Trajectòria

A finals dels huitanta, Zarzoso inicia la seua formació com a actor en el ja desaparegut Centre Dramàtic de Sagunt. En aqueix temps, intervé en una de les seues produccions, Arlequino, servidor de dos patrones (1988), de Carlo Goldoni, i en una altra de la companyia Teatro de Títeres Calderilla, Federico, el poeta de la luna (1988). Entre 1989 i 1992, amplia la seua formació amb la companyia Moma Teatre, dirigida per Carles Alfaro, i participa en Inèrcia (1988) i Basted (1992), ambdues concebudes com a creacions col·lectives, i en Woyzeck (1992). La seua trajectòria com a actor tindrà continuïtat en algunes de les seues creacions pròpies, la seua última col·laboració en una companyia aliena va ser en Nit i dia (1993), de Carles Alberola i Ferran Torrent, produïda per l’Horta Teatre.

Paral·lelament a aquesta primera etapa actoral, Zarzoso comença a escriure els seus primers textos dramàtics. Per a poder portar-los a escena, funda Grieta Teatre junt amb Cristina García, actriu amb qui havia compartit formació i experiència tant en el Centre Dramàtic de Sagunt com en Moma Teatre. Amb Clavill Teatre, estrena dos treballs: El afilador de pianos (1992), dirigida per García i el propi autor, i Un hombre, otro hombre (1995), amb direcció de Lola López. Ambdós es programen en Atelier 24, seu de Moma Teatre i un dels espais vinculats al circuit alternatiu valencià en aquells temps. Com era habitual en aqueixa època, els dos muntatges tindran versió en valencià, igual que succeirà amb altres textos posteriors de l’autor. Pep Ricart, un altre dels seus companys en Moma, dirigeix Nocturnos (1995), per a la companyia Debarrani.

Respecte a la seua formació com a autor, entre 1993 i 1995, Zarzoso assisteix a diversos tallers d’escriptura dramàtica, com l’impartit per Sergi Belbel en la Mostra de Teatre Espanyol d’Autors contemporanis d’Alacant (1993), o els organitzats per José Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett (1994-1995), a Barcelona. És en aquesta sala, just quan Lola López interpreta Libración (1994), de Lluïsa Cunillé, on Zarzoso coneix personalment l’autora catalana. En 1995, els tres decideixen fundar la Companyia Hongaresa de Teatre per a, en principi, un muntatge puntual, Intempèrie (1995), coescrit per Zarzoso i Cunillé i dirigit per López; no obstant això, després de l’estrena, donaran continuïtat al projecte per a poder continuar experimentant una textualitat dramàtica pròpia i poder estrenar, a més, textos inèdits.

En la dècada dels 90, Zarzoso va consolidant-se com a autor dramàtic. Els seus textos reben nombrosos premis: Umbral, premis Marqués de Bradomín (1996), Enrique Llovet (1997) i Max Aub de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana (1998); Cocodrilo, premi de la Crítica Valenciana al millor text (1998); Mirador, Premi SGAE (1999); i Ultramarins, amb dos guardons al millor espectacle en 1999, el Serra d'Or i el Ciutat de Barcelona. D’altra banda, Zarzoso obté diverses ajudes a la creació de Teatres de la Generalitat Valenciana a les seues obres: Nocturnos (1994), Cocodrilo (1995), Mirador (1997),Transilvania (2001) i El mal de Holanda (2003).

Progressivament, el seu teatre comença a conéixer-se fora de València: a Catalunya, a través de produccions del Festival GREC de Barcelona i del Festival Internacional de Sitges; i a Madrid, amb els propis muntatges de la companyia Hongaresa. Pràcticament, tots els seus textos dels anys noranta són llocs en escena per diferents directors: a Barcelona, Rafael Durán dirigeix Valencia (1997), i Ivette Vigatà, Ultramarins (1999); i a València, Carles Alfaro s’encarrega de la versió en valencià d'Umbral, L’altre (1997), una producció de Moma Teatre. Amb l’Hongaresa, Zarzoso estrena: l'esmentada Intempèrie (1995); Cocodrilo (1998), amb direcció d’Alejandro Jornet, i una coproducció amb Moma Teatre, Mirador (2000), dirigida per Xavier Albertí. A aquestes estrenes cal afegir la seua única incursió en el teatre infantil fins al moment, Vertedero (1998), coescrita amb José Manuel Rambla i dirigida per Rafael Calatayud. Molts d’aquestos textos es tradueixen llavors a altres idiomes com l’anglés o el portugués, encara que la majoria d’aquestos traduccions romanen inèdites.

Entre 1999 i 2001, Zarzoso col·labora en diversos projectes col·lectius: a Barcelona, Sopa de Ràdio (1999); a València, Un de sol (2000); i a Madrid, Ecos i silencios (2001). Anys abans, a València, havia participat amb Volcán en el cicle col·lectiu de lectures dramatitzades de peces breus Islas (1997). És un moment, doncs, en el qual l’autor escriu nombrosos textos breus, per a aquestos projectes o per a ser publicats: Subimos a la gárgola en globo (1997), Nube sombrero (1999), Sin más novedad (1999), Fin (1999), Un de sol (2000), Asentamiento (2001) o El deshollinador (2002).

Si la dècada dels noranta va ser fonamental per a la seua projecció nacional, el canvi de segle ho serà per a la internacional, sobretot, a Llatinoamèrica. A Xile, es realitzen dos produccions, Cocodrilo (1998) i Nocturnos (1999); a Cuba, una lectura radiofònica de Mirador (1999); a Brasil, es llig Umbral (2001); i a Argentina, una lectura i una producció posterior d'Umbral (2001), dirigides ambdues per Fernando Piernas. Alguns d’aquests treballs es duen a terme en el marc de festivals internacionals de dramatúrgia: els contemporanis de l’ICI a Buenos Aires i el I Encontro Internacional de Dramaturgia de Ríos de Janeiro. En ambdós casos, l’autor assisteix i imparteix tallers o cursos. Del primer, naixerà la seua relació amb Fernando Piernas i el grup cordovés Pluja, impulsor d’alguns dels muntatges de l’autor a Argentina com Cocodrilo (2006), El mal de Holanda (2009) i El hipnotizador (2010). Aquestes dues últimes en coproducció amb l’Hongaresa.

A partir de 1999, la Companyia Hongaresa s’havia professionalitzat completament, es formalitza com a empresa i els seus muntatges comencen a girar de manera regular per diverses ciutats espanyoles. D’altra banda, posen en marxa una sèrie de coproduccions. A les esmentades fins ara, caldria afegir les realitzades amb el Festival Internacional VEO (València Escena Oberta) de València: Ilusionistas (2004), de Cunillé, i El mal de Holanda (2008), de Zarzoso. Aquesta última, dirigida per Xavier Albertí, rep el Premi Abril al millor text en 2009. Cunillé i Zarzoso recuperen també el procés creatiu en coescritura dels inicis amb Viajeras (2000), i Húngaros (2002), ambdues dirigides per Lola López.

Des de 2000, a més, Zarzoso anirà consolidant la seua experiència com a docent impartint cursos i tallers d’escriptura dramàtica. Després dels realitzats a Llatinoamèrica, desenvolupa altres caracteritzats per finalitzar amb una mostra escenificada d’un text col·lectiu que ell mateix coordina i dirigeix. Per exemple, en l’Escola de l’Actor mostren: Descubre las ocho diferencias (2001) i La falange del dedo corazón (2004). També per a la mostra final de llicenciatura d'aquesta escola escriu El páramo donde fue herido de muerto Jorge Manrique (2003). Al llarg dels anys ha impartit nombrosos cursos a València (SGAE, Universitat de València i Centre Teatral Escalante, entre altres), així com a Barcelona, especialment en la Sala Beckett. Aquesta activitat docent continuada li serveix, d’altra banda, per a desenvolupar aspectes teòrics i pràctics de l’escriptura dramàtica que, després, aplica a la seua pròpia obra i a les creacions de l’Hongaresa.

Com a director d’escena, la seua tasca s’ha centrat, sobretot, en l’Hongaresa des de Vacantes (1997), de Lluïsa Cunillé, a qui seguiran: Viajeras (2000), coescrita amb Cunilé, i Umbral (2006); o coproduccions com El hipnotizador (2002), codirigida amb Toni Casares, Exilio (2004) i Arbushto (2008). Aquestes dues últimes coproduïdes amb membres de Teatre de los Manatiales, per als qual també dirigeix Polar (2006), d’Arturo Sánchez Velasco. Per a aquesta companyia valenciana, a més, és coautor, junt amb Sergio Aguilar, de Ciudadano Sade (2007), dirigida per Ximo Flores. Al mateix temps, amb Gerardo Esteve, crea dos espectacles: Solo ante el delirio (2005) i Tiempo luego existo (2007).

No són, no obstant això, les úniques col·laboracions que realitza en aqueix període amb altres companyies valencianes. A les esmentades, se sumen encàrrecs com: El cel dins una estança (2006), coescrita amb Jaume Policarpo i Xavier Puchades, per a Bambalina Teatre Practicable; i L'última paraula (2009), amb direcció de Joan Peris, per a Micalet Teatre. Finalment, El éxito està en la sombra (2001), un encàrrec del Museu Internacional de Titelles d’Albaida ( MITA), per a escriure una peça de titelles per a adults que, de moment, només està publicada.

El contacte establit amb el teatre català es manté al llarg de l’any 2000 per mitjà de textos en solitari o coescritos amb Cunillé. Amb l’autora catalana escriu: Vianants (2004), dirigida per Xavier Albertí; i l’obra guanyadora del I Premi Joaquim Masó, Saló Primavera (2007), dirigida per Lurdes Barba. En solitari, estrena Arbusht (2006), dirigida per Àlex Rígola i L'impossible (2009), amb direcció de Rafael Durán. Arbusht és un encàrrec del Teatre Lliure i implica un gir en l’escriptura dramàtica de Zarzoso cap a un teatre més explícitament “compromés”. Cosa que es trasllada també en alguns treballs de la companyia com La caricia de Dios. Ruanda 1994 (2005), de F. Zanni i P. de Vita, dirigida per Lola López, i posteriorment, amb El alma se serena (2009), coescrita amb Cunillé, o Paco e Isabel (2010), coescrita amb Begoña Tena. Aquesta última, una peça breu que va formar part del projecte Zero Responsables (2010), un homenatge col·lectiu per a les víctimes de l’accident de metro de 2006 ocorregut a València. En aquest línia, l’Hongaresa rescata en 2013, la ja esmentada Salón Primavera, ara en un muntatge en castellà.

La projecció internacional de la companyia es fa realitat en aquesta etapa. En 2002, reposen Vacantes de Cunillé, estrenada en 1997, per a assistir al Festival Internacional de Teatre Mercosur, a Argentina. Amb Umbral, en 2008, visitaran uns quants països com Colòmbia, Xile, Argentina o Uruguai. Unes gires que es fan habituals a partir de 2012 amb Aquel aire infinito, de Cunillé, a Xile i Argentina. A aquest últim país han anat després amb: Patos salvajes (2013), firmada pels tres membres de l’Hongaresa; Adiós todavía (2014), de Iaia Cárdenas; María, la Javalina (2015), de Lola López; i Serenata en un país sin serenos (2016), coescrita amb Cunillé. D’aquest contacte amb el teatre argentí, naix l’encàrrec del Complex Teatral de Buenos Aires perquè Zarzoso escriga i dirigisca un text, Hilvanando cielos (2011), estrenat en el Teatro San Martín. L’any següent, Hongaresa estrena una nova versió gràcies a una coproducció amb el Centre Dramàtic Nacional. Aquesta obra condensa la teoria del teatre ebri desenvolupada per l’autor en els seus tallers.

En els últims anys, la vinculació de l’autor amb l’Escola de l’Actor es manté per mitjà d’encàrrecs per a mostres finals de llicenciatura, com Otelhotelo (2011), o impartint cursos monogràfics de dramatúrgia. Però, sobretot, centra la seua tasca docent en la Sala Ultramar, on imparteix tallers entre 2012 i 2019. Una sala que la mateixa Hongaresa cogestiona entre els anys 2012 i 2014, i on s’estrenen la mostres d’aquests tallers que Zarzoso dirigeix i/o coordina a soles o junt amb Wanda Bellanza: Siempre nos quedará Paris (2012), La ronda del miedo (2013), Cría cuervos (2014) i 12 razones para no comprar en XXXXXXXX (2015), Ni buena, ni noble, ni sagrada. Bankia (2016), Electricidio (2017) i El tiempo y los coca cola (2019). L’últim sopar (2018), en un curs al Teatre el Micalet, i El cabaret de los inertes (2018), en un altre a la Carme Teatre. Zarzoso, a més, ha continuat impartint cursos d’una manera regular en espais com la Sala Beckett de Barcelona o coordinant el Laboratori de Dramatúrgia Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera, de l’Institut Valencià de Cultura, des de 2018 fins a l’actualitat.

Zarzoso ha continuat rebent nous encàrrecs en els últims anys com: Querencia (2013), per a Bonanza T, amb direcció de Carles Sanjaime; El mal vino (2014), per al Grup Amores; Els esperantistes (2017), per a Apropteatre; o La casa de les aranyes (2020), una coproducció entre el Teatre Nacional de Catalunya i l’Institut Valencià de Cultura. Aquesta última peça és la seua primera incursió en el teatre públic valencià i suposa la primera vegada que mostra el seu treball al teatre gran de la ciutat, el Principal. Era, però, la segona ocasió que rebia un encàrrec del TNC. L’interés de l’autor per la música en escena, iniciada amb El mal vino, s’aprecia també en L'eclipsi(2014), una altra òpera, produïda pel Teatre Nacional de Catalunya i dirigida per Xavier Albertí. Aquesta obra rebrà el Premi Max de les Arts Escèniques al millor musical en 2015. Igualment, eixe mateix any, en Serenata per a un pais sin serenos, coescrita amb Cunillé i produïda per Hongaresa, estarà present aquesta interrelació entre música i paraula.

En el vint aniversari de la companyia, es publica el llibre Hongaresa. 20 años en las fronteras magníficas del vino, amb edició de Josep Lluís Sirera, on es revisa la trajectòria de la companyia. Dins dels actes de celebració, Zarzoso dona a conéixer nous textos mitjançant lectures dramatitzades: La piedra de la locura i Uritoco, aquest últim coescrit amb Cunillé. També es realitza una lectura d’un text anterior, Ultramarins, el qual produirà Hongaresa en 2017, amb direcció de l’autor. Aquesta línia de revisió, s’observa igualment en Como un Lobo el corazón (2018), una nova versió d’El mal de Holanda, també dirigida per Zarzoso per a la companyia La Pajarera, sorgida d’un dels seus tallers. D'un altra banda, l'autor ha compartit direcció i dramatúrgia d'alguns dels treballs de la companyia La Subterránea com Maleïda tardor (2018) o Federico (2019).

Entre els últims treballs, destaquen Piedra y encrucijada (2019), que viatja a l’Argentina i segueix actualment en gira, i Las mañas (2020), les dos dirigides per Marcos Sproston i que van tenir primerament un versió breu. Las mañas, per exemple, van guanyar el Premi Íntim de l’SGAE del Festival Cabanyal Íntim de 2019. A més de l’esmentada La casa de les aranyes (2020), cal destacar altres obres com La piedra de la locura (2018), producció de l’Hongaresa amb direcció compartida de l’autor i Carles Sanjaime; i Saguntilíada (2020), un homenatge al teatre estrenat al Teatre Romà de Sagunt, dins del Festival Sagunt a Escena. En 2021, Zarzoso rep un encàrrec per a una col·lecció de teatre destinat a joves i escriu El vell. Aquesta obra la dirigeix en un curs amb gent jove al Port de Sagunt i l’estrena en una antiga estació de camions a poqueta nit. Aquesta idea d’utilitzar per al teatre la il·luminació crepuscular natural coincideix amb el principal concepte del Festival al Crespuscle, organitzat per la companyia Hongaresa al mateix Teatre Romà de Sagunt en 2021. Aquest any, a més, l’editorial Arola ha publicat un volum amb el teatre escollit de l’autor (1996-2020) amb setze de les seues obres.

Zarzoso forma part de l’AVEET (Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre) des de, pràcticament, els seus orígens.

Trajectòria actualitzada JUNY 2021
© Xavier Puchades    

Obra estrenada

Textos dramàtics originals

1992. L'afilador de pianos. Direcció P. Zarzoso i Cristina García. Grieta Teatro. Atelier Moma, València.
1995. Nocturns. Direcció Pep Ricart. Debarrani Compañía de Teatro. Casa de Cultura de Sagunt, València.
1995. Un home, altre home. Direcció Lola López. Grieta Teatro. Atelier Moma, València.
1995. Intempèrie, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Direcció Lola López. Hongaresa de Teatre, Atelier Moma, València.
1997. L'altre (Umbral). Direcció Carles Alfaro. Moma Teatre. Espai Moma, València.
1997. Valencia. Direcció Rafael Durán. Sala Beckett – Festival GREC, Barcelona.
1998. Cocodrilo. Direcció Alejandro Jornet. Hongaresa de Teatre. Sala Arniches, Alacant.
1998. Vertedero, coescrita amb José Manuel Rambla. Direcció Rafael Calatayud. Pavana Teatre. Capitolio de Boadella, València. (TIJ)
1999. Ultramarins. Direcció Ivette Vigatà. Cía. Com Tu. Espai Mediterrani, Festival Internacional de Sitges.
1999. Nube sombrero. En Sopa de Ràdio, de diversos autors. Direcció Oriol Grau. Compañía Trono Vilegas. CCCB. Barcelona. (TB)
2000. Mirador. Direcció Xavier Albertí. Moma Teatre-Hongaresa de Teatre. Espai Moma, València. 2000. Viajeras, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Direcció P. Zarzoso. Hongaresa de Teatre. Sala Palmireno, València.
2000. Un de sol. En Un de sol, amb Chema Cardeña, Juli Disla, Alejandro Jornet, Ximo Llorens, Patricia Pardo, Paco Sanguino i Paco Zarzoso. Direcció Victoria Salvador. Combinats, Espai Moma, València. (TB).
2001. Asentamiento. En Ecos y silencios. Peça col·lectiva amb textos de A. Sánchez Velasco, Borja Ortiz de Gondra, Emilio Encabo, Pedro Rivero, Eva Hibernia, David Desola, Juan Mayorga, Xavier Puchades, Itziar Pascual i Rafael Cobos. Direcció Jesús Cracio i Roberto Cerdá. Instituto de la Juventud, Casa de América, Madrid. (TB)
2002. Húngaros, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Direcció Lola López. Hongaresa de Teatre. Casa de Cultura de Sagunt, València.
2002. El hipnotizador. codirecció amb Toni Casares. Sala Beckett-Teatro Arboré-Hongaresa de Teatre. Sala Beckett, Barcelona.
2003. El páramo donde fue herido de muerte Jorge Manrique. Direcció Carles Sanjaime i Zarzoso. Escuela del Actor. L'Espai Moma, València.
2004. Vianants, coescrit amb Lluïsa Cunillé. Dir. Xavier Albertí. Companyia Bulevard. Sala Beckett, Barcelona.
2004. Exilio. Direcció P. Zarzoso. Hongaresa de Teatre – Teatro de los Manantiales. Teatro de los Manantiales, València.
2005. Solo ante el delirio, cocreada amb Gerardo Esteve. Direcció Paco Zarzoso i Gerardo Esteve. Cía. Gerardo Esteve. Teatre Castelar, Elda, Alacant.
2006. El cel dins una estança, coescrito con Xavier Puchades i Jaume Policarpo. Direcció Jaume Policarpo. Bambalina Teatre, Firra de Tàrrega.
2006. Arbusht. Direcció Àlex Rigola. Teatre Lliure – Festival Grec de Barcelona.
2007. Ciudadano Sade. Direcció Ximo Flores. Teatro de los Manantiales. Teatro de los Manantiales, València.
2007. Tiempo luego insisto, coescrita amb Gerardo Esteve. Direcció Gerardo Esteve i Paco Zarzoso. Cia Gerardo Esteve. Teatre Castelar, Elda, Alacant.
2007. Saló Primavera, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Direcció Lurdes Barba. Festival Temporada Alta. Sala La Planeta, Girona.
2008. El mal de Holanda. Direcció Xavier Albertí. Hongaresa de Teatre – Festival VEO – Tornaveu. Teatre El Musical, València.
2009. L'última paraula. Direcció Joan Peris. Companyia Teatre Micalet, Teatre Micalet, València. 2009. L'impossible. Direcció Rafael Duran. Companyia de Teatre Necessari Trono Villegas. Sala trono, Tarragona.
2009 El alma se serena, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Direcció Paco Zarzoso. Hongaresa de Teatre. Casa de Cultura de Sagunt, València.
2010. Paco e Isabel, coescrita amb Begoña Tena dins la peça col·lectiva Zero Responsables, direcció Paco Zarzoso. Sala Matildes Salvador, València.
2011. Patos Salvajes, coescrita i codirigida per Zarzoso, Cunillé i López. Hongaresa de Teatre, Casa de Cultura de Sagunt, València.
2011. Hilvanando cielos. Direcció P. Zarzoso. Teatro San Martín. Buenos Aires,. Argentina
2011. Otelhotelo. Direcció Miguel Ángel Romo, María Poquet, Carles Sanjaime i Paco Zarzoso. Escuela del Actor, València.
2013. Querencia. Direcció Carles Sanjaime. Bonanza T. Sala Ultramar, València.
2014. L'eclipsi. Direcció Xavier Albertí, música d'Alberto Demestres. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona.
2014. El mal vino. Direcció P. Zarzoso, música Jesús Salvador Chapí. Amores Grup de Percussió. La Nau, València.
2015. Serenata para un país sin serenos, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Direcció Paco Zarzoso Hongaresa de Teatre, Casa de Cultura de Sagunt.
2017. Els esperantistes. Direcció Paco Zarzoso. Apropteatre. Teatre el Micalet, València. 
2019. Piedra y encrucijada (versió breu). Direcció Marcos Sproston. Companyia Hongaresa de Teatre. Festival Cabanyal Íntim, València.
2018. La piedra de la locura. Direcció Carles Sanjaime i Paco Zarzoso. Companyia Hongaresa de Teatre. Teatre el Musical, València. 
2019. Piedra y encrucijada (versió llarga). Direcció Marcos Sproston. Companyia Hongaresa de Teatre. Espacio Inestable, València. 
2020. La casa de les aranyes. Direcció Lurdes Barba i Paco Zarzoso. Teatre Nacional de Catalunya – Institut Valencià de Cultura. Sala Petita TNC, Barcelona. 
2020. Las mañas (versió llarga). Direcció Marcos Sproston. Artimañas Teatro. Sala Ultramar, València. 
2020. Saguntilíada. Direcció Paco Zarzoso. Companyia Hongaresa de Teatre. Festival Sagunt a Escena. Teatre Romà de Sagunt. 
2021. El viejo. Direcció Paco Zarzoso. Regidoria de Joventut de Sagunt. Vella estació de camions, Sagunt. 

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

2001. Descubre las ocho diferencias. Creación col·lectiva mostra de taller impartit i dirigit per l'autor. Escuela del Actor, València.
2004. La falange del dedo corazón, mostra de taller coescrita amb Pedro Montalbán, Alejandra Garrido, Anna Albaladejo... Direcció Paco Zarzoso. Escuela del Actor, València.
2012. Siempre nos quedará París. Creación col·lectiva mostra de taller impartit i dirigit per l'autor. Sala Ultramar, València.
2013. La ronda del miedo. Creació a partir de taller de l'autor amb textos de Mertxe Aguilar, Carmen Valera, Iaia Cárdenas, Marta Chust, Guada Sáez, Sonia Alejo i Javier Sahuquillo. Direcció Javier Sahuquillo. Sala Ultramar, València.
2014. La mujer del anatomista, de Gabriel Fernández Chapo. Supervisió dramatúrgica Paco Zarzoso. Direcció Gabriel Fernández Chapo. Sala El Ópalo, Buenos Aires, Argentina.
2014. Adéu encara, de Iaia Cárdenas. Supervisió dramatúrgica Paco Zarzoso. Direcció Mariano Stolkiner y Xavo Giménez. Cía. Hongaresa de Teatre – Teatro El Extranjero. Teatre Principal, Mostra de Teatre d'Alcoi, Alacant.
2014. Cría cuervos. Creació col·lectiva escrita per Carlos Amador, Ferran Gadea, Pablo Cárdenas, Ester Martínez, Diego Ramírez, Manu Ruizarte, Lucía Sáez, Lara Salvador Peidró, Miguel Seguí, Carmen Valera y Guille Zabala. Dramatúrgiai direcció de Paco Zarzoso. Sala Ultramar, Valencia.
2015. 12 razones para no comprar en XXXXXXXX. Creació a partir de taller de l'autor amb textos de Wanda Bellanza, Irene Belloch, Clara Crespo, Marta Chust Jaén, Águeda Llorca, Pati Martínez, Paula Elena Ramos, Gloria Román, Rafa Segura, Pilar Suay, Carmen Valera i Gonçalo Valves. Direcció Paco Zarzoso. Sala Ultramar, Valencia.
2016. Ni noble, ni buena, ni sagrada: Bankia. Creació a partir del taller de l’autor amb textos de Antonio Espejo, Cristina Oliva, Fernando Soler Roig, Marta Santandreu, Miquel Pellicer, Paola Navalón, Patricia Sornosa, Pepe Mira, Roberto de la Fuente, Roberto Roig, Saoro Ferré, Sonia Martell, Wanda Bellanza i José Zamit. Direcció Paco Zarzoso. La Pajarera. Sala Ultramar, València. 
2017. Electricidio. Creació a partir del taller de l’autor amb textos d’Águeda Llorca, Antonio Espejo, Carmen Valera, Laura Pellicer, María Estal, Marta Santandreu,  Miguel Pellicer, Omar Sánchez, Pablo Díaz del Río, Paola Navalón, Robert de la Fuente, Roberto Roig, Saoro Ferre, Víctor Fajardo, Wanda Bellanza. Dramatúrgia i direcció Paco Zarzoso. Sala Ultramar, València. 
2018. L’últim sopar. Creació a partir del taller de l’autor amb textos de Raquel Rubiano, Marcos Jiménez, Estela Muñoz, Patricia Sánchez, Ferran Luengo, Patricia Alonso, Juanan Lucena, Rocío Domènech, Mar Babuglia, Amparo Martín-Villalba, Carlos Ruiz i Xavier Biot. Dramatúrgia i direcció Paco Zarzoso.  Teatre Micalet, Valencia. 
2018. El cabaret de los inertes. Creació a partir del taller de l’autor amb textos de Neus Miquel, Pilar Rochina, José Blasco, Luz Araque, Mar Babuglia, Sonia Ortiz, Joan Carles Bohigues, Rocío Ladrón de Guevara, Charo Gil-Mascarell, Víctor Fajardo, María Martí, Ferran Garrigues, Marcos Sproston. Direcció Paco Zarzoso. Sala Carme Teatre, València.
2019. El tiempo y los coca cola. Creació a partir del taller de l’autor amb textos d’Arianne Algarra, Danai Delipetrou, Amparo Martín-Villalba, Adrián Bellido, Jéssica Martí, Nuria Nácher... Dramatúrgia i direcció Paco Zarzoso i Wanda Bellanza. Sala Ultramar, València. 

Posades en escena posteriors i reposicions (Internacionals)

1998. Cocodrilo. Direcció Luís Ureta. Cía. La Puerta. Santiago de Chile.
1999. Nocturnos. Direcció Angélica Martínez i Daniel Ramírez. Chile.
2001. Umbral. Direcció Fernando Piernas. Teatro del Sur, Buenos Aires, Argentina.
2006. Cocodrilo. Direcció Cheté Cavagliato, Teatro Municipal Comedia, Córdoba, Argentina.
2006. Mirador. Direcció Andrés Céspedes. Festival de Dramaturgia Europea, Centro Cultural de España, Valparaiso, Chile.
2009. El mal de Holanda. Direcció Paco Zarzoso. Fundación Pluja – Hongaresa de Teatre, DocumentA/Escénicas, Córdoba, Argentina.
2010. El hipnotizador. Direcció Paco Zarzoso. Fundación Pluja – Hongaresa de Teatre, Unquillo, Argentina.
2014. Querencia. Direcció Giulio Ferretto. Sala UPLA. Valparaiso, Chile.

Posades en escena posteriors i reposicions (Nacionals)

2000. Umbral. Direcció Marisa Serrano. Pabellón Teatro. Casa de Cultura de Tafalla, Navarra. 2006. Umbral. Direcció Paco Zarzoso. Hongaresa de Teatre. Teatro de los Manantiales, València. 2008. Arbushto. Direcció Paco Zarzoso, Hongaresa de Teatre- Los Locos de Valencia. Teatro de los Manantiales, València.
2010. El afilador de pianos. Dramatúrgia i direcció C.J.Cebrián. Sense Trellat Produccions. Sala Matilde Salvador, València.
2011. El corazón hecho un lío, (fragmento Umbral). Dirección de Juan Luis Mira. Diáfono Producciones. Alicante.
2011. Cocodrilo. Direcció Félix Vilatà. Cía, Tornadia. Sala Inestable, València.
2012. Hilvanando cielos. Direcció P. Zarzoso. Hongaresa de Teatre-Centro Dramático Nacional. Teatre Talia, València.
2012. Húngaros, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Direcció Lola López. Las Perricas de Jerez. Sala Russafa, València.
2013. Salón Primavera, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Hongaresa de Teatre – Las Perricas de Jerez. Sala Ultramar, València.
2014. Un hombre, otro hombre. Direcció Paco Zarzoso. Sporting Club Russafa, València.
2014. Nocturnos. Direcció Rubén Ruibal.Teatro Normal UDC. Auditorio Municipal Gustavo Freire, Lugo.
2017. Ultramarins. Direcció Paco Zarzoso. Companyia Hongaresa de Teatre. Festival Tercera Setmana. Teatre Rialto, València. 
2018. Como un lobo el corazón (versió d’El mal de Holanda). Direcció Paco Zarzoso. La Pajarera. Carme Teatre, València.

Lectures dramatitzades (Internacionals)

1998. Umbral. semimuntatge Manchester.
1999. Mirador. Radio Progeso. La Habana, Cuba.
2000. Umbral, semimuntatge al cicle Los Contemporáneos, Institut de Cooperación Iberoamérica (ICI), Buenos Aires.
2001. Umbral. Primer Encontro Internacional de Dramaturgia, Río de Janeiro, Brasil.
2006. Mirador. Direcció Andrés Céspedes. Festival de Dramaturgia Europea, Chile.

Lectures dramatitzades (Nacionals)

1997. Volcán. En Islas. Dirección Alejandro Jornet. Ciclo de Lecturas Dramatizadas, Sala Moratín, València.
1999. Mirador. Direcció Paco Zarzoso. Cicle Paraula d'autor, Festival de Sitges.
2001. Mirador. Direcció Félix Martín. Saragossa.
2001. Exilio. Direcció Paco Zarzoso. III Ciclo Lecturas Dramatizadas SGAE, València. 2001. Exilio. Direcció Paco Zarzoso. III Ciclo Lecturas Dramatizadas SGAE, Barcelona. 2003. Transilvania. Direcció Paco Zarzoso. V Ciclo Lecturas Dramatizadas SGAE, València
2005. El cabaret del ornitorrinco, coescrita amb J. Pujol y D. Braguinsky. VI Ciclo de Lecturas Dramatizadas SGAE, Valencia.
2007. El Mal de Holanda. Direcció Rafa Durán. Festival Magalia, Las Navas del Marqués.
2015. Uritoco, coescrit amb Lluïsa Cunillé. Direcció Paco Zarzoso. XIX Ciclo SGAE de Lecturas Dramatizadas, Múrcia.
2016. La piedra de la locura. Direcció Paco Zarzoso. Casal Jove, Port de Sagunt, València.
2016.  La piedra de la locura. Direcció Paco Zarzoso. Ciclo Los lunes con voz del CDN. Sala Mirlo Blanco, Madrid. 
2016. Ultramarinos. Direcció Paco Zarzoso. Ciclo 20 años y un día. Sala Off, València.
2017. Gabriel. Direcció Marta Gil Polo. V Cicle de Lectures Dramatitzades de l'Associació d'actors i directors professionals de Catalunya, Fundació SGAE i Teatre Romea. Nau Ivanow, Barcelona. 
2019. Las mañas. Direcció Marcos Sproston. Cicle de Lectures Dramatitzades de l'SGAE. Sala SGAE, València. 
 

Obra publicada

Textos dramàtics originals

1994. Un hombre, otro hombre. Muestra de Teatro Español de Autores contemporáneos de Alicante, Alacant,
1996. Volcán. Em Islas, Colección Teatro Siglo XX, Universitat de València, Valencia. (TB)
1997. Umbral. Escena, 38, Barcelona.
1997. Subimos a la gárgola en globo. Luego visita alcantarillas. Ojalá estuvierais aquíu. Stop. Escena, 39, Barcelona. (TB)
1998. Umbral. INJUVE, Madrid.
1998. Nocturnos; Cocodrilo; Valencia. Universitat de València, València.
1998. Intemperie. Art Teatral, 11, València.
1998. Mirador. Fundación Autor, Madrid.
1998. Mirador. Primer Acto, 278, Madrid.
1999. El afilador de pianos. Parnaseo, Universitat de València, València. 1999. Sin más novedad. Parnaseo, Universitat de València. (TB)
1999. Nube sombrero. Escena, 64, Barcelona. (TB)
1999. Fin. Un sueño eterno, de dd.aa. Muestra de Teatro Español de Autores contemporáneos de Alicante. Alacant. (TB)
2001. El éxito está en la sombra. Umbrancles. MITA, València.
2001. Asentamiento. Ecos y silencios, de dd.aa. Ñaque, Guadalajara. (TB)
2002. Umbral. Teatres de la Generalitat Valenciana, València.
2002. El deshollinador. Acotaciones en la Caja Negra, 6, València. (TB)
2002. El hipnotizador. Las puerta del drama, 10, València.
2004. La adivinanza. (monòleg de Viandantes) Eq'iliquá, 2. AAPV., València, p. 16-17. (TB)
2005. Transilvania. La Ratonera, 14, Astúries.
2012. El alma se serena. Media Vaca, València.
2012. Húngaros, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Laborum. Murcia.
2013. Hilvanando cielos. Acotaciones, 26, ESAD, Madrid.
2013. Hilvanando cielos. Centro Dramático Nacional, Madrid.
2016. El mal de holanda. En Hongaresa. 20 años en las fronteras magníficas del vino., Josep Lluís Sirera ed. Episkenion, València. 
2016. Paco e Isabel, escrita amb Begoña Tena.  En Hongaresa. 20 años en las fronteras magníficas del vino., Josep Lluís Sirera ed. Episkenion, València. 
2016. Salón Primavera, escrita amb Lluïsa Cunillé. En Hongaresa. 20 años en las fronteras magníficas del vino., Josep Lluís Sirera ed. Episkenion, València. 
2017. Ultramarins. Arola Editors, Tarragona. 
2017. L'eclipsi. Arola Editors, Tarragona.
2017. Paco e Isabel, escrita amb Begoña Tena. En Zero responsables. Editorial Artezblai, Bilbao.
2017. Querencia / Los esperantistas. Alupa editorial, València. 
2019. La casa de les aranyes. Arola Editors, Tarragona. 
2021. Paco Zarzoso. Teatro escogido (1996-2020).  Arola Editors, Tarragona.  (Aquest volum inclou: Umbral, Valencia, Ultramarinos, Mirador, Transilvania, El mal de Holanda, Hilvanando cielos, Patos salvajes, Querencia, La piedra de la locura, Los esperantistas, Gabriel, Piedra y encrucijada, La casa de las arañas, Las mañas i Saguntilíada).
2021. El viejo. Colección Adolescer, Ñaque Editorial, Ciudad Real.

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

2015. 12 razones para no comprar en xxxxxxxxx, d.a. Autoedició. 
2016. Patos salvajes, escrita amb Lluïsa Cunillé i Lola López. En Hongaresa. 20 años en las fronteras magníficas del vino., Josep Lluís Sirera ed. Episkenion, València. 

Reflexió i investigació teatral de l'autor: programes de mà

1992. Text programa de mà L'afilador de pianos. Atelier 24, València.
1997. Text programa de mà L'Altre. Moma Teatre, València.
1998. "Patología y creación". Cuadernos de Dramaturgia Contemporánea, 3, Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos, Alacant, p.27-29.
2000. “L'autor-actor, l'autor-director. Vers un model de dramaturg”. L'autor i el seu temps. València. Unversitat de València.
2000. “Introducció Mirador”. Dossier de premsa de la producció Moma Teatre – L'Hongaresa Teatre, València.
2000. Text programa de mà Mirador. Moma Teatre – L'Hongaresa de Teatre, València.
2005. “Manifiesto húngaro / Manifest Hongarés”. Programa de mà 10 anys de Teatre Hongarés. SGAE, València.
2018. "Pròleg", als tres volums del I Laboratori Ínsula Dramatèria Josep Lluís Sirera. Institut Valencia de Cultura, València, p. 9-15.
2019. "Pròleg. El canto de las cigarras", als tres volums del II Laboratori Ínsula Dramatèria Josep Lluís Sirera. Institut Valencia de Cultura, València, p. 9-13.

Reflexió i investigació teatral de l'autor: premsa, publicacions culturals i especialitzades

2002. “Cuaderno de bitácora. El hipnotizador”. Las Puertas del Drama, 10, Madrid, p.25. 2002. “Los textos que me impactaron”. La ratonera, 4, gijón.
2003. “Los mitos clásicos, en las esquinas”. ABC, 18 d'octubre, Madrid.

Obra traduïda

ANGLÈS
1995. One man, another man. Traducció Debbie Folaron. Modern International Drama. State University of New York at Binghamton.
Inèdites i/o estrenades.
1997. Crocodile (Cocodrilo). Traducció Lola López. 1998. Thres Hold (Umbral). Traducció Lola López. 1998. Nocturnos. Traducció Lola López.
1998. Valencia. Traducció Lola López.
1998. Mirador. Traducció Lola López.

FRANCÈS
Inèdites i/o estrenades.
1998. Seuil. (Umbral), traducció Christel Seigneur.

GALLEC.
Inèdites i/o estrenades.
2014. Nocturnos.

PORTUGUÈS
1999. Crocodilo, traducció http://palavradepalco.blogspot.com.es
1999. Transilvânia, traducció http://palavradepalco.blogspot.com.es
2001. Umbral, traducció Maria Paula Gurgel Ribeiro. Nova Dramaturgia Espanhola. 7 Letras, Rio de Janeiro.
Inèdites i/o estrenades.
2012. O Afinador de Pianos.

VALENCIÀ/CATALÀ
1999. L'afilador de pianos. Parnaseo, Universitat de València, València, traducció Francesc Anyó. 2000. Ultramarins. Arola Editors, Tarragona, traducció Lluïsa Cunillé.
2001. L'èxit és l'ombra, en Umbrancles. MITA, València.
2002. Volcà. En 10 bones peces. Teatre Valencià Contemporani, CEIC, Alfons el Vell,
Gandia. (TB)
2006. Arbusht. Fundació Teatre Lliure, Barcelona, traducció Lluïsa Cunillé. 2014. Eclipsi. Arola Editors, Tarragona, traducció d'Albert Arribas.

Inèdita i/o estrenada
1995. Nocturns.
1995. Intempèrie, coescrita amb Lluïsa Cunillé.
1995. Un home, altre home, traducció Laura Useleti y Raquel Ricart 1997. L'altre (Umbral), traducció Francesc Anyó.
2000. Mirador, traducció Francesc Anyó i Ma Josep Arayo.

Obra premiada

1994. Ajuda a la creació Teatres de la Generalitat Valenciana, per Nocturnos. 1995. Ajuda a la creació Teatres de la Generalitat Valenciana, per Cocodrilo. 1996. Premi Marqués de Bradomín, per Umbral.
1997. Premi Enrique Llovet, per Umbral.
1997. Ajuda a la creació Teatres de la Generalitat Valenciana, per Mirador.
1998. Premi Max Aub de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana al millor text dramàtic, èr Umbral / L'altre.
1998. Premi de la Crítica de València, per Cocodrilo.
1999. Premi SGAE, per Mirador.
1999. Premi Ciutat de Barcelona al millor espectacle, per Ultramarins.
1999. Premi Serra d'Or al millor espectacles, per Ultramarins.
2001. Ajuda a la creació Teatres de la Generalitat Valenciana, per Transilvania.
2003. Ajuda a la creació Teatres de la Generalitat Valenciana, per El mal de Holanda.
2007. I Premi Joaquim Masó, per Saló Primavera, coescrita amb Lluïsa Cunillé.
2009. Premi Abril al millor text, per El mal de Holanda.
2010. Premi AAPV Millor aportació Teatral, per Zero Responsables.
2015. Premi Max de las Artes Escénicas al mejor musical, por L'eclipsi.
2019. Premi Íntim de l'SGAE del Festival Cabanyal Íntim, per Las mañas.
2020. Premi Onda Cero Sagunto a la Cultura per a la Companyia Hongaresa de Teatre.
2020. Nominació al millor text pels Premis de les Arts Escèniques Valencianes, per La casa de les aranyes. 
2021. Premi a la millor obra internacional presentada a Córdoba (Argentina), per Piedra y encrucijada. 
2020. Ajuda a l'escriptura escènica de l'Institut Valencià de Cultura, per El vell. 

Bibliografia

Llibres

SIRERA, J. L. (ed.) (2016). Hongaresa. 20 años en las fronteras magníficas del vino. Episkenion, València. 

Articles, capítols, pròlegs

CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL (2012). “Entrevista Paco Zarzoso”. Autores de hoy. Cuadernos Pedagógicos, 58, Centro Dramático Nacional, INAEM, Madrid, p. 13-15.
DIAGO, N. (1996). “La escritura dramámtica valenciana finisecular: De islas y archipiélagos”. Islas. Universitat de València, València, p. 11-24.
ÍNSULA DRAMATARIA (2006). “Presentación”. Islas. Universitat de València, València., p.9-10.
LENORE, V. (2019). "Restes d'un incendi"- La casa de les aranyes, de Paco Zarzoso. Arola editors, Tarragona, p.7-11. 
LLADÓ, A. (2015) “L’Hongaresa, vint anys de desobediència {Tres apunts i un poema}”. Pausa, 37, Barcelona.
MÁÑEZ, J. (1998). “Dos textos recientes”. Art Teatral, 11, Valencia.
MARCH TORTAJADA, R. (2008). “Cocodrilo mirando desde el Umbral o Umbral mirando desde Cocodrilo”. Stichomythia, 7, Universitat de València, p. 77-86.
MATTEINI, C. (1999). “Miradas melancólicas”. Primer Acto, 278, Madrid, p. 78-79.
MONLEÓN, J. (2002). “Paco Zarzoso, Sanchis y la convención teatral”. Umbral, de Paco Zarzoso, Teatres de la Generalitat Valenciana, València, p. 7-22.
ORDÓÑEZ, Marcos (2003) A pie de obra. Alba Editorial, Barcelona, p.446-451
PALLÍN, Y. (1999). “Lo menos es más”. Primer Acto, 277, Madrid, p.131-132. PÉREZ-
PRIETO NADAL, A. (2012). “Anexo 1. En torno a Lluïsa Cunillé y el Teatro de la Hongaresa. Entrevista a Paco Zarzoso”. Tiempo y espacio en el teatro de Lluïsa Cunillé: Barcelona, mapa de sombras y Après moi, le déluge, Departamento de Literatura Española y Teoría de la Literatura, UNED.
-(2014). “Hilvanando cielos, de Paco Zarzoso: una tragicomedia ebria”. Don Galán, 4, Centro de Documentación Teatral, INAEM, Madrid.
-(2016). "Serenata para un país sin serenos: la palabra hecha música". Tropelías: Revista de teoría de la literatura y literatura comparada, 26, Universitat de Saragossa, p.260-273. 
PUCHADES, X. (1999). “Un ejercicio de taxidermia para el afilador de pianos y otros textos introductorios”. Pròleg a El afilador de pianos, Parnaseo, Universitat de València.
-(2001). “La mitificación de lo cotidiano. El teatro de Paco Zarzoso”. Teatrae, 3, Escuela de Teatro de la Universidad Finis Térrea, Santiago de Chile, p.107-113.
-(2016). "Conozca usted Hungria". Hongaresa. 20 años en las fronteras magníficas del vino. Josep LLuís Sirera ed. Episkenion, València, p.13-63.
-(2017). “Zero responsables. Una dramaturgia colectiva”. En Zero responsables. Editorial Artezblai, Bilbao, p. 7-20.
-(2021). "Diásporas y querencias". Paco Zarzoso. Teatro escogido (1996-2020). Arola editors, Tarragona, p. 9-20.
RAGUÉ-ARIAS, M. J. (1999). “La mirada de Paco Zarzoso”. Escena, 58. Barcelona, p.8-9. -(2000). ¿Nuevas Dramaturgias? (Los autores de fin de siglo en Cataluña, Valencia y Baleares). INAEM, Madrid, p. 22, 26-27, 36, 40, 72, 110-111, 119, 140-145, 149, 162, 167, 222, 225, 260, 305, 319.
- (2013) “Para no destruir Valencia”. Leer Teatro, 2, AAT, Madrid.
RASILLA, E. (2001) “Ecos y silencios. Iluminaciones y desencuentros”. Cuadernos de Dramaturgia Contemporánea, 6, Muestra de Autores de Teatro Español Contemporáneo, Alacant.
-(2017). "Querencia y Los esperantistas, dos nuevos textos de Paco Zarzoso". Querencia - Los Esperantistas, de Paco Zarzoso. Alupa Edtorial, València, p.7-11
SANCHIS SINISTERRA, J. (1997). “El mundo según Zarzoso”. Pròleg a Cocodrilo, Nocturnos, Valencia. Universitat de València, p. 9-14.
SIRERA, J. L. (2000). “El humor como elemento constructivo en el teatro de Paco.Zarzoso”. Quaderns de Filologia Estudis Literaris, Universitat de València, p. 437-454.
-(2016). "Prólogo. El mal de Holanda". En Hongaresa. 20 años en las fronteras magníficas del vino., Josep Lluís Sirera ed. Episkenion, València, p.67-73.
-(2016). "Prólogo. Paco e Isabel". En Hongaresa. 20 años en las fronteras magníficas del vino., Josep Lluís Sirera ed. Episkenion, València, p.123-129.
-(2016). "Prólogo. Salón Primavera. En Hongaresa. 20 años en las fronteras magníficas del vino., Josep Lluís Sirera ed. Episkenion, València, p.199-206.
SIRERA, R. (2015). 2015. “Paco Zarzoso: Sortir del Teatre amb fam de tempestes”. Pausa, 37, Barcelona.
TORTOSA, V. (2002). Conflictos y tensiones. Individualismo y literatura en el fin de siglo. Universitat d'Alacant, p.100-103.
SZPUNBERG, V. (2005) “El mal de Holanda”. Pausa, 21, Barcelona, p.147-148.
-(2013). “La periferia fundamental”. Pròleg Hilvanando cielos, Centro Dramático Nacional, Madrid, p.9-17.

Recepció en premsa i publicacions especialitzades

ABAD, J. (2013). “Cinco formas de vivir el apocalipsis”. El País, Madrid, 23 de gener.
ABC (2001). “Viajeras, una comedia para escapar de la realidad”. ABC, Madrid, 31 de gener. -(2003). “La Beckett brinda la oportunidad de adentrarse en el mundo de Paco Zarzoso”. ABC, Catalunya, 26 de gener.
-(2012). “Oda a la mentira en Patos salvajes”. ABC, Sevilla, 9 de març.
AFÁN DE PLAN (2019). "Las mañas i Box, guanyadores de Cabanyal Íntim 2019". Afan de plan, 20 de maig.
AGENCIA EFE (2006). “Paco Zarzoso estrena en el Lliure un montaje sobre la poderosa mediocridad de Bush”. Levante, 5 de juliol.
- (2006). “Bambalina cruza tres historias de amor y desamor en El cielo en una estancia”. Levante, 20 de diciembre.
-(2014). “Amores presenta la opereta El mal vino, que mezcla lírica con otros estilos”. La Vanguardia, 5 de novembre.
AGENCIA EUROPA PRESS (2001). “Paco Zarzoso presenta hui a la SGAE l'obra teatral Exilio”. Levante, 9 d'abril.
-(2006). “El dramaturgo español Paco Zarzoso estrena en Chile y Argentina sus obras Mirador y Cocodrilo”. Europa Press, 20 de setembre.
-(2007). “Hongaresa estrena Umbral de Paco Zarzoso en el Teatro de los Manantiales”. El Mundo, 11 de gener.
-(2007). “El VEO presenta por primera vez dos obras de producción propia de creadores valencianos”. Levante, 18 de desembre.
-(2008). “El dramaturgo Paco Zarzoso impartirá hoy en Valencia un taller sobre creación de personajes complejos”. Europa Press, 7 d'octubre.
-(2012). “El dramaturgo valenciano paco Zarzoso triunfa en Buenos Aires con su obra Hilvanando
Cielos.
-(2014). “La compañía teatral Hongaresa celebra sus 20 años con su estreno en La Seca”. Europapress, 31 de desembre.
ALCOVER, S. (1999). “Paco Zarzoso: Mi escritura es una mezcla de trabajo político y de mi experiencia como actor”. Cartelera Escenarios Valencianos, 1, enero.
ALIAGA, X. (2011). “La política fa teatre”. El País, 3 de febrero.
ALMENAR, S. (2011). “Comienza la función”. Ukränia, 1, Universitat de València, p. 27-30. ALMIÑANA, E. (2011). “Ofidios”. Ukränia, 1, Universitat de València, p. 8.
ANDÚ, F. (2002). “Un largo sueño”. Heraldo de Aragón, 1 de novembre.
ANTON, J. (2006). “Rigola pone en escena a un Bush mediocre y pasayo”. El País, 5 de juliol. A.O.C. (2002). “El hipnotizador hipnotizado”. El Periódico, Aragón, 1 de novembre.
ARTEZ (2012). “Compañía Hongaresa de Teatre presenta Hilvanando Cielos tras su éxito en Argentina”. Artezblai, 12 de novembre.
AVUI (2003). “La Sala Beckett dóna a conéixer el teatre del valencià Paco Zarzoso”. Avui, 22 de gener.
AYANZ, M. (2007). “L'Hongaresa, al límite de las pasiones”. La Razón, 13 de juliol.
BAIRES, E. (2019). “Piedra y encrucijada”. Escénicas Baires, 21 d’octubre. 
BALDELLOU, E. (2004). “En contra de lo que algunos dicen”. Segre, 29 de gener.
BALSEYRO, S. (1998). “El Teatre Arniches acoge Cocodrilo, texto de Zarzoso dirigido por Jornet”. La verdad, 27 de novembre.
-(2006). “Bambalina celebró en Alicante su 25o aniversario con El cielo en una estancia”. La Verdad, 17 de noviembre.
BARBETA, A. (2021). “Hongaresa: Todo empezó con Libración”. Urbán – Levante EMV, 15 de gener. 
BARRANCO, J. (2010). “La Valencia del pelotazo”. El País, 10 de desembre.
-(2013). “Mentiras para vivir”. La Vanguardia, 9 de febrer.
BARRENA, B. (2004). “Transeúntes perdidos”. El País, Barcelona, 16 de febrer.
-(2004). “De ilusión también se vive”. El País, Barcelona, 26 de setemebre.
-(2006). “El gran títere”. El País, Catalunya, 7 de juliol.
-(2007). “Espacio de nostalgia”. El País, Catalunya, 27 de desembre.
BECERRA DE BECERREÁ, A. (2015). “Serenata para un país sin serenos”. Artez, 13 de novembre.
BENACH, J. A. (1999). “Los sugerentes Ultramarins de Paco Zarzoso conquistan el STI'99”. La Vanguardia, 10 de juny.
-(1999). “Memorable escudella radiofònica”. La Vanguardia, 6 de desembre.
-(2001). “Liviano y melancólico viaje”. La Vanguardia, 8 de juny.
-(2004). “Húngaros agridulces”. La Vanguardia, 25 de setembre.
-(2007). “Invitación al bostezo”. La Vanguardia, 13 de desembre.
-(2013). “Demasiado difícil”. La Vanguardia, 26 d'octubre.
BOLADERAS, M. (1999). “Àurea Márquez: Ultramarins es una obra de emociones y silencios”. Diario de Terrassa, 5 de novembre.
-(1999). “Ultramarins: comedia agridulce con personajes llenos de misterio”. Diario de Terrassa, 9 de novembre.
BORDES, J. (2007). “Cunillé al quadrat”. El Punt, 5 de desembre.
-(2010). “Comèdia teatral a la política valenciana”. Avui/El Punt, 9 de desembre.
-(2011). “L'estretor de la capital”. Avui, 17 de gener.
-(2014). “Genials calaveres musicals “. Avui/El Punt, 8 de juliol.
-(2014). “Del Pint-tres a l'òpera gòtica”. Avui/El Punt, 30 de juny.
-(2015). “Pinter, ara també, en clau de partitura musical”. Aui/El Punt, 27 de gener.
BROX, O. (2019). “Piedra y encrucijada. El ingenio, las andanzas, el teatro”. Détour, 27 de novembre.
-(2020). “La otra España”. Détour, 15 d’octubre.  
BUCHÓN, C. (2000). “Mirador, de Paco Zarzoso a l'Espai Moma”. L'Avanç, 14 d'abril.
BUENO, D. (2020). "De quin color voleu que pinti la façana?" Núvol, 20 de gener.
BUIL MANZANARES, N. (2002). “Combinats teatre barreja, café i soletat”. Avui, 9 de mayo. CABEZAS, B. (1997). “Trobar-se a si mateix a Valencia de Paco Zarzoso”. El Temps, agost. CABRERA, H. (2003). “La pareja como proyecto utópico”. Página 12, Buenos Aires, juliol. -(2011). “Paco Zarzoso. La gran materia prima que tiene el teatro es el dolor”. Página 12, Buenos Aires, 5 de juliol.
CARBONELL, J. R. (1997). “Paco Zarzoso gana el premio Marqués de Bradomín con su obra Umbral”. Periódico Informativo Municipal, gener.
CARRASCO, B. (2015). “Húngaros y porteños”. Makma, 14 de desembre.
-(2019). “Paco Zarzoso: El teatro tiene Cuerda para rato”. Makma, 19 de novembre. 
-(2020). “Paco Zarzoso: Es un canto de amor al teatro”. Makma, 28 d’agost. 
CARRIÓN, R. (2008). “VEO despide El mal de Holanda, una reflexión sobre lo absurdo de la vida”. ABC, València, 17 de febrer.
CARTAGENA, R. (2002). “Hechizados por el teatro”. Heraldo de Aragón, Zaragoza, 30 d'octubre. CARUANA, P. (2000). “Paco Zarzoso: En la obra no interesa el personaje, interesa el ser humano”. La Razón, 6 de setembre.
-(2002). “El imaginario de Hongaresa impregna de tristeza la Cuarta Pared”. La Razón, 12 de setembre.
CEBRIÁN, C.J. (2011). “La complejidad de dirigir un clásico”. Ukränia, 1, Universitat de València, p. 9-12.
CENDROS, T. (1999). “Sopa con ondas”. El País, 8 de novembre.
CENTENO, E. (2000). “Todos en la terraza”. Diario 16., 14 de setembre.
CERVERA, M. (1996). “Wesker, Cunillé y Zarzoso, tres autores para dos obras”. El Periódico, barcelona, 17 d'abril.
-(2005). “El Lliure aposta per les obres contemporànies”. El Periódico de Catalunya, 7 de setembre. -(2010). “La Beckett acull un breu cicle de l'escena actual de València”. El Periódico, 3 de desembre.
CHECA, J. (2016). “Serenata para un país sin serenos, veinte años alerta”. La República Cultural, 16 de gener.
CLARAMUNT, A. (2014). “Una ópera surrealista en el TNC”. El Mundo, Catalunya, 2 de juliol. CLUA, G. (2001). “Dos mujeres y un destino”. El Periódico, 8 de juny.
COLLINS, A. (2011). “¿Se está muriendo la lengua valenciana?”. Ukränia, 1, Universitat de València, p. 16-22.
CORRAL-MÁRQUEZ, R. (2020). “Recetario cultural: las lectures de cabecera de Paco Zarzoso”. Culturplaza, 6 de febrer. 
CORTE, R. (2005). “Entrevista a Paco Zarzoso”. La Ratonera, 14, Astúries.
CUADRADO, N. (2006). “El Lliure convierte a Bush en personaje de una tragicomedia”. El Mundo, Catalunya, 5 de juliol.
CUCURELLA JORBA, M. (1997). “Odissea a l'interior d'un mateix”. Catalunya Cristiana, 31 de juliol.
CULTURPLAZA (2018). "La companyia Hongaresa explora las caras de la alienación con La piedra de la locura". Culturplaza, 27 de novembre. 
-(2019). “Paco Zarzoso se interpreta a sí mismo en su nueva obra Piedra y encrucijada”.Culturplaza, 23 d’abril. 
-(2019). "Las Mañas de Paco Zarzoso abren el ciclo de Lecturas Dramatizadas de la SAGE". Culturplaza, 11 de novembre. 
-(2021). “Un libro reúne la obra de Paco Zarzoso en el 25 aniversario de Hongaresa de Teatre”. Culturplaza, 11 de gener. 
DE FRANCISCO, I. (2000). “Una alternativa al texto”. El Cultural, 6 de setembre.
-(2001). “Con la maleta a cuestas”. El Cultural, El Mundo, 6 de juny.
DE PERSIA, J. (2014). “Trencar la barrera”. La Vanguardia, 4 de juliol.
DE SAGARRA, J. (1997). “Plegarse ante la evidencia”. El País, 30 de juliol.
-(1999). “Muerte de un actor”. El País, Catalunya, 11 de juny.
DEVÍS, A. G. (2019). “Paco Zarzoso, desde la encrucijada”. Culturplaza, 29 d’abril. 
-(2021). “Nace Festival al crepuscle, una cita con las artes escénicas bajo el ala de Hongaresa Teatre”. Valenciaplaza, 15 de juny.
DIAGO, N. (1995). “Doble parto”. Cartelera Turia, 13 de febrero.
-(1996). “Monòlegs dialogats”. Cartelera Turia, 1 de enero.
-(1997). “L'altre, de Paco Zarzoso, En el umbral”. Cartelera Turia, 1 de desembre.
-(1999). “Fauna nocturna”. Cartelera Turia, 15 de març.
-(2000). “Sopas con ondas”. Cartelera Turia, 12 de maig.
-(2000). “Mirar y ver”. Cartelera Turia, 3 d'abril.
-(2009). “Tragicomedia de aire fallero”. Cartelera Turia, 11 de desembre.
DIARI DE BALEARS (2010). “El alma se serena du comèdia i humor crític al Teatre del Mar”. Diari de Balears, 22 d'abril.
DIARI DE TARRAGONA (2009). “Expectación en la Sala Trono”. Diari de Tarragona, 17 de setembre.
-(2012). “Patos salvajes llega mañana a la Sala Trono”. Diari de Tarragona, 25 d'octubre. DOMÍNGUEZ, S. (2004). “El reino de la metáfora”. Las Provincias, 18 de maig.
-(2005). “Cinco perlas auténticas”. Las Provincias, 15 de gener.
DONAT, B. (2014). “El teatro valenciano salta el charco y hace las Américas”. Culturplaza, 5 de febrer.
-(2015). “Hongaresa Teatre, dos décadas de teatro embriagado”. Culturplaza, 2 de desembre.
-(2020). “Paco Zarzoso: El teatro grabado me recuerda a las tortillas de patata del supermercado”. Culturplaza, 19 d’agost. 
EL MERCURIO (1999). “España coloniza la cartelera teatral de Santiago”. El Mercurio, Santiago de Chile, juny.
EL MUNDO (2007). “Hongaresa estrena Umbral de Paco Zarzoso en el Teatro de los Manantiales”. El Mundo, València, 11 de gener.
EL PAÍS (1998). “Francisco Zarzoso gana el premio teatral de la SGAE”. El País, 2 de desembre. -(2003). “El hipnotizador abre un ciclo en la sala Beckett dedicado a Paco Zarzoso”. El País, 21 de gener.
EL PUNT (1999). “Un muntatge amb cinc cares”. El Punt, Tarragona, 8 de març.
-(2014). “Amores Grup de Percusión estrena en Serenates l'òpera El mal vino”. Avui/El Punt, 7 de juliol.
ENTRAIGÜES, J. (2021). “Larga vida para Paco Zarzoso y su Umbral”. Horta Noticias, 28 de març. 
ESCARRÉ, J. (1997). “La Sala Beckett lleva a escena la Valencia de Paco Zarzoso”. La Vanguardia, 21 de juliol.
ESPEJO, A. (2017). "Más allá del ojo de la ballena". Episkenion, 1 de desembre.
ESTEBAN, R. (2006). “A los adultos les gustan los títeres”. El Cultural. El Mundo, 14 de diciembre.
FERNÁNDEZ, I. (2011). “Ibsen inspira un montaje sobre las mentiras vitales”. El Periódico, Catalunya, 10 de febrer.
-(2014). “Las damas juegas solas”. El Periódico de Catalunya, 25 de maig.
-(2014). “Inquietante estreno del GREC”. El Periódico de Catalunya, 2 de juliol.
FERRÁNDIZ CASARES, J. (1993). “La recuperación del pasado”. Información, 26 de febrero. FERRI, P. (2011). “¡Archipélago de caciques!”. El País, València, 12 de març.
FOGUET I BOREU, F. (2003). “L'esperit del mar”. Avui, 30 de novembre.
-(2004). “Trucs d'il·lusionista”. Assaig de Teatre, 44, p. 201-202.
FONDEVILA (1999). “Pienso que mi escritura tiene que ver con la poesía”. La Vanguardia, 30 de juny.
-(2001). “La Sala Beckett presenta la cara y la cruz de dos Viajeras”. La Vanguardia, 7 de juny. -(2006). “Bienvenido, mister Bush”. La Vanguardia, 9 de juliol.
-(2014). “L'eclipsi. Personatges esbojarrats per a una funció molt ben conduïda”. Time Out, 11 de juliol.
FONTIVERIO, M. (1997). “Paco Zarzoso propone en la Sala Beckett un reflexivo viaje por la Valencia interior”. ABC, Catalunya, 22 de juliol.
GABALDÓN, M. (2013). “Hilvanando cielos. Teatro valle-Inclám”. Notodo, Madrid.
GALINDO, C. (2001). “Ecos y silencios, a propósito de Sebastiao Salgado”. ABC, Madrid, 15 de febrer.
GARCÍA, A. (2010). “Cultura afea a la Universitat que tolere la obra con burlas a Camps”. Levante, 9 de juliol.
GARCÍA, G. (2006). “El artesano del teatro catalán”. La Nación, Argentina, 28 d'agost.
GARRIDO BUZETA, A. (2007). “Entrevista a Paco Zarzoso, fundador de Hongaresa de teatre. Las fronteras nos hacen soñar con personajes y situaciones misteriosas”. Revista Teína, 14, València. GENÉ, E. (1999). “Soledades”. Última Hora, Mallorca, 12 d'abril.
GENOVÉS, I. (1998). “L'altre se convierte en el gran triunfador de los premios de las artes escénicas”. El Mundo, 28 d'abril.
GINART, B. (2002). “Zarzoso y Cunillé llevan Húngaros, comedia sobre la tristeza, al lliure”. El País, Catalunya, 9 d'octubre.
GISBERT, P. (2008). “Olmos y coches”. Levante, 27 de febrer.
GÓMEZ, Sandra (2002). “Húngaros, tristesa feta comèdia al Lliure”. Avui, 9 d'octubre,
GÜELL, M. (2001). “Viajeras, las dos caras de una mujer”. ABC, Catalunya, 7 de juny.
-(2004). “La Sala Beckett experimenta con la palabra de la mano de Cunillé y Zarzoso”. ABC, Catalunya, 11 de febrer.
-(2004). “La Sala Beckett experimenta con la palabra de la mano de Cunillé y Zarzoso”. ABC, Catalunya, 11 de febrer.
-(2006). “Gerardo Vera y Àlex Rigola, en primera línea de parrilla de la escena del GREC”. ABC, Catalunya, 6 de juliol.
GUÍA DEL OCIO (2000). “Vivir para ver”. Guía del Ocio, Madrid, 8 de setembre. GUTIÉRREZ, A. (2004). “Economía creativa”. El Triangle, 1 de març.
GUTÍERREZ, L. (1999). “La sonrisa nace de unos personajes inconscientes del vacío en el que viven”. Mutis, 13, enero.
HENRÍQUEZ, P. (2013). “Risa y drama contra el derribo”. Diagonal, 13 d'agost. HERNÁNDEZ-DOLÇ, A. (2000). “Moma obri un cicle d'autors valencians”. Nou Dise, 30 de març. HERRERAS, E. (1995). “En el nombre del hombre”. Levante, 29 de juny.
-(1995). “Personajes invisibles”. Levante, 16 de desembre.
-(1996). “Impecable montaje”. Levante, 20 de novembre.
-(1997). “Paco Zarzoso, un autor físico, químico y latino: El esfuerzo de hacer teatro en Valencia sólo sirve para sobremorir”. Cartelera Turia, 24 de novembre.
-(1997). “L'Altre, un menú (agredolç) de diversos plats / Un repartiment de luxe”. Programa de mà Espai Moma, València.
-(1999). “Thriller posmoderno”. Levante, 7 de març.
-(2000). “Paco Zarzoso: En el teatro caben zonas oscuras, metafísicas y cómicas”. Levante, 17 de març.
-(2000). “Miradas perdidas”. Levante, 28 de març.
-(2000). “El balcón indiscreto”. Cartelera Levante, abril.
-(2000). “Café con teatro”. Levante, 20 de mayo.
-(2001). “Extrañas en la noche”. Levante, 7 d'octubre.
-(2003). “Un elenco eficiente”. Levante, 26 de juny.
-(2007). “Umbral”. Levante, 20 de gener.
-(2008). “Sonámbulos”. Levante, 7 de març.
-(2009). “Comedia, pólvora y Fórmula 1”. Levante, 27 de desembre.
-(2012). “Tragedia invisible”. Levante, 28 de novembre.
-(2012). “Abre Sala Ultramar”. Levante, 20 d'abril.
-(2012). “Una pieza ebria”. Cartelera Turia, 30 de novembre.
HERRERO, F. (2000). “Feliz cumpleaños”. El Norte de Castilla, 18 de noviembre.
HERRERO, R. (2000). “La radio y el teatro, el teatro y la radio”. El Diario Vasco, 6 d'octubre. HEVIA, E. (2006). “Paco Zarzoso retrata a un mediocre que alcanza el máximo poder”. El Periódico, 5 de juliol.
HOPKINS, C. (2016). “Necesitamos espectadores sensibles”. Página 12 (Argentina), 22 de enero. HOY (2007). “El actor Gerardo Esteve lleva el peso de la obra en Tiempo, luego insisto”. Hoy, Badajoz, 1 de noviembre.
INFORMACIÓN (2019). “Investigación dramatúrgica”. Información, Alacant, 12 de novembre. 
JANÉ, J. (2005). “Un cert desangelament”. Avui, 22 de febrer.
JANER, I. (1999). “Submergir-se en un oceà”. El 9 Nou, Osona, 13 de desembre.
J.E.C. (1992). “Un joven autor teatral del Puerto prepara el estreno de su primera obra”. El Económico, juny.
J.M.J. (2014). “Amores y música contra los malos presagios”. El País, Comunidad Valenciana, 7 de juliol.
J.R.S. (1998). “Moma Teatre triunfa en la noche de los premios de teatro”. Levante, 28 d'abril. -(2012). “Hace falta un apocalipsis cultural para que todo cambie”. Levante, 22 de novembre. -(2014). “La ópera del desahucio”. Levante, 6 de novembre.
LA MAÑANA (2004). “Bulevard ofrece dos sesiones de sus Vianants en el Escorxador”. La Mañana, 24 de gener.
LA NACIÓN (2019). “Paco Zarzoso, solo por dos funciones”. La Nación (Buenos Aires), 20 d’octubre. 
LARRÉGOLA, M. G. (2014). “Eclipsi. L'òpera del Grec al TNC”. Nuvol, 2 de juliol.
LAS PROVINCIAS (2010). “Hongaresa de Teatre lleva a Los Manantiales su visión del Cabanyal”. Las Provincias, 9 de febrer.
-(2011). “Ibsen inspira a Hongaresa en una obra que reflexiona sobre la mentira actual”. Las Provincias, 11 d'octubre.
LA RAZÓN (2000). “Un balcón existencial”. La Razón, 14 de setembre.
-(2004). “Xavier Albertí estrena en la sala Beckett Vianants, formado por textos de Cunillé y
Zarzoso”. La Razón, 11 de febrer.
-(2014). “El TNC lleva a escena la modernidad de L'eclipsi”. La Razón, 28 de juny.
LA VANGUARDIA (1996). “Zarzoso gana el Marqués de Bradomín de textos de teatro”. La Vanguardia, 15 de desembre.
-(1999). “15 sketches para una sopa”. La Vanguardia, Barcelona, 11 de novembre.
-(2006). “Una sátira sobre Bush, en el Espai Lliure”. La Vanguardia, 5 de juliol.
LA VERDAD (2008). “La Muestra de Teatro ofrece en el Paraninfo El Mal de Holanda”. La Verdad, 7 de novembre.
-(2008). “Las promesas se cumplen”. La Verdad, Alacant, 13 de novembre.
-(2008). “Paco Zarzoso: Para un buen teatro hacen falta buenos textos y voluntad política de producirlos”. La Verdad, Alacant, 13 de novembre.
LEVANTE (2006). “Paco Zarzoso: El teatro de riesgo no está bien visto en estos tiempos frívolos”. Levante, 10 de juliol.
-(2007). “El mal de Holanda, en febrero en el VEO”. Levante, 2 de novembre.
-(2008). “La Hongaresa representa en El Musical la tragicomedia El mal de Holanda”. Levante, 28 de febrer.
-(2008). “Una compañía valenciana monta un espectáculo inspirado en la vida de Bush”. Levante, 29 d'octubre.
-(2008). “El Talía recupera Umbral, una comedia de Paco Zarzoso sobre el infierno de alcanzar el amor”. Levante, 9 d'abril.
-(2011). “Paco Zarzoso triunfa en Argentina con dos espectáculos teatrales”. Levante, 29 de juliol. LEY, P. (1996). “Atrapados en un círculo vicioso”. El País, Barcelona, 24 d'abril.
-(1997). “Talento que crece”. El País, 26 de juliol.
-(1999). “Pau Riba despierta los demonios de Canet 77 con Astarot Universdherba”. El País, 10 de juny.
-(1999). “Entre la radio y la televisión”. El País, Madrid, 4 de desembre.
-(2000). “Mirador de Paco Zarzoso, y Tetare de Guerrila, con El directe, cierran el certamen”. El País, Barcelona, 13 de juny.
L.R. (1993). “El humor negro de los aspectos más cotidianos en L'afilador de pianos”. Información, 24 de febrer
LLADÓ, A. (2013). “¿Y si revienta todo?”. La Vanguardia, 12 de febrer.
-(2013). “Ya es primavera en la Sala Beckett”. La Vanguardia, 1 de novembre.
LLORENTE, M. (2006). “Bella plástica escénica”. Información, 18 de noviembre.
-(2007). “Unas sugerentes historias”. Información, Alacant, 12 de novembre.
-(2012). “Frialdad y ebriedad”. Información, Alacant, 16 de novembre.
LIMONES, D. (2018). "Como disfrutar en la Beckett de un precioso retrato costumbrista". Enplatea.com, 17 de març. 
-(2020). "Puentes entre el presente y el pasado". Enplatea.com, 29 de gener. 
LOMBARTE, R. (2010). “Zarzoso ironiza en El Cabanyal”. Diari, Tarragona, 10 de maig.
LÓPEZ ROSELL, C. (2007). “¿Em concedeix aquest balla?”. El Periódico de Catalunya, 29 de novembre.
-(2014). “L'eclipsi impacta al TNC”. El Periódico de Catalunya, 4 de juliol.
LUENGO, C. (2011). “El tacto en la mirada (sobre el cartel de El afilador de pianos)”. Ukränia, 1, Universitat de València, p. 13-15.
MACHÍO, C. (2003). “El hipnotizador”. Teatralnet, 22 de gener.
MADARIAGA, I. G. (1999). “Poesía de lo no dicho”. El Mundo, Madrid, 11 de juliol.
-(2001). “Una singular poética”. El Mundo, Madrid, 16 de juny.
MANSUR, N. (2011). “Hablar de la vida misma”. Clarín, Buenos Aires, 4 de juliol.
MAÑES, A. (2020). “Sagunt, el teatro. Levante EMV, 8 de setembre. 
MAÑEZ, J.A. (1997). “Cinco piezas breves”. El País, 25 de novembre.
-(1997). “Nuevo teatro valenciano”. El País, 9 de desembre.
-(1999). “En la soledad del texto”. El País, 6 de març.
MARTORELL, P. (1999). “Un muntatge amb cinc cares”. El Punt, 8 de març.
-(2004). “Després de gratar la pintura”. El Punt, Barcelona, 14 de febrer.
MARSAL, J. M. (2000). “Trono Villegas comienza una maratón de Sopa de ràdio”. Diari de Tarragona, 11 de febrer.
MASSIP, F. (2004). “La triple A”. Avui, 29 de setembre.
-(2004). “Atzucac”. Avui, 13 de febrer.
-(2006). “L'udol del coiot”. Avui, 7 de juliol.
-(2010). “Sàtira política”. Avui, 13 de desembre.
MATESANZ, J. (2010). “El alma se serena”. Diari de Balears, 26 d'abril.
MELGUIZO, J. (2015). “Teatro de la palabra”. Heraldo de Aragón, 7 de desembre.
M. C. (2000). “Cuatro camaleones tomando café”. Vivir, Elda, 1 de febrero.
MOJICA, D. (2003). “Umbral”. El Muro. La Guía Cultural de Buenos Aires, juliol. MOLERO, R. (2006). “Sencillamente delicioso”. Levante, 28 de diciembre.
MOLINARI, B. (2009). “Zarzoso y elenco hablan de cierta enfermedad colectiva”. La Voz, Argentina, 28 de gener.
-(2009). “El nuevo estado de las cosas, desde un texto contemporáneo”.La Voz, Argentina, 19 d'abril.
MONEDERO, M. (2001). “Viatges físics i interiors”. Avui, 7 de juny.
-(2004). “Un xapero angelical”. Avui, 11 de febrer.
MONTERO, E. (2002). “Una apuesta por la innovación”. El Mundo, Madrid, 13 de setembre. MONTERO, J. (2013). “Drama cósmico valenciano”. Artez, 13 de juliol.
MONTIEL, G. (1995). “Paco Zarzoso estrena mañana en Sagunto la obra Nocturns”. Levante, 28 de gener.
MORENO, J. M. (1998). “Una poliedrocomedia amorosa”. Diario de Noticias, 22 de desembre. MORENO, S. (2000). “Vengo de una ciudad pequeña y en Madrid se me van los ojos”. El País, Madrid, 22 de setembre.
-(2001). “Las fotografías de Salgado inspiran a 12 dramaturgos”. El País, Madrid, 15 de febrer. NAVARRO, A. J. (2006). “Arbusht, l'inquilí més tonto de la Casa Blanca”. El Periódico de Catalunya, 8 de juliol.
NAVARRO, I. (2002). “Hongaresa acerca Viajeras, de Paco Zarzoso y Lluïsa Cunillé, a Escena Contemporánea”. La Razón, Madrid, 31 de gener.
NEGRÍN, F. L. (2007). “No pasan de ahí”. La Clave, 10 d'agost.
NIETO, J. (2011). “Introducción al trabajo del personaje del actor. Interpretar a El Hijo”. Ukränia, 1, Universitat de València, p. 23-26.
NOGUERO, J. (1999). “La venda dels mites”. Avui, 29 de juliol.
OLIVER, R. (2013). “L'últim tango al bordell del passat”. La Vanguardia, 25 d'octubre. OLIVARES, J. C. (2007). “Entranyes pútrides”, Avui, 21 de desembre.
-(2013). “Salón Primavera”. Time Out, 31 d'octubre.
ORDÓÑEZ, M. (1996). “Caracuero i la perruquera”. Avui, 29 d'abril.
-(1999). “Sitges (i II)”. Avui, 21 de juny.
-(1997). “Valències”. Avui, 8 de setembre.
-(2006). “Trivial Pursuit”. Benzina, 8, Barcelona, p.83.
OSÁN, O. (2015). “Sala de vetlles al Ràpid Sport Club”. Nuvol, 26 de gener.
PACHECO, C. (2003). “El teatro no tiene hérores”. La Nación, Buenos Aires, 31 de gener.
-(2011). “Paco Zarzoso. Embriagado de teatralidad”. La Nación, Buenos Aires, 24 de juny.
-(2016). “El teatro ebrio de Zarzoso”. La Nación, Buenos Aires, Argentina, 22 de gener.
PAGÉS, V. (2011). “Hilvanando cielos”. La Nación, Buenos Aires, 3 de juliol.
PALAU, M. (1999). “Àurea Márquez: Ultramarins és una obra de molts silencis i dubtes”. El 9 Nou, Vallès Occidental, 5 de novembre.
PALLÍN, Y. (1999). “Una entrevista periférica a Paco Zarzoso”. Primer Acto, 278, p. 74-77.
PARRELO MONT, D. (2018). "Sanchis Sinisterra i Paco Zarzoso. Teatre DO València". Núvol, 7 de març.
PAU, T. (2002). “Peces valencianes”. El Temps, 935, 14 de maig.
PEIRÓ, J. V. (2017). "Tres grandes actores". Las Provincias, 29 d’abril.
-(2017). "Singulares montajes". Las Provincias, 8 de juliol.
-(2018). "La noche de la tortuga". Las Provincias, 15 de desembre.
-(2020). "Tragicomedia de la España vacía". Las Provincias, 17 d’octubre.
-(2021). "Zarzosilíada". Las Provincias, 6 de febrer.
PERALES, L. (2002). “Cunillé y Zarzoso juegan con la comedia”. El Cultural. El Mundo, 12 de setembre.
-(2007). “Viaje sentimental con la Hongaresa en Madrid”. El Mundo. El Cultural. 12 de juliol. -(2010). “Tragicomedia fallera de Cunillé”. El Cultural, El Mundo, 8 de gener.
-(2011). “Cunillé vuelve a Madrid con el grupo Hongaresa”. El Cultural, El Mundo, 30 de
setembre.
PÉREZ DE OLAGUER, G. (1999). “Ultramarins. Una cita con la Beckett”. Guía del Ocio, Barcelona, 9 de juliol.
-(2000). “Sitges acaba entre fortes ovacions”. El Periódico, 12 de juny.
PÉREZ I MUÑOZ, M. (2015). “L'Hongaresa celebra 20 anys d'obstinació”. Entreacte, 27 de gener. PÉREZ-RASILLA, E. (2002). “Mujeres desconcertadas”. Reseña, 337, abril, p.14-15.
PÉREZ SENX, J. (2014). “La coloratura es la reina”. El País, 5 de juliol.
PI, J. (2006). “Un Bush tragicòmic”. Avui, 5 de juliol.
PICÓ, J. (2010). “Zero responsables... localitats exhaurides (¡Francisco Camps al teléfono!)”. (jorgepico.com)
PORTA, E. (2001). “Mira esta imagen y cuéntame”. El País, Madrid, 9 de febrer.
PRIETO NADAL, A. (2018). "La gran balena de l'Hongaresa, varada en la Sala Beckett". Núvol, 19 de març.  
-(2021). "Un Sísif a l'hongaresa". Núvol, 25 de gener. 
PUCHADES, X. (1998). “Cocodrilo o la desdefinición de algunas comedias humanas”. The Elm Magazine, 12, Universitat de València.
-(2000). “Mirador, de Paco Zarzoso. La mirada del niño”. Mondo Sonoro, València, abril.
PULGAR I. , L. (1999). “Historias de mar y la Noche”. La Tercera, Santiago de Chile, juny. RAGUÉ-ARIAS, M.J. (1996). “A la intemperie”. El Mundo, Barcelona, 27 d'abril.
-(1999). “Buenos augurios para Ultramarins de Paco Zarzoso”. El Mundo, Catalunya, 10 de juny. -(2001). “L'encantador de serps”. Assaig de Teatre, 36, Barcelona, p.216.
-(2007). “Viaje sentimental con La Hongaresa en Madrid”. El Cultural (El Mundo), 12 de juliol. RAMBLA, J. M. (1996). “Zarzoso ganó el premio Marqués de Bradomín con su obra Umbral”. Levante, 27 de desembre.
-(2015). “Veinte años con las tribus húngaras”. Cartelera Turia, desembre.
REVISTA MUSICAL CATALANA (2014). “Alberto García Demestres estrena l'òpera L'eclipsi al Festival Grec de Barcelona”. Revista Musical Catalana, 30 de juny.
RIPOLL, G. (2001). “Una cabina en las Rocosas”. Cartelera Turia, 12 d'octubre.
RODA, F. “Ultramarins i l'artefacte teatral”. Serra d'Or, 485, maig, p.54-55.
RODRIGO MARTÍNEZ, I. (2014). “L'únic home de la Història apareix a l'escenari”. Nuvol, 25 de novembre.
RODRÍGUEZ, A. (2000). “Ràdio Lleida trae un montaje sobre el mundo de las ondas”. La Mañana, Lleida, 29 de gener.
RODRÍGUEZ, R. (1999). “Paco Zarzoso presenta en la Sala Moratín Cocodrilo. En otras ciudades he tenido más facilidades para estrenar”. Levante, 23 de febrer.
RODRÍGUEZ GIMENO, R. (2018). "Entre copas con Paco Zarzoso". Verlanga, 23 de novembre.
-(2018), "La sana locura de Paco Zarzoso". Verlanga, 29 de novembre. 
-(2019). “Piedra y encrucijada, metateatro en família”. Verlanga, 26 d’abril. 
-(2020). “Lo que es y lo que no es Las Mañas”. Verlanga, 14 d’octubre.
-(2021). “Paco Zarzoso: Sigo aprendiendo mi oficio con un placer inmenso”. Verlanga, 24 de març. 
ROSSELLÓ, R.X. (2000). “Autors: ara i ací a l'Espai Moma”. Valencia Semanal, 7 d'abril. ROTGER, F. M. (2010). “Los políticos que no amaban las ciudades”. Diario de Mallorca, 25 d'abril. SABAT, N. (2001). “Viajeras, seis encuentros de dos mujeres ansiosas de aventuras”. El Periódico, Barcelona, 9 de juny.
SAINZ, J. “Salón de otoño”. La Rioja, 25 de novembre.
SALA, C. (2011). “Ibsen inspira a Lluïsa Cunillé y Paco Zarzoso unos nuevos Patos salvajes”. La Razón. Catalunya, 9 de febrer.
SALAVERT, C. (2000). “Los textos se han convertido en material para espectáculo”. Levante, 24de setembre.
SALINAS TORRES, F. (1995). “Por el exilio de lo sagrado”. El Económico de Sagunto, abril. SÁNCHEZ VELASCO, A. (1999). “Cuando a Cocdrilo le quitan sus zapatos”. El Planeta, març. SANCHIS, R. (2006). “Los traspiés amorosos de Bambalina”. Las Provincias, 20 de desembre. SANTILLÁN. J. J. (2016). “Entre el fútbol y la música”. El Clarín, 22 de gener.
SANTA CRUZ, A. (2019). “Crítica de piedra y encrucijada de Paco Zarzoso”. Leedor.com, 20 d’octubre.
SEGRE (2004). “Bulevard Espectacles presenta Vianants al teatre l'Amistat”. Segre, 6 de maig. SESÉ, T. (2003). “El hipnotizados abre un ciclo sobre el teatro de Paco Zarzoso”. La Vanguardia, 24 de gener.
SIMON, A. (2000). “En el estreno madrileño de Mirador, de Paco Zarzoso. Entrevista con el director Xavier Albertí”. Primer Acto, 285, p.135-138.
-(2000). “Mirando el Mirador”. Ubú, 10, Madrid.
SIRERA, J. Ll. (1992). “Estreno por partida doble”. Levante, 20 de juny.
-(1992). “Elogi al risc”. El Temps, 423, València, p.86.
-(1998). “Lliçons de zoologia“. El Punt, 10 de maig.
-(2010). “Serenitat i esperit reivindicatiu”. Saó, 345, València, p.38.
-(2012). “Hilvanando cielos”. Episkenion, desembre, València.
-(2012). “Quan la fi del món no és cap espectacle”. Saó, 377, València, p.38.
-(2013). “Todas las tragedias del mundo”. Episkenion, Valencia.
SUBIRANA, J. (2001). “Zarzoso y Cunillé analizan la sociedad en la comedia Viajeras”. El Periódico de Catalunya, 9 de juny.
T.A. (1999). “Del Jo al Tu, de l'Un a l'Altre i arribant a Ells”. El Periòdic d'Andorra, 7 de març.
TARDÀ FERNÁNDEZ, J. (2020). "Paco Zaroso aterra al TNC amb La casa de les aranyes". Núvol, 20 de gener. 
TIERZ, C. (2007). “El Salo Primavera s'instal·la a la Muntaner”. El Periódico de Catalunya, 6 de desembre.
TORO, O. (2014). “Quan el crític critica i és criticat”. Nuvol, 29 de gener.
TORRES, S. (1998). “Solos, pero bien acompañados”. El Mundo, 26 de enero.
TORTOSA, V. (1997). “El teatre de la contenció: Paco Zarzoso / Carles Alfaro o Moma Teatre: La referència obligada”. Programa de mà Espai Moma, València.
-(1997). “Una apuesta por el rigor”. Qué y Dónde, desembre.
-(1999). “Un texto inquietante”. Qué y Dónde, 15 de març.
-(2000). “Mezcla torrefacta de dramaturgos”. Qué y Dónde, 29 de mayo.
-(2000). “Una de cal y otra de arena”. Qué y Dónde, 3 d'abril.
T.R. (1999). “El Centre Dramàtic coprodueix una de les nou estrenes de Sitrges”. El 9 Nou, 4 de maig.
-(1999). “El Centre Dramàtic del Vallès presenta dues coproduccions al festival d'estiu”. El 9 Nou, 28 de juny.
VALDIVIESO CASTELLS, C. (1999). “Escenes de quotidianitat”. Lluc, 809, Palma de Mallorca, p.32-34.
VALEZA, N. (2011). “Patos Salvajes”. Play On, 16 de feberer.
VALLEJO, J. (1999). “Cocodrilo y familia”. El País, 20 de febrer.
-(2008). “Las palabras del autor”. Babelia, El País, 26 de juliol.
-(2010). “El Cabanyal no se rinde”. El País, Madrid, 10 de gener.
-(2016). “El alma se serena”. El País, Madrid, 14 de gener.
VELASCO, C. (2011). “La destrucción del teatro es una ofensa contra el patrimonio cultural”. Las Provincias, 1 d'agost.
VENTURA MELIÀ, R. (1997). “L'Altre abre en el Espai Moma el Ciclo de Teatro Valenciano”. Levante, 20 de novembre.
VERLANGA (2021). “Saguntilíada, el amor al teatro de Hongaresa”. Verlanga, 4 de febrer. 
VIZCAÍNO, J. A. (2000). “La vida de los insectos”. La Razón, 9 de setembre.
ZAHINOS, A. (2015). “Hemos estado en los cinco continentes , pero no nos llamaban de nuestro pueblo”. Levante, 6 de setembre.

Enllaços

http://www.hongaresa.es
http://parnaseo.uv.es/Ars/Autores/Zarzoso/autor/zarzoso.htm
http://www.fabulamundi.eu/es/paco-zarzoso-2
https://www.youtube.com/watch?v=V04yoqoczKU