Gisbert, Pablo

Si vols contactar amb el/la autor/a, emplena el formulari i ens posarem en contacte amb ell/ella el més prompte possible.





Accepte les condicions i la política de privacitat

Fitxa d'autor en Dramatea

Gisbert, Pablo

Data de naixement: 1982
Població: Ontinyent (València)
Dècada: Dècada dels 80's

Trajectòria

           Gisbert es trasllada a València l’any 2000 i cursa el primer cicle de Filosofia a la Universitat de València. A partir de 2002, es forma en interpretació a l’Escuela OFF de València, on coincideix amb futurs companys en la creació escènica com Celso Giménez o David Mallols. També fa dos cursos d’escriptura dramàtica en la SGAE, impartits per Paco Zarzoso (2003). Gisbert intervé com a actor en muntatges de la companyia de la pròpia escola com Drácula (2003) o Aguirre traïdor 1561 (2004), dirigides per Rafa Cruz; fora de l’escola, actua en Otra fuente pero se mueve (2004), de Gerardo Esteve, en el Festival Escena Contemporània VEO; o també codirigeix amb Giménez i Mallols el seu primer muntatge El restaurante de Jimy Floyd (2004).  

            Els anys 2005 i 2006 seran claus per a plantejar les posteriors línies de creació de l’autor. Una d’aquestes línies naix amb la fundació de la companyia de dansa La Veronal, de Marcos Morau, amic de la infantesa de Gisbert, que estrena a València: Dormir contigo es mentira (2005). Serà el primer projecte de La Veronal on estiga present l’autor, com a actor i escriptor dels textos. Aquesta participació es convertirà en una col·laboració regular que es manté fins a l’actualitat. Una segona línia de treball té els orígens en l’estrena d’Autoacusación y Pronóstico (2005), la primera peça creada per Gisbert amb el nom d’El Conde de Torrefiel. Per últim, la tercera línia de treball comprendria les col·laboracions de l’autor amb diverses companyies i creadors. En aquest sentit, en aquest període destaca Cinco piezas mecánicas (2005), amb peces de Gisbert, David Mallols, Celso Giménez i Itsaso Arana, Julia Vicario i Ramón Alfonso. Arana i Giménez fundarien l’any següent La Tristura a Madrid. De fet, la peça d’Arana va ser el germen del primer muntatge de la companyia, La velocidad del padre, la velocidad de la madre (2006), on Gisbert composa la música i intervé com a músic en directe. En aquell moment, Gisbert era membre del grup de música El corredor polonés. Cinco piezas mecánicas està signada pel col·lectiu Mecánica Inestable, per haver nascut d’una col·laboració amb l’Espacio Inestable, on també s’havien estrenat les obres de La Veronal o el primer treball amb Celso Giménez. Aquesta obra serà també germinal per al projecte propi de Gisbert, qui rescata la peça que havia aportat, La discreción, i hi afegeix dos peces més que conformen una trilogia: La Vulgaridad El entretenimiento. Aquesta proposta obté certa projecció fora de València i es presenta, entre 2007 i 2010, a espais de Madrid, Bilbao i Barcelona. En aquesta última ciutat, precisament, es programa a l’Antic Teatre amb el títol definitiu de La historia del rey vencido por el aburrimiento (2010), la primera obra oficial d’El Conde de Torrefiel.

            Abans d’instal·lar-se definitivament a Barcelona en 2010, Gisbert viu a Madrid tres anys i en cursa dos de dramatúrgia en la RESAD de Madrid, especialitat que acabarà a l’Institut del Teatre de Barcelona en 2011. Paral·lelament a aquesta formació oficial, assisteix a tallers impartits per Juan Loriente, Juan Navarro o José Sanchis Sinisterra, entre altres. En 2011, a més, guanya l’accésit del Premi Marqués de Bradomín amb Un cine arde y diez personas arden, que s’estrenaria a Madrid, cinc anys després, per la companyia Grumelot.

            Com a músic, en aquesta època, Gisbert forma part de tres grups de música com a compositor i guitarrista: Bear Attack!, The Kitchen i Novios. A més, composa la música o dissenya l’espai sonor de diversos espectacles teatrals com La velocidad del padre, la velocidad de la madre (2006), de La Tristura; o altres com Finlandia (2010), de La Veronal, o La Herencia (2011), de David Mallols, que també resideix a Barcelona i té companyia pròpia, El Maestro Jumillano.

            En els primers anys a Barcelona, Gisbert treballa com a acomodador en el Mercat de les Flors junt amb Marcos Morau, que estudia coreografia a l’Institut del Teatre, i Tanya Beyeler, actriu que havia residit a València, on havia col·laborat en companyies com Bramant Teatre o Cancrena Teatre. Beyeler i Gisbert posaran en marxa definitivament El Conde de Torrefiel a Barcelona i, a més, ambdós formaran part de l’equip habitual de Morau a La Veronal. Per tant, a partir de la segona dècada de 2000, les dos línies de creació principals de Gisbert seran: El Conde de Torrefiel, com a codirector, dramaturg i autor de textos, i La Veronal, com a dramaturg i escrivint material textual. En els dos casos, participa com a compositor musical, amb La Veronal de manera més puntual.

            En 2011, El Conde de Torrefiel rep el suport de l’associació de dansa La Porta de Barcelona que comissiona el vídeo Morir Nunca per a la seua IV edició del Cicle Sobrenatural. Aquest vídeo es presenta al Festival LP de Barcelona i al d’Arte Hormonado de Bilbao. Gràcies al vídeo, Pablo Caruana els convida a participar en el Festival SISMO de Madrid i estrenen al Matadero la seua segona creació escènica, Observen como el cansancio derrota al pensamiento (2011), que compta de nou amb el suport de La Porta, aquesta vegada amb la residència Espacios Cómodos. També en 2011, participen als V Encuentros de Magalia, organitzats por la Red de Teatros Alternativos, on comencen el procés de treball del següent projecte escènic, Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke, que es preestrena en l’Espacio Inestable de València i, finalment, s’estrena en l’Antic Teatre de Barcelona. Entre 2011 i 2014, any de la següent producció, giren les seues obres per diverses ciutats espanyoles i per festivals nacionals i internacionals. Per primera vegada, El Conde de Torrefiel ix fora d’Espanya amb Observen..., en 2011 viatja a Eslovènia; en 2013, arriba al Festival de Birmingham; i entre 2013 i 2014, fa una gira llatinoamericana per Brasil, Paraguai, Veneçuela, Equador i Xile. Escenas... encara està de gira en l’actualitat i s’ha pogut veure, de moment, a Mèxic i, pràcticament, per tota Europa: França, Gran Bretanya, Itàlia, Dinamarca, Suïssa, Bèlgica, Portugal o Alemanya. Per aquesta raó, els textos de Gisbert estan traduïts a diversos idiomes. Com a curiositat, després de quatre anys, Gisbert torna amb aquesta obra a València, en concret a Las Naves.     

            Entre 2013 i 2014, preparen un nou muntatge, La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento, una coproducció amb el Festival TNT de Terrassa i el Centre de Creació el Graner de Barcelona. Estrenen en el TNT i, després, l’obra gira per diferents festivals i espais nacionals: Festival Sâlmon de Barcelona (2013), Festival BAD de Bilbao (2013), Festival de Otoño de Madrid (2013), o el Festival Temporada Alta de Girona (2014). També aniran a Brasil i Itàlia en 2014, i en 2016, l’obra es pot veure al Teatre El Musical de València. Gisbert va abandonar la seua tasca com a actor, de fet no apareix en la majoria de les seues obres. Així i tot, intervé en El sur de Europa, tiempos de amor difíciles (2013), de la Tristura.

              Paral·lelament a la trajectòria d’El Conde de Torrefiel, Marcos Morau continua endavant amb el seu projecte de La Veronal. Havia començat un decàleg de peces de dansa de temàtica topogràfica on el punt de partida és un país o ciutat del món: Suecia (2009) i Maryland (2010) en són les primeres. Gisbert reprén la seua col·laboració com a dramaturg amb Finlàndia (2010) on, com hem dit, també composa la música. Continuant amb el decàleg, estrenen Rússia (2011), en el Mercat de les Flors, i eixe mateix any, una nova versió de carrer d’una obra de 2009, Los Pájaros muertos (2011). Aquesta peça naix en el marc dels Laboratoris de Creació de la Fira de Tàrrega i La Veronal guanya el premi San Miguel de la Fira. També de 2011 és la cinquena part del decàleg, Moscow, amb textos de Gisbert, a la qual seguiran: Copenhague (2012), estrenada en Danse Hallerne de Dinamarca;  Islandia (2012) i Siena (2013), Premi Butaca millor espectacle de dansa. Totes elles, amb dramatúrgia i textos de Gisbert. En 2013, l’autor rep el Premi Sebastià Guasch de Barcelona per la seua tasca dramatúrgica a La Veronal, i Morau el Premio Nacional de Danza. La companyia té cada vegada més projecció internacional i és escollida per formar part de la xarxa de dansa europea Module Dance. Aleshores, comencen a rebre encàrrecs o a fer coproduccions amb centres europeus: Och jord ska du åter vara (2014), amb text de Gisbert, per al Skånes Dansteater de Suècia; a Noruega estrenen Edvard (2015); i al Mercat de les Flors de Barcelona una coproducció amb diferents teatres i festivals europeus, Voronia (2015). En aquestes dos últimes, Gisbert només realitza la dramatúrgia. Igualment, continuen treballant en les últimes peces del decàleg: Porland (2014), al Festival TNT, i Nippon-Koku (2014), totes dues amb dramatúrgia i text de l’autor. Un dels seus darrers treballs és Oskara (2016), coproducció amb la companyia basca Kukai Dantza, millor espectacle de dansa als Premios Max, entre altres guardons. Gisbert s’encarrega de nou del text i de la dramatúrgia, a més de la música. La darrera col·laboració ha sigut Sonoma (2020), on ha signat el material textual.

            Entre les creacions d’este període d’El Conde de Torrefiel, cal esmentar La posibilidad que desaparece frente al paisaje (2015) i Guerrilla (2016), les dos codirigides amb Tanya Beyeler. Per la primera compten amb la coproducció de Teatro Pradillo-El lugar sin límites, Graner Espai de Creació i el Festival TNT, i s’estrena a la Sala Valle-Inclán del Centro Dramático Nacional. Per últim, Guerrilla, també codirigida amb Beyeler, havia començat en 2014 a partir de quatre conferències a l’Espai Nyam Nyam de Barcelona amb Raúl Minchinela, Jaime Conde Salazar, Félix Pérez Hita i Roberto Fratini; després, tot al llarg de 2015, s’ha anat composant de diverses peces estrenades a Manchester, Pamplona, Barcelona i Bilbao, respectivament: una conferència, un concert, una sessió de música electrònica i un “Club Trash”. En 2016, s’estrena amb el títol definitiu de Guerrilla al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les que, posteriorment, va girar per diversos països del món. En la quarta edició del Festival Surge Madrid, i en el context de les residències i laboratori artístiques, El Conde de Torrefiel va presentar la Muestra de Creación Escénica Movimientos Cósmicos (2017), en el Museo Reina Sofía. 

            Abans de la pandèmia, la companyia estrena noves peces com La plaza (2018), Unir todo (2018), Kultur(2019) o la seua primer proposta per a públic infantil, Los protagonistes (2020). Es tracta de treballs estrenats en diverses ciutats europees com Brussel·les, Ginebra, Atenes o Krems an der Donau. El vincle amb diferents festivals d’arts escèniques es manté constant fins, pràcticament, l’actualitat. En 2020, estrenen a Girona, l’unipersonal Se respira en el jardín como en un bosque, on es reflexiona, precisament, sobre el procés de recepció de l’acte teatral. L’últim treball de la companyia, Una imagen interior (2022), estrenat a Viena, és el resultat d’un projecte d'investigació teatral al voltant de l'excès de ficció i l'obediència al capitalisme que es va desenvolupar en quatre laboratoris. El primer es va fer al Santarcangelo Festival amb Ultraficción nr1Fracciones de tiempo (2021) i va continuar en diferents ciutats i festivals: Ultraficción nr2. Los buenos modales (2021), en el Grec de Barcelona; Ultraficción nr3. Complicidad de materiales anónimos (2021), en el Festival Russafa Escènica de València; i, finalment, Ultraficción nr.4/Working Class (2022), en el festival Sâlmón de Barcelona. En este procés, entre altres, han col·laborat alumnes d’art dramàtic o estudiants d’arquitectura. 

            Quant a l’edició dels textos de l’autor, en 2015, Gisbert recopila els d’alguns dels espectacles d’El Conde de Torrefiel en el llibre Mierda bonita, editat per La Uña Rota. A partir d’eixe mateix any, l’autor forma part de la plataforma europea de dramatúrgia contemporània Fabulamundi: Playwritting Europe. En 2020, es van publicar, també per l’editorial de Segòvia,els textos de La plaza/Kultur. Cal afegir la tasca pedagògica de l’autor iniciada des de fa uns anys amb tallers dedicats a la dramatúrgia per a ballarins i a la composició escènica; així com la seua primera incursió en el guió cinematogràfic amb H (2021), junta amb el director Carlos Pardo.

Trajectòria actualitzada JULIOL 2022
© Xavier Puchades            

Obra estrenada

Textos dramàtics originals

2004. El restaurante de Jimy Floyd, cocreació amb Celso Giménez, David Mallols i Gemma Tormo. Espacio Inestable, València.
2005. Autoacusación y Pronóstico. Direcció de l’autor. El Conde de Torrefiel. Espacio Inestable, València.
2006. La Discreció. Dins de la creació col·lectiva Cinco piezas mecánicas, amb David Mallols, Celso Guiménez i Itsaso Arana, Julia Vicario i Ramón Alfonso. Direcció de l’autor. Mecánica Intestable. Espacio Inestable, València.
2010. La historia del rey vencido por el aburrimiento. Trilogia formada per La Discreción, La Vulgaridad i El Entretenimiento. Direcció de l’autor. El Conde de Torrefiel. Antic Teatre, Barcelona. 
2011. Morir Nunca. Direcció de l’autor. El Conde de Torrefiel. (vídeo)
2011. Observen cómo el cansancio derrota al pensamiento. Codirecció amb Taya Beyeler. El Conde de Torrefiel. Festival SISMO. Las Naves del Matadero, Madrid.
2012. Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke. Direcció de l’autor. El Conde de Torrefiel. Espacio Inestable, València.
2014. La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento. Direcció de l’autor. El Conde de Torrefiel. Festival TNT, Terrassa. 
2015. Un cine arde y diez personas arden. Direcció Carlota Gaviño i Iñigo Rodríguez-Claro. Cia Grumelot. Nave 73, Madrid.  
2015. La posibilidad que desaparece frente al paisaje. Direcció i dramatúrgia de l’autor i Tanya Beyeler. El Conde de Torrefiel. Sala Valle-Inclán del Centro Dramático Nacional, Madrid.
2016. Guerrilla. Direcció de l’autor. El Conde de Torrefiel. Kunstenfestivaldesarts, Brussel·les.  2018. La plaza. Codirecció, dramatúrgia i música de l’autor. El Conde de Torrefiel. Kunstenfestivaldesarts, Brussel·les.
2018. Unir todo. Codirecció, dramatúrgia i música de l’autor. El Conde de Torrefiel. MIR Festival. Atenes.
2019. Kultur. Codirecció, dramatúrgia i música de l’autor. El Conde de Torrefiel. Donau Festival. Krems, Austria.
2020. Los protagonistas. Codirecció, dramatúrgia i música de l’autor. El Conde de Torrefiel. Festival La Batîe, Ginebra. Suïssa.
2020. Se respira en el jardín como en un bosque. Codirecció, dramatúrgia de  l’autor. El Conde de Torrefiel. Producció de Santarcangelo Festival, CSS Teatro stabile di innovazione del Friuli Venezia Giulia, Cielo Drive. Espai Nyam-Nyam. Girona.
2021. Ultraficción nr1. Fracciones de tiempo. Codirecció i dramatúrgia i música de l’autor. El Conde de Torrefiel. Santarcangelo Festival. Itàlia.
2021. Ultraficción nr2. Los buenos modales. Codirecció i dramatúrgia de l’autor. El Conde de Torrefiel. MACBA, Festival GREC. Barcelona.
2021. Ultraficción nr3. Complicidad de materiales anónimos. Codirecció, dramatúrgia i música de l’autor. El Conde de Torrefiel. Teatre TEM. Russafa escènica. València.
2022. Ultraficción nr.4/Working Class. Codirecció, dramatúrgia i música de l’autor. El Conde de Torrefiel. Festival Sâlmón, Barcelona. 
2022. Una imagen interior. Grec Festival de Barcelona - Festival de Aviñón - Kunstenfestivaldesarts i Festival d’Automne de París, Wiener Festwochen, Viena. 

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

2005. Dormir contigo es mentirà. Direcció de Marcos Morau. La Veronal. Espacio Inestable, València. 
2010. Finlandia. Dramatúrgia de l’autor. La Veronal. Centre Cívic La Barceloneta.
2011. Pájaros muertos. Dramatúrgia de l’autor i Tanya Beyeler. Direcció Marcos Morau. La Veronal. Festival de Tàrrega. 
2011. Rusia. Dramatúrgia i text de l’autor i Carmina S. Belda. Direcció Marcos Morau La Veronal – Mercat de les Flors – Centre d’Arts Escèniques de Reus. El Mercat de les Flors, Barcelona. 
2011. Moscow. Text de l’autor. Direcció Marcos Morau. La Veronal. Copenhagen Contemporary Dance Festival.
2012. Copenhague. Dramatúrgia i text de l’autor. Direcció Marcos Morau.La Veronal. Danse Hallerne, Copenhague. 
2012. Islandia. Dramatúrgia i text de l’autor. Direcció Marcos Morau. La Veronal. SAT (Sant Andreu Teatre), Barcelona.
2013. Siena. Dramatúrgia i text de l’autor. Direcció Marcos Morau. La Veronal  - Mercat de les Flors – Helierau Centre Europeu de les Arts de Dresde. Mercat de les Flors, Barcelona.
2014. Portland. Dramatúrgia i text. Direcció Marcos Morau. La Veronal. Festival TNT, Terrassa.
2014. Nippon-Koku. Dramatúrgia i text. Direcció Marcos Morau. La Veronal. Naves del Español / Matadero, Madrid.
2014. Och Jord Ska Du Ater Vara. Text de l’autor. Direcció Marcos Morau. Skanes Dansteater, Malmö, Suècia.
2015. Edvard. Dramatúrgia de l’autor. Direcció Marcos Morau. La Veronal. Carte Blanche Bergen Studio, Noruega. 
2015. Voronia. Dramatúrgia de l’autor. Direcció Marcos Morau. La Veronal - Festival Grec Barcelona, Hessisches Staatsballet / Staatstheater Darmstadt & Hessisches Staatstheater Wiesbaden, Tanz im August Berlin, Théâtre National de Chaillot París y Mercat de les Flors Barcelona. Teatre Grec de Barcelona.
2016. Oskara. Dramatúrgia, música i text de l’autor. Direcció Marcos Morau. La Veronal – Kukai Dantza. Teatro Victoria Eugenia, Donostia. 
2017. Rothko Chapel. Dramatúrgia i música de l’autor. La Veronal. Göteborg Operan, Suècia.
2020. Sonoma. Text de l'autor. Direcció Marcos Morau. La Veronal. Festival Grec, Barcelona. 

Altres

2021. H. Guió escrit junt amb Carlos Pardo. Direcció de Carlos Pardo. Nafarroa-Madrid. (cinema)
 

Obra publicada

Textos dramàtics originals

2011. Un cine arde y diez persones arden. Premios Marqués de Bradomín. INJUVE, Madrid. 
2013. Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke. Teatron Tinta, Barcelona. 
2014. Observen cómo el cansancio derrota el pensamiento. En Manual de emergencias para prácticas escénicas, ed. Óscar Cornago, Continta me tienes, Madrid. 
2015. La chica de la agencia de Viajes nos dijo que había piscina en el apartamento. Teatro Tinta, Barcelona. 
2015. Mierda bonita. Escritos para El Conde de Torrefiel. La Uña Rota, Segòvia. 
2015. Tres textos breves. Revista Primer Acto, 345, Madrid. 
2020. La plaza/Kultur. Editorial La Uña Rota, Segòvia. 

Reflexió i investigació teatral de l'autor: programes de mà

-(2015) “Nota del autor”. Mierda bonita. Escritos para El Conde de Torrefiel. La Uña Rota, Segovia, p.9-14.
 

Reflexió i investigació teatral de l'autor: premsa, publicacions culturals i especialitzades

-(2011). “Ingenuidad e imprecisión, respuesta a Patricia Ciriani”. Teatron, 23 de novembre. 
-(2011). “Morir Nunca”. Teatron. 10 de gener. 
-(2011). “Escenas para una conversación después del visionado de una pel·lícula de Michael Haneke”. Teatron, 15 de novembre. 
-(2013). “Los vídeos del Conde presentados por ellos mismos”. El País, 30 d’octubre.
-(2013). “La València de El Conde de Torrefiel”. Teatron, 24 de febrer.
-(2014). “El Conde de Torrefiel en Nyam Nyam”. Teatron, 6 de maig. 
-(2014). “España-Portugal”. Teatron, 18 de desembre, 
-(2015). "El entretenimiento". Primer Acto, 348, Madrid, p. 11-12.
-(2015) “Imaginar durante un rato que todo puede cuestionarse”, amb Tanya Beyeler. Primer Acto, 349, Madrid, p.185-197.

 

Obra traduïda

ALEMANY
2012. Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke. Traducción de Martin Orti. 
2015. La posibilidad que desaparece frente al paisaje. Traducció de Martin Orti. 
2016. GUERRILLA. Traducció de Martin Orti. 

ANGLÈS
2011. Observen cómo el cansancio derrota al pensamiento (2011) / (…) Traducción al inglés de Nika Blazer. 
2012. Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke. Traducció de Nika Blazer. 
2013. La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento (2013). Traducció de Nika Blazer. 
2015. La posibilidad que desaparece frente al paisaje. Traducció de Nika Blazer. 
2016. Guerrilla. Traducció de Nika Blazer. 

FRANCÉS
2011. Observen cómo el cansancio derrota al pensamiento. Traducció de Cristina Vinuesa.
2012. Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke. Traducció de Cristina Vinuesa.
2013. La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento. Traducció de Cristina Vinuesa. 
2015. La posibilidad que desaparece frente al paisaje. Traducció de Marion Cousin.
2016. GUERRILLA. Traducció de Marion Cousin. 
GREC
2011. Observen cómo el cansancio derrota al pensamiento (2011) / (…) Traducción al griego de Konstantinos Paleologos.
2016. GUERRILLA. Traducció de Christiana Galanopoulou

HOLANDÉS
2016. GUERRILLA. Traducció d’Audrey Fromont.

ITALIÀ
2012 Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke. Traducció al italiano de Roberto Fratini. 
2013. La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento. Traducció de Roberto Fratini. 
2015. La posibilidad que desaparece frente al paisaje. Traducció de Roberto Fratini. 
2017. GUERRILLA. Traducció de Tanya Beyeler.

PORTUGUÈS
2011. Observen cómo el cansancio derrota al pensamiento. Traducció de João Lima. 
2012. Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke. Traducció de Teresa Fernandes.
2013. La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento. Traducció de João Lima.
2015. La posibilidad que desaparece frente al paisaje. Traducció de Teresa Fernandes. 

Obra premiada

2011. Accèsit Premi Marqués de Bradomín, per Un cine arde y diez personas arden. 2011. Premi San Miguel de la Fira Tàrrega, per Los Pájaros Muertos, de La Veronal. 2013. Premi Sebastià Guasch, per la seua tasca dramatúrgica amb la companyia de dansa La Veronal.
2013. Primer premi en el Concurso Coreográfico de Madrid per Moscow, de La Veronal.
2014. Premi Butaca de Barcelona al millor espectacle de dansa per Siena, de La Veronal.
2016. Premi Butaca de Barcelona al millor espectacle de dansa per a Voronia, de La Veronal.
2017. Premi Max al millor espectacle de dansa per Oskara, de La Veronal. 
2017. Ronan Awards Paris. Premi millor espectacle de l’any per la peça La posibilidad que desaparece frente al paisaje. 
2018. Premi de la Crítica de Barcelona "noves tendències", per La plaza.  

Bibliografia

Articles, capítols, pròlegs

CABOALLES, A. (2018). "Millennials: Práctica escénica española en la era de la posmodernidad". Ponencia en el III Congreso Internacional de Jóvenes Investigadores en Estudios Teatrales, Santiago de Compostela (inèdita). 
PÉREZ-RASILLA, E. (2020). "La voz escendida. El desplazamiento de la palabra en la escena española contemporánea". Anagnórisis: Revista de Investigación Teatral, 21, p. 222-246. 

Recepció en premsa i publicacions especialitzades

AFFENZELLER, M. (2016). “Bewegte Stilleben mit furchterregenden Gedanken”. Derstandard.at, 30 setembre. 
ANTÓN, J. (2015). “La Veronal lleva el infierno al Grec”. El País, 2 de juliol. 
BARRANCO, J, (2012) “¿Quiénes son los neos de la escena teatral?” La Vanguardia, 3 de març. 
-(2019). “Porno y muerte en el Temporada Alta”. La Vanguardia, 25 de novembre. 
BAUDET, M. (2016). “Guerrilla ou quand l’État-providence fait place à l’état d’urgence”. La Libre.be. 19 de maig. 
BERROCAL GUEVARA, Y. (2017) “Mierda bonita”. Revista digital VISPERAS, 6 de marzo.
BONOMO, V. (2016). “Un chef-d’ouvre n’est pas de l’Ibuprophène. Entretien avec El Conde de Torrefiel”. Mouvement.net. 3 de noviembre. (http://www.mouvement.net/teteatete/entretiens/el-conde-de-torrefiel)
BORDES, J. (2011). “Miedo bajo los copos de nieve”. El País, 12 de febrer.
-(2011). “Picasso en relieve”. El Punt / Avui. 10 de setembre.
-(2015). “Un clam per a la nova era”. El Punt /Avui. 23 de novembre.
-(2022). “Jugar a obviar Déu, després de la pandèmia”. El Punt Avui, 29 de juliol. 
BRAZ-VIEIRA, C. (2022). “Festival d’Avignon. Una imagen interior, voyage dans l’imaginaire sensible d’El Conde de Torrefiel”. Maze.fr, 26 de juliol. 
BRIAND, F. (2013). “Islandia de La veronal. Una pieza geométrica, blanca y transparente en tiempos de suciedad y caos”. CicloDrama, 21 de gener.
BUENO, E. (2013). “El Conde de Torrefiel: ¿Arreato artístico o vanguardia que se queda?”. El Club Express, 20 de febrer.
CARUANA, P. (2013). “La lucha del proletariado”. El País, 5 de desembre.
-(2013) “Algo se mueve bajo El Conde de Torrefiel”. El País, 30 de octubre.
-(2014). “La vanguardia se recoge en la cocina”. El País, 8 de maig.
-(2015). “La danza en el CDN: El Conde de Torrefiel”. Teatron, 27 juny.
-(2022). “La compañía teatral El Conde de Torrefiel construye un tòtem para la humanidad venidora”. Diario.es, 11 de febrer. 
-(2022). “El Conde de Torrefiel sacude el teatro contemporáneo con una gran obra futurista y conceptual”. Diario.es, 9 de juliol.  
CHEVALIER, N. (2016). “Crónica para una Guerrilla en Bruselas”. Teatron, 8 de juny.
DEL VAL, C. (2012). “Pasión por la geografía”. El País, 19 de gener.
-(2015). “El caudoloso e intelectual baile de La Veronal inaugura esta noche el Grec”, El País, 1 de juliol.
-(2015). “Embriaguez visual”. El País, 2 de juliol.
-(2016). “El infierno de Marcos Morau arde ahora en el Mercat”. El País, 2 de març.
DEVÍS, A. (2021). “El Conde de Torrefiel convierte el TEM en un laboratorio escénico durante ocho días”. Culturplaza, 1 d’octubre. 
DIATKINE, A. (2022). “Festival d’Avignon: Una imagen interior, née sous une bonne toile”. LIberation, 25 de juliol. 
CLAFFEY, E. (2016). “DFT 2016: Guerrilla”. Meg.ie. 3 d’octubre.
CRAWLWY, P. (2016). “Guerrilla review: a wry lattice between reality and fantasy”. Irishtimes.com, 1 d’octubre.
DE SAINTANGE, P. (2015). “El Conde de Torrefiel au Kunstenfestivaldesarts”. Karoo.me. 4 de juny.
DÍAZ, G. (2012). “Fascinante viaje a Rusia con La Veronal”. El Club Express. 19 de noviembre.
DRAFF (2016). “Guerrilla. El Conde de Torrefiel”. Draff.net, octubre.
ERCOLARI, L. (2021). “El Conde de Torrefiel, fare teatro sul confine per interrogare la realtà”. Il Manifiesto, 19 d’agots. 
FORES JULIANA, J. (2022). “El Conde de Torrefiel: ¿realidad o ficción?”. La Revista, teatrebarcelona.com, 23 de juny. 
GABDASEGUI, F. (2015). “Entrevista con El Conde de Torrefiel”. El Lugar sin Límites, 17 de juny,  https://ellugarsinlimites.com/2015/06/17/entrevista-a-el-conde-de-torrefiel/
GAGNÉ DION, C. (2017). “La posibilidad: quelques vérités”. Le Devoir, 6 de juny.
GARCÍA DÍAZ, N. (2021). “Conversación on El Conde de Torrefiel a propósito de Ultraficción”, Teatron.com, 18 de novembre. 
GARCÍA MIRANDA, M. (2022). “Entre la realidad y ficción, el Conde de Torrefiel elige imaginar juntos”. El Confidencial, 9 de juliol. 
GIL ZAMORA, C. (2013). “Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke”. Artezblai, 17 d’abril.
GOMILA, A. (2022). “El Conde de Torrefiel com a paradoxa”. El Temps de les Arts, 30 de maig. 
-(2022). “Alucinación en el museu”. La Vanguardia, 30 de maig. 
-(2022). “El Conde de Torrefiel meravella amb Una imagen interior al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les”. La Vanguardia, 30 de maig. 
GRUHL, B. M. (2012). “Viaje de terror al lago Naikal”. Tanznetz, 7 de noviembre.
helut ploebst, M. (2016). “Die Komfortzone Europa und ihre Grenzen”. Derstandard.at, 16 d’octubre.
HERNANDO, HERRÁEZ (2013) “El Conde de Torrefiel. El teatro en la frontera del teatro.” Primer Acto, 345, Madrid, 255-259.
- (2016) “Mierda bonita (Escrito para El Conde de Torrefiel).” Revista Primer Acto, 350.
HERRERO, J. (2022). “No, ni el móvil ni el dinero son reales”. La Razón, 7 de juliol. 
JADE, C. (2015). “Le spleen désabusé de la génération Podemos". Rtbf.be, 29 de maig.
-(2016). “KFDA 2016. Carnet de route/6. Et si on parlait (géo)-politique?”. Rtbf.be, 19 de maig.
LABASTIDA, M. (2016). “La corrección política es el nuevo totalitarismo”. Las provincias, 25 de maig.
LA VANGUARDIA (2019). “Los Teatros del Canal presentan 'Guerrilla', un montaje documental en el que participarán vecinos de Madrid. La Vanguardia, 28 de febrer. 
LOVE, C. (2017). “Review: Guerrilla at Transform 17”. Exeuntmagazine.com, 24 d’abril.
MARTÍNEZ MAÑOGIL, P. (2022). “El Laboratorio de Artes Escénicas potenciarà a los jóvenes creadores”. La Verdad, 14 de juliol. 
MCMILLAN, J. (2017). “Guerrilla / negrophobia / the Ballad of the Apathetic Son and his Narcissistic Mother”. The Scotsman, 27 de febrer.
MEDRI, L. (2016). “El Conde de Torrefiel; noia e sparizone ad arte”. Teatrocritica.net. 13 setembre.
NIKITIN B. (2016). “Ein Experiment, das glücklich macht”. Aargauer Zeitung, 2 de setembre. OLCÈSE, S. (2016). “Guerrilla, Eñ Conde de Torrefiel, Kunstenfestival Bruxelles”. Infierno Magazine, 31 de maig.
PALAZZI, R. (2016). “Smettiamola di fare teatro”. Il Sole 24ore. 16 de setembre.
PARÍS, J. T. (2022). “Conde de Torrefiel: Moltes de les nostres peces no s’han vist a Barcelona”. Betevé, 18 de febrer. 
PEIRÓ, J. V. (2021). “Festival Russafa Escènica: Ultraficción nr.3.. De El Conde de Torrefiel”. Red Escénica, 19 d’octubre.
PÉREZ, M. (2016). “Humor ácido para retratar el fascismo”. El Diario.es. 27 de febrer.
PÉREZ I MÚÑOZ, M. (2019). “El porno intelectual de El Conde de Torrefiel impacta en Girona”. El Periódico, 23 de novembre. 
-(2022). “El Conde de Torrefiel: la nostra imatge exterior”. Entreacte, 4 de juliol. 
-(2022). “Una imagen interior: teoria del ensimismamiento”. El Periódico, 8 de juliol.
PERSON, P. (2015) “Scènes pour une conversation après le visionnage d’un film de Michael haneke”. Froggy’s delight, novembre.
PONS, m. (2017). “Securité et Guerrilla, ouverture du festival Latitudes Contemporaines”. CCÇDanse.com. 13 de juny.
PRON, P. (2016) “El estado de la nación española”. El Boomeran(g), 3 de mayo.
http://www.elboomeran.com/blog-post/539/17343/patricio-pron/el-estado-de-la-nacion-espanola-mierda-bonita-de-pablo-gisbert/
PROVENÇAL, J. “Le théâtre qui vient”. Mouvement.net, 8 de juny.
QUIRANTE, I. (2012). “Rusia invadió nuestras mentes”. Modernícolas, 13 de noviembre.
RAMOS NOGUEIRA, R. (2015). “El Conde de Torrefiel en el TNT”. Teatron, 5 d’octubre.
-(2017). “No actuamos aquí porque no les interesamos”. Teatron, 29 de maig.
RAUBERT NONELL B. (2011). “Viaje sin retorno”. Avui. 15 de febrero.
-(2012). “Coreógrafo de topónimos”. El Punt / Avui, 22 de gener.
RITA DI BARI, M. (2016). “Con El Conde de Torrefiel a Short Theatre va in scena la perfomance che sottrae”. Artpartoculture.net, 26 de setembre.
SALAS, R. (2013). “Una dura lección necesaria”. El País, 31 de gener.
-(2014). “Hacia un oriente conceptual”. El País, 6 de febrer.
SANGLARD, D, (2016). “La posibilidad que desaparece frente al paisaje”, Un fauteuil pour l’Orchestre, 8 de novembre.
SMEETS, M. (2015). “Gedachten in bewegend beeld”. Cobra.be, 27 de maig.
SMITHS, M. (2017). “Guerrilla”. British Theatre Guide. Abril.
TZOLA, T. (2015). “Ahí está El Conde de Torrefiel”. Teatron, 3 d’abril.
VALENTÍN, M. (2012). “Streamin escénico: allí y ahora”. El Mundo, 22 de setembre.
VALLEJO, J. (2015). “Un incendio interior”. El País, 16 de setembre.
VANINA, S. (2016). “Modernes Cassandres”. Ruedutheatre.eu. 26 de maig.
VARGAS-MACHUCA, R. (2013). “Islandia, de La Veronal, el punto perfecto entre la danza y la protesta”. El Club Express, 31 de gener.
VERPAALEN, L. (2015). “De onmacht ener generatie”. Theaterkrant.nl. 25 d’agost.
YUSTE, M. (2016) “El Conde de Torrefiel, la compañía que hace teatro para cerebros que criados con internet.” PlayGround, 18 d’agost. 
ZANGARI, A. (2021). "El Conde de Torrefiel. Il teatro del futuro è nella nostra mente". Teatroecritica.net, 18 de juliol. 

Enllaços

http://www.contextoteatral.es/pablogisbert.html
http://www.elcondedetorrefiel.com/index.html
http://www.laveronal.com
http://www.fabulamundi.eu/en/pablo-gisbert/


Entrevistes i conferències

http://www.tea-tron.com/coolturafm/blog/2016/06/09/entrevista-a-pablo-gisbert-de-el-conde-de-torrefiel/
https://www.youtube.com/watch?v=HFjXDmMmVsI
https://www.youtube.com/watch?v=WNZ1M-Uhdhw
https://www.youtube.com/watch?v=DRZadkAZz9Q
http://www.rtve.es/alacarta/videos/pagina-dos/pagina-dos-roberto-santiago/4003764/
 

Disseny del projecte: Josep Lluís Sirera i Xavier Puchades · Assessor: Ramon X. Rosselló
© Centre de Documentació Escènica IVC, Xavier Puchades
Logo Culturarts

Plaça Viriato s/n · 1er. pis
46001 València
Tel. 961 20 65 38 · 961 20 65 00
biblioteca_teatre@ivc.gva.es
fmedina@ivc.gva.es