companys de l’EMT d’Aldaia com Juli Disla, Carles García o Sandra Gómez, funda en 1994  la companyia Teatre dels Vents. Pardo participa com a actriu en el primer muntatge d’aquesta companyia, Assassinat al balneari (1994), dirigit per Benja Doménech i, posteriorment, és coautora de Cotxes (1999), escrita amb Juli Disla i Carles García i direcció de Joan Miquel Reig. A l’EMT també coneix Gemma Taberner i, fruit d’un curs intensiu a la Sala Trapezi de València, s’introdueix al món del clown gràcies a Sergi Claramunt a mitjans dels noranta. Després, per un intercanvi amb l’EMT de Xirivella coneix Lluna Albert, i continua amb la formació del clown amb Jesús Jara. Amb Lluna Albert i Gemma Taberner, l’autora funda Nas Teatre en 1996. En aquest temps, a més, Pardo assistirà a cursos impartits per Virginia Imaz (Ohiulari Clown), Erik de Bont, Kozanna Luca (Roy Hart Theatre) o Pepe Viyuela.

            La primera etapa professional de Pardo es desenvolupa, simultàniament, en tres línies de treball: la primera amb Nas Teatre (1996-2005), una proposta de clown excèntric, poètic i paròdic que, en gran part, es centra en l’adaptació de textos no teatrals; la segona, amb Combinats (1997-2007), companyia creada junt amb Juli Disla, Pepa Sarrió i Joan Miquel Reig, centrada especialment en espectacles familiars que, tot al llarg d’una dècada, va gaudir d’una destacada projecció local i nacional; i, la tercera, una sèrie d’encàrrecs d’altres companyies on Pardo col·labora, sobretot, com a dramaturga i/o directora, tasca que desenvoluparà fins a l’actualitat.

            Amb Nas Teatre, a més de ser una de les intèrprets habituals, l’autora s’encarrega de la dramatúrgia de la majoria d’espectacles de la companyia: Conte content curtet i breu (1996), a partir de textos de Josep Vicent Marqués i amb direcció de Jesús Jara; El misteri de la biblioteca (1997), una coproducció amb Falaguera Teatre, resultat d’una creació col·lectiva amb María Colomer i Jesús Jara; Inhospital (1998), de Carles Pons, on Pardo ajuda també al procés d’escriptura i a la direcció de Jara; Circosi, una punyetera del trapezi (2000), a partir del conte de Kafka Un artista del trapezi, amb direcció de Joan Segalés, estrenada al Festival Mim de Sueca; després, recuperen i revisen Conte content curtet i breu, retitulat com a Amors impossibles (2001), el seu primer espectacle que va rebre un premi, el del públic al Festiclown de Galícia 2004; i, amb direcció de Pepe Viyuela i inspirat en el conte El determini de Quim Monzó, Malas (2003). L’últim treball de Nas Teatre, signat com Alterades Teatre, va ser l’adaptació del còmic de Maitena, Mujeres alteradas. En Alterades (2003), a més de la dramatúrgia, Pardo s’encarrega de la direcció, de la mateixa manera que fa amb El 2 sempre és de copes (2005), de la Cia. Bicho y Damián, coproduïda per Nas Teatre. També en 2005, ja en solitari, l’autora escriu i dirigeix Concilia, per al grup Carabassa Teatre d’Alaquàs. 

             Amb Combinats, Pardo treballa com a actriu i escriu junt amb Juli Disla espectacles com ...I perdona per les faltes d’ortografia (1998), dirigida per J. M. Reig, o Espinacs (1999), amb direcció de Cristina García. La companyia enceta també una línia de teatre per a adults i fa algunes de les primeres creacions d’escriptura col·lectiva que, després, van ser prou habituals a València. Un de sol (2000), dirigida per Victòria Salvador, compta amb textos de l’autora i d’altres com Paco Zarzoso, Pasqual Alapont, Alejandro Jornet, Ximo Llorens, Chema Cardeña, Paco Sanguino i Juli Disla.  Crida l’atenció que Pardo siga l’única dramaturga de la proposta i no serà l’única vegada. A l’any 2000, l’autora abandona el projecte de Combinats per concentrar-se en Nas Teatre. Tornarà, però, com a dramaturga per participar a l’espectacle del desè aniversari de la companyia, T’espere Baix (2007), amb direcció de Reig i Pau Pons, on escriu amb els seus companys habituals d’escriptura de l’EMT d’Aldaia, Carles García i Juli Disla. Amb aquests autors, després de l’experiència de Teatre dels Vents, havia escrit Núvols (2001), per l’Eòlica de Teatre, amb direcció de Jaume Pérez.

              En la tercera línia de treball, Pardo exerceix d’autora a partir d’una sèrie d’encàrrecs per a espectacles vinculats a l’àmbit universitari. Precisament, alguns dels primers textos publicats de l’autora, entre 2001 i 2006, són els que escriu per les propostes col·lectives en què col·labora. Un d’aquests textos és Lara Croft (2001) que forma part del muntatge que celebra els deu anys del Grup de Teatre de la Universitat de València, Dies d’ensalada, coescrit amb Juli Disla, Jorge Picó, Xavier Puchades i Arturo Sánchez Velasco. Aquesta obra va rebre el Premi al millor text dramàtic del festival Escènia Contemporània. Per al projecte final de carrera de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València, juntament amb Disla i Alejandro Jornet, escriu Estem tan brozejats que fem una mica de fàstic (2003), estrenada en Teatro de los Manantiales. Aquesta col·laboració suposa la primera incursió de Pardo al circuit alternatiu valencià. A l’any següent, al mateix teatre, estrena A pedazos (2004), amb dramatúrgia i direcció d’Eva Zapico.

            Per últim, en aquesta etapa també trobem peces en solitari, encara que inèdites als escenaris i en una línia més convencional d’escriptura dramàtica: Boston (2001), que va rebre l’ajuda a la creació de Teatres de la Generalitat Valenciana i de la qual es farà, entre 2002 i 2005, fins a tres lectures dramatitzades a Madrid, Barcelona i València. En 2007, Pardo torna a rebre la mateixa ajuda i escriu Avignon. A partir d’eixe moment, decideix no escriure cap text sense que hi haja previst la seua estrena, ja siga per encàrrecs o per iniciativa personal. Cal citar també els dos poemaris publicats per l’autora, En clau de sol (1996), segon premi Solstici de Manises, i Recursos (2000).

              Per tancar aquesta primera etapa professional, convé destacar també el treball incipient de Pardo al voltant de la direcció escènica per a altres companyies. En 2003, és ajudant de direcció de Momo, de Pluja Teatre, espectacle que va guanyar el Max al millor espectacle infantil de 2005. Eixe mateix any, dirigeix el seu primer projecte de clown fora de la seua companyia, l’espectacle infantil Pista (2005), d’ Engrata Teatre. En 2004, a més, havia realitzat l’assessoria en tècnica de clown per a la producció de Teatres de la Generalitat Valenciana, Com un blues, dirigida per Amparo Urieta.

             Entre 2005 i 2009, hi ha una mena de període de transició on l’autora es dedica, sobretot, a l’escriptura de guió televisiu i a la col·laboració textual en muntatges d’escriptura col·lectiva. Així doncs, com a guionista participa en diversos formats de ficció televisiva per a RTTV com Autoindefinits (2005-2006), Evolució (2008), Maniàtics (2007-2008), i la sèrie infantil de muppets Babaclub (2009-2010). En 2006, col·labora en Construyendo a Verónica, producció de Bramant Teatre per al Festival VEO, dirigida per Jerónimo Cornelles. Aquesta peça col·lectiva, on Pardo continua sent l’única dramaturga de l’equip, va rebre diversos guardons com el Premi Abril al millor text (2007), Premi al millor espectacle de teatre a la Feria de Teatro de Huesca (2007), i va quedar finalista al millor espectacle dels Premios Max. En 2009, torna a col·laborar en una producció col·lectiva de Bramant, Confesiones de 7 mujeres pecando solas, coescrita amb Carles Alberola, Sergi Belbel, Guillermo Heras, Concepción León i el mateix Cornelles. Anys després, en 2011, torna a escriure amb Cornelles la peça infantil Fructuoso, que guanya el Premi Navarra de Teatre Infantil.

             En 2007, Pardo es trasllada a viure a València definitivament. En 2003, s’havia creat l’Associació Valenciana de Circ i l’Espai de Circ, l’autora comença a freqüentar aquest lloc de trobada entre els intèrprets valencians de circ. Allà, participa en els equips de treball fins al 2011 i entrena trapezi amb Fefa Borego. Eixe any, precisament, es funda l’Associació Professional de Circ de la Comunitat Valenciana (APCCV) i l’autora forma part de l’equip que la posa en marxa. De fet, s’ocupa de la presidència entre 2013 i 2015. Tota aquesta activitat en l’associacionisme i l’haver-se format a l’Escola de Circ de Barcelona i a l’Escola de Circ d’Alcorcón, entre 2006 i 2007, en clown i trapezi (Pili Serrat, Hernan Gené o Herman Wade), és clau per a entendre l’origen de la segona etapa de creació de Pardo que, en 2007, funda la Companyia Patrícia Pardo.

            El primer treball amb la seua companyia serà Augusta (2007), un poemari dramatitzat estrenat al Festival Internacional de Pallassos de Xirivella, amb direcció de Sergi Claramunt. Amb aquesta peça, Pardo va girar per diverses localitats del País Valencià i comença la recerca d’una veu pròpia que conjugue la seua experiència escènica, teatre i circ, a més de la seua vessant com a poeta i directora escènica. Aquesta última tasca la continua exercint, junt amb Ximo Vidal, en La comèdia Borja (2010), per a Pluja Teatre; i en la peça de circ Tic, tac (2010), de Proyecto Edi Circ, dirigia i interpretada per Lomi Szil, amb tècnica de Gisela Plasencia.

              Finalment, és amb l’estrena de Comissura (2010), espectacle que estarà actiu fins a 2024, on Pardo troba el seu discurs més personal. Després de girar per algunes localitats valencianes, entre 2011 i 2012, l’autora es trasllada a Barcelona amb l’objectiu d’aconseguir una projecció nacional i internacional que la política cultural valenciana no li proporcionava. Amb la seua tornada a València en 2012, comença la primera gira internacional de Comissura, començant per Bolívia i Equador. Entre 2013 i 2015, viatja per diversos països llatinoamericans i a alguns tornarà en més d’una ocasió. Aquesta obra es veu en diferents ciutats i festivals de Xile, Nicaragua, Veneçuela, Hondures, Mèxic, Argentina o Brasil. A partir de 2013, comença la seua projecció per països europeus com Hongria, Portugal, Islàndia o Suècia. Comissura, tot al llarg de la seua vida, s’ha vist en diferents localitats del País Valencià i en ciutats de la resta d’Espanya, i ha rebut premis al Festival Cumbre de las Américas de Mar de Plata d’Argentina o al Festival Decorridos de Múrcia. A l’any 2011, realitza dos nous espectacles que l’autora anomena performances: Ètica, tattos i saldos, per al Festival Russafa Escènica; i Fer-li l’amor al despropòsit, per al Festival Cabanyal Íntim. Aquest últim espectacle, l’autora s’acompanya d’altres creadors com Àngel Fígols, Eva Zapico, Jaume Policarpo o Chon González.

             L’any 2010, també serà important per la participació de Pardo en la creació col·lectiva Zero responsables, un homenatge de la professió teatral valenciana als familiars de les víctimes de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006. Per aquest projecte, escriu El pols o la bala, amb direcció d’Eva Zapico. Zero responsables va rebre el premi Abril a la millor aportació teatral de 2010. En una línia de creació semblant, Pardo participa en Valèntia (2012), una producció del Col·lectiu Veus, conformat per Jaume Policarpo, Begoña Tena, Xavier Puchades i Maribel Bayona. L’autora aporta en aquesta ocasió la peça breu La incomprensió. En aquesta línia de creació col·lectiva, a més, col·labora de nou amb projectes nascuts de l’àmbit universitari: Ma mare, per a Contemporáneo /Contemporani (2014) de l’ESAD, dirigit per Ramón Moreno; i Ací!, per a Europa, Cabaret del desencant (2015), una de les primeres produccions d’Escena Erasmus. 

             A més de les creacions pròpies, en aquesta última etapa, destaquen les col·laboracions habituals de Pardo amb altres creadores valencianes, des de l’autoria i/o direcció. En aquest sentit, trobem el text Yaël, escrit per a Retaule de l’abandó (2011), d’Eva Zapico;  Mi nombre es Mª José Guisado, per a la producció dirigida per Maribel Bayona, La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística (2014), escrita amb Anna Albaladejo, Mª José Guisado, Pedro Lozano i la mateixa Bayona; o Les solidàries (2016), una producció d’A Tiro Hecho, dirigida per Carla Chillida.  En el camp més específic del circ, Pardo col·labora també com autora i/o directora en La família Romanesku (2013), de La Finestra Nou Circ; Petita mort (2014), del Col·lectiu 9.8; Lea (2016), de la Cia La Círtrica d’Ana Rebaneque, on és cocreadora i aporta el material textual; o Menás a truà (2016), de la companyia Arritmados de Circo. En 2017, s’encarrega del guió i la direcció de Nit del Circ Valencià, una gala organitzada per l’APDCV i programada al Teatre Principal.

             Per tant, als darrers anys, Pardo ha treballat regularment amb altres creadores de teatre i de circ. En 2016, sense exercir d’investigadora, l’autora mostra la seua preocupació per la visibilització als teatres i festivals públics de les creadores en un article publicat en la revista Aiguadoç, “Dona i creació escènica al País Valencià (2005-2014)”. Aquesta inquietud també s’observa en les creacions de la seua companyia com El fandango de Marx (2014) on trobem a la dramaturga, actriu i directora Begoña Tena formant part de l’equip; Cul Kombat (2015), coescrita amb Guada Sáez i on intervé també Eva Zapico; o en l’espectacle amb el qual celebra els seus vint anys de trajectòria, Cos mortal (2017), una mena de collage escènic amb fragments d’algunes de les seues creacions pròpies i encàrrecs. Amb alguns d’aquests treballs, Pardo ha continuat l’estela d’internacionalització de Comissura i s’han pogut veure en diversos països de Llatinoamèrica i Europa. A Suècia, per exemple, Cul Kombat va rebre el Premi Festival Spirit Award de la xarxa Nordic Fringe Festivals de 2017. Aquesta intensa activitat internacional ha suposat que les seues obres estiguen traduïdes al castellà, anglès, portuguès, hongarès o islandès. Traduccions encara sense publicar per fer efectiva la gira. En 2019, però, es publica a l’Islandès Cul Kombat, amb traducció del poeta Elías Knörr.

             En aquesta dècada (2010-2020), cal destacar l’activisme associatiu de Pardo com a una de les impulsores de l’Associació Comitè Escèniques en 2013, i participant en la fundació de l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre, el mateix any. En 2018, junt amb altres companyies liderades per dones (La Família Política, Fil d’Arena i A Tiro Hecho), crea la distribuïdora L’Estiba Cultural que, en 2019, encarrega a la investigadora Carolina Boluda l’estudi Creació escènica a València avui. Feminismes, memòria, migracions i classes, publicat per L’Estiba Cultural.

           D’altra part, com a docent, si bé abans de 2010 havia impartit cursos de tècnica de clown i escriptura, va ser a partir d’aquest any quan s’observa una certa continuïtat en la seua dedicació pedagògica. Pardo exerceix com a professora d’escriptura dramàtica al Postgrau Teatre en l’Educació de la Universitat de València en diverses ocasions des de 2006 fins a l’actualitat; en aquesta mateixa institució, s’encarrega dos anys del taller d’escriptura teatral de l’Aula Oberta d’Escriptura Creativa (2014-2015); així mateix, va formar part de l’equip de professors de l’especialitzat d’escriptura dramàtica de l’Escola de Teatre Escalante (2015-2016). A més a més, ha realitzat cursos de dramatúrgia aplicada al circ com al Lifelon Learning Programme Circonnection (2010) o per a col·lectius marginats com amb el projecte pedagògic “Dramatització en contextos multiculturals” (2010), per a la Fundació Secretariado Gitano. Aquesta tasca docent també la va desenvolupar un temps  a la seu de la seua companyia, Comissura Espai, entre 2013 i 2019; així com en festivals d’àmbit nacional i internacional i en diferents centres valencians de formació actoral (Escalante, Escuela del Actor, etc.). En els últims anys, ha continuat impartint cursos sobre “Dramatúrgies al circ” i s’ha encarregat de fer la tutorització en la residència de la Convocatòria d’Autoria d’Ultramar per a l’escriptura de l’obra Huesped (2020) de Paula Martínez i Oro (2023) d’Alexander Lemus.

             Pardo ha continuat realitzat nombrosos treballs en col·laboració. És el cas d’Els nostres (2018), una producció de la Diputació de València i l’Institut Valencià de Cultura, coescrita amb Begoña Tena, Xavier Puchades i Juli Disla, dirigida per Eva Zapico i estrenada al Teatre Principal de València. En 2020, aquest text va rebre el premi de teatre de la Crítica dels Escriptors Valencians (AELC). Com a dramaturga, la trobem també en dos projectes de la companyia d’Aurora Diago que tenen com eix central la joventut: Spoiler Alert (2019) i OK BOOMER (2022), les dues dirigides per Diago. Amb Albena Teatre, participa en la peça d’escriptura col·lectiva Presoners (2020), estrenada a Sant Miquel dels Reis i guardonada com a millor text als Premis de les Arts Escèniques Valencianes de 2021. En 2022, torna al Teatre Principal, on es fa càrrec de la direcció i dramatúrgia de Cantata de València, basada en el disc homònim de Rafa Xambó, una peça produïda per Teatres de la Diputació de València. A l’any següent, acompanya en la direcció a Begoña Tena, autora i intèrpret de l’obra Viva, estrenada al Teatre El Musical. I en 2024, Pardo fa la direcció i dramatúrgia compartida amb Pep Laza i Manuel Conde, de Cap de suro, peus de plom (2024), estrenada a la Sala Carme.

            En aquesta línia, l’autora també treballa en projectes familiars com 128 batecs per minut (2021), on aporta el text i la dramatúrgia, un musical dirigit per María Almudéver i Noèlia Pérez amb producció d’Albena Teatre; a més, Pardo dirigeix per a la companyia La Família Política, l’espectacle familiar Boreal (2022), de Guada Sáez, que va ser nominada a millor espectacle infantil als Premis de les Arts Escèniques Valencianes. Quant a circ, l’última col·laboració ha sigut la dramatúrgia i direcció de Fum (2024), de la Cia ETC Teatro Físico.

            Quant a les creacions pròpies estrenades amb la seua companyia, l’autora estrena a l’Espacio Inestable, La vaca que riu (2018), fruit d’una residència dels Graners de Creació. Aquesta obra va rebre el Premi al millor espectacle de circ de les Arts Escèniques Valencianes 2020. Eixe mateix any, l’autora estrena Perenne al Teatre Rialto, la seua primera oportunitat fins al moment de realitzar una producció pública en tota la seua trajectòria. Les dos últimes produccions de la companyia han sigut Madonna (2021), codirigida amb Olga Osuna i estrenada al Teatre El Musical; i Cuina! (2024), fruit de residències creatives de l’Espai Inestable i de l’Ajuntament de València, estrenada al Festival Internacional de MIM de Sueca. Aquesta última peça va desnevolupar un treball d’investigació previ amb tallers en instituts de secundària, centres d’adults i amb dones migrants.  

             En les últimes produccions de la companyia, Pardo ha comptat amb un equip artístic prou estable on trobem professionals com Begoña Palazón a la producció, Estíbaliz Gonzalo en el vestuari, Diego Sánchez i David Sánchez en el disseny de la il·luminació, o Eva Gómez i Laura Miñarro en la composició musical. Quant a intèrprets, podem citar com a habituals en les seues propostes noms com el d’Eva Zapico, Roge P. Magdaleno, Ilya Gender o Héctor Rodríguez, entre altres.

              Moltes de les obres esmentades han sigut publicades i la pròpia autora va decidir autoeditar un llibre recopilatori, Patrícia Pardo. Obra escollida (1996-2017). A més de les peces més conegudes, en aquesta publicació apareix recollit material inèdit com el monòleg Aristòtil ha mort o com ser un esnob gilipolles moralista de merda (2011) o una selecció de la seua poesia. Entre les últimes publicacions, es poden citar la de Perenne (2021), per l’Institut Valencià de Cultura, o La vaca que riu (2019), en Dramatúrgies Subversives de Comitè Escèniques.

            Amb la tornada de la televisió autonòmica pública, À Punt, i després d’alguna incursió en el món de les websèries, l’autora ha tornat a treballar en guió, en alguns casos com a coordinadora, en diversos formats de ficció com Els bíters (2017), Comediants (2018-2019), La forastera (2018), El cau de les feretes (2018), Diumenge, paella (2019) o Després de tu (2022). A més, en 2022, va rebre l’ajuda al desenvolupament de sèries i minisèries de ficció d’À Punt per escriure Una habitació quasi pròpia, imaginada junt amb Guada Sáez,

Trajectòria actualitzada NOVEMBRE 2024
© Xavier Puchades    

Obra estrenada

Textos dramàtics originals

1997. El misteri de la biblioteca, creació col·lectiva amb Maria Colomer, Jesús Jara, Lluna Albert i Gemma Taberner. Nas Teatre – Falaguera Teatre Excèntric.
1998. ...I perdona per les faltes d’ortografia, coescrita amb Juli Disla. Direcció Joan Miquel Reig. Combinats, Petrer, Alacant. (TF)
1999. Espinacs, coescrita amb Juli Disla. Inspirada en els personatges d’Olivia i Popeie. Direcció Cristina García. Combinats. Teatre del Mercat d’Aldaia, València. (TF)
1999. Cotxes, coescrita amb Juli Disla i Carles García. Direcció Joan Miquel Reig. Teatre dels Vents. Sala Palmireno, València.
2000. Una sola. En Un de sol, coescrita amb Paco Zarzoso, Ximo Llorens, Pasqual Alapont, Alejandro Jornet, Chema Cardeña, Juli Disla i Paco Sanguino.  Direcció Victòria Salvador. Combinats. Espai Moma, València.
2001. Lara Croft. En Dies d’ensalada, coescrita amb Juli Disla, Arturo Sánchez Velasco,  Xavier Puchades i Jorge Picó. Direcció Pep Sanchis. Grup de Teatre de la Universitat de València. Sala Matilde Salvador, València.
2001. Núvols, coescrita amb Juli Disla i Carles García. Dirigida per Jaume Pérez i l’autor. Eòlica Teatre. Teatre del Mercat d’Aldaia, València.
2003. Estem tan bronzejats que fem una mica de fàstic, coescrita amb Juli Disla i Alejandro Jornet. Direcció A. Jornet. Taller ESAD, València.
2004. A pedazos. Direcció i dramatúrgia d’Eva Zapico. Copia Izquierda., Teatro de los Manantiales, València.
2005. Concilia. Carabassa teatre – Producció Fons Social Europeu i Ajuntament d’Alaquàs, València.
2006. Zeus. Azul. Diario, textos per a Construyendo a Verónica, coescrita amb Jerónimo Cornelles, Jaume Policarpo, Alejandro Jornet, Juli Disla i Javier Ramos. Direcció Gemma Miralles, Ita Aagard i Imma Sancho. Bramant Teatre. Festival VEO, València.
2007. T’espere baix, coescrita amb Juli Disla i Carles García.  Direcció Joan Miquel Reig i Pau Pons. Combinats. Teatre Cervantes de Petrer, Alacant.
2007. Augusta. Direcció Sergi Claramunt. Cia Patrícia Pardo. Festival Internacional de Pallassos de Xirivella, València.
2009. Fregar después de comer. En Confesiones de 7 mujeres pecando solas, coescrita amb Carles Alberola, Sergi Belbel, Jerónimo Cornelles, Guillermo Heras i Concepción León Mora. Direcció de Jerónimo Cornelles i Victòria Salvador. Bramant Teatre. Teatre Talia, València.
2010. El pols o la bala, en Zero responsables, coescrita amb Jaume Policarpo, Juli Disla, Paco Zarzoso, Begoña Tena, Jorge Picó, Pedro Moltalbán, Jordi Gomar, Xavier Puchades, Arturo Sánchez Velasco, Gabi Ochoa, Jerónimo Cornelles, Josep Lluís Sirera i Rodolf Sirera. Sala Matilde Salvador, València.
2010. Comissura. Direcció de l’autora. Cia. Patrícia Pardo. TAMA, Aldaia, València.
2011. Ètica, tattoos i saldos. Direcció de l’autora. Codramatúrgia amb Xon González. Cia. Patrícia Pardo. Festival Russafa Escènica, València.
2011. Yaël. En Retaule de l’abandó, amb textos de Suso Imbermón. Dramatúrgia i direcció d’Eva Zapico. Cia. Eva Zapico. Carme Teatre, València.
2012. Fer-li l’amor al despropòsit. Direcció de l’autora. Festival Cabanyal Íntim, València.
2012. La incomprensió. En Valèntia, coescrita amb Jaume Policarpo, Maribel Bayona, Begoña tena i Xavier Puchades. Direcció Cristina Cervià, Xavier Puchades, Laura Useleti, Eva Zapico i Paco Zarzoso. Col·lectiu VEUS. Espai Inestable, València.
2014. Ma mare, text per a Contemporáneo/Contemporani, coescrita amb Pasqual Alapont, Carles Alberola, Maribel Bayona, Enric Benavent, Jerónimo Cornelles, Antonio de Paco, Juli Disla, Roberto García, Alejandro Jornet, Nacho López Murria, Paula Llorens, Manuel Molins, Jaume Policarpo, Juanjo Prats, Xavier Puchades, Josep Lluís Sirera i Eduardo Zamanillo. Dramatúrgia i direcció de Ramón Moreno. ESAD, València.
2014. El fandando de Marx. Direcció de l’autora. Cia. Patrícia Pardo. Sala Ultramar, València.
2014. Mi nombre es Mª José Guisado, text per a La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística, coescrita amb Anna Albaladejo, Mª José Guisado i Pedro Lozano. Direcció i dramatúrgia Maribel Bayona. Teatro de lo Inestable. Espai Inestable, València.
2015. Ací!, en Europa, Cabaret del desencant, coescrit amb Josep Lluís Sirera, Maribel Bayona, Guada Sáez, Xavier Puchades, Eugenia Sancho, Pasqual Alapont i Javier Sahuquillo. Coordinació dramatúrgica Daniel Tormo. Direcció Josep Valero, Anna Marí i Daniel Tormo. Matilde Salvador, València. 
2015. Cul Kombat, de Patrícia Pardo i Guada Sáez. Direcció de l’autora. Cía Patrícia Pardo. Espacio Inestable, València.
2016. Les solidàries, amb textos de l’autora i discursos, poemes i testimonis de Sara Berengues, Maria Cambrils, Clara Campoamor, Soledad Estorach, Joan García Oliver, Julia Hermosilla, Victoria Kent, Concha Liaño, Pura López Mingorance, Federica Montseny, Pura Pérez Benavent, Conxa Pérez Collado, Lucía Sánchez Saornil, Victoria Santa Cruz i Gràcia ventura. Direcció i dramatúrgia de Carla Chillida. A Tiro Hecho. Espacio Inestable, València.
2018. Els nostres, coescrit amb Begoña Tena, Xavier Puchades i Juli Disla. Direcció Eva Zapico. Teatre del Poble Valencià – GVA Institut Valencia de Cultura. Teatre Principal, València.
2018. La vaca que riu. Direcció de l’autora. Cia. Patrícia Pardo. Espai Inestable, València.
2019. Spoiler Alert. Direcció Aurora Diago. La Lola Boreal. La Rambleta, València. 
2020. Pop. Direcció Maribel Bayona. Primera Marató de Monòlegs. Aveet. Teatre Talía, València. (TB) 
2020. Les arracades i el pantà. En Presoners, peça col·lectiva coescrita amb Pasqual Alapont, Sonia Alejo, Chema Cardeña, Rodolf Sirera i Begoña Tena. Direcció Carles Alberola. Albena Teatre. Sant Miquel dels Reis, València. 
2020. Perenne. Direcció de l'autora. Institut Valencià de Cultura. Teatre Rialto, València. 
2021. Madonna. Direcció de la autora i Olga Osuna. Cia. Patrícia Pardo. Teatre el Musical, València.
2021. 128 batecs per minut, text i dramatúrgia. Direcció María Almudéver i Noèlia Pérez. Albena Teatre – Cashalada. L’Horta Teatre, València.
2022. OK BOOMER!, creació textual. Direcció Aurora Diago. Cia. Aurora Diago. Sala Off, València.
2024. Cuina! Direcció de l’autora. Cia. Patrícia Pardo. Casal Jove, Mim de Sueca, Sueca.

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

1996. Conte content curtet i breu. Adaptació dels llibres Amors impossibles i País perplex, de Josep Vicent Marqués. Direcció Jesús Jara. Nas teatre. Sala Moratín, València.
2000. Circosi. Adaptació del relat de Kafka, Un artista del trapezi. Direcció Joan Segalés. Nas teatre. Festival Mim de Sueca, València.
2003. Malas, adaptació del relat El termini, de Quim Monzó. Direcció Pepe Viyuela. Nas Teatre – Lukbe2000 Producciones. Teatre Talia, València.
2003. Alterades. Adaptació del còmic Mujeres alteradas de Maitena. Direcció de l’autora. Alterades Teatre. Teatre del Mercat d’Aldaia, València.
2017. Cos mortal, Direcció i dramatúrgia de l’autora, Jaume Pérez i Eva Zapico. Cia. Patrícia Pardo. Teatre Micalet, València.
2017. I Nit del circ valencià. Direcció de l'autora. APCCV. Teatre Principal. València.
2019. Gala Premis Arts Escèniques. Direcció Lucas Escobedo. Institut Valencià de Cultura, Teatre Principal, València.  
2022. Cantata de València, basat en el disc homònim de Rafa Xambó. Direcció i dramatúrgia de l’autora. Teatres de la Diputació-Terra A La Vista Produccions. Teatre Principal, València.
2024. Fum, dramatúrgia i direcció de l’autora. Cia. ETC teatro físico. Teatro Círculo de Benimaclet, València.

Lectures dramatitzades (Nacionals)

2002. Boston, dirigida per Rafa Calatayud. Cicle de lectures dramatitzades SGAE, València.
2005. Boston, dirigida per Sílvia de la Rosa. Cicle de lectures dramatitzades SGAE, Barcelona.
2005. Boston, dirigida per Pepa Sarsa. Cicle de lectures dramatitzades SGAE, Madrid

Obra publicada

Textos dramàtics originals

2001. Lara Croftr. En Dies d’ensalada. Colección Teatro Siglo XX, Universitat de València, València.
2001. Una sola. Revista Art Teatral, 15, València.
2002. Depilator – Carrefour I – Carrefour II (textos de l’espectacle cole·lectiu Núvols). En 10 bones peces. Teatre valencià contemporani. CEIC Alfons el Vell, Gandia.
2002. Securité. En Deu dramaturgs valencians a escena, reflexions sobre el segle XXI. Acotaciones en la caja negra, València.
2004. Ex-actamente (o un homenaje formal). Revista Art Teatral, 19, València.
2004. Estamos tan bronceados que damos un poco de asco. Coescrita amb Juli Disla i Alejandro Jornet. Colección Teatro Siglo XX, Universitat de València.
2006. Construyendo a Verónica, coescrita amb Jerónimo Cornelles, Juli Disla, Jaume Policapo i Javier Ramos. Col·lecció Textos en Escena. Teatres de la Generalitat Valenciana.
2014. La mare. En Contemporáneo/Contemporani, d.a. Colección Teatro Siglo XXI, València.
2017. El pols o la bala. En Zero Responsables. Artezblai, Bilbao. 
2017. Patrícia Pardo. Obra escollida 1996-2017. Comissura Edicions, València. 
2017. Las solidarias. 50 voces contra el maltrato. Revista Estreno, vol.XLIII, nº2, Ohio Wesleyan University, p.92-94.
2019. Els nostres, coescrit amb Begoña Tena, Xavier Puchades i Juli Disla. Institut Valencia de Cultura, València
2019. La vaca que riu. En Dramatúrgies Subversives. Comitè Escèniques. Red Escénica, València.

Altres publicacions
1998. En clau de sol. Arran de terra. 12 poemaris. Edicions del Solstici, Manises.
2001. Recursos. Antologia poesia catalana. Editorial Cap al Tard, Palma.
2006. Autodefinits (dd.aa.) Edicions Bromera, Alzira.

Reflexió i investigació teatral de l'autor: Llibres

2017. Patrícia Pardo. Obra escollida 1996-2017. Comissura Edicions, València. 

Reflexió i investigació teatral de l'autor: programes de mà

2006. “La religió del cos”. Teatro, religión y sociedad (Acción Teatral de la Valldigna V). (J. Monleón – N. Diago ed.) Universitat de València, p. 179-200.
2008. “¿Quién es quién? ¿Tiene los ojos azules?”. Teatro e identidad, Colección Teatro Siglo XXI. Serie Crítica. Universitat de València.
2010. Tallers de dramatització en contextos multiculturals, CAES i BAPs. Manual teòric-pràctic. Arxiu Fundació Secretariado Gitano.  (inèdit)
2012. “Teatro gestual”. Conferència a la Universidad Central de Quito.
2014. “Europa i la internacionalització de les arts escèniques”. Revista Red Escénica, núm. 2, València, p.15-18.
2014. “Conseqüències de la gira internacional de Comissura”.  patriciapardo.wordpress.com,  20 de novembre.
2014. “Juanin”. patriciapardo.wordpress.com, 7 de desembre.
2014. “Comissura espai”. patriciapardo.wordpress.com, 26 de desembre.
2015. “Un dissabte a Madrid no ens estimen”. patriciapardo.wordpress.com, 25 de gener.
2015. “No som dones”. patriciapardo.wordpress.com, 3 de març.
2015. “Dia mundial del circ”. patriciapardo.wordpress.com, 18 d’abril.
2015. “La costra del PP (I)”. patriciapardo.wordpress.com, 25 de maig.
2015. “El Fandango de Marx a Girona”. patriciapardo.wordpress.comm 3 de juny.
2015. “El Fandango de Marx en Teatro del Barrio de Madrid”. patriciapardo.wordpress.com, 18 de juny.
2015. “Màster en Teatre Aplicat. Curs 2015-2016”. patriciapardo.wordpress.com, 18 de juny.
2015. “Els últims”. patriciapardo.wordpress.com, 2 d’octubre.
2015. “Comissura de Corrida”. patriciapardo.wordpress.com, 18 d’octubre.
2015. “Ver”. patriciapardo.wordpress.com, 22 d’octubre.
2015. “Elogi de les companyes (I)”. patriciapardo.wordpress.com, 25 de novembre.
2015. “Elogio de lxs compañerxs (II)”. patriciapardo.wordpress.com, 28 de novembre.
2015. “Dona i creació escènica al País Valencià (2005-2014)”. L’aiguadolç, núm.45, p.29-43.
2015. “La hibridez. La escritura circense y teatral”. Masterclass en Creador-es, La Nau-Universitat de València. (inèdit)
2016. “M’agrades lleig”. patriciapardo.wordpress.com, 16 de maig.
2016. “Som xineses”. patriciapardo.wordpress.com, 13 de juliol.
2016. “Ets un violador”. patriciapardo.wordpress.com, 20 de juliol.
2016. “Calla”. patriciapardo.wordpress.com, 20 de setembre.
2016. “Quito-Chávez-València”. patriciapardo.wordpress.com, 1 de novembre.
2017. “Les solidàries o el pas del temps”. patriciapardo.wordpress.com, 8 de juny.
2017. “Provocar la censura”. patriciapardo.wordpress.com, 11 de juny.
2017. “Fa vint anys”. patriciapardo.wordpress.com, 15 de setembre.
2017. “L’Horta a la Universitat d’Alacant”. patriciapardo.wordpress.com, 27 de novembre.
2017. “Dona i creació escènica al País Valencià (2005-2014)”. Patrícia Pardo. Obra escollida 1996-2017. Comissura Edicions, València, p. 321-336. 
2018. “Elefanta”. patriciapardo.wordpress.com, 16 de gener.
2018. “Les solidàries”. patriciapardo.wordpress.com, 6 de març.
2019. “MUVIM, el museu dels testicles”. patriciapardo.wordpress.com, 13 de març.
2019. “Bardagarassar”. patriciapardo.wordpress.com, 18 de març.
2019. “Presentació”. Els nostres, coescrit amb Begoña Tena, Patrícia Pardo i Juli Disla. Institut Valencia de Cultura, València, p.7.
2023. “Sempre he sospitat dels pròlegs”. Oro, d’Alexander Lemus. Sala Ultramar Edicions, València, p. 5-8.

Reflexió i investigació teatral de l'autor: premsa, publicacions culturals i especialitzades

2012. “Enquesta. Autors. Patrícia Pardo”. Equiliquà, núm. 27, AAPV, València, p.8-9.

Obra traduïda

ANGLÈS
2016. Cul Kombat, coescrita amb Guada Sáez. Traducció d’Stella Blasco. (inèdit)

FRANCÈS
2007. Augusta. Traducció Sonia Borrel Peiró. (inèdit)

HONGARÈS
2014. El fandango de Marx. Traducció Szil. (inèdit)

ISLANDÈS
2014. El fandango de Marx. Traducció d’Elías Knörr i Guðrún Halla Tulinius. (inèdit)
2019. Cul Kombat / Bardagarassar, coescrita amb Guada Sáez. Traducció d’Elías Knörr. Comissura Edicions, València.

PORTUGUÈS
2014. El fandango de Marx. Traducció Hugo Amaro. (inèdit)
2014. El fandango de Marx. Traducció portuguès de Brasil Janaina Lira Nogueira. (inèdit)
2016. Cul Kombat, coescrita amb Guada Sáez. Traducció d’Hugo Amaro. (inèdit)

Obra premiada

2001. Ajudes a la creació de la Generalitat Valenciana, per Boston.
2001. Premi Millor Espectacle Dènia, per Núvols, coescrita amb Carles García i Juli Disla.
2001. Premi al millor text dramàtic Escènia, per Dies d’ensalada, coescrita amb Juli Disla, Arturo Sánchez Velasco, Jorge Picó i Xavier Puchades.
2004. Premi del Públic al Festiclown de Galícia, per Amors impossibles.
2005. Premi Max al millor espectacle infantil, per Momo, codirecció amb XImo Vidal. 2007. Ajudes a la creació de la Generalitat Valenciana, per Avignon.
2007. Millor Text Premis Abril, per Construyendo a Verónica, coescrita amb Juli Disla, Jerónimo Cornelles, Alejandro Jornet, Jaume Policarpo i Javier Ramos.
2007. Premi Millor espectacle de teatre en la Feria de Teatro de Huesca, per Construyendo a Verónica, coescrita amb Juli Disla, Jerónimo Cornelles, Alejandro Jornet, Jaume Policarpo i Javier Ramos.
2007. Finalista a millor espectacle als Premios Max, per Construyendo a Verónica, coescrita amb Juli Disla, Jerónimo Cornelles, Alejandro Jornet, Jaume Policarpo i Javier Ramos.
2010. Premi AAPV a la millor aportació teatral, per Zero responsables, creació col·lectiva.
2011. Premi Navarra de Teatre Infantil, per Fructuoso, coescrita amb Jerónimo Cornelles.
2012. Premi a la millor interpretació i menció de la millor obra tragicòmica en el Festival Cumbre de las Américas de Mar de Plata (Argentina), per Comissura.
2016. Premi del Públic al Festival Decorridos de Múrcia, per Comissura.
2017. Premi Festival Spirit Award de la xarxa Nordic Fringe Festivals, per Cul Kombat, coescrita amb Guada Sáez.
2020. Premi de les Arts Escèniques Valencianes al millor esectacle de circ, per La vaca que riu. 
2020. XXX Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians – Associació Escriptors en Llengua Catalana – Modalitat Teatre, per Els nostres.
2021. Premi de les Arts Escèniques Valencianes al millor text, per Presoners, coescrit amb Chema Cardeña, Pasqual Alapont, Sònia Alejo, Begoña Tena i Rodolf Sirera.

Altres premis
1996. Segon Premi Poesia Solstici de Manises, per En clau de sol.
2011. Premi Escola Valenciana per l’ús social del Valencià, per Babaclub.

Bibliografia

Articles, capítols, pròlegs

BOLUDA, C. (2019).  Creació escènica a València avui. Feminismes, memòria, migracions i classes.  L’Estiba Cultural, València, p. 238-285 
MARCILLAS, I. (2012). “La dramatúrgia de Patrícia Pardo: Una estètica periférica”. El Teatre Català a les Perifèries (C. Badosa – D. Bernardó ed.) Premses Universitàries de Perpinyà, p. 109-119.
-(2017). “Sexo y género en el teatro de Patrícia Pardo: Cul Kombat”. Conferència per al XXVI Seminario Internacional del Centro de Investigación de Semiótica Literaria, Teatral y Nuevas Tecnologías, UNED, Universitat d’Alacant.
-(2017). “La dramatúrgia de Patrícia Pardo: una estètica perifèrica”. Patrícia Pardo. Obra escollida 1996-2017. Comissura Edicions, València, p. 311-319.
MARTÍNEZ, J. (2019). “Introducció”. Dramatúrgies Subversives. Comitè Escèniques. Red Escénica, València, p.7-10.
MONTERO, S. (2003) “Reflexiones sobre el s.XXI”. Acotaciones en la Caja Negra, 8, València, p.42.
PUCHADES, X. (2006). “Nuevas promociones de autores dramáticos en el teatro valenciano (1984-2005)”. Stichomythia, núm. 4, Universitat de València.
-(2017). “Zero responsables. Una dramaturgia colectiva”, en Zero responsables. Editorial Artezblai, Bilbao, p.7-20
ROSSELLÓ, Ramón (2001). “Escriure a moltes mans”. Dies d'ensalada, dd.aa, Colección Teatro Siglo XX, Universitat de València, p. 9-11.
-(2009). “L'anàlisi de textos teatrals per a infants i adolescents”. Caplletra, 46, p.183-206.
-(2014). “Más allá de la interpretación: nuevas creadores en el teatro valenciano actual”. Telón de Fondo, 19, p. 83-107.
-(2016). “Las autores asaltan los escenarios valencianos del siglo XXI”. Hijos de Verónica (Generación del miedo) (aa.dd). El Petit Editor, Cullera, p. 9-33.
-(2016). “L’escriptura teatral valenciana dels anys 90 ençà”. L’aiguadolç, núm. 45, p.13-28.
-(2017). “Aproximació a la trajectòria de Patrícia Pardo”. Patrícia Pardo. Obra escollida 1996-2017. Comissura Edicions, València, p. 299-310. 
-(2018). “L’autoria teatral valenciana del segle XXI: la consolidació de noves veus”. Revista d'Estudis catalans. 31, p.313-343.
-(2018). "La dramatúrgia valenciana actual: entre la quantitat i la diversitat de formes", en Broch, À, Cornudella, J, i F. Foguet, Teatre català avui 2000-2017, Editorial Fonoll, Juneda, p. 75-112.
TORTOSA, V. (2000). “Panorama de la dramatúrgia valenciana dels 90”, dins de Rosselló, R. X. (ed.) Aproximació al teatre valencià actual (1968-1998), Universitat de València, p. 187-260.
VILCHES DE FRUTOS, F. (2017). “Teatro y sociedad: un balance sobre la violència de genero en la escena espanyola actual”. 50 voces contra el maltrato. Revista Estreno, vol.XLIII, nº2, Ohio Wesleyan University, p.3-16.

Recepció en premsa i publicacions especialitzades

A.R. (2015). “El fandango de Marx conecta a quienes lucharon por mejoras sociales y los que lo hacen ahora”. Lanza Digital (Ciudad Real), 9 de gener.
ARTEZBLAI (2016). “Patrícia Pardo y Elías Knörr presentan el espectáculo Cul Kombat en Islandia”. Artezblai, 25 de juliol.
AIMEUR, C. (2006). “Cornelles crea para el VEO una obra de teatro con 18 monólogos”. El Mundo, 14 de febrer.

ALIAGA, X. (2011). “La política fa teatre”. El País, 3 de febrero.

-(2014). “Teatre de resistència a la ciutat de València”. El Temps, 11 de març.
ASOCIACIÓN VÍCTIMAS DEL METRO 3J (2010). “Gracias a Zero Responsables”, L'Informatiu, 4 de novembre.
AVALOS, N. (2015). “Comissura siete números clown”. Tiempo Libre (Mèxic), maig.
BARBETA, A. (2018). “Escapar para vivir”. Urban-Levante EMV, València, 11 de maig.
-(2021). “Madonna, más que carcajadas”. Urban-Levante EMV, València, 8 d’octubre.
BARROSO, Z. (2017). “Patrícia Pardo nos habla sin tapujos sobre teatro, política y activismo”. Questión Femenina, octubre.
BETORET, D. (2013). “L’ètica front a la moral I l’acomodament”. El Punt Avui, 5 de març.
BROX, O. (2018). “Els nostres. El mapa y el territorio”. Détour, 28 maig. 
BUIL MANZANARES, N. (2002). “Combinats teatre barreja, café i soletat”. Avui, 9 de mayo. 
CARRASCO, B. (2015) “Europa, cabaret de del desencanto”. Makma, 4 de juliol.
-(2017). “20 años dando caña”. Makma, 14 de setembre.
-(2017). “20 anys amb Patrícia Pardo”. El Mundo, Comunidad Valenciana, 21 de setembre.
-(2021). “Perenne (Patricia Pardo): Circo autorizado para adultos”. Makma, València, 22 de juliol.
CADENES, N. (2011). “Sense el nas no aprendria a volar”. El Temps, 22 de març.
CERVERA, Alfons (2010) “De paso, Macbeth”. Cartelera Túria, 16 de juliol, València.
COLOMER, M. (2021). “Madonna de Cia. Patrícia Pardo”. Redescenica.com, València, 21 d’octubre.
-(2024). “VI Edición Migrats Circ: Cuina! de Cia. Patrícia Pardo”. Redescenica.com, València, 13 de setembre.
CULTURPLAZA (2014). “El fandango de Marx llena de música y circo la Sala Ultramar”. Culturplaza, 28 d’octubre.
-(2020). “La voz silenciada de los presos del franquismo vuelve a sonar con Pressoners”. Culturplaza, València, 9 de setembre.
-(2021). “128 batecs per minut llena de fantasia y ternura el Escalante”. Culturplaza, València, 13 de desembre.
-(2021). “Madonna llega al TEM com una reflexió sobre el amor desde la magia del clown”. Culturplaza, València, 6 d’octubre.
-(2023). “El TEM y La Mutant respaldan una decena de residencias creativas”. Culturplaza, València, 28 d’octubre.
DIAGO, N. (2010). “43 muertos, 47 heridos, 41 artistas” Cartelera Túria, 16 de juliol, València.
-(2012). “Abierta en canal”. Cartelera Turia, junio.
-(2018). “Mare Nostrum”. Cartelera Turia, 25-31 de maig.
DIARIO DE NAVARRA (2007). “Construyendo a Verónica, un teatro rompedor en el Gayarre”. Diario de Navarra, 20 de maig.
DIARI LA VEU (2017). “Ni carpes ni lleons: l’espectacle més gran del món reclama la pista central del teatre”. Diari La Veu, 3 de novembre.
DIARIO.ES (2015). “Cul Kombat: el cuerpo y sus derechos”. Diario.es, 20 de setembre.
-(2018). “Els nostres, una obra de teatre que ens interpel·la sobre les responsabilitats davant els refugiats”. Diario.es, 15 de maig.
DONAT, B. (2017). “La sonrisa congelada de Patrícia Pardo”. Culturplaza, 20 de setembre.
-(2017). “Patrícia Pardo revela la tortura institucional en nuestro país en su nuevo espectáculo de circo”.  Culturplaza, València, 20 de setembre.
-(2022). “Patrícia Pardo da abrigo escénico al poemario musical de Rafa Xambó 'Cantata de València”.  Culturplaza, València, 14 de desembre.
EL NORTE DE CASTILLA (1999). “La voz que divierte”. El Norte de Castilla, 24 de desembre.
EL TEMPS (2001). “Dies d’ensalada”. El Temps, 4 de desembre.
EL TIEMPO (2013). “La obra Comissura mezcla humor surrealista y música”. El Tiempo (Veneçuela), 23 d’octubre.
EUROPA PRESS (2015). “Epidemias globales, fronteres y corrupción en el espectáculo de Escena Erasmus de la UV”. Europapress / C. Valenciana, 16 de febrer.
FARTO, D. A. (2015). “El fandango de Marx trata con carcajadas la lucha generacional”. La Tribuna de Ciudad Real, 10 de gener.
GARCÍA, A. (2010). “Cultura afea a la Universitat que tolere la obra con burlas a Camps”. Levante EMV, 9 de juliol.

-(2012). “El teatro se rearma con Valèntia”. Levante EMV, 20 de junio.
GARÍN, I. (2017). “Brillante trayectoria”. Cartelera Turia, setembre.
GARRIDO, N. (2015). “Escena Erasmus sube al escenario la realidad europea”. La Razón Comunitat Valenciana, 23 de juny.
GARSÁN, C. (2016). “Autoestima escénica: catálogo recomendado de las obras imprescindibles marca Valencia”. Culturplaza, 29 d’abril.
G. B. (2005). “Combinats, próximo protagonista de ciclo infantil”. El Diario Montañés, 26 d’abril.
HERRERAS, E. (1998). “Juguete cómico”, Levante EMV, 20 d’abril.
-(2000). “Café con teatro”. Levante EMV, 20 de mayo. 
-(2001). “Ensalada moderna”. La Cartelera, Levante, 14 de abril.

-(2010). “Un metro llamado tragedia” (Zero Responsables). Levante EMV, 9 de juliol.

-(2010). “Teatro y política”. Cartelera Levante EMV, juny.
-(2012). “Una ciudad anestesiada”. Levante EMV, 1 de julio.
JAQUEMATEPRESS (2013). “En realidad, sería muy académico discutir”. Blog Jaquematepress, 24 d’octubre.
JÁTIVA, J. M. (2012). “Cinco dramaturgos alzan la voz en denuncia del actual estado de cosas”. El País, Comunidad valenciana, 24 de junio.
JOFRE, A. E. (2013). “Ética, tattos y saldos. Dramaturgia de Patrícia Pardo y Chon Gonzalez”. Blog Luna Teatral, 24 d’octubre.
LA CARTELERA (2014). “El fandango de Marx. Estreno absoluto de Patrícia Pardo en Ultramar”. La Cartelera, 24-30 d’octubre.
L'ACCENT.CAT (2012). “Valèntia: el teatre pren partit al País Valencià”. L'Accent.cat.
LETRASENTREVINOS (2015). “La creadora Patrícia Pardo desperta, en altres terres, l’interés per la creació contemporània del País Valencià”. Letraentrevinos.wordpress, 25 de maig.
LEVANTE (2015). “Cuando decir culo es una declaración de intenciones”. Levante EMV, 20 de febrer.
LOMAS, E. (2012). “Valèntia en el diván”. ”VEU Revista cultural de la Universitat d’Alacant.
LUX, Trementina (2010) “Pensar es exponerse”, (Zero Responsables), Blog Trementina Lux, València.

-(2012). “Valèntia. El talento al servicio de la resistencia”. Blog Trementina Lux, València.
M. Ch. (2000). “Cuatro camaleones tomando café”. Vivir, Elda, 1 de febrero. 
MADUREÑO, T. (2024). “Teatro Círculo enmascara la realidad de los niños robados con Fum”. Culturplaza, València, 2 de juliol.
MAKMA (2015). “Combate cuerpo a cuerpo en Ultramar”. Makma, 3 de març.
-(2015). “No sólo en ciencia, también en arte perdemos cerebros”. Makma, 20 de maig.
MARCILLAS, I. (2013). “Ética, tattos i saldos de Patrícia Pardo & cia”. VEU Revista cultural de la Universitat d’Alacant, 14 de març.
MARCOS, N. (2020). “Perenne, un montaje de circo contemporáneo para adultos”. Las Provincias, València, 18 de desembre.
MARTÍNEZ MONTESINOS, V. (2015). “El cant obrer de Patrícia Pardo”. Afan de plan, 30 d’octubre.
-(2015). “Patrícia Pardo, una pallassa proletària”. Afan de plan, 1 de novembre.
-(2016). “El cul com a sinécdoque”. Afan de plan, 4 juny.
-(2020). "Collages escènics: Perenne". Afan de plan, 24 desembre.
MELCHOR, C. (2021). “Perenne permite ver todos los cuerpos”. Levante EMV. València, 29 d’octubre.
MELIÀ, R. (2002). “La nova fornada d'autors valencians”. El Temps, 928, p. 84. 
MONTANER, A (2015). “Escena Erasmus desde Valencia”. El País Comunidad Valenciana, 7 d’agost.
MORENO, E. (2021). "Perenne: reflexionar sobre el paso del tiempo a trevñes del circo". Makma, 3 de gener. 
OLIVAS, S. (2015). “Grandes estrenos de 2015”. Le Cool Valencia, 20 de desembre.
OLMOS, I.(2001). “Dies d’ensalada a la Universitat”. Levante EMV, 5 d’abril.
OVIEDO, M. S. (2006). “Bramant Teatre presenta hoy tres acciones simultáneas en La Nau”. Levante EMV, 22 de agost.

PAU, T. (2002). “Peces valencianes”. El Temps, núm. 935, p.97.
PEIRÓ, J. V. (2015). “¿Ya somos europeos?”. Las Provincias, 18 de juliol.
-(2017). "Teatro y circo". Las Provincias, 6 de maig.
-(2017). "Teatro muy físico". Las Provincias, 1 de juliol.
-(2018). "Más refugiados". Las Provincias, 26 de maig.
-(2019). "Perfiles públicos”. Las Provincias, 19 d’octubre.
-(2020). "La belleza de la libertad". Las Provincias, 26 de setembre.
-(2021). "Circo con mensaje". Las Provincias, 2 de gener.
PICÓ, J. (2010). “Zero responsables... localitats exhaurides (¡Francisco Camps al teléfono!)” (jorgepico.com)
REIG, P. (2001). “Piezas de teatro”. Univers,  8, 13 de desembre.
REQUENA, I. (2016). “Culo, culo, culo”. Revista con la A, 25 de juliol.
RODRÍGUEZ, R. (1999) “Lluvia de premios. Teatro en estrado puro”. Levante Postdata. 26 de març.
RODRÍGUEZ, T. (2018). “Les dramaturgues reclamen alçar el teló dels grans teatres”. Diari la Veu, 27 d emarç.
RODRÍGUEZ GIMENO, R. (2016). “¿Por qué hay que ver Cul Kombat? Verlanga, juny.
-(2021). “Zoom: Mari Marcos”. Verlanga, València, octubre.
RODRÍGUEZ, T. (2010). “Demolidora escenografia sobre el règim de Camps a propòsit de l'accident del metro”. (Zero Responsables). El Punt, 8 de juliol.

-(2017). “Patrícia Pardo alça el teló del Rialto”. Diari La Veu, 26 d’abril.
-(2018). “Les dramaturgues reclamen alçar el teló dels grans teatres”. Diari La Veu, 27 de març.
SALELLES, D. (2001). “La obra Dies d’ensalada conmemora el aniversario. Dies años de teatro en la Universidad”. Univers, 4-10 d’abril.
SÁNCHEZ, A. M. (2017).  “Yo creo en mi talento”. Urban VLV, 24 d’abril.
SERRA, M. (2012). “A València, el teatre-denúncia és ben viu, ara amb Valèntia”. Vilaweb.
SIRERA, J. L. (2001). “Teatre i simpatia”. El Punt, 15 d’abril. 
-(2012). “Vae Victis... o no”. No somos critic@s, Episkenion, València. 
-(2014). “El fandango de Marx”. No somos critic@s, Episkenion, València, octubre.
TARÍN, S. (2018). “Els nostres: refugiats i botxins cara a cara al Teatre Principal”. Diari La Veu, 14 de maig.
TORRES, S. (2018). “Ens hem acostumat a les imatges brutals”. El Mundo Comunidad Valenciana, 14 de maig.
TORTOSA, V. (2000). “Mezcla torrefacta de dramaturgos”. Guía del Ocio, Valencia, 29 de mayo. 
VEGA, D. (2015). “Ríen con Comissura”. Imagen (Mèxic), 26 de maig.
VENTURA MELIÀ, R. (2006). “Tres directoras y seis autores crean Construyendo a Verónica”. Levante EMV, 14 de febrero.

VERLANGA (2020). “Pequeño diccionario sobre Perenne”. Verlanga, València, 16 de desembre.
-(2021). “Madonna: circo, mirada crítica y Like a Virgin”. Verlanga, València, 11 d’octubre.
VICENTE, A. (2007). “Construyendo a Verónica”. El País, Madrid, 26 de octubre.

VILA, V. (2021). “Generaciones circenses”. Visualartcv.com, València, 3 de novembre.
VIÑAS, E. (2018). “Els nostres, la gran producción del Teatre del Poble Valencià que canviarà la percepció dels migrants que ens envolten”. Valenciaplaza, 15 de maig.
ZAFRA, Ignacio (2010) “Censura bumerán”. (Zero Responsables). El País, Comunidad Valenciana, 9 de juliol.
ZAHINOS, A. (2015). “Ballar amb els fantasmes d'Europa”. Levante EMV, 23 de junio. 
ZAPICO, E. (2015). “¿Artes escénicas?”. Bumaye Papers, 16 de novembre. 

Enllaços

http://patriciapardo.es

https://comissuraespai.wordpress.com
http://aveet.eu/pardo-patricia/

http://apccv.org/cataleg/

https://www.youtube.com/channel/UCUF_6pVbZEd4UKQSBpfAjaw

https://www.youtube.com/watch?v=06XYs2onVMQ
https://canal.uned.es/video/5a6f4947b1111f4b1c8b460f?track_id=5a6f4947b1111f4b1c8b4612