Trajectòria

Nascut a Buenos Aires, es trasllada amb la seua mare a València a l’any 1986. A meitat dels noranta, alterna uns anys la formació en un mòdul de turisme rural amb funcions d’animació amb un grup de Drag Queens, Las Supersónicas. Des de 1996, compagina la llicenciatura de Belles Arts a la Universitat Politècnica de València, amb els seus estudis en interpretació al Centre Teatral Escalante de la Diputació de València. Precisament, en 1996, estrena la seua primera peça teatral, Cuando el agua hierve, amb un grup vinculat a la universitat. Aquesta obra serà l’origen tant de la seua futura companyia, Bramant Teatre, com de l’obra 39 grados (1998), primera part de la seua “Trilogía del calor”. En 1999, acaba el primer cicle de Belles Arts i es diploma en interpretació amb el muntatge de fi de carrera Durang Durang, dirigit per Rafa Calatayud. En 2000, Cornelles completa la seua formació en interpretació amb cursos de Juan Mandli i Paul Weibel, impartits al mateix Centre Escalante i, dos anys després, assisteix a un curs de dramatúrgia i direcció amb Rubén Schumacher, organitzat per Casa de América. En l’espectacle col·lectiu final d’aquest curs, Cornelles dirigeix una peça breu d’Eduardo Recabarren, Hostal. Tot al llarg de la seua formació, intervé com a actor en muntatges professionals de la companyia La Pavana, amb direcció de Rafa Calatauyd: Vertedero (1997), de Paco Zarzoso, i Naturaleza y propósito del universo (1999), de Christopher Durang.

Paral·lelament, funda la companyia Bramant Teatre en 1998 amb Teresa Crespo, de la mateixa promoció que l’autor a l’escola. Amb el temps, s’afegiran a aquest projecte les actrius María P. Bosc i María Minaya, també encarregada de la producció, i Sergio Vega, com a director tècnic. El primer treball com a companyia independent, 39 grados, s’estrena a la Sala Xerea i, després, es programa a Carme Teatre, on també es veurà la segona part de la trilogia, Poniente (1999). Aquesta obra havia obtingut molts dels premis del concurs de teatre universitari de la Politècnica de València i va arribar a programar-se a la sala Ensayo 100 de Madrid. En 1998, a més, Cornelles havia adaptat Historia de un soldado d’Igor Stravinsky, un encàrrec per al Cicle de Càmera de l’Orquestra de València que l’autor tornarà a dirigir en 2001 amb l’orquestra de Bonrepós i Mirambell. La relació de l’autor amb La Pavana s’evidencia també en la direcció del seu tercer text, Amores de nicotina (2001), una nova producció de Bramant dirigida per Rafa Calatayud, Alejandro Jornet i Ester Alabor. Finalment, en 2003, s’estrena la tercera part de la trilogia, La fiebre de Thomas, amb direcció de l’autor i producció de Bramant. Aquest text, a més, havia rebut l’ajuda de Teatres de la Generalitat Valenciana dos anys abans. També en 2003, dirigeix junt amb Carlos Calvo la lectura dramatitzada d’un altre dels seus textos, aquesta vegada en valencià, A trenc d’alba en agost, a la seu de la SGAE de València. Mentrestant, María Minyana i Rafa Alarcón han posat en marxa el circuit de Cafè Teatre a València i Cornelles estrena  W.C. Party (Y lloro si me da la gana) (2002); Amar puede matar (2004), una adaptació d’Amores de nicotina; i Sí quiero (2005), monòleg amb el qual Laura Useleti guanya el premi a la millor interpretació al festival Escènia.

Fora de la seua companyia, entre 2003 i 2005, escriu i dirigeix Mírame hasta que duerma (2003) i Ellos y ellas (2004). La primera per a la companyia La Insaciable i la segona per a Sistema Producciones. Aquesta etapa inicial de Cornelles es tancaria en 2005 amb El último beso, una coproducció de La Pavana i Teatres de la Generalitat Valenciana, dirigida de nou per Calatayud, dins del cicle Noves Dramatúrgies. Per aquest treball, l’autor és nominat al premi Max Aub de Teatres de la Generalitat Valenciana de 2005. Com a actor, en aquests anys, intervé en produccions d’altres companyies com: Moroco bar (2002), de Carles Mira, dirigida per Magüi Mira; Taxímetros (2004), de Javier Ramos, amb direcció d’Ita Aagaard; i Somni d’una nit d’estiu (2005), una producció d’Escalante, adaptada per Eduardo Zamanillo i dirigida per Antonio Díaz Zamora.

En 2006, comença una nova etapa en la trajectòria de Cornelles, caracteritzada, entre altes coses, pels nombrosos premis rebuts, l’assistència a laboratoris i residències, o la programació habitual de les produccions de Bramant en teatres públics, així com la projecció nacional de la companyia gràcies a Construyendo a Verònica. Aquesta peça d’escriptura múltiple naix amb l’objectiu d’experimentar amb un teatre “de proximitat”. Gemma Miralles, Ita Aagaard i Imma Sancho es van repartir la direcció de cadascuna de les parts de la obra, dividida en tres recorreguts diferents. A més de Cornelles, participen en l’escriptura Juli Disla, Patrícia Pardo, Javier Ramos, Alejandro Jornet i Jaume Policarpo. Construyendo a Verònica rebrà diversos premis: Premi Abril al millor text (2007), Premi millor espectacle a la Feria de Teatro de Huesca (2007), i serà finalista dels Premios Max al millor espectacle (2007).

Entre 2005 i 2006, Cornelles participa en dos edicions del Laboratorio de Escritura Teatral, organitzat per la Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos i coordinats per Guillermo Heras i Juan Luis Mira. En aquest laboratori coincideix amb autors com Pascual Carbonell o Pedro Montalbán Kroebel. Amb el primer, escriurà 2.24, obra que sorgeix d’un exercici sobre l’atzar i que inaugura la mostra d’Alacant de 2008, amb producció de Bramant. 2.24. serà traduïda al francès i a l’italià, i Cornelles rebrà per segona vegada el premi Max Aub de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana; la primera vegada havia sigut l’edició anterior, amb Reencuentros (2007). D’altra part, amb Pedro Montalbán, escriu Pájaros azules (2010), un text que naix d’una beca en l’Alquería de los artistas, projecte de la Fundación InspirArte en 2009, i que Bramant estrena a l’any següent a Espacio Inestable. Amb aquesta peça, els autors guanyen el premi Jesús  Domínguez de Huelva i reben una menció especial del jurat al Festival Madrid Sur. També relacionat amb el laboratori de la mostra d’Alacant trobem Decir adiós (cinco veces), del qual es farà una lectura dramatitzada en 2007, dirigida per Guillermo Heras. En 2010, l’autor és becat pel programa “Dramaturgias actuales” de l’INAEM per a escriure Pequeños episodios de fascismo cotidiano, publicad? després a la col·lecció virtual de textos dramàtics de la mostra alacantina. A més del laboratori, Cornelles continua assistint a cursos impartits per professionals com Jordi Galceran, Andrés Lima o Carles Alfaro.

En aquesta etapa, Cornelles continua rebent encàrrecs: en 2006, s’estrena Maniàtics, una adaptació de Diario de un joven maniático, per a Maduixa Produccions; en 2007, dirigeix Natacha, una adaptació d’Alejandro Jornet de la novel·la de Luis María Pecestti per a TdJ Producción; i, eixe mateix any, adapta Perras, dels autors argentins E. Federman, M. Kartun, N. Caniglia i C. Martínez Bel. Amb aquesta última, una producció d’Albena Teatre, Cornelles guanya el premi a la millor adaptació dels premis de teatre de la Generalitat en 2007. A més de la connexió establerta amb Argentina amb Perras, en 2008, la Universidad de Buenos Aires demana a Cornelles que participe al projecte Decálogo: indagaciones sobre los diez mandamientos, on deu autors han d’inspirar-se en els deu manaments. L’autor escriu Tras nosotras, la lluvia (2008) que s’estrena al Centro Cultural Rojas de Buenos Aires, amb direcció d’Andrés Binetti. Amb les traduccions esmentades de 2.24 i aquesta posada en escena, 2008 es converteix en l’any de major projecció internacional de l’autor.

D’alguna manera, es podria afirmar que entre 2006 i 2010, (llevaria la ,) es produeix el període més prolífic de Cornelles. Igualment, és el moment en què l’autor participa en més obres coescrites o d'escriptura múltiple. A les ja esmentades amb Montalbán Kroebel i Carbonell, caldria afegir: De Hirosima a Nagasaki (2010), coescrita amb Chema Cardeña, qui s’encarrega també de la direcció; La sonrisa de Miguel (2010), coescrita amb Pascual Carbonell i Juan Luis Mira, entre altres, per a una producció de Jácara Teatro; Confesiones de siete mujeres pecando solas (2010), on Bramant prova de nou amb la fórmula d’escriptura múltiple amb la col·laboració de Patrícia Pardo, Sergi Belbel, Guillermo Heras, Carles Alberola, A. Binetti i C. L. Mora. En aquesta línia de creació col·lectiva, encara que amb un objectiu ben distint, Cornelles escriu Tiranías de oficina per al projecte Zero Responsables (2010), un homenatge als familiars de les víctimes de l’accident de metro de València de 2006, que rep el Premi AAPV a la millor aportació teatral (2010).

En només quatre anys, Cornelles participa com a autor en més d’una dotzena de peces teatrals i en moltes s’encarrega també de la direcció. En 2008, a més, dirigeix un text de Gabriel Ochoa i Maribel Bayona, Camberra, per l’Escuela de l’Actor; i en 2010, recupera El último beso, aquesta vegada amb direcció pròpia. Aquest període correspon al moment en què molts representants de la dramatúrgia valenciana treballen com a guionistes a la televisió. Cornelles també exerceix de guionista en la sèrie Maniàtics de Conta Conta i Albena Teatre; però el seu vincle amb l’audiovisual serà, sobretot, com a actor. Entre 2005 i 2009, intervé en les sèries Negocis de família (2005), Maniàtics (2007) i Unió Musical Da Capo (2009), a més d’aparéixer en programes com Ciudad ahora (2005) o Sumari obert (2007), o en la TV-Movie Paciente 33 (2007), dirigida per Sílvia Quer. En teatre, Cornelles manté una col·laboració regular amb Arden Producciones, la companyia de Chema Cardeña, qui havia intervingut com a actor en Perras (2007). Cornelles apareix en produccions d’aquesta companyia: El idiota de Versalles (2009), De Hirosima y Nagasaki (2010) i Siete reinas (2011). En 2009, coincideix amb Jessica Belda i Rafa Alarcón en dos peces de Pedro Montalbán Kroebel, Dúo i Paso a dos; d’aquesta experiència sorgeix el projecte de Hirosima y Nagasaki i és l’origen de la companyia Alarcón&Cornelles (2014). Fruit d’aquesta intensa activitat de l’autor, en 2011, rep el premi Cartelera Levante-EMV per la seua aportació a les arts escèniques de la Comunitat Valenciana.

Una tercera etapa s’iniciaria, precisament, en 2011 i arribaria fins a l’actualitat. Amb una situació de crisi que afecta igualment la producció teatral i amb la seua formació en gestió cultural a la Universitat de València (2004-2005), Cornelles organitza la primera edició del festival de teatre urbà Russafa Escènica, del qual és director artístic. En tot aquest temps ha afavorit l’aparició de propostes teatrals amb creadors com Pérez&Disla, Eva Zapico o Víctor Sánchez, entre altres, que han gaudit d'una important projecció posterior. El mateix autor participa en la direcció de la primera producció del festival, La ciudad que habito (2011), on col·laboren autors com Gabi Ochoa, Alejandro Tortajada, Chema Cardeña o Carles Alberola, entre altres. La Sala Russafa es converteix en la seu dels espectacles “Invernaderos”, encarregats a creadors de prestigi i on participen estudiants d’interpretació de les diferents escoles de teatre de València. El festival té un caràcter de laboratori per a nous creadors a partir de peces breus, “Viveros”, escenificades a espais del barri, especialment en aquells vinculats amb l’art, on els creadors escènics col·laboren amb artistes d’altres disciplines. La tercera línia de programació del festival s’anomena “Bosques”, muntatges de duració normal dels quals s’encarreguen creadors que a l’anterior edició van destacar amb la seua proposta als “Viveros”. Per un temps, aquests “Bosques” van ser programats, després del festival, al teatre públic dins d’un cicle exclusiu al Teatre Rialto. En 2016, Russafa Escènica va ser seleccionada com un dels millors projectes culturals d’Espanya pel 10x10 Pública de la Fundación Contemporánea. Precisament, en l’edició d’eixe any, Cornelles coordina una producció que celebra el desé aniversari de Construyendo a Verónica: Hijos de Verónica (generación del miedo), on col·laboren les autores Guadalupe Sáez, Mafalda Bellido, Paula Llorens, Anna Albaladejo, María Cárdenas i Amparo Vayà.

En aquesta etapa, a més, Cornelles manté un cert vincle amb el teatre públic mitjançant produccions de CulturAts, dirigides per Ximo Flores. En 2012, l’autor intervé com a actor en Rey Lear (2012) i Casa de muñecas (2013), en la qual signa l’adaptació junt amb Flores. Aquesta obra d’Ibsen serà la primera part d’una trilogia “naturalista”, on Cornelles fa versions d’autors clàssics com Txékhov, Tío Vania (2015), o Strindberg, La más fuerte (2016), dirigida per Cardeña. Excepte la primera, les altres són produccions de Bramant Teatre, companyia que havia anunciat el seu tancament en 2014, però que hui continua encara activa. Com a precedent d’aquesta trilogia, Cornelles adapta El cas de les petúnies trepitjades de T. Williams a la segona edició del Festival Russafa Escènica. Aquesta versió rep el títol d'El enigma de Consuelo Simple i Rafa Calatayud s’encarrega de la direcció. 

Paral·lelament, Cornelles porta endavant altres projectes en diferents circuits teatrals valencians: per al Microteatre, també localitzat al barri de Russafa, escriurà i dirigirà Si hay un último es porque antes hubo un primero (2012), estrenada poc abans a Madrid, i Soberbia (2013). Amb la seua companyia Bramant Teatre, explora un teatre més comercial, amb Eva’s Show (2012), o apropant-se a temes de l’actualitat com en Pequeños episodios de fascismo cotidiano (2017), Diosas (2020) o 1km2 (2020), aquesta última escrita amb Maribel Bayona. Cornelles s’encarrega de la direcció de totes aquestes produccions. 

En 2014, com hem dit, l’autor forma una segona companyia amb l’actor Rafa Alarcón, Alarcón&Cornelles. El seu primer treball serà Descalzos por el camping (2014), després han vingut produccions com Desde el infierno (2017), dirigida per Isabel Martí, o l’adaptació lliure de Tape, d’Stephen Belber, Threesome (2020), dirigida pel mateix Cornelles. S’ha d’afegir que l’autor ha continuat la seua tasca com a director, no només de textos propis, com El último beso (2017), producció de la Factoría Echegaray de Màlaga, també d’altres projectes com el musical Influencer, stories de una generación (2019), així com de diverses ajudanties de direcció, amb treballs vinculats a la Sala Russafa, com La invasión de los bárbaros (2020) o Un lugar de partida(2021) 

Malgrat que en aquest període no estrena cap peça de teatre infantil, guanya el Premi Navarra en 2011 amb Fructoso, coescrita amb Patrícia Pardo. En aquesta línia, també rep el premi internacional Latino Book Awards amb el conte il·lustrat per Nivola Uyà, Mariana, diferente pero igual (2015). A més, ha rebut l’ajuda a l’escriptura escènica de l’Institut Valencià de Cultura en un parell d’ocasions, 2019 i 2020. 

?Com a docent, Cornelles ha impartit classes d’escriptura teatral a la Universitat d’Alacant i, entre 2015 i 2016, es fa càrrec de l’especialitat d’escriptura dramàtica del Centre Teatral Escalante junt amb Patrícia Pardo i Maribel Bayona. Des de 2013, forma part de l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre (AVEET).

Trajectòria actualitzada JULIOL 2021
© Xavier Puchades    

Obra estrenada

Textos dramàtics originals

1996. Cuando el agua hierve (primera versió de 39 grados). Direcció de l’autor. Casa de Cultura de l’Eliana.
1998. 39 grados. Direcció de l’autor. Bramant Teatre. Sala Xerea, València.
1999. Poniente. Direcció de l’autor. Bramant Teatre. Sala Carme, València. 
2001. Amores de nicotina. Direcció Alejandro Jornet, Rafa Calatayud i Ester Alabor. Bramant Teatre. Casa de Cultura, Silla.
2002. W.C. Party (Y lloro si me da la gana). Direcció de l’autor. Bramant Teatre. Café Teatre, València.
2003. Mírame hasta que me duerma. A partir d’una idea original de David Durán. Direcció de l’autor. Cia. La Insaciable. Carme Teatre, València.
2003. La fiebre de Thomas. Direcció de l’autor. Bramant Teatre. Teatre Talia, València.
2005. El último beso. Direcció de l’autor. La Pavana-Teatres de la Generalitat Valenciana. Cicle Noves Dramatúrgies. Sala Matilde Salvador, València. 
2005. Sí quiero. Direcció de l’autor. Bramant Teatre. Circuito Café Teatro, València.
2006. Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Jaume Policarpo, Alejandro Jornet, Patrícia Pardo i Javier Ramos. Direcció Gemma Miralles, Ita Aagard i Imma Sancho. Bramant Teatre. Festival VEO, València.
2007. Reencuentros. Direcció de l’autor. Bramant Teatre. Teatre Talia, València.
2008. Tras nosotras, la lluvia. Direcció Andrés Binetti. Centro Cultural Rojas, Buenos Aires.
2008. 2.24, coescrita amb Pascual Carbonell. Direcció de l’autor. Bramant Teatre–Teatres de la Generalitat Valenciana. Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos. Teatre Arniches, Alacant.
2009. Confesiones de siete mujeres pecando solas, coescrita amb Carles Alberola, Sergi Belbel, A. Binetti, Guillermo Heras, C. L. Mora i Patrícia Pardo. Bramant Teatre. Teatre L’Agrícola d’Alboraia, València.
2010. Pájaros azules, coescrita con Pedro Montalban. Direcció de l’autor. Bramant-?Teatre Fundación Inspirarte. Espacio Inestable, València.

2010. De Hirosima y Nagasaki, coescrita amb Chema Cardeña. Direcció Chema Cardeña. Arden Producciones. Sala Russafa, València.
2010. Tiranías de oficina, en Zero responsables, coescrita amb Jaume Policarpo, Juli Disla, Paco Zarzoso, Begoña Tena, Jorge Picó, Pedro Moltalbán, Jordi Gomar, Xavier puchades, Arturo Sánchez Velasco, Gabi Ochoa, Patrícia Pardo, Josep Lluís Sirera i Rodolf Sirera. Sala Matilde Salvador, València.
2012. Si hay un último es porque antes hubo un primero. Direcció de l’autor. Microteatro, Madrid. (TB)
2012. Eva’s Show. Direcció de l’autor. Bramant Teatre. Sala Russafa, Valencia.
2013. Soberbia. Direcció de l’autor. Miniteatre, La Rambleta, València. (TB)
2014. Descalzos por el cámping. Direcció Alexander Herold. Alarcón&Cornelles. Teatro Flumen, València.
2014. Siempre, text per a Contemporáneo/Contemporani, coescrita amb Pasqual Alapont, Carles Alberola, Maribel Bayona, Enric Benavent, Jerónimo Cornelles, Antonio de Paco, Juli Disla, Roberto  García, Alejandro Jornet, Nacho López Murria, Paula Llorens, Manuel Molins, Jaume Policarpo, Juanjo Prats, Xavier Puchades, Josep Lluís Sirera i Eduardo Zamanillo. Dramatúrgia i direcció de Ramón Moreno. ESAD, València.
2017. Desde el infierno. Direcció Isabel Martí. Alarcón&Cornelles. La Rambleta, València.
2017. Pequeños episodios de fascismo cotidiano. Direcció Jerónimo Cornelles. Bramant Teatre. Sala Carme, València. 
2020. 1km2, escrit amb Maribel Bayona. Direcció Jerónimo Cornelles. Bramant Teatre. Festival Russafa Escènica. CCCC, València. 

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

1998. Historia de un soldado, versió de l’obra d’Igor Stravinsky. Direcció de l’autor. Bramant Teatre – Cicle de Càmera de l’Orquestra de València. Teatre Principal, Alacant.
2004. Ellos y ellas, versió lliure de Por qué los hombres no escuchan y las mujeres ni entienden los mapes, d’Allan Pease i Barbara Pease. Sistema Producciones. Teatre de l’Agrícola d’Alboraia, València.
2006. Maniàtics, adaptació lliure de Diario de un joven maniático de A. Macfarlane i A. McPherson. Direcció Pere Marco. Maduixa Produccions.
2007. Perras. Adaptació lliure del text de E. Federman, M. Kartun, N. Caniglia i C. Martínez Bel. Direcció Laura Useleti. Albena Teatre. Teatre Talia, València.
2010. La sonrisa de Miguel, a partir de la vida i obra de Miguel Hernández, coescrita amb Pablo Albo, Pascual Carbonell, Juan Luis Mira i Adriana Genta. Direcció i dramatúrgia de Juan Luis Mira. Jácara Teatro, Teatro Circo de Orihuela, Alacant.
2012. El enigma de Consuelo Simple, versió lliure d’El caso de las petunias pisoteadas de Tennessee Williams. Direcció Rafa Calatayud. Festival Russafa Escènica, València. (TB).
2013. Casa de muñecas, versió amb Ximo Flores. Direcció Ximo Flores. Culturarts Generalitat Valenciana. Teatre Rialto, València.
2015. Tío Vania, versió lliure del text de  Txékhov i direcció de l’autor. Bramant Teatre. Teatre Rialto, València.
2016. La más fuerte, versió lliure del text de Strindberg. Direcció Chema Cardeña. Bramant Teatre. Sala Russafa, València.
2019 Threesome, adaptació i versió lliure de Tape, d'Stephen Belber. Alarcón&Cornelles. Festival Russafa Escènica, Sala Russafa, València. 

Posades en escena posteriors i reposicions (Nacionals)

2001. Historia de un soldado, nova versió de l’obra d’Igor Stravinsky. Direcció de l’autor. Bramant Teatre – Sociedad Musical de Bonrepòs i Mirambell. Bonrepòs i Mirambell.
2004. Amar puede matar, versió per a Cafè teatre d’Amores de nicotina. Direcció de l’autor. Bramant Teatre. Cafè Teatre, València.
2010. El último Beso. Direcció de l’autor. Bramant Teatre. Mostra de Teatre d’Alcoi, Alacant.
2013. Reencuentros. Versió miniteatre de l’autor. Direcció de l’autor. La Rambleta, València. (TB)
2017. El último beso. Direcció de l’autor. Factoría Echegaray, Diputación – Ayuntamiento de Málaga. Teatre Echegaray, Màlaga.

Lectures dramatitzades (Nacionals)

2003. Amanecer en agosto. Direcció de l’autor i Carlos Calvo. Cicle de Lectures Dramatitzades de la SGAE, València.
2004. El último beso. Direcció Rafa Calatayud. Cicle de lectures dramatitzades de la SGAE, València.
2007. Decir adiós cinco veces. Direcció Guillermo Heras. Ciclo SGAE Editores en busca de autor. Teatre el Musical, València.
2009. Pájaros azules, coescrita amb Pedro Montalbán Kroebel. Direcció María García Camacho. Centro Cultural París, Huelva.
2010. Pájaros azules, coescrita amb Pedro Montalbám Kroebel. Dirección Cornelles. L'Alqueria de los Artistas, Sueca, Valencia.

2018. La firma, dins de la proposta col·lectiva A la vaga, amb direcci´o d'Anna Albaladejo. AVEET, AAPV i Espacio Inestable. Teatre El Musical, València. 

Obra publicada

Textos dramàtics originals

2002. Terminal 21. En Reflexiones sobre el siglo XXI, colección Acotaciones en la caja negra, 1, València.  (TB)
2005. El último beso. Col·lecció textos en escena, Teatres de la Generalitat Valenciana.
2006. Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Juli Disla, Jaume Policarpo, Alejandro Jornet i Javier Ramos. Teatres de la Generalitat Valenciana.
2006. Decir adiós (cinco veces). En Matrimonios, de diversos autors. Colección Laboratorio Teatral, Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos, Alacant. 
2008. 2.24, coescrit amb Pascual Carbonell. En En torno al azar, de diversos autors. Colección Laboratorio Teatral, Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos, Alacant. 
2010. Tras nosotras, la lluvia. En Decálogo (Indagaciones sobre los diez mandamientos), Vol. II. Libros de Rojas, Universidad de Buenos Aires.
2010. Pájaros azules, coescrita con Pedro Montalbán Kroebel. Diputación de Huelva.
2011. Reencuentros i 2.24. Col·lecció Max Aub, Teatres de la Generalitat Valenciana.
2011. Decir adiós en el suelo. Revista Estreno, Vol. XXXVII, 2, tardor.  (TB)
2012. Pequeños episodios de fascismo cotidiano. Biblioteca virtual de la Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneo, Alacant.
2013. Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Juli Disla, Jaume Policarpo, Alejandro Jornet i Javier Ramos. Web AVEET, València.
2013. Pequeños episodios de fascismo cotidiano. Web AVEET, València.
2013. Pájaros azules, coescrita amb Pedro Montalbán Kroebel. Web AVEET, València.
2013. Decir adiós. Web AVEET, València.
2013. Fructuoso, coescrita amb Patrícia Pardo. Web AVEET, València. (TF)
2013. 2.24, coescrita amb Pascual Carbonell. Web AVEET, València.
2014. Contenporáneo. En Contemporáneo/Contemporani, d.a. Colección Teatro Siglo XXI, València.
2017. Tiranías de oficina. En Zero Responsables. Artezblai, Bilbao. 
2017. Desde el infierno. Colección Teatro autor express, Fundación Autor–SGAE, Madrid.
2017. Desde el infierno. Revista Red Escènica, 6. Proyecto Inestable, València, p.24-43.
2018. Lo justo, en El Drag d'Europa, d.a. Edicions 96, València. (TB)

Altres publicacions
2015. Mariana: Diferente pero igual. Editorial Cuentos de luz, Pozuelo de Alarcón, Madrid. (relat infantil il·lustrat)

Reflexió i investigació teatral de l'autor: programes de mà

2007. “¿El teatro?” Cuadernos de dramaturgia Contemporánea, 12, Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneo, Alacant.
2015. “Bienvenida”, programa de mà V Edició Festival Russafa Escènica.
2017. “Bienvenida”, programa de mà per a la XV edició del festival Escènia de Foios.
 

Reflexió i investigació teatral de l'autor: premsa, publicacions culturals i especialitzades

2008. “La creació artística en teatre”. Equiliqua, 15, València, p. 14-15. 
2017. “2 anys del canvi: expectativa i realitat”. Equiliqua, 42, València, p. 10-11. 

Obra traduïda

FRANCÉS
2008. 2.24., traducción d’Irène Sadowska, coescrita amb Pascual Carbonell. (inèdita)
 
ITALIÀ
2008. 2.24., traducció d’Antonella Mele, coescrita amb Pascual Carbonell. (inèdita)
 
VALENCIÀ
2003. A trenc de l’alba en agost, traducció de Ramon Vila  (inèdita).
2003. Mira’m fins que m’adorma, traducció de María P. Bosch (inèdita).
2007 Retrobaments, traducció de Laura Useleti (inèdita).
2010. L’últim bes, traducció de Laura Useleti (inèdita).

Obra premiada

2005. Nominació al Premi Max Aub de Teatres de la Generalitat Valenciana per El último beso.
2007. Millor Text Premis Abril, per Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Juli Disla, Alejandro Jornet, Jaume Policarpo i Javier Ramos.
2007. Premi Millor espectacle de teatre en la Feria de Teatro de Huesca, per Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Juli Disla, Alejandro Jornet, Jaume Policarpo i Javier Ramos.
2007. Finalista a millor espectacle als Premios Max, per Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Jerónimo Cornelles, Alejandro Jornet, Jaume Policarpo i Javier Ramos.
2007. Premi a la millor adaptació teatral de Teatres de la generalitat Valenciana, per Perras, de E. Federman, M. Kartun, N. Caniglia i C. Martínez Bel.
2007. Premi Max Aub de Teatres de la Generalitat Valenciana per Reencuentros.
2008. Nominació als Premios Max al espectacle revelació de la Comunitat Valencian, per Reencuentros, coescrita amb Pascual Carbonell.
2008. Premi Max Aub de Teatres de la Generalitat Valenciana per 2.24, coescrita amb Pascual Carbonell.
2010. Premi Textos Teatrales Jesús Domínguez per Pájaros azules, coescrita amb Pedro Montalbán Kroebel.
2010. Menció especial del jurat al Premio Madrid Sur de Textos Teatrales per Pájaros azules, coescrita amb Pedro Montalbán Kroebel.
2010. Premi AAPV a la millor aportació teatral, per Zero responsables, creació col·lectiva.
2011. Premi Navarra de Teatre Infantil, per Fructuoso, coescrita amb Patrícia Pardo.
2011. Premi de la Cartelera del Levante-EMV per la seua aportació a les arts escèniques en la Comunitat Valenciana.
2018. Premi del Jurat del Festival de Foios Escènica, per Desde el infierno.

Ajudes a la creació

2001. Ajuda a la creació de Teatres de la Generalitat Valenciana per La fiebre de Thomas.
2010. Becat pel programa “Dramaturgias actuales” de l’INAEM per Pequeños episodios de fascismo cotidiano.
2019. Ajuda a l'escriptura escènica de l'Institut Valencià de Cultura.
2020. Ajuda a l'escriptura escènica de l'Institut Valencià de Cultura, per 1km2, escrita amb Maribel Bayona. 

Altres premis

2015. Premi Internacional Latino Book Awards pel llibre infantil il·lustrat per Nivola Uyà, Mariana, diferente pero igual.
 

Bibliografia

Llibres

RAGUÉ-ARIAS, M.J (2000) ¿Nuevas dramaturgias? Los autores de fin de siglo en Cataluña, Valencia y Baleares, INAEM-CDT, Madrid.

Articles, capítols, pròlegs

CÓRDOBA VALLET, C. (2005). “Prólogo”, en El último beso, Colección textos en escena 6, Generalitat Valenciana, València.

GABRIELE, J. (2010). “Catorce voces emergentes del teatro español actual”. Anales de la literatura española contemporánea, vol. 35, 2, p. 235-261.
HERAS, G. (2007). “Travesías dramatúrgicas contemporáneas”. Escribir para el teatro,
Colección Laboratorio Teatral, 2, Muestra de teatro español de autores contemporáneos, Alacant.
MIRA, J. L. (2006). “Los penúltimos románticos o la soledad compartida de siete corredores de fondo”. En Matrimonios, de diversos autors. Colección Laboratorio Teatral, Muestra de Teatro Español de  Autores Contemporáneos, Alacant, p. 13-18.  
MONLEÓN, J. (2002). “Diez autores últimos”. En Reflexiones sobre el siglo XXI, colección Acotaciones en la caja negra, 1, València, p.11-13.
PAPPAMICHAIL, M. (2011). “Las dos caras de El último beso”. Revista Stichomythia, 11-12, Universitat de València, p. 289-308.
PUCHADES, X. (2006). “Origen y evolución de las últimas promociones de dramaturgos valencianos (1988-2005)”. Revista Stichomythia , 4, Universitat de València.
-(2017). “Zero responsables. Una dramaturgia colectiva”. En Zero responsables. Editorial Artezblai, Bilbao, p. 7-20.
TORTOSA, Virgilio (2000) "Panorama de la dramatúrgia valenciana dels 90", en Aproximació al teatre valencià actual (1968-1998) (Ed. Ramón Rosselló), Universitat de València, València, p. 187-260.
VALLINÉS E. (2009) “El Último Vuelo”. La Ratonera, 26, Gijón.

- (2011) “Pájaros Azules”. La Ratonera, 33, Gijón.

Recepció en premsa i publicacions especialitzades

AIMEUR, C. (2006). “Cornelles crea para el VEO una obra de teatro con 18 monólogos”. El Mundo (València), 14 de febrer.
-(2008). “Cornelles se consagra en los premios de Teatres”. El Mundo (CV), 8 d’abril.
-(2008). “El teatro es un Trabajo en equipo”. El Mundo (València), 29 de setembre.
ARTEZ, K. (2012). “El festival Russafa Escénica explotarà la invasión de la privacidad en su segunda edición”. Artezblai, 19 de juny.
ARTEZBLAI (2013). “Tercera edición de Russafa Escènica”. Artezblai, setembre.
ARTUNDO, N. (2007). “Las claves de Verónica”. El Correo (Àlava), 8 de novembre.
BELTRÁN, J, (2014). “Nora, portazo por partida doble”. La Razón, 21 de novembre.
BERGAMÍN, B. (2014). “Tomar conciencia”. La Luna de Metrópoli, 21 de novembre.
BORRÁS, D. (2015). “Los festivales urbanos de Valencia unen sus fuerzas”. El Mundo, 30 de juliol.
BRAVO, J. (2014). “El portazo más liberador”, ABC (Madrid), 28 de novembre.
BURGUERA (2011). “Jerónimo Cornelles: En el teatro valenciano pasa como en la política, todo va por familias”. Las Provincias, 28 de febrer.
-(2012). “Russafa Escénica 2012 abre el plazo para el micromecenazgo a partir de 5 euros”. Las Provincias, 28 de maig.
CABO, A. (2001). “Jerónimo Cornelles: Esta obra es salvaje y brutal, de màxima realidad”. Estrella Digital, gener.
CARRASCO, B. (2015). “La família bajo los focos”. El Mundo, 12 de setembre.
CASTILLEJO, J. (2006). “Monólogos a dos palmos”. Levante, 10 de febrer.
CAVANILLES, J. (2005). “En el hospital”. Metrópoli (CV), 7 d’abril.
CULTURPLAZA (2015). “Las relaciones de família seran el hilo temático de Russafa escènica”. CulturPlaza, 17 de juny.
-(2016). “Lo que debes saber sobre la sexta edición de Russafa Escènica”. CulturPlaza, 18 d’agost.
DE FRANCISCO, I. (2001). “Dogma llega a escena”. El Cultural, 3 de gener.
DIAGO, N. (2003). “La fiebre de Thomas”. Cartelera Turia, 26 de desembre.
-(2005). “Respiración asistida”. Cartelera Turia, abril.
DOMÍNGUEZ, S. (2005). “La autoridad del amor”. Las Provincias, 21 d’abril.
DONAT, B. (2014). “Las artes escénicas humanizan los Barrios”. CulturPlaza, 7 de maig.
DURÁN, A. (1998). “El termómetro llega hasta los 39 grados en la Sala Xerea”. MiniDiario, 18 de setembre.
EFE (2016). “Russafa Escènica vuelve con más obres en valenciano y de creación femenina”. La Vanguardia, 13 de setembre.
EL DIARIO.ES (2015). “El techo de Russafa Escènica, a debate”. El diario.es, 15 de setembre.
EL PAÍS (2012). “Russafa Escènica invitarà al público a mojarse en una historia acuática”. El País (Comunitat Valenciana), 2 d’agost.
-(2013). “El festival Russafa Escènica propone 18 espectáculos para dar color al barrio”. El País, setembre.
EL MUNDO (2005). “Rafael Calatayud y Jerónimo Cornelles estrenan El último beso en la sala Matilde Salvador”. El Mundo (València), 7 d’abril. 
-(2007). “Crimen sin resolver”. El Mundo, 26 d’octubre.
EL PERÍODICO (2012). “Russafa Escènica presenta su segunda edición con 16 propuestas escénicas y una gran variedad de actividades paralelas”. El Periódico, 17 de setembre. 
EL TEMPS (2005). “Rafa Calatayud planteja inquietants preguntes a Matilde Salvador”. El Temps, 29 de març.
EPISKENION (2016). “Crónica parcial de la VI edición del festival Russafa Escènica”. Episkenion, setembre.
ERICE, N. (2013). “Eva’s Show”. El País (Madrid), 8 de març. 
EUROPA PRESS (2008). “Bramant celebra mañana diez años de trayectoria con una fiesta y el último pase de Construyendo a Verónica”. Europa Press, 3 d’octubre.
-(2012). “Russafa Escènica, centrada en la implicación del público”. Las Provincias, 11 de setembre.
-(2012). “Russafa Escènica busca la consolidación con representacions en espacios privados y espectáculos participatives”. Europa Press, 17 de setembre.
-(2013). “Festival de teatro Russafa Escènica vuelve en septiembre con su edición más ambiciosa”. Europa Press, 20 de setembre.
-(2013). “Un total de 18 espectáculos para todos los públicos y gustos integran la oferta de Russafa Escènica”. Europa Press, 19 de setembre.
-(2013). “Russafa Escènica cierra con éxito de público su feliz tercera edición”. Europa Press, 30 de setembre.
-(2014). “Russafa escènica prepara su cuarta edición con más de 30 estrenos bajo el lema Lo prohibido”. Europa Press, 10 de juny.
-(2016). “Russafa Escènica reduce su oferta a 22 obras y se distancia de la Generalitat”. Las Provincias, 14 de setembre.
FERRANDO, A. (2005). “Diálogos vivos”. Atenea Glam, abril.
GARCÍA, A. (2012). “Russafa Escènica busca mecenas en la calle al no encontrar vías de financiación”. Levante, 24 de maig.
GARCÍA, R. (2014). “Nuevas puertas al hogar de Ibsen”. El País, 4 de desembre.
GARCÍA MAY, I. (2014). “Ibsen, más allá de Casa de muñecas”. El Cultural, 21 de novembre.
GARSÁN, C. (2016). “Creador.es y Russafa Escènica: el teatro valenciano triunfa en el 10x10 Pública”. CulturPlaza, 30 de gener.
GASSÓ, R. (1999). “Jerónimo García”. Qué y Dónde, 15 de febrer.
GASPARET, M. (2003). “Vampirofilias, dobleces y eternidades”. ABC (CV), desembre.
GIMÉNEZ, B. (2005). “Jerónimo Cornelles: Los suyo es puro teatro”. Akua Magazine, març.
HENRÍQUEZ, J. (2002). “Juguete de genero negro”. Guía del Ocio, 12 de gener.
HERRERAS, E. (1998). “Extrañas en la noche”. Levante, 30 de setembre.
-(2006). “Una idea genial”. Levante, 23 de febrer.
-(2007). “Monstruos cotidianos”. Levante, 24 d’octubre.
-(2008). “Muy buena letra”. Levante, 18 de novembre.
-(2011). “Vitaminas para la escena”. Levante, 25 de novembre.
-(2012). “El camino hacia la ternura” Levante, 1 de juny.
-(2013). “Ilusión, talento y transgresión en Russafa Escènica”. Levante, setembre.
-(2014). “Tiempo para lo prohibido”. Levante, 17 de setembre.
HILDEBRANT, G. (2014). “Russafa ultima su cuarta bofetada de realidad a las artes escénicas”. El País (CV), 19 de setembre.
HOPKINS, C. (2008). “Detrás de los actos impuros”. Pagina/12, (Buenos Aires), 9 d’agost.
IBÁÑEZ GIMÉNEZ, M. (2013). “Russafa Escènica, ganó el talento”. El País, 29 de setembre.
JÁTIVA, J. M. (2012). “Russafa Escènica quiere que el público se moje”. El País (Comunitat Valenciana), 17 de setembre.
JORQUES, B. (2016). “Russafa escènica, femenina y en valenciano”. Levante, 14 de setembre.
LA VERDAD (2007). “Dos hombres, dos perras”. La Verdad (Alacant), 12 de desembre.
LA VANGUARDIA (2015). “Russafa Escènica, vivero de actividad cultural valenciana”. La Vanguardia, 15 de setembre.
LAS PROVINCIAS (2012). “Russafa Escènica invitarà al público a bañarse en la piscina de la obra El agua y tú”. Las Provincias, 3 d’agost.
LEVANTE (2011). “El mundo del espectáculo se cita con La Cartelera”. Levante, 25 de novembre.
LÓPEZ, E. (2014). “Casa de muñecas. Viviendo con un extraño”. Guía del Ocio, 21 de novembre.
LLORENTE, M. (2005). “Viva pero sin robustez”. Información (Alacant), 3 de maig.
-(2006). “Hábil e ingeniosa propuesta”. Información (Alacant), 17 de novembre.
M. A. (2007). “Bramant Teatre resuelve el misterio de Verónica”. La Razón, 2 de novembre.
MÁÑEZ, J. (2003). “La ambición burlada”. El País (CV), desembre.
MELGUIZO, J. (2012). “Viaje nocturno”. Heraldo de Aragón, 23 de setembre.
MELIÀ, R. (2002). “La nova fornada d'autors valencians”. El Temps, 928, València, p. 84
MOLINA, L. (2014). “Russafa Escènica: Todo un logro”. El Hype, 25 de setembre.
MOLINS, V. (2014). “¿Y si Valencia tuviera otras grandes fiestas a lo largo del año?”. CulturPlaza, 22 de novembre.
MONTANER, a. (2015). “Russafa Escènica cumple cinco años ofreciendo teatro y danza en Valencia”. El País (València), 18 de setembre.
MONTERO, J. (2007). “Una voz que te empuja al otro lado”. Gara, 18 de maig.
MÚÑOZ, A. (2012). “Festival de las persones, vivero de creatividad”. Cartelera Turia, setembre.
-(2014). “Lo prohibido: apoteosis teatral en Russafa”. La Cartelera Turia, setembre.
OLIVAS, S. (2016). “Hijos de Verónica”. Le Cool, setembre.
PEIRÓ, J.V. (2016). “Ruzafa es el escenario”. Las Provincias, 24 de setembre.
-(2017). "Estudio en escarlata". Las Provincias, 4 de març.
-(2017). "Presión familiar". Las Provincias, 16 de desembre.
-(2018). "El dos es un número fatídico". Las Provincias, 31 de març.
-(2019). "Todo pasa y todo queda". Las Provincias, 28 de setembre.
-(2020). "Ellas son la Madre Tierra". Las Provincias, 11 de gener.
-(2020). "Teatro del confinamiento". Las Provincias, 10 d’octubre.
PLA, A. (2003). “El Talía plantea las dudas existenciales de los vampiros”. Las Provincias, desembre.
QUE REVIENTEN LOS ARTISTAS (2012). “Jerónimo Cornelles: Aunque hagamos ocio, nada es casual nunca y nada es puramente ocio”. Querevientenlosartistas.wordpress.com
ROMANOS, R. (2007). “Laberinto”. La Rioja, 15 de novembre.
ROQUÉS, G. (2012). “El teatro no se rinde”. Nonada, 24 de setembre.
-(2012). “Hacer y pensar no es tan fàcil”. Nonada, 28 de setembre.
R.V.M. (2006). “Tres directores y seis autores crean Construyendo a Verónica”. Levante, 14 de febrer.
ROSSELLÓ, R. X. (2000). “Jóvenes propuestas en Carme Teatre”. Valencia Semanal, 14 d’abril.  
SÁNCHEZ, A. M. (2012). “Invasión Russafa”. Levante, 21 de setembre.
-(2012). “Una marea artística”. La Cartelera – Levante. Setembre.
SÁNCHEZ, D. (2009). “Cómplices para dibujar la tela de araña sobre las mismas tablas”. Jaén, 3 d’abril.
SEMPERE, A. (2006). “Teatro de cerca”. La Verdad (Alacant), 17 de novembre. 
SIRERA, J. L. (2000). “Poniente”. El Punt, 30 d’abril.
TONINO (2016). “Elogio de la errata”. CulturPlaza, 17 de setembre.
TORIBIO, M. L. (2007). “Juego de espejos”. El Mundo, 3 de novembre.
TORRES, S. (2007). “La violència machista de Gosses abre la temproada del Talía”. El Mundo (València), 18 d’octubre.
-(2013). “Russafa Escènica, más sonriente que nunca”. Makma, 20 de setembre.
-(2013). “Russafa Escènica, principio y final feliz”. Makma, setembre.
-(2014). “Russafa Escènica, una ola imparable”. Makma, 19 de setembre.
-(2016). “Russafa Escènica, més en valencià i nacional que mai”. El Mundo,
VICENTE, A. (2007). “Construyendo a Verónica”. El País (Madrid), 28 d’octubre.
VIÑAS, E. (2016). “Russafa escènica se internacionaliza sin miedo”. CulturPlaza, setembre.
ZABALDA, P. (2007). “Teatro de cercanías”. Diario de Navarra, 28 de maig.

Enllaços

http://www.bramanteatre.com/jeronimo_cornelles.html
http://www.contextoteatral.es/jeronimocornelles.html
http://www.aapv.es/hcornel_j.htm
https://www.youtube.com/user/jeronimocornelles
 
Entrevistes
 
https://www.youtube.com/watch?v=wx4puAiNXp8
https://www.youtube.com/watch?v=hhGzAa5bCwQ
http://play.cadenaser.com/audio/004RD010000000247646/
https://www.youtube.com/watch?v=_oUXvMbORy0
https://www.youtube.com/watch?v=AI7H0BKFZpk