Trajectòria

A principi dels anys noranta, Giménez descobreix el teatre al Col·legi el Pilar de València, on imparteix classes d’interpretació Josep Manel Gil i Baquero, a qui l’autor considera el seu primer mestre. D’aquesta experiència sorgeix la companyia Da Capo, dirigida per Gil Baquero en su primera etapa. La formació inicial de Giménez com a actor vindrà marcada per la posada en escena d’una sèrie de versions de clàssics teatrals: Ensayando a Godot, Tartufo, Entrentremés, a partir de textos de Calderón, o Havanna de Shakespeare, inspirat en Mesura per mesura.

Da Capo tindrà una segona etapa, ara universitària: des que Giménez comença a estudiar en la Facultat de Belles Arts Sant Carles de València fins que es llicencia en 1998. L’autor s’especialitza en escenografia i obté prou coneixements de disseny gràfic. Da Capo va ser un dels grups de teatre universitari més actiu i prolífic del moment i guanyarà diversos certàmens. Un dels primers textos dramàtics coneguts de Gimenez és d’aquesta època, el monòleg Estas dos últimas semanas. En aquests muntatges ja s’adverteix la polivalència futura de Giménez exercint d’actor, director, escenògraf i dissenyador gràfic.

Una vegada llicenciat, funda la companyia Tronco de Teatro amb Manuel Valls, a qui coneix i fa teatre des de la primera etapa de Da Capo. En aquest nou projecte, estrenen peces com Esperando a Godot o Ñaque o de piojos y actores. Amb l’última, saltaran del circuit teatral universitari al incipient circuit alternatiu de la ciutat. Ñaque va estar en cartell més d’un mes a la desapareguda Sala Xerea.

Paral·lelament a tota aquesta activitat teatral, Giménez no desatén la seua formació actoral. En l’Escola de Teatre Escalante i l’Escuela del Actor farà cursos especialitzats en diferents tècniques i disciplines escèniques amb professionals com Ramon Fontserè (Els Joglars), Gemma Miralles, Eva López, Carme Belloch, Juan Mandli o Josep Beltran. Fins i tot, a finals dels noranta, viatja a Itàlia per a  fer un curso de Commedia dell’Arteen l’ Scuola Internazionale dell’Attore Comico d’Antonio Fava. Allà coneix a Fabio Biggi o Mariano Stolkiner, amb qui tornarà a coincidir anys després en un muntatge professional. 

A principis del nou segle, Giménez exerceix també un temps de crític teatral: puntualment, en una revista especialitzada de teatre de la Facultat de Filologia, Acotaciones en la caja negra; i de manera regular, en una de les agendes culturals de referència d’aleshores, Qué y Dónde. És el moment també de la tercera i última etapa de la companyia Da capo que, amb una clara intenció de professionalització, passa a dir-se Da Capo Produccions. Al Teatre Olympia, estrenen una nova versió de Tartufo (2001) amb un elenc on trobem uns joves Àngel Fígols, Dani Machancoses o Marta Chiner. A l’any següent, La cristalera (2002), primera obra de Valls, arribarà a estar un mes en cartell a la Sala Teatreneu de Barcelona. Giménez s’encarrega de la direcció dels dos muntatges, a més del disseny gràfic i escenogràfica. Poc després, Valls decideix dedicar-se a l’audiovisual i Giménez comença a trobar faena com  actor en altres companyies i en programes de la televisió local. Da Capo va separar-se dels seus creadors i es va transformar en una empresa de producció d’esdeveniments i de lloguer de material tècnic que, actualment, encara està activa.

Entre 2000 i 2007, l’autor participa en diverses comèdies de creació col·lectiva amb La Dependent, dirigides per qui seria el seu segon mestre, Pep Cortés: Ra-ta-ta-tà (2000), Teloneries (2001), H2O (Cal mullar-se)(2005) i Va de bo! (2007). Els quatre muntatges són fruit del treballa d’improvisació que Cortés desenvolupa amb l’equip habitual d’intèrprets: Gabriel Calleja, Jordi Carbonell, Xavi Francés, Jonathan García i Rubén Mira. Es pot dir que es tractaven de creacions col·lectives que després els autors habituals de la companyia, Ximo Llorens o Miguel Peidro, acabaven d’arrodonir. En 2002, Giménez dissenya l’escenografia i intervé en una altra obra de la companyia, Una teoria sobre això (2002), de Pasqual Alapont, dirigida per Gemma Miralles. A València, el Circuit de Cafè-Teatre està en efervescència i, amb alguns dels actors dels muntatges de La Dependent, Giménez forma en 2003 la companyia Three Little Birds, amb la qual estrenen peces com Don’t happy be worry (2006).

Entre 2002 i 2009, treballa com a actor en la televisió pública valenciana en la secció de gags Plantes d’interior, del concurs de cinema La pantalla de la sort (2002-2004); i com a presentador d’un altre concurs, Un milió en joc (2004) i de diversos programes infantils i juvenils com Sambòrik (2005-2006), Esport divertit (2006), o Món Bórik (2007-2008). Intervé també en programes d’esquetxos de la factoria Conta Conta – Albena Teatre com Autoindefinits (2006), Per Nadal, torrons (2007), Socarrats (2008) o Chek-in Hotel (2009). En aquest període, Giménez apareix també en llargmetratges com Faltas leves (2005), amb guió i direcció de Manuel Valls; Cos mortal (2008), de Carles Chiner; o Mi camiseta. Tus zapatillas. Sus vaqueros (2009), de Gabi Ochoa; o Bestezuelas (2010), de Carlos Pastor.

Amb l’arribada de la crisi de 2008 i el tancament posterior de la televisió pública, sobreviure únicament com a intèrpret és cada vegada més complicat. Així i tot, Giménez apareix en produccions privades i públiques amb professionals d’una llarga trajectòria: Ornitorincs, Mala Ratxa (Glen Garry Glen Rose) (2007); La Pavana, en Crisis d’identitat (2009) i L’home invisible (2014), coproducció amb Teatre Escalante; Teatres de la Generalitat Valenciana, Narciso en su opinión (2009) i Temporada baja (2013); o L’Horta Teatre, Eufòria (2011), nominada als Premis Max com a millor espectacle revelació. Al mateix temps, també intervé en projectes de companyies i creadors incipients en el circuit alternatiu on posteriorment ell mateix començarà a estrenar els seus textos. Entre aquests treballs, podríem citar Todas muertas (2010), d’Oscura Teatre; el projecte col·lectiu en homenatge als familiars de les víctimes del l’accident de metro de 2006, Zero Responsables (2010); o Den Haag (2013), d’El Punto G. D’aquesta manera, l’autor treballa amb diferents director d’escena com Carles Sanjaime, Sergio Caballero, Gabi Ochoa, Roberto García o Rafa Calatayud. Aquest últim, ha sigut considerat per Giménez com un altre dels seus mestres.

En aquest període de crisi, Giménez trau profit de la seua formació i potencialitat interdisciplinària. Com a escenògraf, dissenya i construeix espais per a projectes de companyies com La Pavana, L’Hongaresa de Teatre, Teatrencompanyia, Perros Daneses ,Teatre Micalet, El Punt G, entre altres. D’altra banda, aposta també per la seua faceta de músic amb la banda Giménez e hijos, amb la qual fa concerts i trau els àlbums Forguet me not (2010), Maquetas (2012), Gimenez e Hijos en Bábia (2013) i Giménez (2014). En audiovisual, col·labora com a actor en websèries, format molt habitual en aquells temps, com Archibald in València (2012); en curtmetratges: Chocapaquete (2010), Tren de lavado (2011) o Apolo 81 (2015); i en llargmetratges com En fuera de juego (2011) o Caídos (2013). Un altra de les potencialitats de Giménez és l’escriptura i en plena crisi serà quan comence a explorar-la.

A partir de 2011, entra a formar part de la companyia Purna Teatre, de Pau Blanco, dedicada a monòlegs d’humor i espectacles de cafè-teatre des de 1999. Amb Giménez s’inicia una nova etapa de la companyia on progressivament l’autor s’encarregarà d’escriure i dirigir les obres. Fins al moment, Blanco i Giménez han estrenat Trifàsic (2011), Yes, We Camps (2012), Stars Farts. La Guerra de les Fal·làcies (2013), Spaña(2015), L’exclusiva Dimitri (2017) i De fora vindrem (2020), amb la col·laboració de Toni García. Amb aquest guionista, s’ocupen de Rokambol on the rocks (2017-2018), un espai d’humor i sàtira dins del programa de ràdio Al Ras d’À Punt dirigit per Jéssica Crespo. Giménez, a més de treballar amb Pau Blanco, escriurà textos per a altres humoristes com Jordi Carbonell, De-funció (2013).

És també en 2011 quan Giménez escriu i estrena el seu primer text dramàtic, nascut d’un taller d’escriptura teatral amb Gabi Ochoa: Ártico (2011), estrenada en l’antiga Sala Inestable de València. A l’any següent, la seua companya Maria Cárdenas escriu també la seua primera obra, encara inèdita, La teta calva que, en 2014, donarà nom a la companyia de la parella. Eixe any, precisament, Cárdenas estrena amb la companyia L’Hongaresa de Teatre, Adéu encara, amb direcció de Giménez i Mariano Stolkiner. Després de la seua estrena en la Sala Ultramar, l’obra viatjarà a Buenos Aires. Tant l’experiència d’Ártico, que farà noves funcions amb un elenc diferent a finals de 2013, com la d’Adéu encara (2014), són les primeres pedres del projecte comú de Giménez i Cárdenas, La Teta Calva.

La trajectòria de la companyia comença amb Penev (2014), estrenada en la Sala Ultramar, on Giménez s’encarrega del text, l’escenografia i comparteix direcció amb l’altre intèrpret, Toni Agustí. L’obra rep el premi al millor espectacle de la Feria Internacional de Huesca en 2015 i queda finalista al millor espectacle revelació dels Premis Max en 2016. Seguidament, estrenen Llopis (2015), un monòleg pel qual Giménez és nominat al millor actor als premis de l’AAPV en 2016. A partir de 2015, en la seua vessant com a músic, l’autor signa les seues composicions com a Llopis en àlbums com Llopis – Lukas Lehmann (2015), El que no té nom (2018), o el més recent i encara en procés, Blues (2020). Les dos primeres produccions de La Teta Calva estaran de gira nacional prou anys i Penev, fins i tot, viatjarà al Festival Internacional de Teatro Mercosur de 2017 i es veurà a l’Argentina, Xile i Paraguai. Els dos textos s’editaran conjuntament en 2016 per l’editorial Petit editor. De Llopis, fins i tot, Julia Valencia farà un còmic.

Molt prompte, amb El oro de Jeremías (2015), la companyia obri una nova línia de producció destinada al públic familiar. En aquests projectes, els autors acostumen a escriure junts i, en alguns casos, també codirigir. En 2016, fan una coproducció amb el Centre Teatral Escalante, Les aventures de T Sawyer, que serà finalista a la millor versió dels Premis Max de 2017 i que es veurà tot al llarg de tres anys per diverses ciutats espanyoles. Després arribaran noves propostes, actualment en gira, com El tambor de Cora (2018) o la proposta de caràcter inclusiu Hay una sirena en mi salón (2021). Aquesta línia de creació familiar, l’estendran els autors a la dansa mitjançant una sèrie d’encàrrecs de companyies com Fil d’arena, Nina (2019) o Marea Dansa, amb la qual estrenen Amelia (2017), Premi Fetén al millor espectacle de dansa, i Rebelión (2021), una coproducció amb Teatre Escalante, a partir de la novel·la d’Orwell, La rebel·lió dels animals.

Paral·lelament, amb La Teta Calva, han estrenat peces coescrites per a adults com Qué pasó con Michael Jakson (2018) o El muro (2019), estrenada al Teatre Principal de València. Fora de la companyia, reben encàrrecs com Història de una cuneta (2019), per a l’Hivernacle del Festival Russafa Escènica; o el concert teatralitzat Un inmens i infinit continent (2020), de Néstor Mir. En aquesta línia d’encàrrecs, de manera individual, Giménez desenvolupa diferents tasques de dramatúrgies, direcció o escenografia en projectes de companyies com La Negra, amb els espectacles familiars com En els núvols (2017) i Nautilus (2019); o com la proposta interdisciplinària de Miquel Ausina, Metamorfosis (2021). A més, Gimenez ha codirigit o assessorat la dramatúrgia d’altres muntatges com California (2020), de Robert de la Fuente, o Lázaro (2020), de Leamok. L’últim treball en solitari estrenat per Giménez amb La Teta Calva ha sigut Espaldas de plata (2021), al Teatre Rialto. Aquest text portava en el cap de la parella de creadors des de 2016 amb el nom d’Impala come trigre.

Com a actor, a més de formar part de l’elenc de pràcticament totes les produccions de La Teta Calva, ha tornat a treballar en l’audiovisual en llargmetratges com La boda de Rosa (2020) o La mort de Guillem (2020), on va estar nominar al millor actor de repartiment als Premis de l'Audiovisual Valencià de 2020. En els darrers anys, a més, Giménez ha impartit diversos cursos de creació escènica com, per exemple, “teatro de cancha” (2017), “curso renacentista” (2018) o “sobrevivir al teatro” (2020).

Des de 2015, l’autor forma part de l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre (AVEET).

Trajectòria actualitzada JUNY 2021
© Xavier Puchades    

Obra estrenada

Textos dramàtics originals

2011. Trifàsic, direcció Emiliano Bronzino. Purna Teatre. Casa de Cultura de Picassent. 
2011. Ártico. Direcció Xavo Giménez. Sala Inestable, València.
2012. Yes, We Camps. Purna Teatre. Sala Gossip. 
2013. Star Farts. La Guerra de las Fal·làcies. Purna Teatre. Casa de Cultura de Picassent. 
2013. De-funció. Jordi Carbonell. L’Escenari, Alcoi. 
2014. Penev. Direcció Xavo Giménez i Toni Agustí. La Teta Calva. Sala Ultramar, València.
2015. Llopis. Direcció Xavo Giménez. La Teta Calva. Sala Ultramar, València.
2015. El oro de Jeremías, coescrita amb María Cárdenas. Direcció Xavo Giménez. La Teta Calva. Centre de Cultura de Silla, València. (TF)
2015. Spaña. Direcció Xavo Giménez. Purna Teatre. Teatre Micalet, València. 
2017. Amelia. Direcció i creació amb María Cárdenas. Marea Dansa. La Rambleta, València. (DF)
2017. L’exclusiva Dimitri. Direcció Xavo Giménez. Purna Teatre. Teatre Micalet, València.
2018. El tambor de Cora, amb María Cárdenas. Direcció Xavo Giménez. La Teta Calva. XXVIII Mostra d’Alcoi. (TF)
2018. Qué pasó con Michael Jackson, amb María Cárdenas. Direcció Xavo Giménez. La Teta Calva. Teatre El Musical, València. 
2019. Historia de una cuneta, amb María Cárdenas. Direcció Xavo Giménez. La Teta Calva. Invernadero del Festival Russafa Escènica. Sala Russafa, València. 
2019. El muro, amb María Cárdenas. Direcció Xavo Giménez. La Teta Calva. Teatre Principal, València. 
2019. Nina. Direcció i dramatúrgia amb María Cárdenas. Fil d’Arena. Festival Danseta, Carme Teatre, València. (DF)
2020. De fora vindrem, amb Toni García. Direcció Xavo Giménez. Purna Teatre. Teatre Micalet, València.
2021. Hay una sirena en mi salón, amb María Cárdenas. Direcció amb María Cárdenas. La Teta Calva. Carme Teatre, València. (TF)
2021. Metamorfosis. Direcció i dramatúrgia Xavo Giménez. Miqual Ausina. Sala Russafa, València.
2021. Espaldas de plata. Direcció Xavo Giménez. La Teta Calva. Teatre Rialto, València.

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

2016. Les aventures de T. Sawyer, coescrita amb María Cárdenas. Direcció Xavo Giménez. La Teta Calva – Centre Teatral Escalante. Teatre el Musical, València. 
2019. Nautilus, dramatúrgia amb Diego Guill. Direcció Xavo Giménez i Toni Agustí. La Negra. FIET.
2020. Un inmens i infinit continent. Direcció i dramatúrgia amb Maria Cárdenas. Néstor Mir – MalatestaRecords. Sala Ultramar, València. 
2020. Lázaro, de Roberto Hoyo. Assistència dramatúrgica en l'adaptació versió llarga de Xavo Giménez. Leamok, La Mutant, València. 
2021. Rebel·lió, a partir de La rebel·lió dels animals, de George Orwell. Dramatúrgia i direcció amb María Cárdenas. Marea Dansa i Teatre Escalante. Festival Dansa València.Palau de Les Arts, València. 

Lectures dramatitzades (Internacionals)

2020. Qué pasó con Michael Jackson, amb María Cárdenas. Caballero Productora Escènica, Bolivia. (virtual)

Obra publicada

Textos dramàtics originals

2015. Penev. Revista Red Escénica, Proyecto Inestable, València, p. 37-58.
2015. Llopis. Teatro Autorexprés, Fundació Autor - SGAE, Madrid.
2015. Llopis, cómic de Julia Valencia. 
2016. Penev / Llopis. El Petit editor, Cullera. 
2017. Ultraligero. En El teatre ací i ara / El Teatro aquí y ahora. Alupa Editorial, València, p.69-72. (TB)
2019. Qué pasó con Michael Jackson, amb Maria Cárdenas. Teatro Autorexprés, Fundació Autor - SGAE, Madrid.

Reflexió i investigació teatral de l'autor: premsa, publicacions culturals i especialitzades

2013. “Una canción. Un recuerdo: Xavo Giménez”. Verlanga, 25 de setembre.
2015. “Llopis. Ser alguien”. Web Aveet, juny. 
2017. "Dejadnos soñar en paz". Culturplaza, 27 de setembre. 
2019. “Volar alto, volarlo todo”. Culturplaza, 30 de març. 
2020. “Cultura confinada: Xavo Giménez”. Afán de plan, 27 de març.

Obra premiada

2015. Premi Teatro Exprés de l'Sgae, per Llopis. 
2015. Premi del Jurat en Escena Foios, per Penev.
2015. Premi al millor espectacle en la Feria Internacional de Huesca, per Penev.
2016. Finalista al millor espectacle revelació als Premios Max, per Penev.
2016. Nominat a millor actor als premis AAPV, per Llopis. 
2017. Premi Fetén al millor espectacle de dansa, per Amelia. 
2017. Finalista a la millor versió teatral dels Premis Max, per Les Aventures de T.Sawyer, amb Maria Cárdenas. 
2019. Premi Teatro Exprés de l'Sgae, per  Qué pasó con Michael Jackson, amb Maria Cárdenas.

Bibliografia

Articles, capítols, pròlegs

CÁRDENAS, M. (2015). "Prólogo". LLopis. Teatro Autorexprés, Fundació Autor - SGAE, Madrid.
DESPEYROUX, D. (2021). "La alquimia de escribir juntos". Pròleg a Las Danesas. IV Laboratori de Dramatúrgia Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera. Institut Valencià de Cultura, València, p.8-28.
DIAGO, N. (2015). "Dos grandes pasiones". Pròleg a Penev. Revista Red Escénica, Proyecto Inestable, València, p. 38.
PEIRÓ, J-V. (2017). "El autor existe". Pròleg a El teatre ací i ara / El Teatro aquí y ahora. Alupa Editorial, València, p.11-26.

Recepció en premsa i publicacions especialitzades

ALIAGA, X. (2015). “Xavo Giménez: Per a mi la paraula teatre és sagrada”. El Temps, 29 setembre. 
ARÁN VILÀ, R. (2019). “Qué pasó con Michael Jackson”. Anagnórisis, 19 de juny. 
ARTEZBLAI (2015). “Estreno de Llopis en la Sala Ultramar de Valencia”. Artezblai, 17 d’abril.  
-(2019). “La Teta Calva estrena El Muro en el Teatro Principal de Valencia”. Artezblai, 21 de març.
AUNIÓN, J.A. (2018). “El éxito puede ser una enfermedad terrible”. El País, 5 de juliol.
BELLO, S. (2016). “La Teta Calva: El teatro es eso, un cúmulo de errores que te llevan a algún acierto”. Agenda AU, desembre. 
-(2019). “El muro”. Agenda AU, febrer. 
BIÓN (2020). “Presente y presente: El Muro de la Teta Calva”. Atravesdebion.wordpress.com, 20 de febrer. 
BOSCH, M. (2020). “Carles Chiner, con El Muro en la UJI: Para el espectador es un viaje en el que muchas veces es difícil hacer pie, con una lògica muy especial”. Nomepierdouna.net, 20 de febrer.
-(2020). “La Teta calva planta en el Paranimf de la UJI un muro de sueños estrellados”. Nomepierdouna.net, 25 de febrer. 
CARO, M. (2020). “El dramatismo cómico de El Muro aporta color al Garnacha”. La Rioja, 12 de desembre. 
CHAQUÉS, E. (2015). “Llopis: El somni americà d’un valencià”. La Veu, 18 de maig.
CHINARRO, S. (2015). “Penev, teatro y fútbol en la Cuarta Pared”. Madrid Interesante, 22 de maig.
CONTRERAS, V. (2018). “El éxito caníbal que mató a Michael Jackson”. Levante Emv, 7 de juny.
-(2020). “El sello de la Teta Calva es nadar entre la misèria y la carcajada”.  Levante EMV, 15 de juliol.
COS, M. (2016). “El monologo más solitario”. El Correo de Bizkaia, 16 de maig. 
CRESPO, A. (2015).”Usado y nuevo”. Diario de Sevilla, 26 de juliol. 
CULTURPLAZA (2017). “Marea Danza presenta Amelia, la primera mujer en cruzar el Atlántico pilotando un avión”. Valenciaplaza, 10 d’octubre.
-(2021). “Rebelión en la granja con ritmo flamenco”. Culturplaza, 18 de març. 
DE FRUTOS, J. (2015). “Lubo Penev es un hombre de teatro”. Diagonal, 7 de juny.
DONAT, B. (2016). “La Teta Calva, el teatro de las entretelas”. ValenciaPlaza, 14 de desembre.
-(2018). “Las niñas se hacen fuertes en el teatro infantil”. Valenciaplaza, 7 de març.
DIAGO, N. (2014). “¡Espectadoooooooorrrr!”. Cartelera Turia, març.
-(2015). “La historia de uno que quiso ser alguien”. Cartelera Turia, maig. 
DIEZ GARRIDO, M. (2015). “Penev une la pasión del teatro con el del fútbol”. Diario de Valladolid, 21 d’agost.
E.D. (2018). “La SGAE publicará la obra de los valencianos Xavo Giménez y María Cárdenas”. Levante EMV, 27 de juliol.
EUROPAPRESS (2018). “La Teta Calva reflexiona sobre el éxito y la soledad en una comedia punzante inspirada en Michael Jackson”. La Vanguardia, 6 de juny.
FERNÁNDEZ, I. (2015). “Partido de perdedores en la Beckett”. El Periódico, 5 de juny
FONDEVILA, S. (2015). “Matar el president”. Diari Ara, 12 de juny.
GABARDA, G. (2019). “Les propostes per a trencar el 2019”. El Mundo CV, 10 de gener. 
GARCÍA, E. (2017). “Huesca, capital del teatro y la danza contemporáneo”. El Periódico de Aragón, 25 de setembre.
GARSÁN, C. (2020). “La Teta Calva sube el telón cuatro meses después”. Culturplaza, 15 de juliol. 
-(2021). “Francisco Camps, un goril·la y el sentimiento de culpa”. Culturplaza, 26 de maig.
GARZÓ, A. (2021). “Després, busca qui t’ha pegat”. El Temps de les Arts, 12 de juny. 
GONZALVO, P. (2015). “Entrevista con Marcos Ordóñez”. .El País, 9 de setembre. 
GONZÁLEZ, E. (2016).”Penev, La Teta Calva en el Echegaray”. Aforolibre, 17 de febrer. 
GONZÁLEZ, S. (2018). “Los espectadores somos muy de reírnos de la gente que lo està pasando mal”. El Comercio, 19 d’octubre.
HERNÁNDIS, M. (2016). “Llopis: La identidad no pot ser una data, una bandera”. El Mundo CV, 9 d’octubre. 
HERRERO, A. (2019). “Qué fue de Michael Jackson, una divertida mirada sobre la fama”. Diario Vasco, 26 de gener. 
JÁTIVA, J. M. “El fútbol y el teatro se dan la mano con Penev”. El País, CV, 2 d’abril.
LÓPEZ, F. J. (2020). “De fora vindrem, per Purna Teatre al Teatre Micalet”. calidoscopivives.blogspot.com, 29 d’octubre.
LÓPEZ, V. (2016). “Penev, inspiración de una laureada obra teatral”. Diario AS, 26 de maig.
LOSANEZ, R. (2018). “Qué pasó con Michael Jackson: Tras el éxito”. La Razón, 7 de juliol.
MARTÍ, J. C. (2018). “Contra la dictadura digital”. Levante EMV, 31 d’agost.
MARTÍNEZ MONTESINOS, V – ANDRÉS, C. (2019). “Collages escènics: El muro”. Afán de plan, 7 d’abril. 
MELGUIZO, J. (2018). “Espejos rotos”, Heraldo de Aragón, 13 de juny.
-(2019). “Un corazón compartido”, Heraldo de Aragón, 10 de desembre. 
NACLAHUERT (2015). “Llopis, o cómo ser alguien y no morir (de asco) en el intento”. Comkal.org, 4 de maig.
PALLARÉS, ,A. (2018). “La Sala Beckett parla valencià”. Entreacte, febrer. 
PEIRÓ, J.V. (2015). “¿Suena mejor Mississipi que Massanassa?” Las Provincias, maig.
-(2016). “Para niños y adultos”. Las Provincias, 26 de novembre.
-(2017). "Comedia grotesca". Las Provincias, 27 de maig.
-(2018). "Detrás de un póster hay una pared". Las Provincias, 10 de febrer. 
-(2018). "Altos vuelos en Gijón". Las Provincias, 3 de març. 
-(2019). "Los sueños acaban en una tienda de disfraces". Las Provincias, 6 d’abril.
-(2019). "Suspiros de España". Las Provincias,21 de setembre.
-(2020). "El monstruo de plástico". Las Provincias, 19 de setembre.
-(2020). "Cómicos de la lengua”. Las Provincias, 31 d’octubre.
-(2021). "Mágica y simbólica". Las Provincias, 3 d’abril.
-(2021). "Cinco furias". Las Provincias, 24 d’abri.l
PRADO, A. (2018). “Xavo Giménez: El teatro tiene que hablar de los drames que nos rodean”. Información, Alacant, 8 de novembre. 
REDACCIÓN (2016). “La febre de l’or dels aventurers Xavo i Jordi”. Página66 ,1 de juny.
-(2017). “Llopis acerca el sueño americano hasta Urones”. El Mundo, Valladolid, 17 d’agost.
RODRÍGUEZ GIMENO, R. (2018). “La vida es una papada”. Verlanga, 30 de gener.
-(2019). “El muro, psicologia y fritanga”. Verlanga, 27 de març.
-(2020) “De fora vindrem, humor vitriólico y mala Leche contra la turistificación y la gentrificación”. Verlanga,25 de març. 
-(2021). “Espaldas de plata”, un thriller de lo cotidiano”, Verlanga, 3 de juny. 
ROMERO, E. (2015). “¿Por qué mola mas decir Mississipi que Massanassa?” Le Cool, 
SAN MARTÍN ARZOLA, L. (2016). “Les aventures de T. Sawyer: Una obra para niños y adultos que rompe aún más los paradigmas”. ValenciaExtra, 7 de desembre.
SÁNCHEZ, A. M. (2015). “Tienen que vendernos como a la agricultura o el turismo”. La Cartelera – Levante Emv, 4 de desembre.
SCHNEIDER, R. “Córdoba, fuerte epicentro teatral”. El Litoral, 21 d’octubre. 
SESMA, M. (2015). “Penev/Xavo Giménez/La Teta Calva”. Artezblai, 25 de maig.
-(2018). “¿Qué pasó con Michael Jackson?”. Artezblai, 32 de juliol. 
SIRERA, J. L. (2015). “Un amigo como muchos de nosotros (Llopis, de Xavo Giménez)”. No somos critic@s, Episkenion, València.

VALENCIA ,J. (2015). “Llopis, la historia de uno que quiso ser alguien”. lajuliavalencia.blogspot.com, 13 de setembre.
V.C. (2018). “Teatro de vaguardia con La Teta Calva en la UJI”. El Periódico Mediterráneo, 28 de setembre.
VIÑAS, E. (2017). “María Cárdenas: La crisis provocó que empezásemos a hacer lo que realmente queríamos”. ValenciaPlaza,3 de desembre.

Enllaços

https://aveet.eu/gimenez-xavo/
https://www.contextoteatral.es/xavogimenez.html
https://latetacalva.com
https://gimenezehijos.bandcamp.com