Remei Miralles · Josep Lluís SireraVeure fitxa del llibre - Reservar
Remei Miralles · Josep Lluís SireraJosep Lluís Sirera
Remei Miralles · Josep Lluís SireraJosep Lluís Sirera
Remei Miralles · Josep Lluís SireraJosep Lluís Sirera

Recomanacions

Remei Miralles · Josep Lluís Sirera

Miralles, Remei

A Josep Lluís Sirera.

Fernanda Medina dirigeix i organitza el Centre de Documentació Teatral amb la generositat de qui ben bé sap el valor de la paraula escrita, a la qual ella li ret homenatge de la millor manera possible; només cal conéixer-la, presentar-se al Centre de Documentació o llegir-la quan escriu. A mi un dia, m’arribà un correu seu per a que compartira un llibre de teatre, i amb aquestes paraules, entre d’altres:
“La idea és que us impliqueu amb mi en aquest projecte, escrigueu quan us abellisca una recomanació, escrita al vostre estil, que no té per què ser acadèmic, sinó també perfectament el contrari, d’un llibre que us ha fet gaudir, que us ha fet créixer, que us ha fet millorar. Els vostres llibres preferits”.
El llibre que recomane com a lectura és El Teatre Principal de València de Josep Lluís Sirera. És quasi un miracle que existisca aquest teatre, perquè els que manaven, i molt, als anys del desarrollismo franquista volien enderrocar-lo i construir, al seu lloc, el que fóra el major aparcament de cotxes al centre de la ciutat. Amb més de dos cents anys, des que el 1804 s’iniciaren les obres, aquest teatre que s’inaugurà el 1832, abans que el Liceu de Barcelona i el Teatro Real de Madrid, és el centre de la vida social i cultural de la ciutat al llarg de moltes dècades: una joia del patrimoni.
He llegit de nou aquest llibre, i manté la bellesa que conserven els llibres que sorprenen, perquè saben crear un nou llenguatge i noves formes d’investigar. Quan tot estava per fer en la nostra estrenada constitució democràtica, al llarg dels anys 1980-82, Josep Lluís Sirera estigué becat per l’Institut de Teatre i Mitjans Audiovisuals de la Institució Alfons el Magnànim per tal d’investigar i publicar la història del Teatre Principal, amb motiu de la celebració dels 150 anys transcorreguts des de la seua inauguració, el 1832.
L’escriptura de la història del segle XIX junt amb la síntesi prèvia dels segles XVII-XVIII ocupà 404 pàgines, mentre que la del segle XX fins els anys 70 aplegava a les 376 pàginas. Ara bé, el llibre tardà prou en publicar-se (1986), i en una versió que no incorporava la totalitat de la redacció ja que li demanaren que escriguera una altra nova versió més resumida, que esdevindria la publicada com a llibre de només 414 pàgines.
No hi havia publicada, per aquells anys, ninguna investigació de les característiques que es plantegen en aquest estudi. Per primera vegada, s’integraven i es cohesionaven diferents temàtiques (gestió, edificació, companyies, actors i actrius, autors i autores, gèneres, programacions, crítica, escenografia, il·luminació, preus, publicitat, context històric i cultural), i es configurava tant la perspectiva històrica de dos segles com la volubilitat de les etapes més breus, per tal de crear una idea o paradigma de la història d’aquest edifici. Tot un treball en el que calia investigar i innovar a cada moment. I és això el que més hem de valorar ara mateix, en tornar a llegir tot el que es va escriure en aquells anys: una manera nova de contar la història, des dels arxius, l’hemeroteca i la quantiosa bibliografia actualitzada.
Per aquesta història del Teatre Principal de València no ha passat el temps, el que fa envellir, ja que és un referent d’innovació en la investigació rigorosa, com també és, sens dubte, un model clàssic de com crear claus d’identitat, a partir del valor del coneixement del passat i del present. Ara fa ja uns quants anys que s’imprimí un xicotet fullet, una mena de programa, en el qual es contava la història del teatre, i que es repartia entre els visitants que acudien a conéixer l’edifici. Recorde que Josep Lluís quan el va llegir manifestà la seua opinió, ja que no s’hi citava l’autor que havia investigat la història; sense donar-li massa importància, digué que era molt típic del ser de València el que no es citara l’autoria o la referència bibliogràfica.
Tanta és la necessitat de difusió del coneixement d’aquesta història encara vigent que un dels seus somnis per a la jubilació, diverses vegades comentat, era la publicació en internet de la totalitat de les pàgines que escrigué referides al Teatre Principal. Perquè l’Edat Contemporània del teatre a València s’inicia amb la construcció d’aquest edifici. I encara perviu al record de la nostra gent gran, les actuacions que s’hi pogueren veure al llarg dels anys de la Guerra Civil.
Aquest llibre és, a més, l’origen d’altres moltes creacions referides a la nostra història literària, cultural i teatral. Des que el 1976, Josep Lluís Sirera inicià la seua tasca com a docent a la Universitat de València, i de la qual ha estat catedràtic d’Història del Teatre, mai no deixà de publicar ni de formar investigadors i escriptors compromesos amb la idea del coneixement de la història i amb el sentiment de la responsabilitat com a societat: una escola de vocació entre els seus nombrosos alumnes, i lectors dels seus escrits.
Procurava que el llenguatge de cada publicació de creació o d’investigació tinguera el temps sempre nou de la gramàtica “infinita”, la que et permet historiar la literatura popular i la culta, les falles, el teatre religiós (Misteri d’Elx, Misteris del Corpus i Sibil·la), els edificis teatrals, els gèneres, les companyies teatrals o de dansa, el teatre de carrer, les noves arts escèniques i la nova escriptura de jòvens dramaturgs i dramaturgues.
Milers de publicacions configuren el seu univers d’escriptura com a dramaturg, guionista, investigador, crític, gestor i editor; encara que quan havia de ressenyar les seues pròpies publicacions, se’n deixava moltíssimes sense referenciar. Tal vegada fóra per la seua humilitat i generositat, les mateixes que l’han mantingut molt allunyat del sentiment de la vanitat, mentre que li han permés estar molt a prop del sentiment autèntic que complau: el que aporta la veritat d’haver dedicat tota una vida a la investigació, la creació i la innovació en les arts escèniques des de la seua estimada ciutat de València.

Remei Miralles, catedràtica de Secundària, ha coordinat el projecte experimental Enredados con la escritura (2011-2012) i el d’innovació Barri lingüístic: un teatre entre alumnes (2013-2014). Guionista i documentalista de El temps del sainet: Eduard Escalante (1995). Ha publicat: Els actors valencians, els oblidats: Els Montaner en la memòria de Paterna (2004), Cuando hablan más las mujeres “Del amor” (2007), una obra de Max Aub. En col·laboració amb Josep Lluís Sirera: El Principal: 1808-1945, dades per a una història (1979), Teatre dramàtic de començament del segle XX (1993), Ananda Dansa. Del baile a la palabra (2007), Xarxa Teatre, 25 anys sense fronteres (2008), El teatro Talía, un escenario para Isabel Tortajada (2015), documentalista i guionista de la sèrie documental Històries de teatres (2002), i en l’edició de Primer Teatro i Teatro Mayor de Max Aub (2002-2006).
Logo Culturarts

Plaça Viriato s/n · 1er. pis
46001 València
Tel. 961 20 65 38 · 961 20 65 00
biblioteca_teatre_ivc@gva.es
medina_fer@gva.es