Trajectòria

             Miralles comença a fer teatre a l’escola. A principi dels noranta, el seu institut rep la visita de la companyia alacantina Jácara Teatro amb l’obra Elvis (Elviro Pérez), de Paco Sanguino i Rafael González. A Miralles i als seus companys, entre els quals estava el futur actor Pau Durà, els sorprén que gent tan jove puga dedicar-se professionalment al teatre. Aleshores ja formaven part d’un grup de teatre liderat pel professor de literatura Paco Bernácer, que havia traduït i els havia dirigit en el muntatge Claxon, trombette e pernacchi, de Dario Fo. La seua germana Pepa serà, però, qui despertarà definitivament la vocació teatral de la futura actriu, directora i autora. Aleshores, Pepa Miralles formava part de La Dependent d’Alcoi, on exerceix d’actriu i directora fins a hui. Des de 1989, aquesta companyia es fa càrrec de mantenir viu al Nadal alcoià El Betlem de Tirisiti, declarat Bé Immaterial d'Interés Cultural per la Generalitat Valenciana en 2002. Des de 1991 i fins a l’any 2000, Gemma Miralles formarà part de l’elenc de manipuladors d’aquest espectacle tradicional de titelles. Però l’esdeveniment definitiu que va provocar que l’autora decidira estudiar teatre i abandonar la seua primera opció formativa, Filologia, va ser el fet d’haver de substituir en 1991 la seua germana en unes funcions al Teatre Escalante de València. L’obra en qüestió era Això diu que era...,una proposta sobre les rondalles d’Enric Valor, dirigida per Pep Cortés. Aquesta coproducció entre La Cassola i el Centre Teatral Escalante seria també, d’alguna manera, l’origen d’un vincle professional futur prou regular de l’autora amb aquest centre especialitzat en teatre familiar.  

            Amb dinou anys es trasllada a Barcelona i és escollida a l’Institut del Teatre de Barcelona per cursar l’especialitat d’interpretació d’Art Dramàtic. Aquesta etapa de formació catalana comprendrà entre 1992 i 1996, any en què l’autora es llicencia. Tot al llarg d’aquest temps, complementa la seua formació en interpretació amb diferents seminaris al Festival Internacional de Sitges, amb Julia Varley, de l’Odin Teatret; a l’Escola Silvio d’Amico de Florència o al Guildhall School of Music & Drama de Londres. Entre els professors que li dirigeixen diferents treballs a l’àmbit acadèmic trobem noms com ara Albert Boadella, Hermann Bonninm, José Sanchis Sinisterra, Jaume Melendres, Joan Baixas o Lourdes Barba. La mostra final de carrera va ser Al vostre gust (1996), de Shakespeare, amb direcció de Konrad Zschiedrich. A més, Miralles intervé en altres muntatges presentats a La Cuina de l’Institut del Teatre com La moral de la senyora Dulska (1996), dirigida per Melendres o El pas (1997), amb direcció de Núria Inglada, entre altres.

            Una vegada llicenciada, l’autora passa un any més a Barcelona impartint classes de teatre en diversos col·legis i, fins i tot, a la presó de Can Brians a Martorell. Col·labora també amb la Sala Beckett com a coordinadora dels cursos de dramatúrgia, assistent tècnica o taquillera. Precisament, intervé com a actriu en una producció d’aquesta sala, Mala sang (1997), de David Plana. En 1999, tornarà a Barcelona per fer Quédate con la copla, un espectacle de varietats creat per Àngel Llàcer i Quim Solé i estrenat al Teatre Llantiol, i La corte del faraón (1999), amb direcció de Francesc Nel·lo, presentada a La Cuina. 

            Des de 1998, comença a residir a València. En aquesta nova etapa, centra la seua atenció formativa en la dansa contemporània. Entre 1998 i 2005, assisteix a classes de professionals com Cristina Andreu, Rocío Pérez o Mónica Extremiana. Fins a eixe moment, Miralles només havia fet algun curs puntual amb Sol Picó. En 2003, s’encarrega de la direcció i la dramatúrgia de Tócame con tus ojos, una creació de Jaume Policarpo per a la companyia de Cristina Andreu, La Sonrisa de Caín. No serà l’única col·laboració amb Andreu i el seu projecte, ja que  a l’any següent codirigeixen Flesh 174 i, en 2010, Malajes, on es fa càrrec de la direcció actoral. 

            El fet de desenvolupar tasques de direcció d’escena en 2003 no era ja cap novetat en la seua incipient trajectòria, almenys en el terreny teatral. Amb la tornada de Barcelona, dos actors habituals de La Dependent –Pep Sellés i Joan Gadea– li proposen que els dirigisca. Miralles es decideix per Invent a dues veus (1998), de Roland Dubillard, el seu primer treball com a directora d’escena. La producció anirà signada per Essa Minúscula Cia. de Teatre, que va ser un intent de La Dependent per tenir un segon projecte destinat a espectacles de xicotet format i més experimentals. Eixe mateix any, amb aquesta companyia, signa una direcció i dramatúrgia compartida que recorda alguns dels espectacles de T de Teatre de l’època: Per dones, una creació de les actrius Cristina Soler, Pepa Miralles, Rosanna Espinós i la mateixa autora a partir de textos d’Eulalia Carrillo. Fins ací va arribar la trajectòria d’Essa Minúscula.  

            Com es pot observar, el vincle amb l’equip de La Dependent es manté i, progressivament, es farà professionalment més ferm. Com a actriu, abans de llicenciar-se, ja havia treballat per segona vegada amb la companyia, en concret en Pervertimento (1994), de Sanchis Sinisterra, amb direcció de Juli Cantó. Quatre anys després, participa en Souvenir, de Ximo Llorens, una coproducció entre la companyia alcoiana i l’Horta, dirigida per Juli Cantó i Joan Miquel Reig. Finalment, en 2000, farà la primera direcció amb La Dependent, una coproducció amb el teatre públic, El botí, de Joe Orton. De nou, una obra d’autoria internacional.  

            A l’inici, hem comentat la futura relació que l’autora mantindria amb el Centre Teatral Escalante. Just quan acaba la seua formació a l’Institut del Teatre, realitza una ajudantia de direcció amb Joan Miquel Reig, en una coproducció del centre, Els viatges de Marco Polo (1996). Aquest muntatge suposa la seua primera experiència amb el teatre infantil i familiar. Coincideix en el temps, però, amb un altre treball a Barcelona on fa d’actriu en una proposta juvenil, El tigre de Mary Plexiglàs, amb direcció de Berty Tovias. En 1999, la companyia Bambalina li confia la direcció d’una altra coproducció amb l’Escalante, Cyrano de Bergerac, adaptació de Jaume Policarpo que serà finalista en els Premis Max. En 2001, el mateix director del centre, Vicent Vila, encarrega a Miralles la direcció d’Aladí i el geni de la llàntia, producció de Teatre de la Caixeta. A l’any següent, intervé com a actriu en una nova coproducció d’Escalante, El miracle d’Anna Sullivan, dirigida per Rafael Calatayud. Per tant, són anys on l’autora adquireix molta experiència en el teatre dirigit als més menuts. Una de les línies de treball que desenvoluparà en la seua següent etapa professional.

            A més de les propostes infantils i de dansa contemporània, la branca de teatre per adults iniciada amb Essa Minúscula i la Dependent, tindrà una continuïtat amb alguns dels projectes de les dos companyies ja esmentades: Teatre de la Caixeta, de Vicent Vila, i Bambalina Titelles, de Jaume Policarpo. Amb el primer, codirigeix amb Ramón Moreno Celestina, agencia matrimonial (1999), de Vila; i dirigeix Morir no és tan fàcil (2000), de David Plana, dramaturg amb qui ja havia treballat a Barcelona. Amb Bambalina, fa d’actriu en Pasionaria (2001), sota la direcció de Jordi Picó, un espectacle que guanyarà nombrosos premis locals i nacionals; i en la ambiciosa coproducció pública, Ubú (2005); però també dirigirà, concretament el primer text de Policarpo pensat només per a intèrprets de carn i ossos, Lennon (2002). 

            En resum, en aquesta segona etapa (1998 i 2005 aproximadament) es barregen els primers treballs professionals com actriu a València, però també la seua formació pràctica com a directora d’escena, més enllà de la seua formació en dansa contemporània. A tot això, caldria afegir la seua dedicació a l’orquestra La Noche d’Alcoi, on es guanya la vida de cantant solista, i la seua ocupació docent puntual en el Centre Teatral Escalante en els anys 1998 i 1999.  

            En la tercera etapa (2005–2015) Miralles es concentra, sobretot, en tasques de direcció gràcies al vincle més estret amb La Dependent, on posarà en escena molts textos d’un dels dramaturgs habituals de la companyia, Pasqual Alapont. En l’anterior etapa, ja havia dirigit una obra de l’autor de Catarroja, Una teoria sobre això (2002), i a aquesta producció li’n seguiran cinc més: Bultaco 74 (2004); Una de quatre formatges (2006), Premi Abril del Públic de 2007; la peça juvenil L’infern de Marta (2007), finalista a la Millor Direcció també als Abril; El somriure de M. O’Hara (2009) i, finalment, La novia de Gary Cooper (2012). En 2009, amb La Dependent, havia dirigit una obra de l’autora nord-americana Deborah Brevoort, Les dones de Lockerbie, on també fa d’actriu. Per últim, convé afegir que en el projecte d’escriptura col·lectiva Construyendo a Verónica (2006), produïda per Bramant Teatre i el Festival VEO, comparteix direcció amb Itaa Agaard i Inma Sancho. Aquesta obra va guanyar el premi al Millor Espectacle de la Feria de Huesca i va ser finalista, en la mateixa categoria, dels Premis Max. 

            En aquests anys, Miralles desenvolupa igualment la seua vessant de directora de propostes familiars amb una important novetat: comença a fer dramatúrgies i adaptacions d’obres de la literatura clàssica. És a dir, alguns d’aquests treballs anuncien l’etapa més recent de l’autora més enfocada cap a l’escriptura dramàtica, més enllà de continuar exercint altres rols. Doncs bé, en aquesta línia familiar, destaca el treball de direcció i, puntualment, també d’interpretació en produccions de la companyia Anem Anant com Circus (2003), Contes dels Grimm (2009), en coproducció amb Escalante, o 1,2,3... MacBeth (2014). Totes aquestes obres estan signades per Eduard Costa, el qual  es troba igualment vinculat a un altre projecte de teatre juvenil en anglès, Fòrum Teatre & Educació, on Miralles farà la direcció i dramatúrgia d’obres com ara Instant Theatre (2004), The Prince and The Pauper (2004), Don Quijote y Sancho Panza (2005), Oxford Murder Mistery (2005) i Oliver Twist (2006). Com a actriu, també apareix en una nova coproducció familiar de Bambalina i Escalante, El geperut de Notre-Dame (2012); i s’encarregarà de la direcció actoral de la producció d’Escalante,  Els contes de les mil i una nits (2014), amb adaptació i direcció de Vicent Vila. 

            Finalment, la tercera línia destacable d’aquesta tercera etapa seria la seua col·laboració en projectes audiovisuals de Radiotelevisió Valenciana: com a directora d’actors en el programa d’esquetxos Socarrats (2006 - 2009); o com a intèrpret en ficcions diàries com Les Moreres (2006-2007) o Bon dia, bonica (2010-2011). En teatre, en aquest període, també cal destacar la seua intervenció en la producció del Teatre Nacional de Catalunya, Primera història d’Esther (2007), de Salvador Espriu, en versió i direcció d’Oriol Broggi.   

            Arribem a l’etapa creativa més recent de l’autora on, efectivament, ha desenvolupat la major part de la seua obra dramàtica que, fins al moment, comprén els següents títols: De Sukei a Naima (2016), coproducció de l’Institut Valencià de Cultura i La Dependent en 2017, amb direcció de Cristina Lügstenmann; Separeu-vos junts (2018), dirigida per Pepa Miralles, també produïda per La Dependent; i Pau (2022), sorgida del Laboratori de Dramatúrgia Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera, producció pública de l’IVC, amb direcció de l’autora i actualment en procés. Cal assenyalar que el seu primer text conegut, De Sukei a Naima, va guanyar dos premis: l’Eduard Escalante dels Premis Ciutat de Valencia de 2016 i el de la Crítica dels Escriptors Valencianas (AELC) de 2017. Crida l’atenció que en les primeres dos produccions, Miralles cedira la direcció escènica dels seus textos, encara que sí que apareixia en escena com a intèrpret. En 2021, també fa d’actriu en Icària (2021), un nou text de Pasqual Alapont per a La Dependent i amb direcció de Pepa Miralles. De moment, com a escriptora teatral només ha col·laborat amb una altra companyia en l’obra col·lectiva El viatge impossible (2021), d’Escena Erasmus, on va aportar la peça breu Salvar al poble I. 

            Amb aquesta nova vessant de dramaturga, Miralles imparteix classes a l’Aula Oberta d’Escriptura Creativa de la Universitat de València en 2019. D’altra banda, ha continuat exercint de directora per a altres companyies, amb textos escrits predominantment per dones, com Historia de una maestra (2018), de Paula Llorens, o la producció pública de l’IVC Barahúnda (2020), d’Isabel Caballero. També ha compartit direcció amb Rebeca Valls en la producció valenciana d’El mètode Grönholm (2020), estrenada al Teatre Talia. Podríem afegir que tot al llarg de la seua trajectòria ha dirigit lectures dramatitzades de diferents representants de la dramatúrgia valenciana: Solar(2002), de Jaume Policarpo; La bruixa amenaçada (2004), de Ximo Llorens; Indecent (2011), de Roberto García; o Yana o la Malaltia del temps (2020), de Paula Llorens. 

            Actualment, l’autora forma part de l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. 


Trajectòria actualitzada OCTUBRE 2022
© Xavier Puchades    

Obra estrenada

Textos dramàtics originals

2004. Instant Theatre. Direcció Gemma Miralles. Fòrum Teatre & Educació. Alacant.
2017. De Sukei a Naima. Direcció de Cristina Lügstenmann. Coproducció La Dependent i l’Institut Valencià de Cultura. Teatre Rialto, València.
2018. Separeu-vos junts. Direcció Gemma Miralles. La Dependent. L'Horta Teatre, València. 
2021. Salvar al pueblo I. Per a El viatge impossible, escrita amb Guada Sáez, Isabel Martí i Daniel Tormo. Direcció Josep Valero. Escena Erasmus. La Rambleta, València. (TB)

Dramatúrgies, traduccions, adaptacions i versions teatrals

1998. Per dones, dramatúrgia i direcció col·lectiva amb Rosanna Espinós, Pepa Miralles i Cristina Soler, a partir de textos d'Eulalia Carrillo. Essa Minúscula - La Dependent. X Encontre de Teatre a l"Estiu, Alzira. 
2003. Tócame con tus ojos. Direcció i dramatúrgia Gemma Miralles. Creació de Jaume Policarpo. La Sonrisa de Caín. Teatre Talia, València. 
2004. The Prince and The Pauper, adaptació de la novel·la de Mark Twain. Direcció Gemma Miralles. Fòrum Teatre & Educació. València. 
2005. Don Quijote y Sancho Panza, adaptació de la novel·la de Cervantes. Direcció Gemma Miralles. Jove Teatre Clàssic - Fòrum Teatre & Educació. Teatre El Musical, València. 
2005. Oxford Murder Mistery, adaptació novel·les M.S. Morris. Direcció Gemma Miralles. Fòrum Teatre & Educació. València. 
2006. Oliver Twist, adaptació de la novel·la de Charles Dikens. Direcció Gemma Miralles. València. 
2021. Júlia. Direcció i adaptació de Gemma Miralles. La Dependent. Teatre Principal, València.

Lectures dramatitzades (Nacionals)

2020. Tocant el cel. Direcció Gemma Miralles. IV Torneig de Dramatúrgia. Teatre Arniches, Alacant. (TB)
2021. Pau. Direcció de Gemma Miralles. IV Laboratori de Dramatúrgia Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera. Teatre Rialto, València. 

Obra publicada

Textos dramàtics originals

2017. De Sukei a Nayma. Bromera Editorial, Alzira.
2021. Pau. IV Laboratori de Dramatúrgia Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera. Institut Valencià de Cultura, València. 
2022. Júlia, adaptació de la novel·la homònima d’Isabel-Clara Simó. Bromera Editorial, Alzira. 

Obra premiada

2016. Premi de Teatre Eduard Escalante en els Premis Ciutat de València, per De Sukei a Naima. 
2017. Premi de la Premis de la Crítica dels Escriptors Valenciansa (AELC), per De Sukei a Naima. 

Altres premis
1999. Nominación Premios Max, por Cyrano de Bergerac. (directora)
2007. Finalista a millor espectacle als Premios Max, per Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Jerónimo Cornelles, Alejandro Jornet, Jaume Policarpo i Javier Ramos. (directora)
2007. Premi Millor espectacle de teatre en la Feria de Teatro de Huesca, per Construyendo a Verónica, coescrita amb Patrícia Pardo, Juli Disla, Alejandro Jornet, Jaume Policarpo i Javier Ramos. (directora)
2007. Premi del Públic dels Premis Abril, per Una de quatre formatges. (directora)
2008. Finalista Millor Direcció dels Premis Abril, per L'infern de Marta. 

Bibliografia

Articles, capítols, pròlegs

DESPEYROUX, D. (2021). "La alquimia de escribir juntos". Pròleg a Pau. IV Laboratori de Dramatúrgia Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera. Institut Valencià de Cultura, València, p.8-28.
GRUP ABANICO. (2017). Introducció a De Sukei a Nayma. Bromera Editorial, Alzira.
VILAPLANA, S. (2021). Introducció a Júlia, adaptació de la novel·la homònima d’Isabel-Clara Simó. Bromera Editorial, Alzira. 
 

Recepció en premsa i publicacions especialitzades

AGENCIA EUROPA PRESS (2008). “L'infern de Marta se despliega en el Talía para mostrar que la violencia de género es un problema de todos”. Las Provincias, 26 de març.
AGULLÓ, P.J. (2021). “Júlia. Més de dos hores de representació que vam parèixer curtes, de veritat”. Tipografía La Moderna, 29 de noviembre. 
A.J.C. (2019). “Ocho pesos pesados del teatro pelearán en el Torneig de Dramatúrgia”. Levante EMV, 4 de desembre. 
A.M.S. (2012). “Amor y dolor en Les dones de Lockerbie”. Levante EMV, 26 d’abril. 
AYANZ, M. (2002). “David Plana le echa un pulso a la vida y a la muerte en la Sala Cuarta Pared”. La Razón, 29 de maig.
BENACH, J-A. (1996). “El camuflaje del caracol”. La Vanguardia, 3 de març.
CARRASCO, B. (2022). “Júlia: la Revuelta del Petróleo de Alcoi revoluciona Sagunt a Escena”. Makma, 4 d’agost. 
CASTILLEJO, J. (2006). “Conflictos en una pizzeria”. La Cartelera. Levante, 3 de noembre.
CHORDÀ, M. J. (2002). “Morir no es tan fácil”. Ateneaglam, 11 de febrer. 
C.M.A. (2011). “Éxito de El somriure de M. O'Hara”. La Verdad, 1 de febrer.
DIAGO, N. (1999). “Cyrano de Bergerac”. Cartelera La Turia, 1 de març.
-(2000). “Juguete cómico”. Cartelera Turia, 27 de desembre.
-(2002). “Jugando a los médicos”. Cartelera Turia, 31 de gener. 
DIARIO DE VALENCIA (2005). “La compañía valenciana La Dependent escenifica Bultaco 74 en el Talía”. Diario de Valencia, 12 d’octubre.
DOMÍNGUEZ, S. (2006). “Apología del sainete”. Las Provincias, 2 de desembre.
-(2008). “El transvase y más problemas”. Las Provincias, 1 d’abril.
EL PAÍS (2005). “El teatro Talía ofrece una comedia sobre el desencanto”. El País, Comunitat Valenciana, 12 d’octubre.
ESPÍ, M. (2021). “Cultura posarà en escena Las danesas de Xavo Giménez i Pau de Gemma Miralles”. Levante EMV, 16 de desembre. 
EUROPAPRESS (2021). “Un secuestro grotesco y delirante llega al Arniches de Alicante con Icària de La Dependent”. Europapress, 28 d’abril.
FERRÁNDIZ LOZANO, J. (2017). “De Sukei a Naima en Alcoi”. El Mundo (CV), 2 de juny.
GISBERT, F. (2022). “Júlia: l’adaptació teatral de Gemma Miralles”. La Veu dels Llibres, 2 d’abril. 
GÓMEZ, A. (2017). “El dolor constant de la humanitat”. Levante EMV, 27 de juliol. 
GRANADOS, T. (2005). “Bultaco 74”. Diari de Tarragona, 1 de març.
HERRERAS, E. (1998). “Curioso juego”. Levante EMV, 25 d’octubre. 
-(1998). “Invent a dues veus”. Cartelera Turia 2 de noviembre.
-(1999). “Hermosa nariz”. Levante, 15 de maig
-(2000). “Astracanada inglesa”. Levante EMV, 12 d’octubre.
-(2002). “Reír no es tan fácil”. Levante EMV, 18 de gener. 
-(2002). “Algo más que un juguete cómico”. La Cartelera Levante. 18 de gener. 
-(2005). Reseña de Bultaco 74. Cartelera Turia, 21 d’octubre.
-(2005). “Recordando las chirucas”. Levante EMV, 20 d’octubre.
-(2008). “Relaciones peligrosas”. Levante EMV, 5 d’abril. 
-(2010). “Incomunicación y costumbrismo”. Levante EMV, 29 d’abril. 
HERNANDIS, M. (2017). “Miralles: Tenim una historia molt rica i poc explotada”. El Mundo (CV), 6 de novembre. 
-(2022). “Alcoy revive su revolución industrial con la adaptación al teatro de su libro más vendido, Júlia”. El Español (Alacant), 10 de març.
J.C. (1998). “Comèdia moderna”. Levante, 26 de desembre.
LA VERDAD (2005). “Aquellos maravillosos años”. La Verdad, 12 de novembre.
LAS PROVINCIAS (2001). “Teatre de la Caixeta reinventa a Aladino y el genio de la lámpara”. Las Provincias, 29 de setembre. 
-(2002). “La crisis de los cuarenta llega al teatro”. Las Provincias, 8 d’abril.
LEVANTE (2002). “Teatre de la Caixeta recupera el mite d’Aladí”. Levante EMV, 27 de setembre. 
-(2003). “Alapont reflexiona en una comedia sobre la crisis de los cuarenta”. Levante EMV, 8 de gener.
-(2018). “La Crítica dels Escriptors premia a Aliaga, Claramunt, Miralles, Pellicer y Vilaplana”. Levante EMV, 19 de juny, 
LLORENTE, M. (2004). “Un reflejo a medias”. Información, 15 de novembre.
-(2005). “Ideales y desencanto”. Información, 18 d’abril.
-(2010). “Con guiños cinematográficos”. Información, 14 de març.
-(2022). “Alcoy de ayer a escena en Júlia”. Información, 9 de març. 
MÁÑEZ, J.A. (2005). “Como la vida misma”. El País, Comunidad Valenciana, 21 d’octubre.
MELIÀ, R. (2003). “Done a l'espectador llicència per a riure, però amb un cert regust amarg”. El Temps, 28 de gener, p.104.
MONTERO, J. A. (2022). “Júlia. Un castellano-parlante en el patio de butacas del teatro en valencià”. La Circular, 19 de març. 
MORENO, A. (2017). “De Sukei a Naima: la historia cíclica dels (també) orígens del poble valencià”. Diari La Veu, 18 de novembre. 
PALAU, D. (2005). “Utopías en papel mojado”. La Cartelera de Levante, 21 d’octubre.
PLA, A. (2000). “La crueldad del ser humano”. Las Provincias, 11 d’octubre. RIPOLL, G. (2000). “Un vodevil gamberro”. La Turia, 10 d’octubre. 
PEIRÓ, J. V. (2018). “Cosas de mamá y papá”. Las Provincias, 16 de juny. 
-(2022). “Adaptación sin vuelo”. Las Provincias, 15 de febrer. 
PÉREZ MUÑOZ, M. (2022). “Júlia. Apagar el foc amb petroli”. Lletraferit, 27, febrer. 
RIPOLL, G. (2003). “Seres de la noche”. Cartelera Turia, 11 d’abril. 
ROSSELLÓ, R. X. (2005). “Alapont per partida doble”. Lletres valencianes, estiu, p.120.
ROTGER, F. M. (2006). “Vidas paralelas”. Diario de Mallorca, 19 de març.
SÁNCHEZ, A. M. (2010). “Cada loco con su tema”. Levante, 9 d’abril.
-(2017). “De Sukei a Naima o desterrar el odio”. Levante-emv. Urban, 15 de novembre. 
SILLA, P – POZO, B. (2000). “Entrevista a Pasqual Alapont. Quan el teatre no vol demanar permís”, Macondo, 4, València.
VILA, V. (2021). “Localisme universal”. Visualartcv.com, 30 de novembre. 
VIÑAS, E. (2017). “El Rialto acull durant tres setmanes 'De Sukei a Naima', l'obra de teatre contemporani en valencià de major èxit de l'any”. Culturplaza, 15 de novembre.

Enllaços

https://aveet.eu/miralles-gemma/
https://www.aapv.es/dmiralles_g.htm