Trajectòria

             En 1987, Zapico assisteix amb l’institut al Centre Teatral Escalante. El fet de descobrir aquell edifici teatral de principis del segle XX de trets modernistes i el visionat de l’obra La comèdia de les equivocacions, amb direcció de Juli Leal, va ser una experiència reveladora. Aquesta descoberta i la seua tendència incontestable cap a les lletres fan que deixe de banda els seus objectius inicials d’estudiar veterinària o biologia i, després de fer COU, es presenta a les proves d’interpretació a l’Escola Superior d’Art Dramàtic a València (ESDAV). Així doncs, entre 1990 i 1993, l’autora es formarà com a intèrpret a aquesta escola, on també realitzarà cursos de formació complementària sobre la interpretació al teatre rus, impartit per Leonid Roberman i Yuri Berladin, o sobre ritme i dansa creativa amb Enric Thamers.

            Entre els companyes i companys de promoció trobem noms com el de Roberto García, Marta Belenguer o Vicente Villanueva, amb els quals comparteix el taller de final de carrera, Finita la commedia (1993), dirigida per Alejandro Jornet, obra que va guanyar el Premio Nacional de Teatro Joven a Sevilla. Ja fora de l’escola, fa els seus primers treballs com a actriu en companyies teatrals fundades per alguns dels companys de l’ESADV. És el cas de La cancha (1994), escrita i dirigida per García i produïda per la companyia d’efímera vida La Cancha. Més recorregut tindrà la Cía. Malpaso Teatro (1994-2003), fundada por Jornet i García i que participa d’una segona onada de companyies valencianes sorgides a meitat dels 90. Zapico intervé en títols de Malpaso Teatro com ara: Sueño (1994), de Josep Pere Peyró; Crònic (1996), signada per García i la mateixa autora; Òxid (1998), de García; o La mala vida (1999), de Jorge Picó; i en peces de Jornet com Retrato de un espacio en sombras (1997) o August Monk a punto de perder la memoria (2003). En algunes d’aquestes produccions, Zapico també desenvoluparà tasques d’ajudantia de direcció i regidoria.

            Paral·lelament, l’autora treballa amb companyies com Teatraco Teatro-Palmarés, de Vicente Villanueva, amb la creació col·lectiva Escala en HI-Fi (1996), o amb altres més professionalitzades com Repertorio Contemporáneo, Dramatúrgia 2000, L’Horta Teatre, Centre Teatral Escalante, Anem Anant o Mutis pel Fòrum. En aquesta primera etapa de formació com a intèrpret (1990-2004), Zapico actuarà també en les següents produccions: Como perros (1995), de Nigel Williams, amb direcció de Pepe Miravete; Merlí i el jove Artús (1997), de Carles Pons, dirigida per Inma Sancho; La senyoreta Júlia (2001), d’Arthur Strindberg, amb direcció de Carol López; Circus (2003), d’Eduard Costa, amb direcció de Gemma Miralles; o Ellos y ellas (2004), de Rafa Sánchez, dirigida per Jerónimo Cornelles. Cal afegir també les aparicions episòdiques a la televisió i al cinema, entre 1999 i 2003, en sèries com Hospital Central (2002) o Viento del pueblo: Miguel Hernández (2002); i en llargmetratges de Vicente Aranda, Celos (1999) i Juana la Loca (2001), o de Rafa Montesinos, De colores (2003).

            A tota aquesta experiència com a actriu, caldrà afegir els cursos i seminaris de formació als quals Zapico assisteix amb professionals com ara Carles Alberola, Yves Lebreton, Nadine Thouin i Jerry Snell (Cia. Carbone 14), Nienke Reehort (Cia. Win Vandekeybus), Rodrigo García, José Antonio Sánchez, Guillermo Heras o Federico León, entre altres. Cal destacar que gran part d’aquests cursos es dirigeixen a tècniques d’interpretació de caràcter físic, també de dansa contemporània, o a un aprenentatge de propostes dramatúrgiques de l’aleshores anomenat “teatre de la imatge”, relacionat amb plantejaments escènics de caire postdramàtic i performàtic. L’aparició i consolidació de noves sales alternatives a la ciutat de València a finals dels noranta o l’existència d’un festival com el VEO Escena Oberta de l’Ajuntament de València (2003-2011), van ser claus per al coneixement i desenvolupament a la ciutat d’aquesta tendència postdramàtica, però també va estimular l’aparició de noves companyies i col·lectius que fugien d’un teatre més convencional entre els quals s’ha d’incloure la primera companyia pròpia de l’autora, Copia Izquierda (2003-2011).

            Zapico ha declarat que el seu particular tarannà tímid i un habitual perfil baix cap a tot el que té a veure amb els protocols habituals de la professió actoral, com haver de passar per processos de càsting, la van portar a prendre la decisió de passar-se a la direcció escènica. Una elecció prou arriscada en un context en què a la precarietat crònica de les companyies emergents del territori, havia de sumar-se la pràctica absència, no casual, de dones dedicades a la direcció escènica o, fins i tot, a la dramatúrgia. En aquest sentit, possiblement, Zapico ja havia treballat com a actriu amb totes les directores d’escena valencianes existents. Aquest repte era només factible, doncs, si es comptava amb una companyia pròpia.

            Després de l’experiència d’August Monk a punto de perder la memoria, estrenada a Teatro de los Manantiales en 2003, caracteritzada per una línia d’investigació escènica postdramàtica, una de les actrius de l’elenc, Mercè Tienda, i la mateixa Zapico decideixen continuar explorant personalment aquest tipus de proposta. Aquest és l’origen d’un treball escènic allunyat de la teatralitat convencional i d’estructures tancades, sense abandonar elements com el treball sobre la paraula o la creació de personatge. Trets que, precisament, acompanyaran les propostes escèniques posteriors de la directora. Un altre membre fundador de Copia Izquierda va ser l’actor José Luis Cano que va formar part de l’elenc de moltes de les produccions de la companyia. De fet, tot al llarg dels quasi deu anys de vida de la companyia, Zapico comptarà amb un equip d’intèrprets prou estable conformat per Verònica Andrés, Maribel Bayona, Àngel Fígols o Pau Blanco, entre altres, a més de Cano, Tienda i la mateixa autora. A mesura que la trajectòria de la companyia evolucione, la presència escènica de Zapico anirà minvant fins a pràcticament desaparèixer. Cal destacar també la presència a l’equip de Copia Izquierda de Vicky Garrigues, encarregada de la producció executiva i de manera puntual de l’ajudantia de direcció, des de 2006. Altres col·laboradors habituals de la companyia van ser: Libertad Correas (vestuari), Leonardo Burkaizea (disseny i escenografia), Jesús Serrano (espai sonor) o Víctor Antón (il·luminació), entre altres.

            Els dos primers muntatges de Copia Izquierda s’estrenen al Teatro de los Manantiales: A pedazos (2007), coescrita amb Patrícia Pardo i inspirada en les obres de Hans Bellmer, Vanessa Beecroft o Nicola Constantino; i Galgos (2005), amb textos de Xavier Puchades i Arturo Sánchez Velasco, a partir d’una idea de la directora. El tercer treball de direcció de Zapico serà Lilith (2006), amb text d’Antonio de Paco i producció pública de Teatres de la Generalitat Valenciana dins del cicle Noves Dramatúrgies, encara que l’equip nuclear de Copia Izquierda s’hi manté. Lilith té com a motor la vida de la feminista Andrea Dworkin. A l’any 2007, el Festival VEO Escena Oberta coprodueix el quart treball de la companyia, Merteuil, on l’autora farà una versió de Les amistats perilloses, de Choderlos de Laclos. Aquesta peça obre una línia de treball d’adaptació escènica de textos narratius que esdevindrà una constant en Zapico. Les últimes produccions de la companyia inauguren també un procés de creació a peu d’escena, on el material textual naix igualment de les improvisacions dels intèrprets: La mujer de amianto (2008), que parteix del cinema de ciència-ficció i terror de sèrie B; i Yo os declaro (2009), inspirada en el treball de la fotògrafa Melanie Pullen, tracta el tema de les relacions dins de la família convencional. Ambdues van ser estrenades a la Sala Carme Teatre. 

            En aquesta etapa amb Copia Izquierda, Zapico inicia la seua tasca com a docent amb cursos d’expressió corporal, entrenament físic i creació escènica per a la Universitat de Gandia, el Festival Mim de Sueca, on l’autora mateixa havia assistit a tallers en el passat, així com d’iniciació al teatre a l’Institut Lluís Vives. Destaquen els cursos impartits al Centre Teatral Escalante, entre 2007 i 2008, al voltant del llenguatge corporal; i els cursos d’iniciació i formació actoral a l’Aula de Teatre de la Universitat de València, del 2009 al 2013. Precisament, amb un grup d’alumnes provinents del grup de Teatre de la Universitat de València, dirigirà Edmond (2013), de David Mamet.

            També és el moment en què comença a rebre els primers encàrrecs per a realitzar tasques vinculades a la direcció escènica. Primerament, dirigint gales com el del potent circuit de Café Teatre de principis dels anys 2000 a Valencia; fent la direcció artística i coreogràfica de les desfilades de las col·leccions de José Zambrano a La Setmana de la Moda de València (2009-2011); o una de les més reivindicatives gales dels Premis del Sindicat d’Actors i Actrius Valencians (AAPV) (2014). Ja en l’àmbit estrictament escènic, la trobem en produccions com ara: Comissura (2010), una de les obres de major projecció nacional i internacional de Patrícia Pardo, on fa d’assistent de direcció; Persona-I (2011), que codirigeix amb l’autora i intèrpret de la peça, Maribel Bayona; la peça breu La envidia (2012), d’Andrés Binetti, per al Miniteatre de València; o la posada en escena del text de Patrícia Pardo, La incomprensió, de la producció Valèntia (2012), creada pel Col·lectiu Veus. Pardo, a més, comptarà per primera vegada amb Zapico com a actriu en Fer-li l’amor al despropòsit (2012), estrenada al Festival Cabanyal Íntim. Una miqueta més tard, també s’encarrega de dirigir la producció pròpia del Festival Russafa Escenica, que compta amb un nombrós grup d’egressats de les diferents escoles d’interpretació de València, La mejor familia del mundo (2015). En aqueixos anys, els efectes de la crisi econòmica de 2008 encara eren palesos en el context teatral valencià i sorgien projectes com festivals urbans o miniteatres marcats inevitablement per la precarietat; així i tot, en alguns casos, també van aparèixer propostes crítiques davant la situació d’incertesa que la societat vivia en aquell moment. De fet, a principis de la segona dècada del segle XXI, hi va haver una explosió creativa destacable en les arts escèniques, especialment en el territori més off. Una situació que Zapico denominaria de “proacció”, on la crisi havia revelat una manera d’actuar solidària, compromesa, combativa que no cedia davant el pitjors dels contextos. En aquest marc, Zapico funda la seua segona companyia que porta el seu nom.

            Entre la fi del projecte de Copia Izquierda i l’inici de la seua actual companyia, Cia. EvaZapico, s’observen uns anys de transició, on la participació en 2009 als IV Encuentros de Magalia de la Red de Teatros Alternativos, sembla haver sigut una fita important. A Magalia, l’autora parteix del quadre Gabriell d’Estrées i la seua germana al bany (1600), d’autoria desconeguda, per al seu pròxim muntatge, Gabrielle d’Estrées (2010), cocreat amb Esther Forment i Amanda Reca. El que en principi havia sigut només un taller de creació escènica, es va convertir en un muntatge que es va veure per diverses sales i que, d’alguna manera, va ser el punt d’origen de la seua companyia actual. Al 2011, estrena una nova adaptació, Abismo, a partir d’El llop estepari, de Hermann Hesse, que apareix signada per Copia Izquierda i que suposaria el tancament definitiu d’aquest projecte. Ambdues obres es van programar a l’antiga Sala Inestable.

            Novament, en les primeres produccions de la Cia. EvaZapico, l’autora torna a aparéixer a escena com a actriu. De l’anterior equip de Copia Izquierda, es mantindrà la col·laboració habitual d’Àngel Fígols. De nou, compta amb Patrícia Pardo per a iniciar en 2012 aquesta nova etapa que podríem anomenar de consolidació com a directora i creadora escènica. Retaule de l’abandó (2012) és la primera mostra, on l’autora incideix en l’estudi del trasllat a escena de referents pictòrics. En aquest cas, el material textual estarà a càrrec de Pardo, com hem dit, i de Suso Imbernón. Després arribarà un dels grans èxits de la companyia, El Gran Arco (2013), estrenada al Festival Russafa Escènica. Aquesta obra, cocreada amb Àngel Fígols, comptarà també amb Zapico d’intèrpret, un treball pel qual va rebre el Premi AAPV a la Millor actriu de Teatre. Aquesta vegada, el motor va ser l´escultura Arc d’histèria de Louise Bourgeois, las teories psicoanalítiques de C. G. Jung i les presons dibuixades per Piranesi al segle XVIII. Zapico continuarà col·laborant amb altres creadors en peces breus per als festivals esmentats com, per exemple, Disculpe el Señor. L’esperança (2013), cocreat amb Pedro Lozano per al Cabanyal Íntim; o La Mitomanía (2014), junt amb Jaume Nieto i Joana Alfonso, per al Russafa Escènica.

            Abans de continuar amb la trajectòria de la nova companyia, convé destacar l’evolució de la seua tasca docent en aquests anys, on imparteix una sèrie de tallers anuals que s’acompanyen sempre d’una mostra final. Insidia (2013) va ser el resultat del primer d’aquests tallers d’investigació i creació escènica, en aquest cas, organitzat per l’espai de dansa El tutú de la abuela. Els següents, excepte La usura (2014), mostrat a l’Espacio Inestable dins del Cicle Circundances, es realitzaran en la Sala Ultramar, espai on Zapico mostrarà moltes de les produccions de la seua companyia. Així doncs, els tallers a la Sala Ultramar es caracteritzen per partir de textos narratius com ara: La metamorfosi de Frank Kafka, en K (2014); Putas asesinas, de Roberto Bolaño, en Prefiguración (2015); El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, en Marlow (2016); els contes de Charles Perrault, en Legado Perrault (2017); o La rebel·lió dels animals, de George Orwell, en 2020, que no va tindre mostra final a causa de la pandèmia. A més de la tasca docent, aquests tallers suposaran per a l’autora una mena de laboratoris on experimentar, entre altres coses, amb l’adaptació. A aquest llistat, podríem afegir el taller impartit per a CulturArts, La palabra carne (2014), a partir de fragments d’Una habitació pròpia, de Virginia Woolf; i el projecte nascut dels Graners de Creació de l’Espacio Inestable, Orán (2016), a partir de dos novel·les d’Albert Camus, La pesta i L’estranger.

            Just després de la bona acollida d’El Gran Arco, amb la crisi econòmica remetent i el canvi de govern a la Generalitat Valenciana i a l’Ajuntament, l’autora començarà a rebre encàrrecs de companyies valencianes amb una trajectòria més dilatada: per a Bambalina Teatre Practicable crea l’espectacle familiar Mr Kidd (2014); per a La Coja Dansa, Medul·la (2017), premi al Millor Espectacle de dansa als Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana; i per a Taiat Dansa, realitzarà la dramatúrgia de l’obra Man Ray (2017), coproducció amb el Festival Grec de Barcelona, l’Institut Valencia de Cultura i Sagunt a Escena. Progressivament, també rebrà encàrrecs per a posar en escena textos dramàtics, especialment, del grup d’autores que gestionava la Sala Ultramar. En aquest sentit, de Mertxe Aguilar, dirigirà Azerbaijan (2016) i Turquesa (2018); i de Guadalupe Sáez, La Confiança (2021). També s’encarrega de la posada en escena de textos d’altres autors per a companyies com Dacsa Produccions, amb la qual dirigeix dos obres de Manuel Valls, Bienvenido a casa (2017), estrenada en una primera versió al Festival Russafa Escènica, i Les filles de Siam (2020); o de Contrahecho Producciones, Vesània (2022), de Marcos Luis Hernando. Podríem incloure també a aquest llistat l’assessoria de direcció que Zapico realitza per a l’espectacle de dansa Nimbes (2021), de la Companyia Fil d’Arena; l’obra de Miquel Ausina, 14 dies (2023), on comparteix la dramatúrgia amb Xavo Giménez; o la direcció, junt amb Maribel Bayona, del I Marató de Monòlegs (2014), de l’Associació Valenciana d’Autores i Autors de Teatre al Teatre Talia.

            De tots aquests encàrrecs destaquen, per ser la primera vegada que li proposen la direcció escènica, els que li arriben des de les institucions públiques: Els nostres (2018), un text de Juli Disla, Patrícia Pardo, Xavier Puchades i Begoña Tena, coproducció de l’Institut Valencià de Cultura i Teatres de la Diputació de València, estrenat al Teatre Principal de València; i Tirant (2019), amb versió de Paula Llorens, coproducció de l’Institut Valencià de Cultura i la Compañía Nacional de Teatro Clásico, per la qual la directora va estar nominada a Millor Direcció Escènica als Premis ADE (Asociación de Directores de Escena de España).

            Paral·lelament a la seua dedicació a la direcció, els darrers anys hem pogut veure de nou a Zapico com a intèrpret en diverses produccions com ara: Gorgona (2015), una obra de Begoña Tena, estrenada a la Sala Ultramar, junt amb altres peces breus de dramaturgues valencianes; Escuela nocturna (2016), de Harold Pinter, amb direcció de Rafa Calatayud i producció de La Pavana; 1km2 (2020), de Maribel Bayona i Jerónimo Cornelles, dirigida per aquest últim, producció de Bramant Teatre; o Morning glory (2024), de Mertxe Aguilar; però, sobretot, Zapico ha sigut habitual en els treballs de Patrícia Pardo. Després de Fer-li l’amor al despropòsit (2012), arribarien: Cul Kombat, amb text de Pardo i Guadalupe Sáez que, fins i tot, va fer una gira internacional; Cos mortal (2017), producció amb motiu del 20é aniversari de la trajectòria professional de Pardo, on Zapico s’encarrega de part de la direcció; Cuina (2024), estrenada al Festival Mim de Sueca.

            Reprenem, ara sí, el treball desenvolupat per Zapico amb la seua companyia en l’etapa creativa més recent.  Entre el 2018 i el 2019, algunes sales alternatives de València, com Carme Teatre o Espacio Inestable, inicien una línia de residències artístiques que, almenys, aportaran un cert impuls a projectes que, per la seua precarietat crònica, potser no haurien arribat mai a l’escena. Zapico, a pesar de la seua extensa trajectòria professional, no s’ha alliberat d’aquesta condició precària per a dur endavant les seues propostes més personals. En aquesta etapa, serà fonamental la presència d’Iñaki Moral, com a intèrpret i dramaturg, i també de l’intèrpret i creador, Miguel Ángel Sweeney. D’altra banda, Vicky Garrigues, continuarà encarregant-se de la producció executiva de la mateixa manera que feia amb Copia Izquierda. La resta de l’equip artístic de la companyia, pràcticament, ha anat canviant amb cada producció, sobretot en elements com l’espai sonor o la llum. En les primeres produccions s’observa la presència de noms com Ramón Jiménez (il·luminació i vídeo), José Zambrano (vestuari) o Jesús Acebedo i Eusebio López (disseny i escenografia). En les propostes més recents trobem a professionals com Ximo Olcina i Mingo Albir (il·luminació) o Luis Crespo (escenografia), amb els quals havia treballat en altres produccions de fora de la companyia.

            Dit això, revisem ara les produccions d’aquest període: Fraude (o las consecuencias del fracaso) (2019), on Zapico recupera el procés de creació seguit amb El Gran Arco i el text es reconstrueix a partir de les improvisacions dels intèrprets, en aquest cas, de Morgan Blasco, Ángel Fígols, Iñaki Moral i Miguel Ángel Sweeney. Aquesta producció va fer residència al Centre Cultural Las Cigarreras d’Alacant, gràcies al programa Cultura Resident del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana. Amb La sala de los trofeos (2020), signada per Iñaki del Moral i l’autora, la companyia torna al Festival Russafa Escènica amb una peça llarga. Aquesta obra és, a més, el TFM del Màster de Producció Artística de la Universitat Politècnica de València, cursat per l’autora, a la Facultat de belles Arts de Sant Carles (2019-2020). Bannon (2022), dirigida i creada junt amb Miguel Ángel Sweeney, va rebre la Residència de Creació de la Sala Carme Teatre; i Coriolà (2023), amb traducció i adaptació de Iñaki Moral, estrenada al Teatre Rialto de València. De moment, l’última peça de la companyia és Talio (2023), amb text de Moral.

            Resulta sorprenent que textos com el d’El Gran Arco o els d’algunes de les propostes acabades de citar encara continuen inèdits, més enllà que s’originen a peu d’escena gràcies a la improvisació dels intèrprets. Curiosament, els darrers anys, l’autora ha impartit també tallers d’escriptura teatral al Festival Cabanyal Íntim o al de l’Aula Oberta d’Escriptura Creativa del SEDI de la Universitat de València. A la seua web, es poden consultar, almenys, escrits on l’autora reflexiona sobre la creació escènica i altres problemàtiques materials que afecten al seu desenvolupament. A més dels tallers d’escriptura esmentat, Zapico ha continuat desenvolupant la seua tasca docent fins a l’actualitat. En aquest sentit, destaquen els tallers de formació permanent de teatre de l’Aula d’Arts Escèniques de la Universitat de València dels quals s’està fent càrrec des de l’any 2022. Una última qüestió igualment sorprenent és que, amb l’excepció d’alguns articles que revisen la trajectòria de creadores escèniques valencianes, l’obra de Zapico encara està pendent d’un estudi en profunditat.

Trajectòria actualitzada OCTUBRE 2024
© Xavier Puchades

Obra estrenada

Textos dramàtics originals

1996. Crònic, coescrita amb Roberto García. Direcció Roberto García. Cia. Malpaso Teatro. Teatre del Mercat, Aldaia.
2004. A pedazos, coescrita amb Patrícia Pardo. Direcció Eva Zapico. Cia. Copia Izquierda. Teatro de los Manantiales, València.
2005. Galgos, amb textos de Xavier Puchades i Arturo Sanchez Velasco. Direcció Eva Zapico. Cia. Copia Izquierda. Teatro de los Manantiales, València.
2006. Lilith, amb text d’Antonio de Paco. Idea i direcció Eva Zapico. Teatres de la Generalitat Valenciana. Sala Moratín, València.
2008. La mujer de amianto. Direcció Eva Zapico i Ramón Jiménez. Cia. Copia Izquierda. Sala Carme Teatre, València.
2009. Yo os declaro, coescrit amb Ángel Fígols, Lorena López, Pau Blanco i Quique Bataller. Idea i direcció Eva Zapico. Cia. Copia Izquierda. Sala Carme Teatre, València.
2010. Gabrielle d’Estrées, creació amb Esther Forment, Lorena López i Amanda Recacha. Idea i direcció Eva Zapico. Companyia EvaZapico. IV Encuentros de Magalia.
2012. Retaule de l’abandó, amb textos de Patrícia Pardo i Suso Imbernón. Direcció Eva Zapico. Companyia EvaZapico. Carme Teatre, València.
2013. El Gran Arco, coescrita amb Àngel Fígols. Direcció Eva Zapico. Companyia EvaZapico. Festival Russafa Escènica. XL Xtra Large, València.
2014. Mr. Kidd. Direcció Eva Zapico. Companyia Bambalina Teatre Practicable. Centre Teatral Escalante, València. (TF)
2015. La Mejor familia del Mundo, creació amb Jorge Romero, Iván Colom, Sonia Murillo, Raquel Carrasco, Paula Pachón, Juan Manuel Arjona, Juan Ballester, Grazia Hernández, Lucía Poveda, Juanki Sánchez, Abraham García, Gracia Sánchez, Andrea Sisternes, Estefanía Domenech, Inés Gómez, Claudia Monleón i Beatriz Ribas. Direcció Eva Zapico. Invernadero, Festival Russafa Escènica, Sala Russafa, València.
2017. Medul·la, creació amb Santi de la Fuente, Iván Colom, Santiago Martínez, Miguel Ángel Sweeney. Direcció Eva Zapico. Graners de Creació Espacio Inestable - Companyia La Coja Dansa. Teatre La Rambleta, València.
2019. Fraude (o las consecuencias del fracaso), cocreat amb els intèrprets Morgan Blasco, Ángel Fígols, Iñaki Moral i Miguel Ángel Sweeney. Direcció Eva Zapico. Companyia EvaZapico. Teatre El Musical, València.
2020. La sala de los trofeos, d’Iñaqui del Moral i Eva Zapico. Direcció Eva Zapico. Companyia EvaZapico. Festival Russafa Escènica, Teatre La Rambleta, València.
2022. Bannon. Direcció i creació d’Eva Zapico i Miguel Ángel Sweeney. Residència de creació Sala Carme Teatre. Carme Teatre, València.
2023. Talio, amb texto d’Iñaki Moral. Direcció Zapico i cocreació amb Miguel Ángel Sweeney i Tomàs Verdú. Residència de creació d’Espacio Inestable. Espai Inestable, València.

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

2007. Merteuil, a partir de Les amistats perilloses, de Choderlos de Laclos . Direcció Eva Zapico. Cía. Copia Izquierda Festival VEO-TGV-Dramaturgia 2000. Sala Matilde Salvador, València.
2011. Abismo, a partir d’El llop estapari, de Hermann Hesse. Direcció Eva Zapico. Companyia EvaZapico. Espacio Inestable, València. 
2013. Insidia. Taller anual de investigació i creació escènica. El tutú de la abuela. Sala Carme Teatre, València.
2014. K (a partir de La metamorfosi, de Frank Kafka). Taller anual de investigació i creació escènica. Sala Ultramar, València.
2014. La usura. Direcció Eva Zapico. Ciclo Circundances. Espacio Inestable, València.
2015. Prefiguración (a partir de Putas asesinas, de Roberto Boñalo). Taller anual de investigació i creació escènica. Sala Ultramar, València.
2016. Marlow (a partir de El cor de les tenebres, de Joseph Conrad). Taller anual de investigació i creació escènica. Sala Ultramar, València.
2016. Orán, a partir de La pesta i L’estranger d’Albert Camus. Direcció Eva Zapico. Cía. EvaZapico – Graners de Creació. Espacio Inestable, València.
2017. Legado Perrault (a partir de los contes de Charles Perrault). Taller anual d’investigació i creació escènica. Sala Ultramar, València.
2017. Man Ray, de Taiat Dansa. Dramatúrgia Eva Zapico. Taiat Dansa – Festival GREC de Barcelona – Institut Valencià de Cultura – Ballet de la Generalitat – Sagunt a Escena. Teatre Tomà de Sagunt.
2023. 14 dies, de Miquel Ausina. Dramatúrgia Eva Zapico i Xavo Giménez. Cia. Miquel Ausina. Sala Carme Teatre, València.

Obra publicada

Reflexió i investigació teatral de l'autor: programes de mà

2008. “Lo normal”. El teatro del siglo XXI. Visiones y revisiones (E. Herreras – Molero, R. Ed.) Asociacion Cultural La Tarumba, Ajuntament d’Alzira, p.173-182.
2014. “La cosa valenciana. La ciudad ignífuga”. Tea-tron.com, Barcelona, 2 de maig.
2017. “El señor del bigote”. Cuadernos de dramaturgia contemporánea núm. 22. Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos, Alacant.
2018.“Destruir la verticalidad”. Revista Red Escénica, núm. 8, Proyecto Inestable, València, p. 24-27.
2021. “Fraude (o las consecuencias del fracaso)”. Revista ADE, núm. 185, Asociación de Directores de Escena, Madrid.
2021. “Taula rodona, Presència de la dramatúrgia catalana als Països Catalans i al món (Aïda Ayats, Ferran Madico, Aina Tur, Joan Yago i Eva Zapico)”. La dramatúrgia catalana al segle XXI, balanç crític,  coord. por Aïda Ayats, Francesc Foguet i Boreu. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, p. 113-143.
2022. “Teatro y postcovid. Ideas y soluciones para la recuperación del pulso teatral”. Revista ADE, núm. 188, Asociación de Directores de Escena, Madrid.
2022. “Cómo ser moderna de provincias y otras tribulaciones creativas”. Revista ADE, núm. 191, Asociación de Directores de Escena, Madrid.

Pròlegs i programes de mà.

2004. Text programa de mà A pedazos. Compañía Copia Izquierda
2005. Text programa de mà Galgos. Compañía Copia Izquierda.
2006. Text programa de mà Lilith. Compañía Teatres de la Generalitat Valenciana. 
2007. Text programa de mà Meurteil. Festival VEO Escena Oberta - Compañía Copia Izquierda.
2008. Text programa de mà La mujer de amianto. Compañía Copia Izquierda.
2009. Text programa de mà Gabrielle d’Estrées. Compañía EvaZapico.
2011. Text programa de mà Abismo. Copia Izquierda.
2011. Text programa de mà Retaule de l’abandó. Cía. EvaZapico.
2013. Text programa de mà El Gran Arco.  Cía. EvaZapico.
2014. Text programa de mà Mr. Kidd. Companyia Bambalina – Teatre Practicable.
2015. Text programa de mà La mejor familia del mundo.  Festival Russafa Escènica.
2016. Text programa de mà Azerbaijan, de Mertxe Aguilar. Producciones Ultramar.
2017. Text programa de mà Orán. Graners de Creació – Espacio Inestable.
2018. Text programa de mà Medul·la. La Coja Dansa.
2018. Text programa de mà Els nostres, de Juli Disla, Patrícia Pardo, Xavier Puchades i Begoña Tena. Teatres de la Diputació de València – Institut Valencià de Cultura.
2018. Text programa de mà Tirant, versió de Paula Llorens. Institut Valencià de Cultura – Compañía Nacional de Teatro Clásico.
2019. Text programa de mà Fraude. Cía. EvaZapico.
2020. Text programa de mà La sala de los trofeos. Cía. EvaZapico.
2022. Text programa de mà Bannon, creat amb Miguel A. Sweeney. Cía. EvaZapico.
2023. Text programa de mà Coriolà, versió d’Iñaki Moral. Cía. EvaZapico.
2022. Text programa de mà Talio, creat amb Miguel A. Sweeney amb text d’Iñaki Moral. Cía. EvaZapico.

Obra premiada

2014. Premi AAPV a Millor actriu de teatre, per El Gran Arco.
2018. Premi al Millor Espectàcle de Dansa als Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana, per Medul·la.
2019. Nominació a Millor Direcció Escènica dels Premis ADE (Asociación de Directores de Escena de España), per Tirant.

Ajudes i residències

2019. Residència artística del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, per Fraude.
2022. Residència de creació de la Sala Carme Teatre, per Bannon, cocreada amb Miguel Á. Sweeney.

Bibliografia

Articles, capítols, pròlegs

BOLUDA, C. (2019). “Feminisme i psicoanàlisi. Eva Zapico: la ferida, dolor abissal”, en Creació escènica a València avui. Feminismes, memòria, migracions i classes, Associació L’Estiba Cultural, València, p. 221-233.
PARDO, P. (2015). “Dona i creació escènica al País Valencià (2005-2014)”. L’aiguadolç, núm.45, València, p. 29-43.
-(2017). “Dona i creació escènica al País Valencià (2005-2014)”. Patrícia Pardo. Obra escollida 1996-2017. Comissura Edicions, València, p. 321-336.
ROSSELLÓ, R. X. (2014). “Más allá de la interpretación: nuevas creadoras en el teatro valenciano actual”. Telon de fondo Revista de Teoría y Crítica Teatral, núm. 19, juliol, p. 83-107.
-(2017). “L’autoria teatral valenciana del segle XXI: la consolidació de noves veus”. Revista d'Estudis Catalans, núm. 31, Alemanya, p. 313-343.

Recepció en premsa i publicacions especialitzades

BARBETA, A. (2018). “Escapar para vivir”. Urban- Levante EMV, València, 11 de maig.
BROX, O. (2018). “Els nostres. El mapa y el territorio”. Revista Détour, València, 28 de maig.
-(2021). “Guadalupe Sáez. Qué es más violento”. Revista Détour, València, 8 de juny.
CARRASCO, B. (2021). “La confiança de los derechos reproductivos frente a la violencia obstétrica”. Makma, València, 2 de juny.
CULTURPLAZA (2019). “Eva Zapico reflexiona sobre la mentira con Fraude (o las consecuncias del fracaso)”. Culturplaza, València, 2 de desembre.
DEVIS, A. (2023). “Eva Zapico y Coriolà: hasta el eterno Shakespeare”. Culturplaza, València, 23 d’agost.
DIAGO, N. (2004). “Afeites”. Cartelera Turia, València, febrer.
DOMÍNGUEZ, S. (2004). “Nueva teoría estética”. Las Provincias, València, febrer.
DONAT, B. (2023). “Eva Zapico denuncia la pervivencia de la pena de muerte con una fábula abstracta”. Valenciaplaza, València, 31 de maig.
EUROPA PRESS CV. (2007). “El teatro valenciano llega al VEO con una performance intimista y una crítica a la manipulación mediática”. Europa Press Comunitat Valenciana, 15 de febrer.
FERRANDO, A. (2006). “Un buen principio”. Ateneaglam.com, València, 5 de març.
FERRER PUIG, B. (2020). “Tirant lo Blanc, moderníssim, teatralitzat i sense peatges”. Núvol, València, 12 de gener.
GARCERÁN, L. (2022). “Autodefinides 170: Eva Zapico”. Afán de Plan, València.
GARCÉS, L. (2019). “El Tirant se sube a las tablas”. Las Provincias, València, 12 de febrer.
GARÍN, I. (2022). “Bannon de Eva Zapico y M. A. Sweeney”. Cartelera Turia, València, març.
-(2023). “Coriolano”. Cartelera Turia, València, maig.
GRZELAK, A. (2022). “¿Quiénes realmente somos? Fraude (o las consecuencias del fracaso), de Eva Zapico”. Stichomythia Crítica, Universitat de València, 23 de maig.
G. SUBÍAS, J. L. (2019). “Tirant, un vanguardista montaje para un Caballero sin espuelas”. La última bambalina (blog), Madrid, 26 de març.
HERRERAS, E. (2014). “Un viaje al inconsciente”. Levante EMV, València, 17 de juliol.
MAKMA (2016). “Viaje al fondo de la mente”. Makma, València, 21 d’abril.
MARCOS, N. (2020). “Les filles de Siam”. Las Provincias, València, 31 de gener.
MONJE, A. E. (2019). “Tirant”. Kritico.com, Madrid, 22 de març.
PEIRÓ, J .V. (2023). “Ojo por ojo”. Las Provincias, València, 9 de juny.
-(2023). “Coriolà de Compañía Eva Zapico. De menos a más”. Red Escénica, València, 26 de maig.
RECIO, C. (2014). “Los ovarios de Eva Zapico”. Levante EMV, València, 23 de juliol.
RODRÍGUEZ, R. (2023). “Coriolà, un Shakespeare totalmente contemporáneo”. Verlanga, València, maig.
R.V.M. (2008). “Eva Zapico desmonta los tópicos en La mujer de amianto”. Levante EMV, València, 2 d’abril.
SIRERA, J. L. (2022). “Camino de destrucción (El gran arco)”, en Teatre valencià contemporani. Las no críticas. Institut Valencià de Cultura, València, p. 95-99.
TORRES, S. (2018). “Que tiren la primera pedra...”. Arts – El Mundo CV, València, 10 de maig.
URBAN (2019). “Eva Zapico: Las mujeres creadoras somos un elemento intimidatorio”.  Urban – Levante EMV, València, 6 de desembre.

Enllaços

http://evazapico.com/

https://www.institutdelteatre.cat/publicacions/ca/enciclopedia-arts-esceniques/id2974/eva-zapico.htm

https://comiteesceniques.org/es/socios/companyia-eva-zapico/

https://vimeo.com/evazapico