Disla, Juli

Si vols contactar amb el/la autor/a, emplena el formulari i ens posarem en contacte amb ell/ella el més prompte possible.





Accepte les condicions i la política de privacitat

Fitxa d'autor en Dramatea

Disla, Juli

Data de naixement: 01/04/1976
Població: Aldaia (València)
Dècada: Dècada dels 70's

Trajectòria

Inicia la seua formació teatral a l’Escola Municipal de Teatre d’Aldaia a l’any 1987, just quan aquesta es posa en funcionament sota la direcció de Santiago Sánchez i Maria Romero. En aquest període, Disla actua en diversos muntatges, dirigits per Sánchez, en obres de dramaturgs com Fernando Arrabal o Dario Fo, entre altres. En 1994, comença a estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València al mateix temps que funda la seua primera companyia teatral, Teatre dels Vents. Una companyia que gestiona junt amb altres companys de l’EMT d’Aldaia com Carles García, Patrícia Pardo, David Durán o Sandra Gómez. La primera estrena de Teatre dels Vents és Assessinat al balneari (1994), dirigida per Benja Doménech, després vindrien: Replicants (1996), a partir de textos de José Ruibal, amb direcció d’Amparo Olmeda; i Nus (1997), de Joan Casas, dirigida per Joan Miquel Reig. Aquest últim es convertirà, tot al llarg d’una dècada, en un dels directors de moltes de les obres de Disla. Precisament, amb Reig i Pepa Sarrió, l’autor fundarà una segona companyia, Combinats (1997), dedicada especialment al teatre infantil i familiar.
 
            Per aquestes dos companyies i Eòlica de Teatre, una altra companyia nascuda de l’EMT, Disla comença a escriure els seus primers textos dramàtics, alguns dels quals els escriu en col·laboració. En aquest sentit, per a Teatre dels Vents i Eòlica Teatre, escriu amb Patrícia Pardo i Carles García, Cotxes (1999) i Núvols (2001); i per a Combinats, escriu amb Patrícia Pardo, ...I perdona per les faltes d’ortografia (1998) i Espinacs (1999). Reig dirigeix Cotxes i ...i perdona, mentre que Cristina García s’encarrega d’Espinacs i Jaume Pérez de Núvols. En les primeres produccions de Combinats, Disla apareix també habitualment com a actor.
 
            Paral·lelament, l’autor desenvolupa una línia d’escriptura en solitari amb la qual començarà a rebre premis. Amb A poqueta nit (1998), guanya el Micalet de Teatre (1998) i, amb la versió en castellà, el Ciudad de la Laguna (1998). Després de fer-ne una lectura dramatitzada, l’obra és coproduïda per Dramaturgia 2000 i Teatres de la Generalitat Valenciana a l’any 2000, amb direcció de J. M. Reig. Un any després, A poqueta nit va estar nominada al millor text dels Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana i es converteix, a més, en la primera obra publicada de l'autor. En 2002, és traduïda al francés i estrenada a París per Serge Sándor. En pocs anys, Disla comença a destacar com a dramaturg i crida l’atenció d’algunes companyies professionals. En 1999, rebrà el seu primer encàrrec de la mà de l’Horta Teatre, Àngel (1999), un espectacle familiar dirigit per Imma Sancho.
 
            A l’any 2000, aprofundeix en la seua formació com a autor dramàtic gràcies a una beca per fer una residència en The Royal Court Theatre de Londres. D’aquesta experiència sorgirà la seua segona peça per a adults, Swimming pool (2001). Aquest text queda finalista del Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi (2001) i serà publicat després en català, per Edicions 3i4, i en anglès, amb traducció de John London. A València, Combinats la produeix en 2003 amb direcció de Cristina García. Amb Swiming pool, Disla torna a estar nominat al millor text dramàtic dels Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana del 2004 i, a l’any següent, als Premios Max al millor autor en llengua catalana. A més a més, en 2002, rep un altre premi, el Ciutat de València Eduard Escalante per Conxín, l’elegida. Disla no acostuma a dirigir els seus textos, a diferència d’altres autors i autores valencians actuals, però aquesta última obra la codirigirà amb Jaume Pérez. Conxín, l’elegida serà l’última producció de Teatres dels Vents (2002). Així doncs, entre 2000 i 2005, nombrosos premis confirmen Disla com un autor dramàtic a tenir en compte, una tasca reconeguda en 2005 amb el Premi Carolina Torres Palero de Literatura.
 
            En aquests anys, l’autor continua treballant amb Combinats on, progressivament, deixarà d’exercir d’actor i només s’encarregarà de l’autoria textual. En la línia de teatre familiar, escriu: Castigats (2001), dirigida per Pep Ricart, i premi Teatre Infantil Xaro Vidal de 2001; Paraules a les butxaques (2001), amb direcció de J. M. Reig, de la qual es farà una versió en euskera (2003); Julieta i Romeo, o el pessic de l’amor (2002), direcció de Cristina García; i La volta al món en 80 dies (2005), dirigida per J. M. Reig. Amb aquestes dos últimes peces, l’autor obri una nova línia de treball d’adaptació teatral que compaginarà amb una altra de traducció. De fet, com a traductor al valencià, ja havia realitzat alguns encàrrecs abans com: Víctimes del deure, d’Eugene Ionesco, per a l’Escuela del Actor, i L’aniversari de Marta, de Paco Sanguino, per a la companyia El Club de la Serpiente, ambdos, estrenades l’any 2000.
 
            Així mateix, entre 2000 i 2007, Disla col·labora en una sèrie de projectes d’autoria col·lectiva. Un tipus de proposta originada, precisament, en Combinats amb Un de sol (2000), dirigida per Victòria Salvador, en la qual l'acompanyen Paco Zarzoso, Ximo Llorens, Pasqual Alapont, Alejandro Jornet, Chema Cardeña, Patrícia Pardo i Paco Sanguino. A l’any següent, amb motiu del dècim aniversari del Grup de Teatre de la Universitat de València, Disla participa també en Dies d’ensalada (2001), dirigida per Pep Sanchis. Aquesta obra compta amb altres autors apareguts a l’àmbit universitari com Patrícia Pardo, Arturo Sánchez Velasco, Jorge Picó i Xavier Puchades. Dies d’ensalada rebrà el premi al millor text d’Escènia (2001). Continuant en aquests treballs d’escriptura múltiple, coescriu amb Pardo i Jornet, Estem tan bronzejats que fem una mica de fàstic (2003), una peça creada per al taller de fi de carrera de l’Escola d’Art Dramàtic de València. Tres anys després, rep l’encàrrec de Bramant Teatre de col·laborar en un interessant exercici de teatre íntim dins del Festival Veo: Construyendo a Verònica, coescrita aquesta vegada amb Jerónimo Cornelles, Jaume Policarpo, Alejandro Jornet, Patrícia Pardo i Javier Ramos. Entre els molts premis rebuts per aquest espectacle, destaca haver quedat finalista al millor espectacle del Premis Max. Finalment, Disla escriu l’últim text per a Combinats, T’espere baix (2007). Aquesta proposta recupera l’autoria compartida de les primeres produccions en l’EMT, amb Patrícia Pardo i Carles García com coautors, per a celebrar els deu anys de vida de Combinats. Un any abans, havia coescrit també per a aquesta companyia Tris, tres, trus!, amb Estefania Roldán.
 
            En 2007, es tanca una primera etapa en la trajectòria de l’autor, marcada pels seus treballs amb companyies pròpies: Combinats (1997-2007) i Teatre dels Vents (1994-2002). Una etapa on Disla també va exercir diversos càrrecs de gestió municipal: regidor de Joventut de l’Ajuntament d’Aldaia (1995-2003), regidor de Cultura de l’Ajuntament d’Aldaia (1995-2003) i director artístic de l’Auditori Municipal de Paiporta (1997-2006). La seua gestió va ser determinant, per exemple, per la posada en funcionament del TAMA d’Aldaia. D’altra part, en aquest període, no es pot oblidar el seu treball com a intèrpret en produccions públiques de Teatres de la Generalitat Valenciana, així com d’altres de companyies professionals com Moma Teatre, Ring Teatro, Dramaturgia 2000, Tornaveu o La Pavana. En les produccions d’aquesta última, ha participat de manera regular, no únicament com a actor, també com a adaptador i traductor. D’aquesta manera, Disla és dirigit per prestigiosos directors de escena valencians com Carles Alfaro, Jorge Picó, Alejandro Jornet o Rafa Calatayud.
 
            Entre 2005 i 2010, aproximadament, es produeix una espècie de transició en l’obra de l’autor on aquest es dedica al guió audiovisual, però sense abandonar per complet el teatre. En 2005, Disla s’incorpora a l’equip de guionistes de la productora Conta Conta, amb la qual escriu guions per alguns dels formats de ficció més exitosos de RTVV: Autoindefinits (2005-2007), Maniàtics (2006-2007) o Cheking-hotel (2009). A més, participarà com a actor amb aquestes i altres sèries de la mateixa productora com Socarrats (2008-2009), Evolució (2008) o Check-in Hotel (2009). La seua aparició en sèries d’àmbit local s’amplia a altres com Negocis de família (2006) o Senyor retor (2011). Com a guionista, escriurà també un curtmetratge, Háblame de la lluvia (2008), i treballarà de dialogista en la sèrie diària Bon dia, bonica, emesa a RTVV. Així doncs, per un temps, l’escriptura teatral es veu un tant desplaçada pel guió audiovisual i la interpretació. Després d’haver sigut gestor municipal, la segona etapa de la seua trajectòria s’obri amb l’autor exercint de Secretari General del Sindicat d’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV), càrrec del qual es responsabilitzarà entre 2009 i 2016.
 
            En eixos anys de transició, la seua tasca com a dramaturg es concentra, sobretot, en l’adaptació i traducció, especialment amb la companyia La Pavana. Disla adapta i/o tradueix obres de Christopher Durang com Teràpies (2005), Bebé (2006) i Crisi d’identitat (2009); de Fernando Savater, Malos y malditos (2008); o d’Adel Hakim, L’executor (2008). Per a Germinal Producciones, tradueix Pollo & Hijos (2009), de Bruno Chapelle, i per l’ESAD, adapta La sang (2010), de Sergi Belbel. La seua dedicació en l’adaptació i traducció es veurà recompensada amb dos premis: Premi Abril a la millor adaptació i/o versió (2009), per Malos y malditos, i  Premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana a la millor versió, traducció i/o adaptació (2007), per Bebé.
 
            Tot al llarg de l’etapa com a guionista audiovisual (2005-2011), Disla escriu menys en solitari. Així i tot, en 2008 guanya el Premi de Teatre d’Alcoi amb La ràbia que em fas, estrenada un any després per Teatres de la Generalitat Valenciana, amb direcció de Jaume Pérez. També col·labora, com autor i actor, en el projecte Zero Responsables (2010), un homenatge als familiars de les víctimes de l’accident de metro a València del 2006. Aquest projecte rebrà eixe mateix any el Premi AAPV a la millor aportació teatral. Paral·lelament, Disla prova sort amb una línia de teatre més comercial amb El amor de Miss Amores, Rosita supervedette (2010), obra que s’encarrega també de dirigir. Es podria dir, d’alguna manera, que es tracta d’uns anys que preparen una nova etapa que s’estendrà fins a l’actualitat. 
 
            Per a entendre aquesta darrera etapa, és clau el seu viatge a Buenos Aires en 2011 amb l’objectiu de cursar els seminaris per a dramaturgs Escena Sur, sota la direcció d’Alejandro Tantanian. Són anys en els quals Disla assisteix a una sèrie de tallers impartits per prestigiosos autors com Andrés Lima, Roland Schimmelpfennig o Rafael Spregelburd. El coneixement de la realitat teatral argentina i l’augment de precarietat de la professió teatral a València, a més de les noves inquietuds creatives de l’autor, fan que a l’any 2011 funde amb Jaume Pérez la companyia Pérez&Disla. Recentment, Pérez s’havia encarregat de dirigir, com hem dit, La ràbia que em fas (2009). Uns anys abans, Disla havia col·laborat també en un projecte de Pérez a Barcelona, La meua cara em sona (2004), a més de treballar junts en algunes propostes de La Pavana. És a dir, des del seu primer treball junts al 2001, s’hi havia mantingut una col·laboració més o menys constant que acabaria desembocant, inevitablement, en un projecte comú.
 
            La presentació de la nova companyia serà al Festival Russafa Escènica amb Expuestos (2011). A l’any següent, al mateix festival, estrenen La gente (2012), una de les peces amb més projecció nacional i internacional de la companyia i de l’autor. Cal destacar la gira de l’obra per Llatinoamèrica: en 2012, Disla rep la residència Iberescena de creació dramatúrgia i viatja a Mèxic; a l’any següent, Pérez&Disla són convidats a la Universidad Playa Ancha de Valparaíso, Xile, on dirigeixen una nova versió de La gente, adaptada a la realitat social i política del país; el mateix faran en 2016 a Ciutat de Mèxic, en coproducció amb Carretera 54. A Espanya, en 2014, l’obra guanyarà el premi a l’espectacle més innovador del Festival Internacional de Teatro y Artes de Calle de Valladolid (TAC) i serà finalista a la millor autoria revelació dels Premis Max. Eixe mateix any, mitjançant una residència a l’Espai Inestable de València, estrenen El hombre menguante, amb la qual també viatjaran per diverses ciutats d’Espanya i visitaran de nou Ciutat de Mèxic en 2016. Tant en La gente com en El hombre menguante, apareix el mateix autor com a intèrpret. La darrera creació de la companyia es diu Carinyo, fruit també de una residència a l’Espai Inestable. Recentment, Anlo Produccions ha rebut una ajuda de la Generalitat Valenciana per a portar a la pantalla gran La gente
 
            Des de 2011, fora de la seua actual companyia, Disla ha continuat rebent encàrrecs com a adaptador i/o traductor: La tossuderia (2011), de Rafael Spregelburd; Adéu encara (2014), de María Cárdenas; El crim de la germana Bel (2015), de Frank Marcus; La gata (2015), de Tennessee Williams; El sopar dels idiotes (2016), de Francis Veber; Les aventures de T. Sawyer (2016), de Xavo Giménez i María Cárdenas; o la dramatúrgia de la novel·la de Blasco Ibáñez, Els quatre genets de l’Apocalipsi (2017). A aquestes alçades de la trajectòria de l’autor, com adaptador i traductor treballa en tot tipus de circuits teatrals, des del més alternatiu al més comercial. D’altra part, tornarà a col·laborar amb l’Escuela de l’Actor –ja ho havia fet com autor en 2006, amb Terrorífica fiesta del pijama I y II-, aquesta vegada amb una peça de creació col·lectiva dirigida per Jaume Pérez, Algo impresionante (2015). A l’any següent, Disla guanya el Primer Torneig de Dramatúrgia de Creador.es amb la peça Chicas cocodrilo, el seu últim text conegut. 
 
            Als darrers anys, l’autor ha estat implicat en diversos càrrecs de responsabilitat, especialment, sindical i associativa. Com ja hem dit, fins al 2016 exercirà de Secretari General del Sindicat d’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV), però també serà membre del Consell rector de Teatres de la Generalitat Valenciana (2009-2010) i es farà soci de noves associacions nascudes en 2013 com Comitè Escèniques i l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre (AVEET). Eixe mateix any, és escollit com a membre electe del Consell Territorial d’SGAE, càrrec que deixa al 2015 per a passar a formar part de la Junta Directiva d’SGAE i convertir-se en Director Institucional d’Arts Escèniques de Fundació SGAE a partir de 2016. Aquesta vinculació amb la SGAE fa també que estiga al Comité Organitzador dels Premis Max de 2016 i 2017. Igualment, des de 2015, és membre de l’Academia de las Artes Escénicas de España. 

Obra estrenada

Textos dramàtics originals

1998. ...I perdona per les faltes d’ortografia, coescrita amb Patrícia Pardo. Direcció Joan Miquel Reig. Combinats, Petrer, Alacant. (TF)
1999. Àngel. Direcció Imma Sancho. Companyia Horta teatre. Sala L’Horta Teatre, València.  (TF)
1999. Cotxes, coescrita amb Patrícia Pardo i Carles García. Direcció Joan Miquel Reig. Teatre dels Vents. Sala Palmireno, València.
1999. Espinacs, coescrita amb Patricia Pardo. Direcció Cristina García. Combinats. Teatre del Mercat d’Aldaia, València. (TF)
2000. A poqueta nit. Direcció Joan Miquel Reig. Dramaturgia 2000 – Teatres de la Generalitat Valenciana. Teatre Rialto, València.
2000. Un de sol, coescrita amb Paco Zarzoso, Ximo Llorens, Pasqual Alapont, Alejandro Jornet, Chema Cardeña, patrícia Pardo i Paco Sanguino.  Direcció Victòria Salvador. Combinats. Espai Moma, València.
2001. Núvols, coescrita amb Patrícia Pardo i Carles García. Dirigida per Jaume Pérez i l’autor. Eòlica Teatre. Teatre del Mercat d’Aldaia, València.
2001. Castigats. Direcció Pep Ricart. Combinats. Teatre del Mercat d’Aldaia, València. (TF)
2001. Dies d’ensalada, coescrita amb Patrícia Pardo, Arturo Sánchez Velasco,  Xavier Puchades i Jorge Picó. Direcció Pep Sanchis. Grup de Teatre de la Universitat de València. Sala Matilde Salvador, València.
2001. Paraules a les butxaques. Direcció Joan Miquel Reig. Combinats. Sala L’Horta Teatre, València. (TF)
2002. Conxín, l’elegida. Direcció de l’autor i Jaume Pérez. Teatre dels Vents. Teatre del Mercat d’Aldaia, València.
2003. Swimming pool. Direcció Cristina García. Combinats. TAMA d’Aldaia, València.
2003. Estem tan bronzejats que fem una mica de fàstic, coescrita amb Patrícia Pardo i Alejandro Jornet. Direcció A. Jornet. Taller ESAD, València.
2006. Tris, tras, trus! Una història de sentits, coescrita amb Estefania Roldán. Direcció Joan Miquel Reig. Combinats. Mostra de Teatre d’Alcoi, Alacant. (TF)
2006. Terrorífica fiesta de pijama I y II. Direcció Carles Sanjaime, Victòria Salvador i l’autor. Escuela del Actor. Teatre Rialto, València.
2006. Construyendo a Verónica, coescrita amb Jerónimo Cornelles, Jaume Policarpo, Alejandro Jornet, Patrícia Pardo i Javier Ramos. Bramant Teatre. Festival VEO, València.
2007. T’espere baix, coescrita amb Patrícia Pardo i Carles García.  Direcció Joan Miquel Reig i Pau Pons. Combinats. Teatre Cervantes de Petrer, Alacant.
2008. Cool Cola, per a La meua cara em sona, diversos autors. Direcció i dramatúrgia, Jaume Pérez. Àeeatangent, Com Radio, Barcelona. (TR)
2009. La ràbia que em fas. Direcció Jaume Pérez. Teatres de la Generalitat Valenciana. Sala L’Altre Espai, València.
2010. Pare i fill, en Zero responsables, coescrita amb Jaume Policarpo, Juli Disla, Paco Zarzoso, Begoña Tena, Jorge Picó, Pedro Moltalbán, Jordi Gomar, Xavier puchades, Arturo Sánchez Velasco, Gabi Ochoa, Jerónimo Cornelles, Josep Lluís Sirera, Rodolf Sirera. Sala Matilde Salvador, València.
2010. El amor de Miss Amores, Rosita supervedette. Direcció de l’autor. Adí Producciones. Teatre Musical, València.
2011. Expuestos. Direcció Jaume Pérez. Pérez&Disla. Galeria Color Elefante – Festival Russafa Escènica, València.
2012. La gente. Direcció Jaume Pérez. Pérez&Disla. Festival Russafa Escènica, I Loft VLC, València.
2014. El hombre menguante. Direcció Jaume Pérez. Pérez&Disla. Espai Inestable, València.
2014. Contemporáneos, text per a Contemporáneo/Contemporani, coescrita amb Pasqual Alapont, Carles Alberola, Maribel Bayona, Enric Benavent, Jerónimo Cornelles, Antonio de Paco, Patrícia Pardo, Roberto García, Alejandro Jornet, Nacho López Murria, Paula Llorens, Manuel Molins, Jaume Policarpo, Juanjo Prats, Xavier Puchades, Josep Lluís Sirera i Eduardo Zamanillo. Dramatúrgia i direcció de Ramón Moreno. ESAD, València.
2016. Carinyo. Direcció Jaume Pérez. Pérez&Disla. Espai Inestable, València. 

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

2000. Víctimes del deure, d’Eugène Ionesco. Traducció de la versió de Toni Miso. Direcció Toni Misó. Escuela del Actor. Centro Cultural Bancaja, València.
2000. L’aniversari de Marta, de Paco Sanguino. Traducció de l’autor. Direcció Manuel Ochoa. El Club de la Serpiente. Teatre Arniches, Alacant.
2002. Julieta i Romeo, o el pessic de l’amor. Dramatúrgia de l’autor a partir de l’obra de Shakespeare. Direcció Cristina García. Combinats. Auditori Molí de Vila de Quart de Poblet, València. (TF)
2005. La volta al món en 80 dies, dramatúrgia a partir de la novel·la de Julio Verne. Direcció de Joan Miquel Reig. Combinats. Teatre Escalante, València. (TF)
2005. Teràpies / Beyond Theraphy, de Christopher Durang. Versió de l’autor. Direcció Rafael Calatayud. La Pavana. Teatre Talia, València.
2006. Bebé / Baby with bathwater, de Christopher Durang. Versió de l’autor. Direcció Rafael Calatayud. La Pavana. TAMA d’Aldaia, València.
2008. Malos y malditos, a partir de l’obra homònima de Fernando Savater. Direcció Jaume Pérez. La Pavana. TAMA d’Aldaia, València.
2008. L’executor, traducció d’ Ejecutor 14, d’Adel Hakim. Direcció Jaume Pérez. La Pavana – HappyClub. Teatre Micalet, València.
2009. Crisi d’identitat, de Christopher Durang. Traducció de la versió de Carlos Calvo i Rafael Calatayud. Direcció Rafael Calatayud. La Pavana. ...
2009. Pollo & Hijos, de Bruno Chapelle. Traducció de l’autor. Direcció Juanjo Prats. Germinal Producciones. Teatre Talía, València.
2010. La sang, de Sergi Belbel. Adaptació de l’autor. Direcció Ramón Moreno. ESAD. Matilde Salvador, València.
2011. La tossuderia, de Rafael Spregelburd. Traducció i adaptació de l’autor. Direcció Toni Agustí. Unió Temporal d’Actors. Teatre Micalet, València.
2014. Adéu encara, de María Cárdenas. Traducció de l’autor. Direcció Mariano Stolkiner i Xavo Giménez. L’Hongaresa de Teatre. Sala Ultramar, València.
2015. El crim de la germana Bel, de Frank Marcus. Traducció de la versió de Rafael Calatayud. Direcció R. Calatayud. La Pavana. Teatre Rialto, València.
2015. La gata, a partir de La gata sobre la teulada de zinc calent, de Tennessee Williams. Adaptació de l’autor. Direcció Sergio Caballero. Culturarts. Teatre Rialto, València.
2015. Algo impresionante, col·laboració de l’autor en la dramatúrgia col·lectiva. Direcció Jaume Pérez. Escuela del Actor. La Rambleta, València.
2016. El sopar dels idiotes, de Francis Veber. Traducció de l’autor. Direcció de Carles Sanjaime. Olympia Metropolitana S.A. Teatre Talia, València.
2016. Les aventures de T. Sawyer, dramatúrgia de Xavo Giménez i María Cárdenas, Traducció de l’autor. La Teta Calva – Centre de Teatre Escalante. Teatre Musical, València.
2017. Els quatre genets de l’Apocalipsi, dramatúrgia de la novel·la de Vicente Blasco Ibáñez. Direcció Imma Sancho. Institut Valencià de Cultura. Teatre Rialto, València. 

Posades en escena posteriors i reposicions (Internacionals)

2002. À la tombée de la nuit / A poqueta nit. Direcció Serge Sándor. Instituto Cervantes, Paris.
2005. Swimming pool. Direcció O. Nathapon. Judy Dench Theatre – Mountview School, Londres.  
2016. La gente. Direcció Jaume Pérez. Carretera 45 – Pérez&Disla. Ciutat de Mèxic. 

Posades en escena posteriors i reposicions (Nacionals)

2003. Hitzak patriketan / Paraules a les butxaques. Direcció Isidoro Fernández. Txalo Producciones. Hernani, Guipúscoa.  (TF)

Lectures dramatitzades (Nacionals)

1999. A poqueta nit. Direcció Joan Miquel Reig. Cicle de lectures dramatitzades SGAE. València.
2001. Swimming pool. Direcció Imma Sancho. Cicle de Lectures Dramatitzades SGAE, València.
2016. Chicas Cocodrilo. I Torneig de Dramaturgia Creador.es. Sala OFF, València. 

Obra publicada

Textos dramàtics originals

2000. Marisa Paredes i el meu marit. Revista Acotaciones en la Caja Negra, 11, València.
2001. A poqueta nit. Colección Teatro Siglo XX, Universitat de València, València.
2001. Dormir. En Dies d’ensalada. Colección Teatro Siglo XX, Universitat de València, València.
2002. Imbècil. En 10 bones peces. Teatre valencià contemporani. CEIC Alfons el Vell, Gandia.
2002. Castigats. Edicions Bromera, Alzira.
2004. Estamos tan bronceados que damos un poco de asco. Coescrita amb Patrícia Pardo i Juli Disla. Colección Teatro Siglo XX (Serie Textos), Universitat de València. Està en un volum de la Valldigna
2006. Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Jerónimo Cornelles, Juli Disla, Jaume Policapo i Javier Ramos. Col·lecció Textos en Escena. Teatres de la Generalitat Valenciana.
2006. Swimming pool. Edicions 3i4, València.
2009. La ràbia que em fas. Edicions 62, Barcelona.
2014. Contemporáneos. En Contemporáneo/Contemporani, d.a. Colección Teatro Siglo XXI, València.
2016. La gent. NPQ Editores,
2016. Cariño. Revista Red Escénica, 5, València. 

Guió
2006. Autoindefinits, d.a. Edicions Bromera, Alzira. 
 

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

2005. La volta al món en 80 dies. Edicions Bromera, Alzira.

Reflexió i investigació teatral de l'autor: programes de mà

2012. Text programa de mà de La gente: https://gentela.wordpress.com
2014. Text programa de mà d’ El hombre menguante: https://elhombremenguante.wordpress.com
2016. Text programa de mà de Cariño: https://carinyoperezdisla.wordpress.com/contact/#jp-carousel-231

Reflexió i investigació teatral de l'autor: premsa, publicacions culturals i especialitzades

2012. “Nuevos tiempos: Mismos propósitos”. Revista Red Escénica, 16, València, p.51.
2012. “Ideas, pensamientos, materiales… La gente” https://gentela.wordpress.com/ideas-pensamientos-materiales/
2013. “Pérez&Disla entrevistan a Pérez&Disla”. Verlanga, 4 d’octubre, València.
2014. “Valencia es bonita”. La cosa Balenciana – blog Teatron, 2 de maig, Barcelona.
2014. “Sobre el espectáculo. El hombre menguante”. https://elhombremenguante.wordpress.com/sobre-el-espectaculo/
2016. “Sobre la propuesta. Carinyo.” https://carinyoperezdisla.wordpress.com/sobre-la-propuesta/

Obra traduïda

ANGLÈS
Publicada
2005. Swimming pool, traducció de John London. New Theatre Publications.
 
CASTELLÀ
Publicada
1999. Al anochecer. Premio de teatro de Autor Ciudad de la Laguna 1998. Ayuntamiento de San Cristobal de la Laguna.
2001. Al anochecer. Colección Teatro Siglo XX, Universitat de València, València.
 
Inèdita
1998. ...Y perdona por las faltas de ortografía. Traducció de l’autor i Patrícia pardo.
1999. Ángel,  Traducció de l’autor.
1999. Espinacas, Traducció de l’autor i Patrícia Pardo.
2001. Castigados. Traducció de l’autor.
2001. Palabras en los bolsillos. Traducció de l’autor.
2002. Conchín, la elegida. Traducció de l’autor.
2003. Swimming pool. Traducció de l’autor.
2006. Tris, tras, trus! Traducció de l’autor amb Estefanía Roldán.
2007. Te espero bajo... Traducció de l’autor.
2008. Malos y malditos. Traducció de l’autor.
2009. La rabia que me das. Traducció de l’autor.
2010. Padre e hijo. Traducció de l’autor.
2012. La gente. Traducció de l’autor.
2016. Cariño. Traducció de l’autor.
 
FRANCÈS
Inèdita
2002. À la tombée de la nuit / A poqueta nit. Traducció de Serge Sándor.
 
BASC
Inèdita
Hitzak patriketan / Paraules en les butxaques. Traducció de Ritxi Lizartza.

Obra premiada

1998. Premi Micalet de Teatre, per A poqueta nit.
1998. Premi Ciudad de la Laguna, per Al anochecer.
2001. Nominació al millor text dramàtic als Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana, per A poqueta nit.
2001. Finalista del Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi, per Swimming pool.
2001. Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal, per Castigats.
2001. Premi al millor text dramàtic Escènia, per Dies d’ensalada, coescrita amb Patrícia Pardo, Arturo Sánchez Velasco, Jorge Picó i Xavier Puchades.
2002. Premi de Teatre Ciutat de València Eduard Escalante, per Conxín, l’elegida.
2004. Nominació al millor text dramàtic als Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana, per Swimming pool.
2004. Ajuda a la creació de Teatres de la Generalitat Valenciana, per Cool Cola.
2005. Nominació als Premios Max – SGAE al millor autor en català, per Swimming pool.
2005. Premi Carolina Torres Palero de Literatura.
2007. Premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana a la millor versió, traducció i/o adaptació, per Bebé.
2007. Millor Text Premis Abril, per Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Jerónimo Cornelles, Alejandro Jornet, Jaume Policarpo i Javier Ramos.
2007. Premi Millor espectacle de teatre en la Feria de Teatro de Huesca, per Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Jerónimo Cornelles, Alejandro Jornet, Jaume Policarpo i Javier Ramos.
2007. Finalista a millor espectacle als Premios Max, per Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Jerónimo Cornelles, Alejandro Jornet, Jaume Policarpo i Javier Ramos.
2008. Ajuda a la creació de Teatres de la Generalitat Valenciana, per La ràbia que em fas.
2008. Premi de Teatre d’Alcoi, per La ràbia que em fas.
2009. Premi Abril a la millor adaptació i/o versió, per Malos y malditos.
2010. Premi AAPV a la millor aportació teatral, per Zero responsables, creació col·lectiva.
2014. Finalista Premios Max a la millor autoria revelació, per La gente.
2014. Premi espectacle més innovador al Festival Internacional de Teatro y Artes de Calle de Valladolid (TAC), per La gente.
2016. Guanyador Primer Torneig de Dramatúrgia – Creador-es, per Chicas Cocodrilo.
 

Bibliografia

Articles, capítols, pròlegs

PUCHADES, X. (2006). “Origen y evolución de las últimas promociones de dramaturgos valencianos (1988-2005)”. Revista Stichomythia , 4, Universitat de València.
RAGUE?-ARIAS, Ma Jose? (2000) ¿Nuevas dramaturgias? Los autores de fin de siglo en Catalun?a, Valencia y Baleares, INAEM-CDT, Madrid.
ROSSELLÓ, R. X. (2001). “Escriure a moltes mans”. En Dies d’ensalada, d’Arturo Sánchez, Xavier Puchades, Patrícia Pardo, Juli Disla i Jorge Picó. Colección Teatro Silgo XX, Universitat de València, p. 9-11.
-(2001) “Noves illes d’una dramatúrgia en constant expansió”. En A poqueta nit/Al anochecer. Colección Teatro Siglo XX, Universitat de València, p.9-14.
-(2009). “L'anàlisi de textos teatrals per a infants i adolescents”. Caplletra, 46, p.183-206.
TORTOSA, Virgilio (2000) "Panorama de la dramaturgia valenciana dels 90", en Aproximació al teatre valencià actual (1968-1998) Ed. Ramon Rosselló, Universitat de Valencia, Valencia, p.187-260. 

Recepció en premsa i publicacions especialitzades

AIMEUR, C. (2006). “Cornelles crea para el VEO una obra de teatro con 18 monólogos”. El Mundo, 14 de febrer.
ALIAGA, X. (2011). “La política fa teatre”. El País, 3 de febrero.
-(2014). “Teatre de resistència a la ciutat de València”. El Temps, 11 de març.
ARAUJO, J. C. “La gente”. Entretenia, 28 d’abril, Ciutat de Mèxic.
ASOCIACIÓN VÍCTIMAS DEL METRO 3J (2010). “Gracias a Zero Responsables”, L'Informatiu, 4 de novembre.
BUIL MANZANARES, N. (2002). “Combinats teatre barreja, café i soletat”. Avui, 9 de mayo. 
CAMACHO, N. (2014). “Valencianos a la conquista del Max”. Las Provincias, 23 de maig.
CAMARZANA, S. (2014). “Los Premios Max se rebelan”. El Cultural, 16 de juliol.
CANDELA, D. I. (2005). “La compañía Combinats estrena en el Talia Swimming pool”. Diario de Valencia, 6 d’abril.
CERVERA, Alfons (2010) “De paso, Macbeth”. Cartelera Turia, 16 de juliol, València.
CASTRO, J. (2013). “La correcta democràcia, esa que no llega a La Gente”. La República Cultural, 18 de juny.
CORDERO, D. (2016). “El hombre menguante, una creciente y delirante realización”. Kaosenlared, 11 de juny.
DE LA FUENTE, M. (2013). “Buenas idees ahogadas en palabras vacías”. Gente con Duende, Madrid.
DIAGO, N. (1999). “Dramaturgia valenciana actual. 1998: un año de éxitos”. Cartelera Turia.
-(2000). “A poqueta nit”. Cartelera Turia, 17 de gener.
-(2010). “43 muertos, 47 heridos, 41 artistas” Cartelera Turia, 16 de juliol, València.
-(2012). “Asamblea general”. Cartelera Turia, octubre, València.
-(2015). “El increíble teatro menguante”. Cartelera Turia, 7-13 novembre.
-(2017). “Els quatre genets de l’apocalipsi”. Cartelera Turia, 15 maig.
DIARIO DE NAVARRA (2007). “Construyendo a Verónica, un teatro rompedor en el Gayarre”. Diario de Navarra, 20 de maig.
DOMÍNGUEZ, S. (2005). “Aciertos secundarios”. Las Provincias, 13 d’abril.
EFE (2005). “Swimming pool”. El País (Comunidad Valenciana), 7 d’abril.
EL NORTE DE CASTILLA (1999). “La voz que divierte”. El Norte de Castilla, 24 de desembre.
EL TEMPS (2001). “Dies d’ensalada”. El Temps, 4 de desembre.
-(2005). “El pas de temps segons Juli Disla”. El Temps, 29 de març.
FERRERO, S. (2017). “El Teatre Rialto diu no a la guerra amb un Blasco Ibáñez contundent”. Diari La Veu, 9 de maig.
G. B. (2005). “Combinats, próximo protagonista de ciclo infantil”. El Diario Montañés, 26 d’abril.
GALLARDO, L. (2016). “El hombre menguante busca cómo sobrevivir en el Indifest”. El Diario Montañés, 21 de gener.
GARCÍA, A. (2010). “Cultura afea a la Universitat que tolere la obra con burlas a Camps”. Levante, 9 de juliol.
GARCÍA, R. (2014). “Los Max hacen grande el teatro pequeño”. El País (Madrid), 27 de maig.
GENÉ, E. (2001). “El último tango de aquí”. Última Hora (Palma de Mallorca), 26 de juny.
GONZÁLEZ, R. (2006). “Viaje caricaturesco”. Nueva Alcarria, 16 de gener.
HERRERAS, E. (1998). “Juguete cómico”, Levante, 20 d’abril.
-(1999). “De irresistible ascensión”. Levante – Posdata, 26 de març.
-(2000). “Café con teatro”. Levante, 20 de mayo. 
-(2001). “Ensalada moderna”. La Cartelera, Levante, 14 de abril.
-(2005). “Final feliz”. Levante, 15 d’abril.
-(2005). “Precioso montaje”. Levante, 15 de febrero.
-(2006). “Una idea genial”. Levante, 23 de febrer.
-(2010). “Un metro llamado tragedia” (Zero Responsables). Levante, 9 de juliol.
INFORMACIÓN (2016). “Juli Disla cierra el cicló Escriure el país de la UA”. Información (Alacant), 13 de desembre.
JÁTIVA, J. M. (2013). “La gente o cómo cuestionar la participación con una assemblea”. El País (València), 25 de febrer.
LADRA, D. (2014). “La gente no debe hablar en el teatro”. Artez, novembre-desembre.
LÁZARO, E, (2016). “El hombre menguante o cómo montarlo”. La Huella Digital, 25 de juny.
LISART, R. (2012). “La gente es la ostia”. https://perezdisla.com/2012/10/13/y-roberto-lisart-dice/
LLORENTE, M (2000). “Animada teatralidad”, Información (Alacant), 31 de gener.
-(2004). “Los otros Romeo y Julieta”. Información (Alacant), 6 de febrer.
-(2005). “Un refrescante chapuzón”. Información (Alacant), 16 de març.
LUQUE, E. (2015). “La adaptación de Juli Disla de La gata sobre el tejado de zinc llega al Rialto”. El Rotativo, 20 d’octubre.
LUX, Trementina (2010) “Pensar es exponerse”, (Zero Responsables), Blog Trementina Lux, València.
MAKMA (2016). “Carinyo o la burbuja de vivir”. Makma, 6 de novembre.
MÁÑEZ, J. A. (1999). “Textos nous, àmbits nous. L’escriptura teatral valenciana del nou mil·leni”. El País – Quadern, 4 de març.
M. Ch. (2000). “Cuatro camaleones tomando café”. Vivir, Elda, 1 de febrero. 
MENDIOLA, J. A. (2001). “La magia del teatro”. Diario de Mallorca, 16 de juny.
MELIÀ, R. (2002). “La nova fornada d'autors valencians”. El Temps, 928, València, p. 84. 
MILLAN, A. (2016). “La gente”. Rolatuarte, Ciutat de Mèxic.
MORALES, C, (2014). “¿Por qué vienen a Madrid?”. El País (Madrid), 31 d’octubre.
MÚÑOZ DÍEZ, L. (2016). “El hombre menguante, de Pérez&Disla”. Tarántula, 5 de juny.
NIETO, M. (2014). “Un nuevo teatro espanyol”. El País Semanal, 26 de maig.
OLMOS, Isabel (2001). “Dies d’ensalada a la Universitat”. Levante, 5 d’abril.
P. DE ZIRIZA, C. (2005). “El viaje de Phileas Fogg en valenciano”. 20 minutos (València), 18 de febrer.
PICÓ, J. (2010). “Zero responsables... localitats exhaurides (¡Francisco Camps al teléfono!)” (jorgepico.com)
PUIG, E. (2009). “Juli Disla, interpretant la realitat”. L’Informatiu, 91, 27 de febrer.
REIG, P. (2001). “Piezas de teatro”. Univers,  8, 13 de desembre.
RODRÍGUEZ, R. (1999) “Lluvia de premios. Teatro en estado puro”. Levante Posdata. 26 de març.
RODRÍGUEZ, Teresa (2010). “Demolidora escenografia sobre el règim de Camps a propòsit de l'accident del metro”. (Zero Responsables). El Punt, 8 de juliol.
SALELLES, D. (2001). “La obra Dies d’ensalada conmemora el aniversario. Dies años de teatro en la Universidad”. Univers, 4-10 d’abril.
SARASTI, J. (2013). “La gente”. Crítica Teatral. 6 d’octubre.
SEMPERE, A. (2005). “En la piscina”. La Verdad (Alacant). 23 de març.
SERRA, H. (2012). “Juli Disla: Cal una política cultural que no es faça d’esquena als implicats”. Núvol, 31 de juliol.
SESMA SANZ, M. (2013). “Quién es quién”. Artezblai, 10 de juny.
-(2015). “Deconstrucción”. Artezblai, 18 d’octubre.
SIMÓN, A. (2013). “La Gente de Pérez&Disla en Cuarta Pared”. http://querevientenlosartistas.wordpress.com/2013/06/14/la-gente-de-perezdiscla-en-cuarta-pared/
SIRERA, J. L. (2001). “Teatre i simpatia”. El Punt, 15 d’abril. 
-(2012). “¿Y la gente? Que no pase (La Gente, de Pérez&Disla)”. No somos critic@s, Episkenion, València.
-(2012). “I la gent, què en pensa?”. Saó, 375, València, p.38.
SOL OVIEDO, M. (2006). “Bramant Teatre presenta hoy tres acciones simultáneas en La Nau”. Levante, 22 de agost.
SOSA, R. (2016). “Reportaje: La gente”. AtrapArte, Ciutat de Mèxic.
TERÁN, K. (2016). “La gente, coproducción teatral España-México”. Proceso, Ciutat de Mèxic.
TIRADO, J. (2016). “El hombre menguante: Un acto de supervivència”. 8 pistas, 11 de gener, Sevilla.
TORRES, S. (2005). “Combinats habla sobre el amor en su última comèdia que se exhibí en el Teatro Talía”. El Mundo (València), 11 d’abril.
TORTOSA, V. (2000). “Mezcla torrefacta de dramaturgos”. Guía del Ocio, Valencia, 29 de maig. 
-(2000). “Idealismo textual”. Levante, 13 de gener.
UPLA (2013). “Entrevista Pérez&Disla”. Tíquet, novembre, Valparaíso, Xile.
VALENCIA, M. (2016). “La participación social de la gente”. Máspormás, Ciutat de Mèxic.
VALLEJO, J. (2013). “El arte de decidir en común”. El País (Madrid), 11 de juny.
-(2014). “¿Podemos o no podemos?. Babelia, El País. 10 de novembre.
-(2016). “Cuando todo son mejoras”. El País (Madrid), 9 de juny.
VENTURA MELIÀ, R. (2006). “Tres directoras y seis autores crean Construyendo a Verónica”. Levante, 14 de febrero.
VICENTE, A. (2007). “Construyendo a Verónica”. El País, Madrid, 26 de octubre.
VIÑAS, E. (2017). “Juli Disla: Els quatre genets de l’apocalipsi es un novelón”. Culturplaza, 11 de maig.
ZAFRA, Ignacio (2010) “Censura bumerán”. (Zero Responsables). El País (edició Comunitat Valenciana), 9 de juliol. 

Enllaços

www.julidisla.com
www.perezdisla.com
http://www.contextoteatral.es/julidisla.html
Entrevistes
https://vimeo.com/216032037
http://www.ivoox.com/entrevista-a-juli-disla-autor-obra-audios-mp3_rf_3545267_1.html
https://www.upv.es/rtv/tv/entrevistas/19126
Disseny del projecte: Josep Lluís Sirera i Xavier Puchades · Assessor: R. X. Roselló
© Centre de Documentació Escènica IVC, Xavier Puchades
Logo Culturarts

Plaça Viriato s/n · 1er. pis
46001 València
Tel. 961 20 65 38 · 961 20 65 00
biblioteca_teatre_ivc@gva.es
medina_fer@gva.es