Trajectòria

Al 1970, abandona els estudis d’Humanitats i Teologia al Seminari Metropolità de València per estudiar a la universitat pública i dedicar-se al teatre. Es llicencia en Filosofia i Lletres per les Universitats de Santo Tomasso de Roma i de València. Els conservatoris d’Art Dramàtic de finals del franquisme no responen als objectius de formació rigorosa i moderna a la qual aspira Molins, per la qual cosa opta per una formació teatral al marge, independent i selectiva. Aquest camí el trobarà gràcies a diferents cursos impartits per prestigiosos professionals de l’Escola de Madrid, l’Institut del Teatre de Barcelona, la Universitat Catalana d’Estiu de Prada o certs col·legis universitaris valencians com el Col·legi Major Lluís Vives. O en cursos de l’HB Studio a Barcelona o d’alguns altres noms com J. Strasberg.

Al mateix temps, Molins compta amb la possibilitat d’experimentar el teatre de forma pràctica en el Teatre Club 49 d’Alfara del Patriarca (Horta Nord), associació de la qual és cofundador el febrer del 1968. Aquest projecte col·lectiu evolucionarà fins a convertir-se en una companyia de Teatre Independent, el Grup 49. Així mateix, junt amb d’altres companyes i companys, per superar la limitació de tres actuacions que encara imposaven les lleis franquistes als teatres de «Cámara y Ensayo», es presenta a les proves del Sindicato Nacional del Espectáculo (Sindicato Vertical) i així aconsegueix el Carnet de Professional, cosa que facilitava la tasca de difusió i representació del teatre arreu del territori. El Grup 49 es va configurar també com un grup de formació actoral. Per això, es feien sessions de lectura i comentari de textos teatrals tant de la gran tradició clàssica com contemporània, història del teatre i de l’espectacle, cos, veu, improvisació, ritme, etc.

En l’evolució del grup, es podria parlar de dues etapes. La primera, més propera a una línia de teatre de «Cámara y Ensayo», interessat en referents teatrals internacionals: Muerte a un pescador (1968), adaptació d’Els fusells de la Senyora Carrar, de B. Brecht; La pereza (1969), de R. Talesnik; Espectáculo Arrabal (1969), format per Fernando y Lis i Los dos verdugos. O La rosa de papel (1973), de Valle-Inclán. D’altra banda, hi trobem també alguns espectacles que revisen la tradició del teatre religiós: Ciclo de Pasión (1970), format per Auto de la Pasión, de Lucas Fernández, i Viacrucis, de Gerardo Diego; Auto de los Cantares (1972), de Lope de Vega. Per últim, algunes dramatúrgies elaborades pel propi Molins, a partir de textos no específicament teatrals i processos de creació col·lectiva: Investigación sobre la violencia (1968), un petit collage que, com un autèntic work in progress, esdevindrà després Matías Calvero (1969) o, finalment, Dies Irae (1971). En aquesta última transformació, la peça va obtenir prou d’èxit i va aconseguir sortejar la censura canviant de títol constantment i actuant fins i tot a Madrid.

La segona etapa d’aquest projecte, ja amb el nom de Grup 49, s’inicia amb l’estrena d’una de les peces de major repercussió de la companyia, Dansa de Vetlatori. País Valencià 1693-1707 (1974), de Molins, escrita el 1971, amb cançons del mateix dramaturg. L’obra farà més de cent representacions per tot el País Valencià i és un bon exemple d’allò que el propi dramaturg defineix com a “teatre de l’altra memòria”. És a dir, propostes teatrals que presenten fets significatius ocultats a la memòria dels valencians on s’hi integren tècniques i elements del teatre europeu contemporani. En aquesta segona etapa, doncs, s’afegeix l’objectiu de recuperar les senyes d’identitat, la llengua i cultura pròpies del País Valencià. La censura, però, controlava de més a prop les activitats del Grup 49 que ja no podia burlar-la tan fàcilment com abans.

Mentre representaven Dansa de Vetlatori, el Grup 49 es posà a treballar en un altra obra dins del mateix cicle de l’altra memòria: Crònica especial (1976), una dramatúrgia i text de Molins sobre la postguerra valenciana a partir d’un collage de poemes d’Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés que la censura va prohibir sense pal·liatius malgrat que Franco ja havia mort. O Vaixell de boira (1976), una nova dramatúrgia sobre textos del poeta de Burjassot que comprenia algunes de les seues Èglogues, ja publicades, més la primícia original de l’Oratori per la mort de Víctor Jara. La censura, però, va eliminar l’Oratori i, en conseqüència, l’espectacle també es va aparcar. Amb tot, es va poder fer una representació improvisada i semiclandestina de l’Oratori a la Universitat d’Alacant. Estellés i Joan Fuster seran dos referents intel·lectuals, ètics i literaris que el dramaturg tindrà sempre presents en la seua trajectòria i sobre diversos textos dels quals realitzarà més endavant noves dramatúrgies. En tots aquests muntatges del Grup 49, Molins conjuga l’escriptura amb la direcció escènica.

El 1979 van aconseguir estrenar Joan Joan, un altre text del cicle de l’altra memòria que, de manera inesperada i sorprenent encara va tenir moltes dificultats amb la censura residual. Però finalment es va poder estrenar al local de la Caixa de Torrent malgrat que, per problemes de disponibilitat d’alguns actors, només es van poder fer tres representacions. Per això, acte seguit, el Grup 49 decideix muntar Calidoscopi (1979), una proposta plàstica i poètica de nou amb poemes d’Estellés, textos del propi Molins.

El 1980, el dramaturg rep el Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi per Quatre històries d’amor per a la Reina Germana, obra que estrena l’any següent també amb el Grup 49 a l’aleshores recentment recuperat Teatre Escalante. Els darrers assajos van coincidir amb el colp d’estat de Tejero (1981), però això no va impedir ni l’estrena ni tampoc que es feren un grapat d’actuacions.

A més de les obres citades, el cicle de l’altra memòria comprèn també alguns altres textos encara inèdits: Dibuix del foc (1975), Tabac negre (1976) i Rondes de festa i batalla (1976), una mena de gran síntesi inspirada en la rondalla El llenyater de Fortaleny recollida per Enric Valor.
Amb l’arribada de la democràcia, el Grup 49 va ser sol·licitat per participar en algunes de les festes dels partits valencianistes per la qual cosa van muntar la peça curta de cabaret La Nineta (1977) escrita per Molins. Amb tot, el 1982 el Grup 49 abandona la seua activitat perquè les circumstàncies havien canviat i es feia inevitable la professionalització total, cosa que la nova situació política i administrativa tampoc facilitava.

En tot aquest període (1974-1982), la companyia i el dramaturg són convidats a diferents activitats com seminaris i trobades. Participen, per exemple, a la Universitat Catalana d’Estiu o són escollits pel Grup Goliardos, de Madrid, per participar en el Festival 0 de Teatro Independiente de San Sebastián. Tot al llarg de la seua trajectòria, el Grup 49 va comptar amb molts col·laboradors com ara els membres de l’Equip Crònica, Al Tall, Llorenç Barber, Manuel Boix o Enric Murillo, entre d’altres. I així mateix, va tenir un ampli elenc d’intèrprets i membres del grup com ara Ismael Blasco, Nati i Joan Collado, Josep Marí, Josep Igual, Pau Elvira, Toni Peix, Enric Cuñat, Ramon Ruiz, Vicent i Matilde Ros, Maria J. Villanueva, Cristina Piris, Empar Puig, Lola Comes, Pedro Cordón, Rafa Higón, Manuel Chaqués, Albert Forner, Empar Mayor, Juli Leal, Alfred Mayordomo, M. Josep Albert, Josep Rigoberto, Maika Bernardino, Empar Giménez, Enric Garcia, Vicent Marrades, Josep Català, Carles i Vicent Tamarit, Amparo Juan, etc.

Paral·lelament a l’activitat del Grup 49, Molins se’n fa càrrec de la gestió i programació de la Sala Studio S.A. de la ciutat de València (1971-1974) on programa actuacions de diferents representants del nou moviment de la música popular i la cançó d’autor com ara Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Raimon, Elisa Serna, entre d’altres; o fa possible la presentació d’espectacles que els teatre oficials o comercials no cobrien d’autors com Peter Handke, directors com José L. Gómez o actrius com Lola Gaos. Pel València-Cinema, sala de teatre que ja conduirà un altre company, passaran molts dels referents del teatre independent valencià i estatal.

El 1976, Molins, des del Grup 49, convoca una sèrie de grups i companyies valencianes a participar en la constitució de l’Assemblea de Grups de Teatre Independent del País Valencià (AGTIPV). L’objectiu principal és la coordinació i creació d’una oficina de contractació i programació. Aquesta oficina no es faria realitat fins al 1983 quan a l’AGTIPV, amb Pau Elvira com a coordinador, es va establir un sistema de documentació i contractació de grups amb acords amb l’Ajuntament de València i la Conselleria de Cultura que possibilitava altres acords amb diversos Ajuntaments dels pobles i comarques. Un procés de
professionalització que va deixar fora, per diferents motius, molts grups nascuts amb el Teatre Independent i un dels últims en plegar va ser el mateix Grup 49.

En els anys vuitanta, s’obri una nova etapa per al dramaturg que està present en els debats que, en aquell moment, es produeixen al voltant de la creació d’un teatre públic valencià: el possible Teatre Nacional. El 1982, el trobem com a membre fundador de la revista La Tramoia on primer actua com a subdirector i després s’integra en l’equip de redacció. Malgrat la seua breu vida, La Tramoia va revisar la situació del teatre valencià d’aquell moment. El mateix any es van convocar unes primeres jornades a la Llotja de València per reflexionar sobre el passat i el futur del nostre teatre amb la nova situació post transició. Molins va presentar la ponència, Alternatives dramatúrgiques del teatre valencià dels anys setanta, que va alçar una certa polèmica perquè hi considerava com a teatre valencià, des del punt de vista lingüístic en aquelles produccions de teatre de text i on la llengua és un vehicle dramàtic, les obres escrites i/o presentades en la nostra varietat del català. Cal tenir en compte, però, que era l’època de l’anomenada «Batalla de València».

El 1984, Molins forma part del Primer Consell Assessor de Teatres de la Conselleria de Cultura i, posteriorment, de la Comissió de Dramatúrgia del Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana. A més, en aquesta dècada, exerceix durant tres cursos de professor de Dramatúrgia de l’Escola Superior d’Art Dramàtic i Dansa de València. Una activitat pedagògica que ja havia encetat el 1975 fent-se càrrec de les classes de dramatització al Col·legi del Pilar. Aquesta tasca pedagògica la desenvoluparà posteriorment en diverses escoles de teatre privades com l’Estudio Dramático de Pablo Corral o l’Escuela Off. Progressivament, Molins conjugarà aquestes classes de dramatúrgia a diferents escoles amb el seu treball com a professor d’ensenyament mitjà a València.

El 1987, Molins és becat per a investigar les unitats mínimes del teatre des del punt de vista de la semiòtica teatral per la qual cosa es trasllada a l’Institut de Teatre de Barcelona (ITB) sota la tutoria del professor J. Enric Lahosa. I així mateix, junt amb Pablo Corral i Gerard Collins, també professors de l’ESAD de València, organitzen uns cursos de treball amb el mateix J. Enric Lahosa i Pepe Estruch amb la doble intenció d’ampliar la formació dels actors i establir contactes professionals amb altres escoles i formadors teatrals.

En aquest període, Molins rep encàrrecs d’escriptura de diferents companyies i així escriu per a L’Horta Teatre, Trifània (1987) o per a La Tarumba, Ara va de veres (1989), a partir d’un text en castellà d’Eduardo Ladrón de Guevara. Així mateix, el 1983 havia escrit una versió lliure d’Antoni i Cleopatra, de Shakespeare, que s’estrena a la Sala Escalante amb direcció de José L. Sáiz. El dramaturg anglès, com veurem, serà un altre referent constant tot al llarg de la trajectòria de Molins.

Al 1978, s’havia publicat la seua primera obra, Dansa de Vetlatori. Des d’aleshores, comença la publicació més o menys regular dels seus textos, especialment en 3i4, entre d’altres editorials com Bonaire, Bromera, Arola, Cossetània, Teatres de la Generalitat o la Revista Art Teatral: Quatre històries d’amor per a la reina Germana (1981), Ginesta. L’espill 10/11 (1981), Tango (1985), Centaures (1985), Premi Ciutat de València 1982; Ni tan alts, ni tan rics (1989), Els viatgers de l’absenta (1990), Premi Ciutat de València 1989; Ombres de la ciutat (1992), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 1993; L’amant del Paradís (1994), Tànger (1998) o Trilogia d’Exilis (1999), Premi de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana 2000 i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians del mateix any. Aquesta última publicació recull tres peces escrites als setanta i vuitanta unides pel seu contingut filosòfic: Diònysos, a partir de la figura de F. W. Nietzsche; Els viatges de l’absenta, amb la presència de Paul Verlaine i Arthur Rimbaud; i La màquina del doctor Wittgenstein, centrat en el filòsof austríac. Diònysos va rebre el Premi Ciutat de Granollers (1983) i Els viatgers de l’absenta, el Premi Ciutat de València com ja hem vist.

En aquestes obres de mitjans dels vuitanta i principis dels noranta, Molins escriu una sèrie de textos on reflexiona sobre el teatre, el poder (Centaures) o la crisi del pensament europeu com es pot comprovar, per exemple, en l’esmentada Trilogia d’exilis: exili de la raó sòlida (Z. Bauman), exili de la utopia en majúscules (J. Wagensberg) o exili del jo bipolar i les confusions del seu llenguatge (Wittgenstein). A més a més, en altres obres del període, el dramaturg mostra el seu posicionament crític davant la societat valenciana del moment, resultat d’una discutible “transició política”. Per a aquest exercici crític, recorre habitualment a una comèdia emparentada amb la farsa o l’humor un punt surrealista. És el cas, per exemple, de les ja esmentades Ni tant alts ni tan rics o Ombres de la ciutat.
           
Algunes d’aquestes peces pujaran a escena a partir dels noranta amb unes altres de noves, algunes de les quals seran produïdes pel teatre públic valencià. Primer, pel Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana: Ombres de ciutat (1991), amb direcció de Frederic Roda, i Victòria Blanc (1992), dirigida per Enric Benavent. I més endavant, per Teatres de la Generalitat Valenciana: Centaures (1995), amb direcció de Vicent Genovés en una versió reduïda dins del I Centenari Escalante; o Shakespeare (la mujer silenciada) (1996), dirigida per Xavier Berraondo. Aquest text va quedar finalista del Premi Durango-Baqué 1996 i va ser publicat per l’Editorial Hiru en la versió castellana. Passaran, però, quasi deu anys fins que els seu teatre no es torne a presentar en un teatre públic: Una altra Ofèlia (2004), estrenada al Teatre Rialto amb direcció de Carlos Marchena.

Al mateix temps, tot al llarg dels anys noranta, Molins continua col·laborant amb companyies privades valencianes amb les quals, normalment, treballa més d’una vegada. És el cas de Nanà Teatro per a qui escriu Que visca l’infern (1993) i Ami (1997), dramatúrgia musical a partir del llibre d’Enrique Barrios, dirigides per J. Ramón Pérez; L’Hora Baixa Teatre de Pau Esteve, amb qui Molins recupera els referents de Fuster i Estellés: Paraules en carn viva (1997) sobre textos i poemes de Joan Fuster o La carn invicta (1998) sobre poemes de V. Andrés Estellés, estrenada al Teatre Micalet, les dues amb direcció pròpia. Altres companyies valencianes, d’aficionats o de Falles, també estrenen obres seues: Quatre Històries d’amor per a la Reina Germana (Concurs Vila de Mislata), Ni tan alts ni tan rics (1994), Sa-i-net (1996) o Que visca l’infern (2012) per El Batà de Paterna, dirigides per J. Català. Destaca en aquest període l’encàrrec que li fa l’empresa Focus per a la qual escriu, Catalans salvatges (1993) amb direcció de Jordi González.

Com es pot comprovar, des de finals dels anys noranta del s. XX, Molins es mou en diferents sistemes de producció teatral, tant públics com privats, professionals, paraprofessionals o amateurs. I es caracteritzen, a més, com hem avançat, per una desatenció del teatre públic. Molins, però, continua treballant en els seus textos que, com hem dit, ara publica amb certa regularitat, així com col·laborant amb els circuits alternatius o en diferents cicles de lectures dramatitzades. També amplia la projecció de la seua obra i la seua visió del teatre mitjançant traduccions, intervencions en congressos, jornades internacionals o simposis. Tango és traduïda a l’anglès i posada en escena a Liverpool l’any 1992. I en la primera dècada del 2000, es traduiran al francès obres com Abú Magrib, La màquina del doctor Wittgenstein, Skateboard, Spot o Rumba, la Rumba, la Rumba, Ba, editades per la prestigiosa editorial l’Amendier de París. Una obra com Abú Magrib, que havia rebut el Premi dels Escriptors Valencians el 2003, s’haurà de presentar també fora, al Maribor Festival Theatre d’Eslovènia el 2014.

Així mateix, com dèiem, en aquest tombant i començament de segle, Molins participa en una sèrie de propostes lligades a diferents circuits alternatius: per al Teatro Círculo, amb direcció de Pablo Corral, realitza una adaptació lliure del text de Txékhov, Tres germanes (1999); i l’homenatge al ballarí i coreògraf Gerard Collins, Adieu (de nouvelles chairs, de nouvelles langues (2002), i Ismena-Müller (2004). En el mateix espai i amb direcció de Joan Giralt, es presenta Jo, Feuerbach (2003), una versió per a dos actors de l’obra de Tankred Dorst. El 2002 estrena a la Sala Triángulo, de Madrid, Laberintos (Voces y gestos para una actriz) amb direcció de Carlos Marchena.

L’any 2005 estrena a Barcelona Elisa, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, amb direcció de J. Grau. El Teatro Off, de València, estrena El ball dels llenguados/ El baile de los lenguados/ The danse of soles, amb direcció de Rafa Cruz, un primer intent de teatre multilingüe. El 2006, se’n feu una lectura dramatitzada amb actors anglesos, castellans i valencians al Teatre de Ponent (Granollers) dirigida per Albert Mestres. I al mateix teatre, Frederic Roda va dirigir una versió reduïda d’Els viatgers de l’absenta, que també es va presentar a Barcelona i València. El 2008, s’estrena també al Teatre de Ponent i Barcelona, Sabates de taló alt, un text de 1985 per a les actrius Rosana Pastor i Empar Puig, amb direcció de l’Albert Mestres i interpretat ara per Carme Sansa i Aina Calpe. I el 2008, encara, amb motiu del I Centenari de Mercè Rodoreda, Molins escriu per encàrrec el text Un dia, mirall trencat, basat en dues obres de la gran autora (la comèdia Un dia, 1959 i la novel·la Mirall Trencat, 1974) que es va estrenar al Teatre Borràs de Barcelona amb direcció de Ricard Salvat. Després, la Sala Zircó va produir dues peces més del dramaturg: Monopatins (Skaters) (2009), amb direcció d’Amparo Urieta, i Tango (2013), dirigida pel propi Molins.

Altres produccions amb companyies privades d’aquests anys són: Metrosexual asesino (2007), escrita per a l’actor Manuel Puchades, amb direcció de J. Candeias; Els valents de valor (2010) basada en algunes rondalles populars recollides per Enric Valor per a la companyia Rodolant Teatre, dirigida per Vicent Genovés; La Divina Tramoia, obra de 198l estrenada per diferents grups d’aficionats (Bonrepòs, Sagunt...) i per La Gorga de Palamós el 2012 amb direcció de Alexan Weltz. El 2013, realitza, per primera vegada en la nostra llengua i conservant el nombre de versos i la mètrica original, la versió i dramatúrgia del gran poema anglès Enoch Arden (2012), d’Alfred Tennyson amb música de Richard Strauss, interpretada i dirigida per Rosana Pastor en una producció pròpia. I així mateix, en una altra producció privada, es presenta El somriure del crim (2014), que el propi dramaturg s’encarrega de dirigir.

Les peces Els Valents de Valor i Rosegó, el rodamón (2001), estrenada el 2008 tant a València per la companyia Lluerna Teatre en versió per a titelles com a Barcelona amb actors pel Jove Teatre Regina, així com les diferents ponències o l’assaig per a la Fundació Xarxa amb motiu dels 15 anys de la seua dedicació al teatre per a infants a Catalunya (2011) són alguns exemples de l’interès i apropament de Molins a l’anomenat teatre familiar o Infantil i Juvenil. És a dir, manifesten des d’un altre punt de vista el seu interès pràctic i teòric per totes les dimensions i públics del fet teatral.

Molins ha prestat també una gran atenció a l’escriptura de teatre breu per les possibilitats de síntesi, experimentació i variació que això li permet. Alguns d’aquests textos han estat publicats per la revista Art Teatral o les editorials RE&MA, Arola i AADPC. De fet, el 2008 la col·lecció Entreacte de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) va publicar un recull de 10 peces, Bullirà el món, i el 2009 la mateixa Associació va produir-ne la lectura dramatitzada de tres dels textos del recull. 

També ha escrit textos breus per a ocasions, sol·licituds o esdeveniments com ara Troianes, Iraquianes, Africanes, Colombianes, dones contra la guerra (2003) per al moviment Cultura contra la guerra (2003); Allons Enfants (2006) per a la professora Mireia Sopena durant la seua estada a la Universitat de la Sorbona, de París, per treballar-hi amb els alumnes francesos; Un vol de coloms (2008), peça que tracta de reviure una de les maneres del teatre breu d’agit trop per formar part de catàleg de l’exposició Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939); El Gran Contemporani (2013) per a un espectacle dirigit per Ramon Moreno; Cuculàndia. La Ciutat dels Ocells (2016) per a Escena Erasmus; Entre amics. Ausiàs March, Joan Fuster i Vicent A. Estellés (2016) per a un homenatge al poeta de Burjassot en la Casa Museu de Fuster a Sueca; Mobil my World per a un llibre col·lectiu de peces per als alumnes d’ensenyament mitjà, editat per RE&MA o, més recentment, Les Veus de la Frontera (2017) per al professor de l’IES Blasco Ibáñez, de Cullera, Antoni Picazo, amb l’objectiu de treballar poèticament i crítica sobre la situació dels refugiats de la guerra i la misèria.

A tota aquesta activitat, cal afegir les nombroses lectures dramatitzades que el mateix Molins organitza i/o dirigeix des dels anys noranta. A més de presentar diferents cicles a la SGAE, el dramaturg aprofita algunes ocasions per donar a conèixer també textos que encara no han sigut estrenats: Salam Aleikum; Abú Magrib; Bésame, Nosfe; Bagdad (dones al jardí); Dones, dones, dones; València, Hollywood, Iturbi; Malalts de llengua; o Blut und Boden (Sang i pàtria). Crida l’atenció que textos com Dones, dones, dones, que ha rebut diversos premis – Premi Octubre de Teatre 2009, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2010 i finalista del Premio Nacional de Literatura Dramática – encara no hagen sigut estrenats. El mateix succeeix amb Combat (l’última cinta de Maria Callas), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2007; Bagdad (dones al jardí), Premi Ramon Vinyes 2010; València, Hollywood, Iturbi, Premi Micalet de Teatre 2011 i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2013; o Blut und Boden (Sang i Pàtria), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2015.

L’opció de la llengua de creació sembla ser un impediment perquè alguns dramaturgs valencians estrenen a Madrid. De moment, de Molins s’han estrenat algunes obres en el circuit alternatiu: Laberintos (Voces y gestos para una actriz) un encàrrec del director Carlos Marchena sobre el mite d’Arianda (2002) o Shakespeare (la mujer silenciada) al Teatro Lagrada (2015) amb direcció de Miguel Torres. Algun altre encàrrec, com per exemple La solución está en los pies, per a l’actor Paco Maldonado que, finalment, no es va poder estrenar. El teatre del dramaturg ha trobat una millor acollida a Catalunya, com hem pogut comprovar més amunt, tot i que les produccions i estrenes s’han produït també al marge dels teatres públics o oficials.

Després de tants anys de dedicació al teatre, la Universitat d’Alacant junt amb la Universitat Autònoma de Barcelona li va dedicar el I Simposi Internacional de les Arts Escèniques de 2006, on van intervenir divuit especialistes de diverses universitats valencianes, catalanes i estrangeres. L’any següent es publicaren les actes del Simposi amb el títol Teatre, passions i (altres) insolències. Lectures sobre la dramatúrgia de Manuel Molins. Des dels començaments, el dramaturg ha participat com a ponent en nombroses jornades i congressos organitzats tant per la Universitat de Barcelona (UB) com per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, els Encontres Internacionals de Dramatúrgia de la Valldigna, les Jornades de Dramatúrgia de Vic, la Universitat Ca’ Foscari de Venècia, la Universitat Pascal Paoli de Còrsega, Encuentro de Teatro Ibérico de Ébora, el Festival de Maribor a Eslovènia, el Màster de Teatre de la UAB amb la lliçó magistral després editada en l’assaig Una cruel estultícia (Teatre, Guerra i Veritat), etc. Està pendent la publicació de la seua obra assagística, fruit de les seues col·laboracions en diversos mitjans i revistes com La Rella o Assaig de Teatre, a més de les nombroses ponències i actes on ha intervingut.

Molins també ha estat cridat a participar en nombrosos jurats de premis de teatre com ara el Premi Ciutat d’Alcoi, Premi Ciutat de València, Premi Octubre de Teatre, Premi Born, Premis de la Generalitat o Premi Palanca i Roca Ciutat d’Alzira, entre d’altres. Així mateix, ha format part de la Comissió d’Ajudes al Teatre de la Generalitat Valenciana i de la SGAE (Madrid). L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), a la qual pertany, li va retre un homenatge el 2013. Des d’eixe mateix any, Molins forma part també de l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre (AVEET). Per últim, també pertany al Pen Club Internacional o a l’AAT i és Acadèmic de l’AAEE des de la seua fundació.

Dels últims treballs, destaquen les adaptacions i obres originals que produeix el Teatre Micalet, totes dirigides per Joan Peris. El 2016, Molins estrena Hamlet canalla (2008), que forma part de la tetralogia Mirades sobre Shakespeare, coproducció del Teatre Micalet i Teatre del Poble Valencià (Institut Valencià de Cultura), per la qual va estar nominat als Premis Max 2017. A l’any següent, el Teatre Micalet estrena El jardí dels cirerers, d’A. Txèkhov en versió de Molins, obra que també rebrà una altra nominació, la de millor adaptació dels Premis de les Arts Escèniques Valencianes. Finalment, el 2019, s’estrena el seu darrer treball de moment amb aquesta companyia, El Moviment, Premi Gaetà Huguet 2020. Aquesta última obra evidencia l’interés de l’autor pel món de l’escola i de l’educació, com demostra també el jove destinatari original del projecte Les veus de la frontera (2017), una peça que l’autor adapta com a cantata i que dirigeix al Palau de la Música el 2019.

Molins ha continuat rebent premis pels seus textos dramàtics. D’aquesta etapa més recent, destaquen el Premi Octubre de Teatre Pere Capellà 2018, per Poder i Santedat (Els Àngels de Sodoma); i el Premi de Teatre Ciutat de Sagunt Pepe Alba 2020, per Crims (L’herència Hamlet). El Premi Pere Capellà es convertirà en una producció pública de l’Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València: Poder i Santedat (Els Àngels de Sodoma) s’estrena al Teatre Principal el 2021, amb direcció de Paco Azorín. Aquesta producció genera una certa polèmica entre els sectors més reaccionaris locals i nacionals. Recentment, ha sigut nominada a la categoria de millor espectacle dels Premis Max 2021,

​Des que l’autor rebera el Premi d’Honor de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana el 2018, els premis a la seua trajectòria s’han anat succeint: Premi Tota una vida, dels Premis de l’Horta Nord d’El Periódico de Aquí 2019; Premi Micalet d’Honor de la Societat Coral el Micalet de València 2019; o el Premi d’Honor de la Plaça del Llibre de València 2020. Un altre "premi" molt important ha sigut la publicació, entre 2019 i 2021,de la seua obra completa en dos volums per la Institució Alfons el Magnànim de València. Molins, però, continua escrivint, tal com demostren textos recents encara inèdits com L’Acadèmica dels Prodigis (2019), encàrrec de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per celebrar l’Any Vicent Ferrer; o Les alegres empoderades (2021), versió lliure de Les alegres casades de Windsor, de W. Shakespeare, per a un taller final de carrera de direcció de l’ESAD de València.

Trajectòria actualitzada JUNY 2021
© Xavier Puchades    

Obra estrenada

Textos dramàtics originals

1974. Dansa de vetlatori. Direcció Manuel Molins. Grup 49 de Teatro, València.
1978. Joan Joan. Direcció Manuel Molins. Grup 49 de Teatro, València.
1981. Quatre històries d'amor per a la Reina Germana. Direcció Manuel Molins. Grup 49. Sala Escalante, València.
1987. Braguetània / Trifània (o els horòscops de la cort). Direcció Leo G. Aranda. L'Horta Teatre, València.
1989. Coses de dos, una dramatúrgia per al grup de teatro La tarumba, Alzira.
1991. Ombres de ciutat. Direcció Frederic Roda. Centre Dramàtic de la Generalitat, València.
1992. Victòria Blanc. Direcció Enric Benavent. Centre Dramàtic de la generalitat valenciana.
1992. Tango. Hands on Theatre Company, Liverpool.
1993. Que visca l'infern. Direcció J. Ramón Pérez. Naná Teatro, València.

1994. Ni tan alts ni tan rics. Tarragona.
1995. Centaures. Direcció Vicent Genovés. Teatres de la Generalitat valenciana.
1995. Ous, clinex i xampany. Companyia Terra Teatre.
1996. Sa-i-Net. Direcció J. Català. El Batà de Paterna, València. 

1996. Shakespeare (la mujer silenciada). Direcció X. Berraondo. Teatres de la Generalitat Valenciana. 

2002. Laberintos, sobre el mite d'Ariadna. Direcció Carlos Marchena. Sala Triángulo, Madrid.
2004. Una altra Ofelia. Direcció de Carlos Marchena, producció de Teatres de la Generalitat Valenciana. Teatre Rialto, València.
2005. Elisa. Direcció de J. Grau. Companyia de S. José de Calasanz, Barcelona.
2005. El ball dels llenguados / El baile de los lenguados / The dance of soles. Direcció Rafa Cruz. Teatro Off, València.
2006. Els viatgers de l'absenta. Direcció Frederic Roda. Teatre de Ponent, Granollers.
2007. Metrosexual asesino. Direcció Joaquín Candeias. Producción Tornaveu y Aguadelitine. Teatre El Musical, València..
2007. Sabates de taló alt. Direcció Frederic Roda. La Patacada-Teatre de Ponent-Zircó Producciones, Tantarantana Teatre, Barcelona. 

2008. Rosegó, el rodamón, (versió per a titelles). Direcció Rosa María Navarro i Calvo. Lluerna Teatre, València. (TF). 

2008. Rosegó, el gos rodamón, (versió per a actors). Direcció Maria Agustina Solé. La Trepa, Jove Teatre Regina, Barcelona. 

2008. Faites le 13 / Marqueu el 13. Direcció Mustapha Aouar, Le Gare au théâtre. (TB)
2008. Noé. Direcció Mustapha Aouar, Le Gare au théâtre. (TB).
2009. Monopatins (Skaters). Direcció Amparo Urieta. Zircó Producciones. Teatre Auditori de la Vila-Joiosa, València.
2012. La divina tramoia. Direcció Alexan Weltz. Producció d’AFAC, La Gorga de Palamós. .
2014. Abú Magrib. Maribor Festival Theatre, Eslovàquia.
2014. El somriure del crim. Direcció Manuel Molins. Rodolant Teatre. Teatre Micalet, València.
2016. Cucutlàndia, en El circo de la frontera. Direcció Anna Marí. Escena Erasmus, Sala Matilde Salvador, valència. 
2016. Hamlet canalla, a partir de l’original de W. Shakespeare. Direcció Joan Peris. Cia. Teatre Micalet – Teatre del Poble Valencià, Teatre Micalet, València. 
2017. Les veus de la frontera. Direcció Antoni Picazo. IES de Cullera. Casa de Cultura, Cullera. 
2019. Rumba, la rumba, la rumba, ba. En Homenatge al teatre. Direcció Kauen Teatre. Centre Socicultural de L'Eliana. (TB)
2019. El Moviment. Direcció Joan Peris. Companyia Teatre Micalet. Teatre Micalet, València.
2020. Poder i Santedat (Els Àngels de Sodoma). Direcció Paco Azorín. Producció Institut Valencià de Cultura i Diputació de València. Teatre Principal, València. 

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

1968. Investigación de la violencia, collage que obria la peça Muerte de un pescador. Direcció Manuel Molins. Teatro Club 49.
1969. Matías Calvero, primer desenvolupament de la peça Investigación de la violència. Direcció Manuel Molins. Teatro Club 49.
1971. Dies Irae, segon i definitiu desenvolupament de la peça Investigació de la violencia. Direcció Manuel Molins. Teatro Club 49.
1979. Calidoscopi, sobre alguns poemes de V. Andrés Estellés i textos de Molins. Direcció Manuel Molins. Grup 49 de Teatro-Sala Escalante, València. 

1983. Antoni i Cleopatra, versió lliure de l'obra homònima de Shakespeare.  Direcció J. L. Saiz. Sala Escalante, València.
1989. Ara va de veres, dramatúrgia a partir d'un text d'Eduardo Ladrón de Guevara. Direcció Isabel Rodríguez. La Tarumba Teatre , Alzira. 

1993. Catalans salvatges, a partir de les llegendes del Pallars. Direcció Carles Canut i Jordi González. Focus, Teatre Condal, Barcelona. 

1997. AMI, dramatúrgia musical a partir del llibre d'Enrique Barrios. Direcció J. Ramón Pérez. Nanà Teatre, València.
1997. Paraules en carn viva, a partir de textos de Joan Fuster. Direcció Manuel Molins. Horabaixa Teatre, Club Diario Levante, València. 

1998. La carn invicta, a partir de poemes de V. Andrés Estellés. Direcció Manuel Molins. L'Horabaixa Teatre. 

1999. Tres germanes, reescritura del text de Txékhov. Compañía del Estudio Dramàtico, València.
2002. Adieu (de nouvelles chairs, de nouvelles langues), collage de poemes d'A. Rimbaud, un homenatge al ballarí i coreògraf Gerard Collins. Direcció Pablo Corral. Compañía Estudio Dramático. Teatro Círculo, València. 
2003. Jo, Feuerbach, versió lliure i dramatúrgia de l'obra de Tankred Dorst. Direcció Joan Giralt. Bòvila, Nou Teatre d'Alfar del Pi.

2004. Ismena-Müller. Direcció Pablo Corral. Companyia Bòbila Teatre. Compañía Estudio Dramático. Teatro Círculo, València. 

2008. Un dia. Mirall trencat. Direcció Ricard Salvat. Teatre Borràs, Barcelona. 

2010. Els valents de valor, basada en rondalles populars recollides per Enric Valor. Direcció Vicente Genovés. Rodolant Teatre i Sala Círculo. L’Horta Teatre, València.  (TF)
2012. Enoch Arden, de Alfed Tennyson – Richard Strauss. Versió i dramatúrgia de Manuel Molins. Direcció Rosana Pastor. Teatre Rialto, València.
2018. El jardí dels cirerers, versió de l'obra d'A. Txèkhov. Direcció Joan Peris. Companyia Teatre Micalet. Teatre El Micalet, València.
2019. Les veus de la frontera. Versió cantata. Direcció Manuel Molins. Música d'Arcadi Valiente. Orfeó València, direcció J .L. Valldecabres. Palau de la Música, València.

Posades en escena posteriors i reposicions (Nacionals)

1995. Ni tan alts ni tan rics. Gandia. 
2003. Que visca l'infern. Direcció J. Català. Grup El Batà, Paterna.
2013. Tango. Direcció Manuel Molins. Zircó Producciones. Sala Zirco, València. 

2015. Shakespeare: (la mujer silenciada). Direcció Miguel Torres. Teatro Lagrada.  

Lectures dramatitzades (Internacionals)

2004. Puf! Festa del Centre-esquerra italià, Roma.
2006. La Machine du docteur Wittgenstein. Direcció Agathe Alexis. Cicle La Scène Espagnoles d’aujoud’hui. Théâtre de l’Atalante, París.
2008. Skateboard. Direcció Alain Barsacq. Cicle La Scène Espagnoles d’aujoud’hui. Théâtre de l’Atalante, París.

Lectures dramatitzades (Nacionals)

1998. Salam Aleikum. II Cicle de Lectures de Teatre de la Universitat de Màlaga.
1999. Tango. Direcció Manuel Molins. Cicle de Lectures Dramatitzades de l’ATT. Sala Moratín, València.
2001. Abú Magrib. Direcció Manuel Molins. Cicle de Lectures Dramatitzades SGAE, València. 

2002. El somriure del crim (Una farsa sobre el poder i la mort). Direcció Manuel Molins. Cicle Lectures de la SGAE, València.
2006. El ball dels llenguados. Direcció Albert Mestres. Cicle L'Alternativa dels 70, Teatre de Ponent, Granollers. 

2006. Bésame, Nosfe. Direcció Manuel Molins. Cicle de Lectures Dramatitzades del TEM, València.
2008. Tànger, Diàleg de l’amor de Déu i Desclassified (tres peces breus de Bullirà el món). Direcció Rosa Mateu. AADPC, Les Golfes de Can Fabra.
2009. Monopatins (skaters). Direcció Manuel Molins. Cicle de Lectures Dramatitzades per a alumnes de secundària, Biblioteca de València.
2010. Un vol de coloms (peça breu d'agitprop). Direcció Manuel Molins. Octubre Centre de Cultura Contemporània, València. (TB)

2011. Bagdad (dones al jardí). Direcció Manuel Molins. Cicle SGAE de Lectures Dramatitzades Teatre al dia. SGAE, València. 

2011. Dones, dones, dones. Direcció Manuel Molins. Octubre Centre de Cultura Contemporània, València. 

2013. El somriure del crim (Una farsa sobre el poder i la mort). Direcció Manuel Molins. Octubre Centre de Cultura Contemporània, València. 

2013. València, Hollywood, Iturbi. Direcció Manuel Molins. Octubre Centre de Cultura Contemporània, València.
2014. Malalts de llengua. Direcció Manuel Molins. Teatre Micalet, València.
2015.  Joan Joan. Direcció Manuel Molins. Acadèmia Valenciana de la Llengua amb la col·laboració de l’AELC i l’Octubre CCC. Octubre Centre de Cultura Contemporània, València. 

2015. Blut und Boden ('Sang i pàtria'). Direcció Marc Chornet. Cicle lectures dramatitzades Zona drama. Teatre El Magatzem, Tarragona.
2021. Focs de vellut. Direcció Aureli Delgado. Cicle Amb el text per damunt, Carme Teatre. Sala Carme Teatre, València. 

Obra publicada

Textos dramàtics originals

1981. Quatre històries d'amor per a la reina Germana. Eliseu Climent, València.
1981. Ginesta. L'espill 10/11, Tres i Quatre, València.
1985. Tango. L'Esquer Editorial, Tavernes Blanques.
1985. Centaures. Tres i Quatre, València.
1986. Dansa de vetlatori: País valencià, 1693-1707. Eliseu Climent, València. 
1989. Ni tan alts, ni tan rics. Edicions Bromera, Alzira. (ed.2000)
1990. El viatgers de l'absenta. Amós Belinchón, Paiporta.
1992. Ombres de la ciutat. IVAEMC, València.
1994. L'amant del paradís. Art Teatral, 6, València (TB)
1998. Tànger. Art Teatral, València. (TB)
1999. Trilogia d'Exilis. Tres i Quatre, València.
2001. Rosegó, el rodamón. Edicions Bromera, Alzira. (ed.2004) (TIJ)

2002. Abú Magrib. Edicions Bromera, Alzira (ed. 2007)
2002. Paraules en carn viva, sobre textos i poemes de Joan Fuster. CIEC Alfons el Vell – Ajuntament de Gandia, Gandia.
2002. La Divina Tramoia. Escenes, dins Seduccions. Grup 10, València.
2003. Canto de Ilir Kosoré.  La palabra y la escena: Acción teatral de la Valldigna III. Universitat de València, València.
2003. Una altra Ofèlia. Assaig de Teatre, 37, Barcelona, p.133-174.
2003. Elisa. Arola, Tarragona.
2003. Happy Birthday to You. Dins El món és ample, però no alié. Fundació Bancaixa, València.
2005. Una altra Ofèlia. Generalitat de València, València.
2005. La música de les esferes. Dramaticulària. 18 textos breus. Arola, Tarragona.  p.127-134. (TB)
2006. Combat (l'última cinta de Maria Callas). Arola, Tarragona.
2006. La divina tramoia: (una farsa celestial). Tres i Quatre, València.
2006. Sabates de taló alt. Re & Ma, Barcelona.
2006. El ball dels llenguados. Re & Ma, Barcelona. (edició trilingüe: castellà i anglès)

2007. Monopatins (Skaters). Edicions Bromera, Alzira. (ed.2009)
2007. Bullirà el món: recull de peces curtes. AADPC, Barcelona.
2009. Dones, dones, dones. Tres i Quatre, València.
2010. Els valents de Valor. Edicions Bromera, Alzira. (TIJ)

2010. Shakespeare (la dona silenciada). Re & Ma, Barcelona.
2012. València, Hollywood, Iturbi. Universitat de València, València.
2014. Blut und Boden (Sang i Pàtria). Cossentàina, Valls.
2015. Déus, dies i treballs. Edicions Bromera, Alzira.




2017. L'Univers (Un viatge amb els superneutrins). Edicions Bromera, Alzira.
2017. Les veus de la frontera. Pruna Editorial, València. 
2018. Poder i Santedat (Els Àngels de Sodoma). Tres i Quatre, València. 
2019. Teatre complet, volum 1. Institució Alfons el Magnànim, València.
2021. Crims (L'herència Hamlet). Onada Edicions, Benicarló. 
2021. Teatre complet, volum 2. Institució Alfons el Magnànim, València.
2021. Les veus de la frontera. Edició trilingüe (català, cors i francés). Bonanova 41, Les éditions Albiana, Còrsega. 

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

2002. Paraules en carn viva, sobre textos i poemes de Joan Fuster. Ajuntament de Gandia-CEIC Alfons el Vell, Gandia.
2020. El jardí dels cirerers, versió de l'obra d'A. Txèkhov. Bromera Editorial, Alzira. 

Reflexió i investigació teatral de l'autor: Llibres

2006. València: Llengua i Literatura. 2n secundaria. Llibre del professor. Oxford, Madrid.
2015. Una cruel estultícia (Teatre, Guerra i veritat). Punctum & Master Universitari en Estudis Teatral, Lleida. 

Reflexió i investigació teatral de l'autor: programes de mà

1982. “Tot cap en el debat”. La Tramoia, 0, p.52.
1989."L'experiència del teatre i la prosòdia valenciana". La Rella, 7, Elx. 

1991. “De neglegentibus rebus”. El Temps, 379, p.33.
1992. “D’ombres i de ciutats”. Ombres de la ciutat, de M. Molins. IVAEMC, València, 9-11.
1993. "Alternatives dramatúrgiques del teatre valencià dels anys 70". La Rella, 9, p.101-109.
1993. “Ventura Gassol, teatre del poble”. El Temps, 491, p.82.
1993. "El teatre de Vicent A. Estellés (Dins la memòria)". Quaderns de Xàtiva, 5, Xàtiva.
1995. "Un centenari viu". Eduard Escalante.100 anys de teatre. Generalitat Valenciana, València. 

1999. “Teatre català?”. Caràcters, 7, p.25-26.
2000. “El discurs literari”. Llengua i literatura. Batxillerat (En col·laboraicó amb F. Calafat). Edic. Voramar / Santillana, València.
2002. “Presentació”. Abú Magrib, de M. Molins. Edicions Bromera, Alzira, p. 49-50. 

2003. "El teatre independent a València: un relat", Assaig de Teatre, 37, Barcelona, p. 65-80. 

2003. "El verbum caro factum est". La palabra y la escena: Acción teatral de la Valldigna III. Universitat de València, València, p. 83-110.
2005. “Tant si es vol com si no”. La dramatúrgia als Països Catalans. Quaderns Divulgatius, 27. AELC. 

2006. “Sinècdoque dolosa”. Assaig de Teatre, 54-55, Barcelona, p.177-186. 

2006. "Resistència i riurecràcia (per Galileu i Sísif)". L'escena del futur. Memòria de les arts escèniques als Països Catalans (1975-2005). El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú, p. 47-73. 

2007. “Molt més que un festival”. Assaig de Teatre, 57-58, Barcelona, p. 127-130.
2007. “Libertat, amor i disciplina”. Assaig de Teatre, 57-58, Barcelona, p. 151-154.
2007. “Calidoscopi insolent”. 2007. Assaig de Teatre, 57-58, Barcelona, p. 155-158.

2007. “Miscel·lània EntreCultures”, amb Ricard Salvat. Assaig de Teatre, 57-58, Barcelona, 193-196. 

2008. “El bosc fragmentat i líquid”. Dramatúrgia al País de les Meravelles? I Simposi sobre el teatre infantil i juvenil (ed. F. Foguet i N. Santamaria), Punctum & Gelc, Barcelona.
2008. “De freakies i teatre”. Llibre Blanc de l’üs del Valencià – II. Iniciatives per al foment del Valencià. Acadèmica Valenciana de la Llengua, València, p. 330-332.
2008. “Voluntat i passió: notes sobre la història del teatre valencià”. Assaig de Teatre, 68-69, p.57-64. 

2008. "Un vol de coloms". Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939). Punctum/Generalitat de Catalunya, Barcelona, p. 185-197. 

2008. “Un cert esperit de revolta (consideracions des del present per un català de futur). Bloc Argumenta (http://blocs.mesvilaweb.cat/Argumenta. 13- 12- 2008.
2008. “Imatges eclesiàstiques vs cristianisme”. Catàleg de l’Exposició De l’altra al carrer. Universitat de València.
2009. “Educació, art i vida”. Art Ben-Lliure. Memòria artística d’un centre d’educació pública. Universitat de València.
2009. “Passions, estats i testimonis”. 40 anys I.E.S. Benlliure, València.
2009. “Un llir entre cards”. Homenatge a Ricard Salvat. Assaig de Teatre, 73-74, Barcelona, p.153-154. 

2010. “Ricard Salvat: Las exigències de la ética”. Pròleg a Ricart Salvat, A l’ombra de Robrenyo. Artezblai, Bilbao.
2010. “El teatre del poder, el poder del teatre”. El País. Quadern (València), 511, 22 d’abril, p.2
2010. “Primer congrés sobre dramatúrgia europea”. Serra d’Or, 1294, p. 81.
2010. “Fronteres”. Serra d’Or, 612, p.65-70.
2010. "Ricard Salvat, una idea obsoleta del teatre?". Lluc, 874, Palma, p. 50-54.

2010. “El drama del teatre”. Conferència inèdita. 
2011. “Arguments per a ´Argumenta´”. El Temps, 1401, p.19.
2011. “Calidoscopi sobre el teatre per al públic no adult (TEPNA). Fundació Xarxa. 15 anys programant teatre per a infants a Catalunya. Fundació Xarxa Espectacles, Barcelona.  
2013. “Dossier: El teatre europeu contemporani”. En col·laboració amb F. Foguet i N. Santamaria. Estudis Escènics. Quaderns de l’Institut del Teatre, 39-40, Diputació de Barcelona – ITB, p. 57-296.
2015. “Expressivisme sense barreres: Teatres i fronteres en el retaule de la desintegració, les pantalles, la mediació i l’avarícia”. De fronteres i arts escèniques. Actes Congrés Fronteres (Ed. N. Santamaria), Punctum – UAB, Barcelona, p.63-91. 2015. “Veritat actoral i mentida política (L’actor i la polis, l’actor en la polis, l’actor de la polis)”. L’intèrpret: del teatre naturalista a l’escena digital (Actes del II Simposi Internacional Arts Escèniques, Alacant, 2013. Universitat de València.
2016. “Un jove renaixentista engabiat”. Pròleg amb F. Foguet a Ricart Salvat: Diaris (1962-1968), Universitat de Barcelona. 
2017. "La construcció d'un text: Les veus de la frontera". Les veus de la frontera. Pruna Editorial, València, p.97-105
2019. "Carta (deguda) a William Shakespeare". Teatre complet, volum 1. Institució Alfons el Magnànim, València, p.101-132.

Reflexió i investigació teatral de l'autor: premsa, publicacions culturals i especialitzades

2020. "Manuel Molins: La campaña contra Poder i santedat es un ataque más a la libertad y la cultura". Levante-EMV, 2 d'octubre.

Obra traduïda

ANGLÈS
Inèdita
1992. Tango / Tango. Traducció de Dominic Keown.
 
CASTELLÀ
2000. Shakespeare: (la mujer silenciada). Hiru, Hondarribia.
2003. Canto de Ilir Kosoré. La palabra y la escena (Acción Teatral de la Valldigna III). Universitat de València, p. 243-270.
 
CORS
2021. Les veus di a frontera (material per a una cantata)​. Edició trilingüe (català, cors i francés). Bonanova 41, Les éditions Albiana, Còrsega. 

ESLOVÈ
2014. Abú Magrib / Abú Magrib. Traducció de Simona Skrabec. Sodobna Drama V Spaniji. Maribor Festival Theatre.
 
FRANCÈS

2002. Abú Magrib / Abú Magrib. Traducció d’Enric M. Català. Revisada posteriorment per Fabrice Corrons i Antònia Amo.
2006. La machine du docteur Wittgenstein, traducció d’André Delmas. Éditions de l'Amandier, París. 

2008. Skateboard, traducció d’André Delmas. Éditions de l'Amandier, París.
2008. Rumba, la Rumba, la Rumba, Ba, traducció André Delmas. Éditions de l'Amandier, París.  

2008. Spot, traducció d’André Delmas. Éditions de l'Amandier, París.
2008. Marqueu el 13 / Faites le 13. Traducció d’André Delmas. Les Éditions de La Gare. Vitry-sur-Seine.
2021. Les veus de la frontera. Edició trilingüe (català, cors i francés). Bonanova 41, Les éditions Albiana, Còrsega. 

Inèdita.
2006. Allons enfants / Allons enfants. Traducció de Mireia Sopena.
 
ITALIÀ

Inèdita
2004. Puf! / Puf! Traducció de Gianni Clementi. 

Obra premiada

1981. Premi Ciutat d'Alcoi, per  Quatre històries d'amor per a la reina germana
1982. Premi Ciutat de València, per Centaures.
1983. Premi de la Ciutat de Granollers, per Diònysos. 

1989. Premi Ciutat de València, per El viatgers de l'absenta.
1989. Premi Ajudes Literàries Conselleria de Cultura, Educació i Ciencia de la Generalitat Valenciana, per Combat (l’última cinta de Maria Callas).
1993. Premi dels Escriptors Valencians (AELC), per Ombres de la ciutat.
1996. Finalista del Premi Durango Baqué, per Shakespeare (La mujer silenciada).
2000. Premi de la Crítica, modalitat teatre, per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana per Trilogia d’exilis.
2000. Premi  dels Escriptors Valencians (AELC), per Trilogia d’exilis.
2003. Premi dels Escriptors Valencians (AELC), per Abu Magrib.
2004. Premi dels Escriptors Valencians (AELC), per Elisa.
2006. Nominació als Premis de la Generalitat Valenciana, per El ball dels llenguados / El baile de los lenguados / The dance of soles.
2007. Premi dels Escriptors Valencians (AELC), per Combat (l’última cinta de Maria Callas).
2009. Premi Octubre de Teatre, per Dones, dones, dones.
2009. Ajuda a la creació de Teatres de la Generalitat Valenciana, per València, Hollywood, Iturbi.
2010. Premi dels Escriptors Valencians (AELC), per Dones, dones, dones.
2010. Finalista del Premio Nacional de Literatura Dramática, per Dones, dones, dones.

2010. Premi Ramon Vinyes, per Bagdad (dones al jardí).

2011. Premi Micalet de Teatre, per València, Hollywood, Iturbi.
2012. Ajuda a la creació de Teatres de la Generalitat Valenciana, per Una altra oportunitat.
2013. Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, de teatre, per València, Hollywood, Iturbi.
2015. Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, de teatre, per Blut und Boden (Sang i Pàtria).
2013. Finalista del premi de Teatre Palanca i Roca Ciutat d' Alzira, per Déus, dies i treballs.
2017. Nominació als Premis Max, per Hamlet Canalla. 
2018. Premi Octubre de Teatre Pere Capellà, per Poder i Santedat (Els Àngels de Sodoma)
2018. Premi d'Honor de les Arts Escèniques Valencianes de l'Institut Valencià de Cultura - Generalitat Valenciana. 
2018. Premi Portada del Diari Levante - EMV.
2019. Premi Tota una vida, en els Premis de l'Horta Nord d'El Periòdico de Aquí. 
2019. Nominació a la millor versió, traducció o adaptació dels Premis de les Arts Escèniques Valencianes, per El jardí dels cirerers. 
2019. Premi Micalet d'Honor de la Societat Coral el Micalet de València. 
2020. Premi Gaetà Huguet, per El Moviment. 
2020. Premi d'Honor de la Plaça del Llibre de València. 
2020. Premi de Teatre Ciutat de Sagunt Pepe Alba, per Crims (L'herència Hamlet)
2021. Premi de la Crítica Serra d'Or, per Poder i Santedat.

Bibliografia

Llibres

FOGUET I BOREU F. - SANSANO B. (2008). Teatre, passions i (altres) insolències : lectures sobre la dramatúrgia de Manuel Molins. Universitat de València, 2008.
FOGUET I BOREU F. – SANTAMARIA, N. (2010) La revolució teatral dels setanta. II jornades de debat sobre el repertori teatral català. Punctum & Gelcc.

Articles, capítols, pròlegs

AZNAR, M. (2005).“El somni del nord enllà o els immigrants magribins en el teatre català actual”. I Simposi Internacional sobre Teatre Català Contemporani. De la transició a l’actualitat. Institut Teatre Diputació de Barcelona. Barcelona, p.129- 176.

BUCKENHAM, J. (2009). "Teatre, passions i (altres) insolències. Lectures sobre la dramatúrgia de Manuel Molins". Journal of Catalan Studies, 12, Barcelona, p. 110-111.
CALAFAT, F. (1997). “Manuel Molins, o el teatre com a combat”  Textos cordials. Els escriptors saforencs a Josep Iborra. CEIC Alfons el Vell. Gandia, 1997.

-(1999). "Àguiles angoixades", introducció a Trilogia d'exilis, de Manuel Molins. Tres i Quatre, València, p. 7-33. 

-(2006). “Pròleg” a La Divina Tramoia (una farsa celestial), de M. Molins. Tres i Quatre, València.
-(2008). “El teatre de Manuel: la tralla que allibera”. Glossa llegida a l’acte d’homenatge a Manuel Molins. (http://www.escriptors.cat) 

-(2015). Introducció a Déus, dies i treballs, de M. Molins, amb Francesc Foguet. Edicions Bromera, Alzira.

CARBÓ, F. (1993). Literatura actual al País Valencià. Institut Universitari de Filologia Valenciana – Abaía de Montserrat, València-Barcelona, p.177-194.

CRASTES, F. (2019). "La voz del margen o el canto de las mujeres en el teatro de Manuel Molins". Dramatúrgies contemporànies per la igualtat, autories, escenificacions, recepcions: Una visió comparatista, coord per Marcilla Piquer, I. - Sansano, G. Universitat de València, p.199-223. 
FERRER, E. (1981). Literatura i societat. País Valencià, Segle XX. Tres i Quatre, València, p. 161- 164.
FOGUET, Francesc: "Desbordament romàntic", Transversal, núm. 13, 2001. 

-(2004). “El teatre com a revulsiu. Entrevista a Manuel Molins”. El contemporani: revista d’història, 29, p.19-24.
-(2004). “Memòria mítica”. Caràcters, 28, juny. 

-(2005). "La dramatúrgia 'excèntrica' de Manuel Molins". Simposi Internacional sobre teatre català contemporani. De la transició a l'actualitat. Barcelona: Institut del Teatre, 2005, p. 235-272. 

-(2005). “Violetes per a Ofèlia”. Pròleg a Una altra Ofèlia, de M. Molins. TGV, València, p. 9 -16.
-(2006). "Molins inèdit", Pausa, 23, Barcelona, p. 49-69.

-(2006). “Qui no ha sigut un adolescent imbècil als catorze anys?”, pròleg a Monopatins (skaters), de M. Molins. Bromera, Alzira, p. 9 – 25.
-(2007). “Un món en ebullició”. Epíleg a Bullirà el mon (recull de peces curtes), de M. Molins. AADPC., Barcelona, 2007.
-(2007). “Qui no ha sigut un adolescent imbècil als 14 anys?”. Introducció a Monopatins (Skaters). Edicions Bromera, Alzira. 

-(2009). “Troianes del segle XXI”, introducció a Dones, dones, dones. Tres i Quatre, València. 

-(2010). “Manuel Molins”. Visat, 9. 

-(2013). “Il·lluminar Iturbi”. Caràcters, núm. 62. 

-(2013). “La literatura dramàtica catalana del Segle XXI: Una aproximació crítica”. Dins La literatura catalana contemporània: intertextos, influències i relacions. IEC i UAB. Barcelona, p. 121-132.
-(2013). “Els miralls de la història en la dramatúrgia contemporània catalana (1989- 2012)” dins El desig teatral d’Europa. Punctum. Barcelona, p. 119-140. FOGUET, F. –
-(2019). "Molins íntegre" Teatre complet, volum 1. Institució Alfons el Magnànim, València, p.11-80.
GARCÍA MARTÍNEZ, S. (1987). Pròleg a Dansa de vetlatori: País valencià, 1693-1707, de M. Molins. Eliseu Climent, València.  

GRAELLS, G-J. (2006). "Els autors de la 'generació del Premi Sagarra', assaig de nòmina", Pausa, 23, Barcelona, p. 17-21.
GUERRA, G. “Manuel Molins. La veritat com a rerefons del conflicte (teatral i bèl·lic)”. El Núvol, 29 de setembre. 

-(2014). "El nazisme després (o a causa) de Heidegger", Caràcters, 69.
HERRERAS, E. (2001). Valencia Cinema, Studio S. A: 25 años de resistencia cultural. Edit. Algar. 

LLADÓ, J. (2007) “Un compromís lúdic amb el present”. Pròleg a Bullirà el món: recull de peces curtes, de M. Molins. AADPC, Barcelona. 

-(2008). “Eaux agitées, eaux vivantes” en Skateboard. Éditions de l’Amendier. París, p. 101-104.
MARCILLAS, Isabel (2010). “Combat: una proposta estètica per a la consecució de l’obra d’art total”. Transformacions: literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà, Universitat de València, p.247-262.
- (2011)"La revolució teatral dels setanta. II Jornades de debat sobre el repertori teatral català", Caplletra (Alacant), núm. 51, 2011, p. 287-294. 

MORENO IBÁÑEZ, C. (2012). “El bell catalanesc del món. Pinzellades teatral i lingüístiques del Teatre Independent Valencià i en valencià dels anys 70, amb l'excèntric dramaturg Manuel Molins”. Ukränia: laboratorio de anagnórisis teatral, Universitat de València, p.16-20. 

PALOMERO, J. (1995). D'Eduard Escalante a Rodolf Sirera, perspectiva del teatre valencià modern. Tabarca, València, p. 76-79.
-(2013). “Les mans d’Iturbi”. Pròleg a València, Hollywood, Iturbi, de M. Molins. UP. València, p. 13-27.
PONS, A.: "Notas y sugestiones sobre el teatro breve de Manuel Molins", Art teatral, núm. 11, 1998, p. 108-111.
RAGUÉ, M.J. (1996) "Manuel Molins, un autor de la Comunidad Valenciana". El teatro de fin de milenio en España (de 1975 hasta hoy). Ariel, Barcelona, p. 201-202.
-(2000). "El teatre de Manuel Molins. L'exili, el paraigua i la màscara", Caràcters, 10, p. 9-10.
ROSER I PUIG, M. (2014) “Two Tangos: Slawomir Mrözek and Manuel Molins”, Journal of Catalan Studies, 17, p. 144-167.
ROSSELLÓ, R. X. (1997) "Sobre el Teatre Independent Valencià i la nova escriptura teatral", Caplletra, 22, p.217-232.
-(2006). “Dansa de vetlatori de Manuel Molins, a través de un taller de teatro universitario”. Cuadernos de Dramaturgia Contempoánea, 11, Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos, Alacant. 

SALVAT, R. (2008). "La dramatúrgia adulta i plural de Manuel Molins", Serra d'Or, 577, Barcelona, p. 58-61.
SANSANO, B. (1989) “El teatre com a totalitat”. Ni tan alts, ni tan rics..., de M. Molins. Edicions Bromera, Alzira, p. 9- 20.

-(1994). "Aproximació a l'obra teatral de Manuel Molins". Catalan Review, VII, 1-2, p. 335-341.
-(2001). "Una obra dramàtica molt personal: Manuel Molins". Caràcters, 17, p. 20-21.
-(2001). Diccionari de la literatura valenciana (1968-2000). Inst. Alacantí de Cultura Juan Gil – Albert.
-(2002). "Manuel Molins contra el dolor". Abú Magrib, de M. Molins. Edicions Bromera, Alzira, p. 7-44. 

-(2007). “Manuel Molins, testimoni crític del seu temps”. Caràcters, 39.
SANTAMARIA, N. (2010). La revolució teatral dels setanta. Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània, Lleida, p.143-173.
ŠKRABEC, S.(2019). "El paradís esgarriat" Teatre complet, volum 1. Institució Alfons el Magnànim, València, p.81-100.
SIRERA, J. L. (1995). Història de la literatura valenciana. Alfons el Magnànim, València, p. 559-562. 

-(2006). “Les lletres. Un esguard panoràmic sobre trenta anys de literatura al País Valencià”. Història del País Valencià. Transició, Democràcia i Autonomia. Volum VI. Edicions 62. Barcelona, p. 373 – 395.
-(2008). “Ombres de la ciutat: Una proposata escènica”. Teatre, passions i (altres) insolències. Lectures sobre la dramatúrgia de Manuel Molins. Universitat de València, València, p.401-424.
-(2014). “De fosses i fantasmes. Memòria, trauma i identitat en l’escena catalana actual”. Journal of Catalan Studies, 17, p.4.22.
ŠKRABEC, S. (2014). "Sobre els impostors que tot poble necessita". L'Avenç, 406.


TRONC, J (2005). “Una altra Ofèlia de Manuel Molins: lectura de la lectura d’un clàssic”. Pròleg a Una altra Ofèlia. València, de M. Molins. TGV, València, p. 17 – 24. 
VERT ALCOVER, S. -PICAZO JOVER, A. (2017). "El Grup Artístic del Blasco, una aposta per l'educació creativa i en valors".  Les veus de la frontera. Pruna Editorial, València, p.79-95.  

Recepció en premsa i publicacions especialitzades

ABC  (2007). “El Musical estrena una producción propia sobre un Metrosexual asesino”. ABC, València, 30 de gener. 

-(2008). “Ricard Salvat se suma al año Rodoreda con su única obra teatral”. ABC, Catalunya, 12 d'agost. 

A.G.D. "Manuel Molins retrata Las voces de la frontera en la era post-Aquarius". Culturplaza, 23 de maig,
AGENCIA EUROPA PRESS (2010). “Manuel Molins estrena una obra poética y desgarradora sobre la condición humana, la mujer y la violencia”. 20 Minutos, 16 de maig.
ALIAGA, X. (2020). "Poder i santedat, teatre incisiu i ambició en l'espai públic". El Temps, 26 d'octubre. 
BALLESTER, R. (1989). “Manuel Molins: El teatro es un lujo inútil”. Levante, 7 d'octubre. 

BARRENA, B. (2008). “Fiel lectura de Rodareda”. El País, 12 de setembre. 

BENACH, J-A. (2008). “Crónica rodorediana”. La Vanguardia, 15 de setembre.
BONO, F. (2020). "El arzobispo de Valencia se suma a las críticas de Vox contra una obra teatral sobre la pederastia en la Iglesia". El País, 1 d'octubre. 
BORDÉS, J. (2008). “Salvat estrena un Rodareda”. El Punt, 1 de setembre. 

BRASÓ I RIUS, A. (2009). “Una de Manuel Molins per a nens i no tan nens”. Assaig de teatre, 57-58, Barcelona. 

BRUNA, T. (2008). “La força de l'Aloma i la Colometa”. Avui, 3 d'agost. 

CADENAS, N. (2006). “Manuel Molins: Sempre he estat, diguem-ne, excèntric”. El Temps, 23 de maig. 

-(2020). "Poder i santedat i censura i llibertat". Vilaweb, 7 d'octubre.
CALAFAT, F. (2004). “Un tambor rebel en el melic de Barcelona”.  El País, Quadern, 29 d'abril. 

-(2005). “Lletres virtuals”. El País. Quadern. 29 de septiembre.  
-(2006). Entrevista a Manuel Molins: “Vull exposar a través del teatre el sentit d’Europa i de la modernitat”. El País. Quadern, 23 de febrer.
-(2008). “Vides en ebullició”. El País, Quadern, 10  de març. 

-(2010). “Un ram de llum”. El País, Quadern, 15 d'abril. 

-(2014). "En el cor de la tempesta". El País. Quadern, 8 d’octubre. CANDELA, M. (2003). “Espectacle fusterià”. Lletres Valencianes, 9, p.130.

CANELA, J. (2020). "Me acusan de atacar la libertad religiosa cuando lo que yo he hecho ha sido ejercer mi libertad religiosa". El Público, 13 d'octubre. 
CARRASCO, B. (2020). "Paco Azorín: La obra es un canto al amor libre". Makma, 11 d'octubre. 
CASTRO, Julio (2015). “Aquello que alimenta nuestros sueños, y Shakespeare, la mujer silenciada”. La RepúblucaCultural.es. , 6 de desembre.
CAVALLÉ, Joan (2015). "Ètica i política en clau dramàtica", Núvol, 14 de setembre. CIURANS, E. (2006). “La (nova) lluita contra el demoni”. Assaig de teatre, 52-53, Barcelona, p.343-344. 

DIAGO, N. (2004). “Arroyo de lava”. Cartelera Turia, 9 de gener. 

-(2018). "Cerezos en flor". Cartelera Turia, 18 de novembre.
-(2020). "Poder i santedat". Cartelera Turia, octubre.  

DOMÍNGUEZ, S. (2007). “El doble de David Beckham”. Las Provincias, 10 de febrer. DORIA, S. (2008). “Rodoreda en rodolins”. ABC, 25 d'octubre. 

EL PAÍS (2008). “Ricard Salvat monta compañía para llevar a Rodoreda al teatro”. El País, Catalunya, 30 d'agost. 

ESPÍ, M. (2020). "Un poder amb poca santedat". Levante - EMV, 23 d'octubre.
ESTEBAN ROMEU, R. (2020). "Poder i Santedat: Una mirada crítica a l'Església catòlica". Mirall, 3 de novembre. 
EUROPAPRESS (2018). "Mauel Molins revisa El jardí dels cirerers de Chéjov". CulturPlaza, 5 de novembre. 
-(2019). "Manuel Molins estrenarà al Palau de la Música de València una cantata insporada en els refiugiats". Vilaweb, 14 de maig.
FÀBREGAS, Xavier (1979). “Manuel Molins: Dansa de vetlatori”. L’Espill, 1-2, p.243-244.
FERRER, E. (1981). Literatura i societat. País Valencià, Segle XX. Tres i Quatre, València, p. 161- 164.

FOGUET, F. (2001). “Desbordament romàntic”. Transversal, 13. 

-(2002). “Pobre i estranger a Europa”. Avui, 6 de juny. 

-(2007). “Art i passió”. El País, Quadern, 1 de març.
-(2015) “Manuel Molins, colossal”. El Temps, 1625, p.62.
-(2016) “Hamlet destronat”. El Temps, 1689, 25 octubre, p.78.
-(2020). "Un Txékhov-Molins exquisit". El Temps, 23 de març. 
GARCÉS, L. (2020). "El Arzobispo alerta de que la obra de Teatro Principal de Valenciaviola la libertad religiosa". Las Provincias, 1 d'octubre.
GARÍ, J. (2013). “En honor de Sant Josep Iturbi”. Ofici de lector, 23 de juny. 

G.G. S. (2007). “El teatro nos elige a nosotros”. El Diario de Valencia, 6 de febrer.
GRAS, E. (2020). "Manuel Molins: Hi ha qui busca l'escàndol i cridar l'atenció, jo no". El Periódico Mediterraneo, 12 de desembre. 
HERRERAS, E. (1997). “Fuster en carne viva”. Levante, 30 de novembre. 

-(2004). “La sangre del escenario”. Levante, 22 de gener. 

-(2013). “Melodrama de Cámara”. Levante, 21 d'abril.
JÁTIVA, J. M. (2014). “Con subastas o sin ellas, Manuel Molins estrena farsa en El Micalet”. El País, 12 de febrer.
JORQUES, B. (2019). "El jardí dels cirerers conquista los Premios de les Artes Escénicas Valencianas". Levante-EMV, 14 d'octubre. 
JULIÁN, L. (2020). "Manuel Molins: un dramaturgo tiene que romperlo todo". Diario.es, 28 de gener. 
LEVANTE (1988). “Manolo Molins: Se ha investigado poco en el teatro valenciano”. Levante, 28 de maig. 

-(2003). “Altara del patriarca reobri el seu teatre”. Levante, 29 de maig.
-(2010). “Manuel Molins gana el Ramón Viñes de Teatre con una obra sobre mujeres en Iraq”. Levante, 3 de novembre. 

LLUCH, C. (2021). "El jardí dels cirerers: Txèkhov per Molins". Revista Saó, 5 de març. 
MAREA, J. (2013). “Manuel Molins: Sin acción no hay teatro”. Culturalia, 23 d'agost.
MARTÍ, J.C. (2019). "Manuel Molins canta a la diversidad en Les veus de la frontera". Levante EMV, 15 de maig.
-(2019).  "En defensa de la llibertat". Levante EMV, 31 d'octubre.
MARTÍNEZ, C. (2020). "Poder i santedat, teatro de la libertad". Información, 4 de desembre. 
MILLÁS, J. (1997). “Revivir a Shakespeare. Estreno del dramaturgo Manuel Molins”. Primer Acto, 268, Madrid, p. 146-148. 

-(2019). "Un Chejov con todas las consecuencias: con Manuel Molins". Primer Acto, 356,Madrid, p. 267-269. 
MOLAS, S. (2002).  “Ressenya d’Abú Magrib”. La Rella, 15, p.277-280.

-(2003). “La inmigración a escena”. Información, 6 de març.
MONLEÓN, J. (1992). “Dos colecciones del CDGV”. Primer Acto, 245, Madrid, p.133.
PEIRÓ, J.V. (2018). "El jardí dels cirerers". Las Provincias, 10 de novembre. 
-(2019). "Mucho discurso". Las Provincias, 26 d’octubre.
-(2020). "Copiosa palabra con desbordado efectismo". Las Provincias, 24 d’octubre.
-(2020). "Y el verbo se hizo efectismo. Poder i santedat". Teatro Hoy, 27 d'octubre.
PINTER, E. (2000). “Manuel Molins reuneix tres textos teatrals en un nou llibre”. Avui, 31 de gener. 

RAGUÉ-ARIAS, M.J. (2008). “Un dia, Mirall trencat. Gran teatro”. El Mundo, 16 de setembre. 

-(2008). “Sabates de taló alt”. Assaig de teatre, 65, p.198-199.

RAMÍREZ, L. (2018). "Corrupció al Vaticà". Núvol, 25 de maig,
R.F. (2013). “Molins escudriña la pasión y corrupción”. Levante, 11 d'abril.

REDACCIÓ (2020). "Intent de censura d'una organització d'extrema dreta al Teatre Principal de València". Vilaweb, 30 de setembre. 
RODAS, G. (2008). “El glamour del teatro se nstala en el Principal”. Diario de Mallorca, 7 de juny.

RODRÍGUEZ GIMENO, R. (2018). "El jardí dels cirerers, un Chéjov del siglo XXI". Verlanga, 28 de gener.
ROLDÁN, I. (2008). “Manuel Molins y Ricard Salvat llevan al Borràs, Un dia. Mirall Trencat”. ABC, 30 d'agost. 

ROSSELLÓ, R. X. (2011). “Enric Valor a través de l'espill de Molins”. Lletres Valencianes, 29, p.115. 

SEBASTIÀ, J. (2002). “Literatura per a infants, amb missatge”. Lletres Valencianes, 9, p.22-23. 

URIOS, L. (2020). "Poder i Santedat, una feroz cr´itica al Vaticano en el Teatre Principal". Culturplaza, 17 d'octubre.
VENTURA MELIÀ, R. (1992). “Manuel Molins, dramaturgo: Normalizar el teatro valenciano costará diez años”. Levante, 28 de maig. 

-(2007). “Molins retrata al metrosexual en una comedia que critica el consumismo”. Levante, 24 de julio. 

-(2008). “Manuel Molins estrena en Barcelona una adaptación de Mirall trencat de Rodoreda”. Levante, 30 d'agost. 


Enllaços

https://manuelmolins.cat (web de l'autor)

Entrevistes, ponències, presentació de llibres, etc.
https://vimeo.com/300574339 (Espais de Treball) 
https://www.youtube.com/watch?v=L7T2Ww-QznE&feature=emb_title
https://www.youtube.com/watch?v=D_9sRnUlwx8