Abel Guarinos · Joan FusterVeure fitxa del llibre - Reservar
Abel Guarinos · Joan FusterAlícia Martí i Sandra Gisbert, del Taller Municipal de Teatre
Abel Guarinos · Joan FusterSanti Vallés i Agustí Colomer en la Casa-Museu de Joan Fuster, a Sueca

Recomanacions

Abel Guarinos · Joan Fuster

Guarinos, Abel

Per a estrenar esta nova secció de ressenyes bibliogràfiques, hui hem convidat a Abel Guarinos, que ens parlarà d'un llibre singular: dos textos inèdits de Joan Fuster, un assaig i una traducció d'un text de Paul Claudel, retrobats seixanta anys després d'haver sigut escrits.

Santi Vallés i Agustí Colomer van presentar el llibre el 21 d'abril de 2015 a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València i (foto) el 5 de febrer de 2016 en la Casa-Museu de Joan Fuster, a Sueca. Alícia Martí i Sandra Gisbert, del Taller Municipal de Teatre, sota la direcció de Carles Royo van interpretar una escena de la versió fusteriana de La bona nova a Maria.

Dos textos inèdits de Joan Fuster «sobre» i «de» teatre

A Josep Lluís Sirera y Gonzalo Montiel
In Memoriam

La Biblioteca i Centre de Documentació de Música i Arts Escèniques de CulturArts Generalitat ha incorporat recentment als seus fons un llibre ben singular en el què s’apleguen dos textos inèdits de qui fou l’intel·lectual i assagista valencià més important del segle XX: Joan Fuster (Sueca, 1922 – 1992). L’editorial Denes, en un mateix opuscle, ens dóna a conèixer dos textos escrits per Fuster l’any 1952 i no publicats mai fins ara: l’assaig Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern i La bona nova a Maria, versió valenciana del drama L’Annonce faite à Marie de Paul Claudel. Ambdós textos conformen el títol número 14 de la col·lecció Rent que, d’una manera exemplar, dirigeix Agustí Colomer; i compten amb acurades introducció —de Francesc Pérez Moragón (actual director de la Casa-Museu J. Fuster)— i edició —a càrrec de Santi Vallés Casanoves i del mateix Pérez Moragón. 

De sobra és coneguda la passió, vehemència, exactitud i encert en què Fuster va estudiar tantíssims aspectes relacionats amb les arts, la història, la llengua, el pensament, l’economia... de la humanitat en general però dels valencians molt particularment. Tot i que Fuster no es va dedicar al teatre amb la mateixa reiteració que sí féu amb d’altres gèneres literaris, són remarcables i premonitòries moltes de les seues reflexions, des de les Consideracions sobre la situació actual del teatre valencià1 (començades a escriure el 1959) fins les observacions puntuals i d’abast més ample de Sagitari2 (de 1985), tot passant per les múltiples referències al teatre del XIX3 i, més concretament, al del dramaturg Josep Bernat i Baldoví4 (1809 – 1864), amb qui compartí ciutat de naixement i de residència però en segles —òbviament— diferents, consecutius.

La redacció d’aquestos dos textos fusterians té la seua gènesi en la celebració, el 1952, d’uns actes religiosos, solemnes i —també— literaris per tal de celebrar la coronació canònica de la Mare de Déu de Sales, patrona de la ciutat de Sueca.

Per un costat es va organitzar un certamen literari o Jocs Florals que tenien diferents premis en metàl·lic de considerable import per a l’època i també de considerable interés per a un jove Fuster de trenta anys que ja gaudia d’un prestigi literari com a poeta (ja havia publicat els llibres Sobre Narcís, 3 poemes, Ales o mans i Va morir tan bella) i com a assagista (publicava regularment a diversos mitjans com Almanaque de Las Provincias, Claustro, La Nostra Revista i Levante) però que no gaudia encara ni d’una feina estable ni de la intenció de fer funcionar el despatx d’advocat que un any abans havia obert en casa dels seus pares, finalitzats feia temps els estudis universitaris de dret. La seua vocació d’escriptor professional era evident i al manteniment d’aquesta tasca ajudaven els premis amb dotació econòmica (i això era adés i —en molts casos pel que fa a la nostra literatura— també és ara). 

Fuster va escriure Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern: un llarg i ben interessant assaig, crític i complet, on aborda elements claus en una etapa decisiva en l’evolució del teatre occidental contemporani, en els canvis ideològics i estètics del moment, i on llueix del coneixement de l’obra de Claudel, Jean Paul Sartre, Bernard Shaw, Albert Camus, Simone de Beauvoir, O’Neill, Williams, Miller, Karel Capek,... i un llarg etcètera d’autors de la seua coetània i més rabiosa contemporaneïtat europea, nord-americana i soviètica. Aquest és, justament, l’assaig que enceta el llibre de Denes. 

Però Fuster, pels mateixos dies, també escrigué Las ideas religiosas y el existencialismo en el teatro moderno: un text molt més breu, que defugia bastant de l’estil i del pensament fusterià, en castellà, ultracatòlic i antiexistencialista, però susceptible d’aconseguir el guardó i els diners que comportava. I, efectivament, aquest és el text que va presentar finament i finalment al concurs i aquest és el text que va obtenir el primer premi. 

Per a saber més de la troballa recent d’aquestos dos textos (el bo i el premiat) i de les peripècies i vicissituds de com —probablement— l’escriptor de Sueca tenia un text ben enllestit i hagué de canviar-lo a corre-cuita en assabentar-se de les vertaderes inquietuds i nivell dels membres del Jurat, no puc més que remetre-vos a la introducció de Pérez i Moragón, carregada de noms propis i de ben mesurats plantejaments detectivescos.

Per un altre costat —al caliu de les mateixes festes comentades amb què s’honorava la Mare de Déu de Sales— Fuster i els seus amics del Teatro de Cámara de Sueca van organitzar una vetllada teatral. Al capdavant del grup de teatre local estava Francesc de Paula Burguera (Sueca, 1928 – 2015), periodista, dramaturg i polític que féu de director de l’obra elegida: La bona nova a Maria. Tal i com Fuster li confessà per carta a Vicenç Riera Llorca5, allò previst pel Teatro de Cámara era representar «convenientment valencianitzada» la versió catalana que de L’Annonce faite à Marie havien fet Mossèn Ribot i Ferran Canyameres i que es representà el maig del mateix 1952 en el marc del XXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona. Davant la impossibilitat d’aconseguir a temps la citada traducció i amb el compromís ineludible per part dels organitzadors de fer la representació en valencià, Fuster hagué de “dictar” urgentment una versió més teatral i menys literària o poètica que l’original de Claudel, una versió per a ésser escoltada, representada, i no per a ser llegida. Pel que fa a l’observació de què Fuster no degué escriure la versió sinó que —més bé— la va dictar, cal assenyalar que així ho palesen el fet de no haver emprat la seua màquina d’escriure, algunes errades d’ortografia i alguna que altra broma final del possible mecanògraf nocturn: «Acotatione copistae: Ja ens podem anar a dormir. A Déu, gràcies. Bona nit! Bona nit!». 

En mans de Fuster, La bona nova a Maria segueix representant el cant a la concepció radical de la vida cristiana i segueix enaltint a la Mare de Déu com a mare de Crist i espill dels nafrats de la desgràcia, però esborra allò superflu i fastigós de les llargues intervencions dels personatges claudelians i abreuja i sintetitza molts dels diàlegs, fins i tot atrevint-se a eliminar escenes senceres i a afegir breus diàlegs que propicien amenitat i comprensibilitat. Fuster defuig de fer una traducció stricto sensu per tal de fer una adaptació o versió assequible per a una nombrós públic poc avesat al teatre d’idees i filosòfic, i —sempre— amb un llenguatge ben entenedor. 

Per tal de saber més del llenguatge emprat en la versió de la peça claudeliana no puc més que remetre-vos al text de l’obra ara publicada, tornant però a assenyalar-vos la introducció del llibre si voleu esbrinar com s’ha trobat el text més de seixanta anys després de la seua estrena, i com la censura franquista —que no va intercedir en res per l’estrena a Sueca— sí que va impossibilitar que l’obra es representara a València i que s’emetera com a teatre radiofònic per Ràdio València, un cop ja estava —fins i tot— enregistrada la gravació de l’obra.

Amb tot, podem afirmar que ens trobem davant d’un llibre que és història, literatura i reflexió en el qual —entre moltes de les seues virtuts— està l’encert de narrar algunes de les accions de dinamització social i del valencià que empenyé Joan Fuster —també— mitjançant el teatre, coneixedor —com era— del potencial formatiu i transformador i de la capacitat d’arribar a tots els públics que tenen les arts escèniques.

1 – Fuster, J. Consideracions sobre la situació actual del teatre valencià, Obres completes, 2, Barcelona, Edicions 62, pp. 359-377 [traducció catalana, amb una «Nota complementària», de cinc articles apareguts a Jornada els dies 30 de juny, i 1, 2, 3 i 4 de juliol de 1959], 1969.
2 - Fuster, J. “Cultura popular” i d’altres reflexions en Sagitari. València: Diputació de València, 1985.
3 – Fuster, J. “Plantejaments històrics del teatre valencià” en La decadència al País Valencià, Barcelona, Curial, pp. 27-113, 1976.
4 – Fuster, J. “Gràcia i justícia per a Bernat i Baldoví” en Combustible per a falles, València, Garbí, pp. 105-108, 1967.
5 – Epistolari 1993: Epistolari Joan Fuster – Vicenç Riera Llorca, ed. de J. Pujadas i Marqués, i J. Ferrer i Costa, Barcelona, Curial, 1993.


Abel Guarinos es Diplomat en Pedagogia, Llicenciat en Filologia i Màster en Gestió Cultural. Treballa com a Tècnic de Gestió Cultural en CulturArts Generalitat (Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport) des d'on coordina —entre d'altres projectes— el Circuit CulturArts. Fou director de la Mostra Internacional de Mim a Sueca de 1990 a 2014 i ha publicat teatre i sobre el teatre valencià dels segles XIX i XX (molt particularment sobre Josep Bernat i Baldoví) i, pel que fa a altres disciplines, sobre les obres de Joan Fuster i de Manuel Boix.

Logo Culturarts

Plaça Viriato s/n · 1er. pis
46001 València
Tel. 961 20 65 38 · 961 20 65 00
biblioteca_teatre@ivc.gva.es
fmedina@ivc.gva.es